Els companys van ovacionar el Reglament de lExèrcit, i llavors en Vernon va dir:
Molt bé. I ara de qui és la carta. La carta ve de lesglésia presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco. Llavors em va mirar a mi i va dir: Soldat Jackson, és un gran plaer lliurar-li, en nom de la Nació, aquesta carta que ha arribat per a vostè des de lesglésia presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco, una ciutat que és molt a prop del meu cor, a només nou milles a laltra banda de la badia de la meva ciutat natal, San Leandro, i a quasi dues-centes daquest post.
En Vernon va fer entrexocar els talons i es va quadrar. I no sé per què però tots els paios que sestaven allà esperant la correspondència, prop dun centenar, van fer el mateix. No és que seguissin lexemple den Vernon, sinó que van fer entrexocar els talons i es van quadrar amb ell, com una bandada de pardals que alcen el vol alhora dun cable telegràfic. Era un joc, però a mi no em va molestar gens. Fins i tot em va agradar una mica perquè no els havia vist mai tan diligents, aquells paios, ni tan sols quan formaven. Quan es tracta de divertir-se, un paio és capaç de fer quasi qualsevol cosa amb diligència. A més, la senyoreta Fawkes mhavia contestat la carta i ben aviat la llegiria.
En Vernon va fer una reverència, em va lliurar la carta i tothom va esclafir unes riallades de les que només se senten a lexèrcit, o potser també en una presó. Encara els sentia riure mentre corria pel bosc al qual solia anar quan era en aquell post. Quan vaig arribar al bosc, em vaig asseure sota un arbre, vaig deixar la carta a terra, al meu davant, i me la vaig mirar.
Era la primera carta que rebia a la vida, i al sobre hi havia escrit a màquina el meu nom i tot, «oh, Valencia!».
Al cap duna estona vaig obrir el sobre per veure què em deia la senyoreta Fawkes, però la carta no era de la senyoreta Fawkes, sinó del pastor de lesglésia. Deia que li sabia greu comunicar-me que la senyoreta Fawkes era morta. Havia traspassat feia tres mesos, mentre dormia, als setanta-un anys. Deia que ell shavia pres la llibertat dobrir la meva carta, i que lhavia llegida mitja dotzena de vegades. Li sabia greu no haver-me conegut perquè, a jutjar per la meva carta, li feia lefecte que jo havia de ser un bon jove cristià (cosa que no vaig saber fins que no mho va dir ell i que al pare li hauria agradat sentir). Deia que resaria per mi i em demanava que jo també resés, però no em demanava que resés per ell. I deia moltes coses més, que vaig llegir mentre em queien les llàgrimes perquè la senyoreta Fawkes era morta; i en acabat em deia: «Hi ha una cosa que he decidit dir-te, després de rumiar-hi molt, i que espero que tinguis el valor dacceptar amb dignitat i resignació: Tu ets escriptor. Jo fa quasi quaranta anys que escric, i he de dir que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita (fa quinze anys vaig publicar pel meu compte un llibret ben inspirador titulat Somriure malgrat les llàgrimes, que el reverend R. J. Featherwell, de Sausalito, Califòrnia, va incloure en un dels seus sermons, en el qual va dir: Vet aquí un llibre que el món feia molt que esperava; un llibre que desprèn una llum bondadosa molt necessària en aquest món fosc i maligne); deia que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita, he de reconèixer que tu escrius més bé que jo, i per tant has descriure. Escriu, noi!».
Dentrada vaig pensar que el paio no hi devia tocar gaire, però no vaig trigar a seguir el seu consell, i per això ara escric aquesta història, que tracta sobretot de mi mateix, perquè no conec tant ningú més, però també del que sé daltra gent.
A la carta que vaig escriure a la senyoreta Fawkes vaig ser força curós amb el llenguatge i diria que també amb les idees, però ara ja no cal que sigui tan curós i penso dir el que trobi oportú sobre qualsevol tema.
______________________
1. La versió anglesa que Clifford Grey va escriure el 1926 del pasdoble compost per José Padilla per a la sarsuela La bien amada (1924) es va fer molt popular als Estats Units. (Totes les notes a peu de pàgina són del traductor.)
2. «If I Had My Way» (Lou Klein, James Kendis), popularitzada per The Mills Brothers lany 1931, i més tard recuperada per altres cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Willie Nelson. En el context de la cançó, la frase «If I had my way, dear, youd never grow old» significa: «Si depengués de mi, amor meu, no et faries mai vella».
3. «Oh, Senyor, saps que no tinc cap amic com tu... / Si el Cel no és casa meva, oh, Senyor, què faré? / Els àngels mindiquen la porta oberta del Cel, / i ja no em sento a casa en aquest món.»
CAPÍTOL 2
En Wesley explica el que et fa lexèrcit, diu una cosa que troba oportuna i no pot dormir
He dit que la carta que vaig rebre del pastor com a resposta a la que jo havia escrit a la senyoreta Fawkes ha estat lúnica que he rebut mai, però això no és ben bé veritat, tot i que tampoc no és cap mentida. Abans havia rebut una carta del president, però per a mi no comptava perquè no creia que ell en sabés res. De totes maneres, no era personal. Ni semblava sincera. Vaig llegir la paraula «Cordialment» i em vaig preguntar per què no deia «Adeu», tenint en compte que manunciava que ben aviat ingressaria a lexèrcit. Havia sentit a dir que si podies respirar, lexèrcit et cridava, i jo respirava prou bé. Havia sentit un munt de coses més sobre lexèrcit, algunes de divertides i daltres de sòrdides, però lúnica conclusió que sen podia treure era que aviat vestiria luniforme perquè no tenia antecedents penals, no era boig, no patia del cor, tenia una bona pressió arterial i conservava bé tots els dits de les mans i dels peus i els ulls, les orelles i totes les coses amb què havia nascut. Semblava que mhaguessin fet només per ser soldat i que hagués destar rondant per la platja o per la Biblioteca Pública de San Francisco mentre esperava que es declarés la guerra. Tot i així, no estava ansiós danar-hi. Del que estava ansiós era de no anar-hi.
Una o dues vegades vaig pensar danar a amagar-me a les muntanyes fins que sacabés la guerra. Una vegada fins i tot em vaig fer un farcell amb tot el que necessitaria per viure així i vaig pujar a un tramvia per allunyar-me de la ciutat tant com pogués. Vaig baixar a la Gran Autopista, i un paio em va portar a Gilroy, a seixanta milles cap al sud, però quan vaig mirar al voltant em vaig adonar que encara era al mateix país i que tothom continuava esverat amb la guerra. Tothom semblava malalt dexcitació, i lexcitació semblava obscena. Em vaig prendre una hamburguesa i una tassa de cafè, i vaig tornar a casa en autoestop. No vaig explicar a ningú el que havia fet, ni tan sols com havia mirat per damunt de lespatlla la Serralada Costanera, on pensava danar a viure mentre durés la guerra, i em vaig sentir tan sol i desemparat i ignorant i pobre i avergonyit que vaig començar a odiar el món sencer, cosa que no magrada fer perquè el món és gent i la gent és massa patètica per odiar-la. Així, doncs, em vaig resignar a fer com els altres, i quan va arribar el moment em vaig presentar al número 444 de Market Street i em vaig allistar a lexèrcit.
Però allò ja és història antiga, i en aquest relat no tinc intenció de jugar amb la història antiga. Algun dia aquesta guerra serà història antiga i aleshores jo voldré saber quina serà lopinió general al respecte. Em voldré interessar pel desenllaç. No em sorprendria gens que aquesta guerra acabés sent el punt dinflexió, tal com diuen a la ràdio. El problema és que si penses en un punt dinflexió durant tres o quatre minuts arribes a la conclusió que al món no hi ha res que no sigui un punt dinflexió, i lúnica cosa important sobre un punt dinflexió és de què és un punt dinflexió i cap on és un punt dinflexió. Si és un punt dinflexió del no-res cap al no-res, quin sentit té? Potser fins i tot es podria haver ignorat, tot i que no sé com algú que no sigui coix o boig pot ignorar una guerra, tenint en compte la carta que rep i com se li complica la vida així que lobre i la llegeix.
Recordo que abans que esclatés la guerra, en tot el país no hi havia ningú que sabés que jo existia ni que es preocupés per mi poc o molt. Ningú no em convidava a ajudar a resoldre els problemes de la pau. Però jo era el mateix que soc ara i també necessitava una mica de diners. Per això lesperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena desperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios duniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç per a ells, vull dir; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts. I quan un paio és conscient daixò, no es pot lliurar en cos i ànima a cap celebració. En Henry Rhodes deia, quan estàvem ell i jo junts al Centre de Reclutament, durant els primers dies de la nostra vida a lexèrcit: «Aquí foten puntades de peu al cul, i tu i jo, Jackson, som dos culs a punt de rebre».
En Henry Rhodes havia estat un censor jurat de comptes que treballava en un despatx de Montgomery Street, a San Francisco, fins que el van cridar a files. No era cap criatura. Tenia quaranta-tres anys, però aleshores els agafaven a tots.
Abans deia que diria el que trobés oportú, fos el que fos. Doncs bé, ha arribat el moment que digui una cosa que trobo oportuna, però em moro de por de dir-la. Jo tinc por perquè soc a lexèrcit, però la gent que no hi és, a lexèrcit, de què coi té por? Així que esclata una guerra, sembla que tothom soblidi del que sabia de tot el que importa de debò, i calla i es queda callada i es limita a rondinar amargada per les mentides que no para de sentir pertot arreu.
A lexèrcit tespanten des del primer dia. Comencen espantant-te amb el Codi de Justícia Militar. No pretenen ser humans pel que fa als embolics en què es pot ficar un soldat, simplement tamenacen de matar-te. I tho diuen mentre alces el braç per prestar el jurament. Tho diuen abans que abaixis el braç, abans que ja siguis dins lexèrcit: «... el càstig és la mort». Són la teva família, la mateixa gent que et diu tantes altres coses, i tantes de tan confuses després que thagin dit quin és el càstig. Per descomptat no lhan daplicar quasi mai, aquest càstig, però la paraula mort sempre plana sobre la idea de llei i ordre militar, i ben aviat sacaba filtrant en cada petita norma irritant que pot infringir un soldat, de manera que si una tarda sescapa un moment a fer un glop daigua, el declaren absent sense permís, una falta molt greu el càstig per la qual, tot i que ells en diguin «feina extra», és la mort; o si deixa córrer laigua de laixeta mentre es renta, en comptes domplir la pica, el càstig també és feina extra, que per a mi no és res més que un sinònim dassassinat. Et toca aguantar sis o set mesos daquesta mena de llei i ordre, i si no acabes mort de por, o ple de confusió i de ràbia, ets millor home que jo, perquè, tot i que soc de tracte fàcil i no hauria destar espantat ni confós ni enrabiat, sí que estic espantat, sí que estic confós i sí que estic enrabiat. No magrada, però no ho puc evitar.
De tota manera jo parlava den Henry Rhodes, i el que trobava que havia de dir sobre ell perquè ho trobava oportú, però tenia por de dir-ho perquè soc a lexèrcit, era això: en Henry Rhodes estava ressentit amb el govern per haver-lo cridat a files.
Tenia por de dir una fotesa com aquesta.
Em fa vergonya.
No puc dormir de pensar en aquestes coses, però a vegades tampoc no puc dormir per culpa del soroll que no paren de fer els nois a la caserna durant tota la nit, xerrant, explicant acudits verds, cantant o fent-se bromes els uns als altres, com la que fan en Dominic Tosca i en Lou Marriacci al germà den Dominic, en Victor, que dorm a la llitera dentremig.
Així que en Victor sadorm, en Dominic per un costat i en Lou per laltre li comencen a xiuxiuejar a cau dorella: «Jo no vull ser a lexèrcit. Per què mha hagut de passar això a mi? Tan tranquil que estava. Jo no vull ser soldat. No vull matar ningú. Vull tornar-men a casa. No vull morir». I cada cop xiuxiuegen més fort, fins que el pobre Victor es desperta i diu: «Prou ja, no? Dominic, lhi diré a la mare!». I tots els nois de la caserna esclatem de riure; fins i tot jo, que no ho trobo gens divertit.
CAPÍTOL 3
En Jim Kirby, de U.P., ensenya a en Harry Cook i a en Wesley Lart de la guerra i els envia al nord
Un paio curiós, en Harry Cook.
Un vespre jo estava assegut sobre una pila de fustes que hi havia davant la caserna, llegint un llibre que havia trobat a la ciutat i que es titulava Lart de la guerra, i en Harry estava estirat de panxa enlaire a laltre extrem de la pila. Aquelles fustes anaven bé per asseures o per estirar-se, però ningú no sabia ben bé per a què servien. Pel color que havien agafat ja es veia que feia molt que eren allà. I en Harry que no parava de dir, en veu prou alta perquè jo el sentís:
Soldat Cook a les seves ordres, senyor coronel. Ja pot agafar el seu exèrcit, i em sembla que ja sap què pot fer-ne.
I al cap duna estona, li vaig dir:
Amb qui parles?
Amb el coronel va contestar en Harry. El cabró.
Què has dit?
Ja mhas sentit.
Això et podria costar un consell de guerra.
Ja mhas sentit va repetir en Harry.
Es pot saber què tens en contra del coronel?
Abans era el director de crèdits duns grans magatzems.
Com ho saps, tu, això?
Mho ha dit la seva taquígrafa. Ho ha investigat.
I per què lhavies danar a veure?
Mhi ha enviat el capità.
Per què?
Per culpa del tinent.
Què has fet?
El sergent ha dit al tinent que jo havia fet uns comentaris despectius sobre lexèrcit.
I què ha dit el coronel?
Que mhauria de caure la cara de vergonya. Ha dit que si no em sotmetia a un consell de guerra, era perquè no volia embrutar el nom daquest post. Així que li he volgut embrutar jo el seu, de nom, ja ho has sentit.
En Harry es va deixar caure cap a la capa de fustes de sota, fora de la meva vista, i jo em vaig tornar a concentrar en el llibre que estava llegint, però just llavors vaig veure sortir de darrere la cantonada de leconomat un grapat de militars amb un civil entremig que venien directes cap a la pila de fustes. Per com es movien, es notava que eren importants. Es pot distingir un soldat ras dun oficial per la manera de caminar. Amb això no vull dir que loficial camini més bé que el soldat ras, però hi ha alguna cosa que els distingeix. Fins i tot de lluny es pot veure que un oficial se sent observat, ja sigui per un oficial superior o per la tropa, i es pot veure que es considera un home força important en aquest món dhomes, tal com sol dir ell; no tan important com un capità, si és tinent, però sí més important que la gran majoria dhomes de lexèrcit, o del món fins i tot. No em calia veure el pollastre de llauna a lespatlla del coronel per saber que era un home important, ho sabia per com ocupava lespai entre els altres homes del grup. Ocupava lespai donant-se una mica més dimportància que el comandant que tenia al costat, i el comandant ocupava lespai donant-se una mica més dimportància que els dos capitans que anaven al seu costat. Al tinent sel veia més aviat xarxó i poca cosa al costat dels altres, però en realitat lhome més important del grup era el civil. I també era el més jove, no devia tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys.