En Harry es va deixar caure cap a la capa de fustes de sota, fora de la meva vista, i jo em vaig tornar a concentrar en el llibre que estava llegint, però just llavors vaig veure sortir de darrere la cantonada de leconomat un grapat de militars amb un civil entremig que venien directes cap a la pila de fustes. Per com es movien, es notava que eren importants. Es pot distingir un soldat ras dun oficial per la manera de caminar. Amb això no vull dir que loficial camini més bé que el soldat ras, però hi ha alguna cosa que els distingeix. Fins i tot de lluny es pot veure que un oficial se sent observat, ja sigui per un oficial superior o per la tropa, i es pot veure que es considera un home força important en aquest món dhomes, tal com sol dir ell; no tan important com un capità, si és tinent, però sí més important que la gran majoria dhomes de lexèrcit, o del món fins i tot. No em calia veure el pollastre de llauna a lespatlla del coronel per saber que era un home important, ho sabia per com ocupava lespai entre els altres homes del grup. Ocupava lespai donant-se una mica més dimportància que el comandant que tenia al costat, i el comandant ocupava lespai donant-se una mica més dimportància que els dos capitans que anaven al seu costat. Al tinent sel veia més aviat xarxó i poca cosa al costat dels altres, però en realitat lhome més important del grup era el civil. I també era el més jove, no devia tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys.
Em vaig esverar una mica quan vaig veure tants homes importants perquè jo era allà fora i ben a la vista. No sabia si baixar de la pila de fustes i fer-los una salutació o amagar-me una o dues capes més avall. En aquella època no magradava fer la salutació ni haver-hi de pensar tothora, però ara ja tant se men dona perquè faig el que em ve de gust. Si veig pel carrer un coronel vell i encongit que sembla solitari i confós, com si no se sentís superior a un soldat ras, procuro que em vegi per fer-li una salutació com cal i continuo el meu camí. Però si veig un energumen jove i alegre que es pensa que és lamo del carrer, disposat a canviar la història del món perquè passi de ser trista a ser horrible, jo simplement mentotsolo, o em giro per mirar un aparador, o alço els ulls cap al cel i deixo enrere limbècil. Només faig la salutació si em surt de dins. He fet la salutació a vells captaires, a nens del carrer, a noies boniques, a borratxos penjats de fanals, a mossos dascensor amb uniforme i a tots els paios de lexèrcit que em cauen bé, sense distinció de grau; però aquell grup que baixava pel carrer de leconomat no magradava, així que em vaig ajupir perquè no em veiessin i, de quatre grapes, em vaig acostar a en Harry Cook.
A tu què et passa? va preguntar en Harry.
El coronel vaig xiuxiuejar. Quatre oficials més i un civil.
Els vam sentir les veus, i en Harry va fer mala cara.
A veure què diuen vaig dir.
Però com que no deien res que pagués la pena escoltar, em vaig posar a llegir i en Harry es va posar a cantar en veu molt baixa «If I had my way, dear, youd never grow old». Jo sabia que pensava en el coronel.
Els homes estaven animats daquella manera especial tan pròpia dels militars, però al mateix temps també vigilaven molt, no tant el que deien com el to de veu que es permetien dadoptar per dir-ho. De tant en tant el comandant sexpressava amb massa brillantor per al seu grau, i llavors tot duna canviava de to per deferència al coronel. Passava el mateix amb els altres, tret del coronel i el civil. El coronel era prou brillant per ser algú que fins feia poc treballava al departament de crèdits duns grans magatzems, però les coses que deia a mi em semblaven poca-soltades. Vaig deduir que el civil era un periodista enviat pel seu diari per escriure una sèrie de cròniques sobre la vida a lexèrcit. Llavors el vaig sentir dir:
Coronel Remington, magradaria parlar amb un o dos dels seus homes; amb qualsevol.
I el coronel va contestar:
És clar que sí, Jim. Tinent Coburn, faci el favor de portar al nostre amic Jim un parell dels nostres homes. Ho deixo al seu criteri.
Vaig sentir el tinent contestar com era habitual i sortir corrent. Els homes es van tornar a animar, però no massa, és clar. Ben aviat les veus es van acostar massa perquè em sentís còmode i de sobte la colla ja sortia de darrere la pila de fustes, des don ens podien veure a en Harry Cook i a mi. Abans que pogués reaccionar, ens van veure. Ens van veure tots, però sobretot el coronel. En Harry va fer com si no shagués adonat que eren allà i es va posar a cantar més fort del compte perquè semblés que no sabia que hi havia algú a prop. Així que depenia de mi fer-hi alguna cosa, però no sabia què. Em vaig aixecar i em vaig sentir com un ximple quan em vaig adonar que estava una mica per sobre dels caps daquells homes. Tot i així, em vaig canviar el llibre de mà, de la dreta a lesquerra, i vaig fer la salutació. Me la va tornar tothom tret del civil, i el coronel va dir: «Descansi, fill», cosa que em va fer adonar que volia impressionar el periodista. Volia que el periodista pensés que era un paio normal. Quan em va veure el llibre, va dir:
Què, fent els deures?
En Harry ja havia parat de cantar i em va mirar a mi i després al grup. Es va aixecar i va fer la salutació quan ja estava absolutament fora de lloc, i a més ho va fer com si tingués tot el temps del món. Va ser molt violent, perquè en Harry va fer la salutació tan lentament que la reacció automàtica dels militars davant duna salutació com cal es va frustrar. Ningú no es va moure per tornar-li la salutació, però en Harry no es donava per vençut. Es va quedar dret sobre la pila de fustes sense deixar de fer la salutació. Després de molts titubejos, el coronel va tornar la salutació amb un gest ben exasperat, i tots els altres oficials van seguir el seu exemple. A hores dara ja estaven tots nerviosos, i suposo que es lamentaven dhaver-se trobat amb nosaltres. Feia tanta estona que el coronel mhavia demanat si feia els deures que ja no em va semblar que calgués contestar-li i em vaig limitar a quedar-me allà plantat. El periodista va dir, per mirar de relaxar lambient:
Coronel Remington, em permet que parli amb aquests homes?
Aquest cop el coronel ja no semblava tan animat.
Vostè parli amb lhome que vulgui va dir. No se nestigui.
El periodista va mirar en Harry, va somriure i va dir:
Què li sembla lexèrcit, amic?
En Harry no va somriure.
No magrada va contestar en Harry; i jo no soc amic seu, em dic Harry.
I de cognom?
Cook.
En Harry va baixar de la pila de fustes. Em vaig pensar que es quedaria un moment amb el periodista i els oficials per contestar més preguntes, però sense dir ni una paraula més es va girar i va marxar. Suposo que devia anar a leconomat o a la sala de projeccions. Així que em vaig quedar allà sol. Em vaig adonar que el coronel estava emprenyat com una mona amb en Harry per haver dit el que havia dit i per haver fet el que havia fet, així que vaig decidir arreglar-ho una mica; per en Harry, però també pel coronel, perquè no suporto veure un home tan enfadat, sigui qui sigui.
Aquesta tarda en Harry ha rebut una carta del seu pare vaig dir. La seva mare està molt malalta, i el seu pare creu que es morirà. Sha passat plorant tota la tarda.
Mentre parlava, vaig baixar de la pila de fustes. No vaig perdre dull el coronel per veure com reaccionava, i va reaccionar com era desperar. Dentrada se sentia alleujat, i em va fer lefecte que mestava agraït per haver-lo tret dun embolic. Els periodistes són una nosa per als militars. Poden causar molts problemes a un coronel que aspira a ascendir a general de brigada. Els homes sense uniforme, i sobretot els periodistes, no es prenen gaire seriosament els coronels i ni tan sols els generals, perquè el seu heroi de debò és el soldat ras. El coronel era prou intel·ligent per adonar-se que la millor manera de conservar el bon nom del seu post, i el seu propi, era fer veure que estava trist per la tristesa den Harry. Però al mateix temps veia que salegrava que la mare den Harry sestigués morint, perquè això significava que en realitat a en Harry no li desagradava lexèrcit, sinó tan sols la idea que se li estigués morint la mare, que era ben diferent.
Mentre parlava, vaig baixar de la pila de fustes. No vaig perdre dull el coronel per veure com reaccionava, i va reaccionar com era desperar. Dentrada se sentia alleujat, i em va fer lefecte que mestava agraït per haver-lo tret dun embolic. Els periodistes són una nosa per als militars. Poden causar molts problemes a un coronel que aspira a ascendir a general de brigada. Els homes sense uniforme, i sobretot els periodistes, no es prenen gaire seriosament els coronels i ni tan sols els generals, perquè el seu heroi de debò és el soldat ras. El coronel era prou intel·ligent per adonar-se que la millor manera de conservar el bon nom del seu post, i el seu propi, era fer veure que estava trist per la tristesa den Harry. Però al mateix temps veia que salegrava que la mare den Harry sestigués morint, perquè això significava que en realitat a en Harry no li desagradava lexèrcit, sinó tan sols la idea que se li estigués morint la mare, que era ben diferent.
Sí va dir el coronel mirant el periodista, ja mha semblat que el pobre noi devia estar passant per alguna mena de crisi emocional. Comandant Goldring, faci el favor dassegurar-se que el soldat Cook obtingui un permís especial per tornar a casa. Vull que el noi pugi al primer tren que surti de la ciutat i que sen vagi a casa uns quants dies. Vull que tots i cadascun dels soldats daquest post entenguin que els comandants som amics seus. Enviï el soldat Cook a casa de seguida, comandant.
Sí, coronel va dir el comandant. Me nocuparé demà a primera hora del matí.
Què coi a primera hora del matí? va dir el coronel. Ara! Immediatament!
El coronel es va girar cap a mi.
Don és el soldat Cook?
Jo sabia que en Harry era del Sunset District de San Francisco, no gaire lluny don vivíem el pare i jo. Però no volia embolicar la troca perquè sabia que cada nit sortien dos o tres trens cap a San Francisco. Vaig pensar que si deia al coronel don era en Harry i el coronel feia pujar en Harry al primer tren, ben aviat tothom descobriria que la mare den Harry no estava malalta i en Harry i jo tindríem molts problemes. Així que vaig pensar que diria que en Harry era de molt lluny, de tan lluny que el coronel deixaria córrer la idea denviar en Harry a casa amb el primer tren i sacontentaria de deixar que continués estant trist.
DAlaska, coronel vaig dir. Vaig dir allò perquè quan vaig veure venir els problemes vaig començar a desitjar ser una altra persona, i això em va fer pensar en els esquimals, i els esquimals em van fer pensar en Alaska.
Alaska? va dir el coronel.
Sí, coronel vaig dir jo. És dAlaska.
Vaig notar que allò suposava un problema per al coronel, i ja donava per fet que ho deixaria córrer. Ara només calia esperar que el tinent es presentés amb dos homes que segons el seu criteri fossin idonis per entrevistar-se amb un periodista i jo ja podria anar a buscar en Harry. El coronel va mirar el periodista, i jo no havia vist mai una cara tan difícil dinterpretar com la daquell periodista. Allò sí que era una cara autèntica de pòquer. El coronel va somriure al periodista, però el periodista no va canviar dexpressió i això va fer adonar al coronel que encara no se nhavia sortit.
De quina ciutat dAlaska? va demanar.
Fairbanks.
Comandant Goldring va dir el coronel, esbrini quins vols hi ha programats cap a Fairbanks i faci pujar el soldat Cook al primer que surti; doni-hi prioritat absoluta, i si necessita diners, ocupi-sen personalment.
Sí, coronel va dir el comandant, i sen va anar.
I vostè, jove em va dir a mi el coronel, vagi a buscar el seu amic i digui-li que sen torna a casa.
Sí, coronel vaig dir i em vaig girar per anar-men, però llavors el periodista va dir:
Disculpi, quin llibre és?
Lart de la guerra vaig dir. De Clausewitz.
Li puc preguntar com és que llegeix aquest llibre?
La intel·ligència del recluta mitjà daquest exèrcit... va començar a dir el coronel, però el periodista el va tallar.
Sherman deia que la guerra és linfern va dir el periodista. Clausewitz diu que és un art. Vostè què creu que és?
Jo no hi entenc gaire vaig contestar.
Què pensa de Clausewitz?
Que és fàcil de llegir.
Què pensa de les seves idees?
Que fan pudor.
Com es diu?
Wesley Jackson.
El periodista va anotar el meu nom en una llibreteta que shavia tret de la butxaca de labric. Al principi el coronel estava content de mi, però quan vaig començar a parlar sense embuts tot i que no era la meva intenció vaig notar que ja no li agradava gens. Devia tenir por que aquell ximple acabés escrivint més sobre un soldat ras que sobre ell.
Don és? va demanar el periodista.
De San Francisco.
I a què es dedicava abans?
A res.
No feia res?
Buscava feina, de tant en tant treballava, però sobretot feia el dropo. El pare va anar a lúltima guerra. Cobra una pensió perquè el van ferir, i amb això anem tirant.
A què es dedica el seu pare?
A res.
Quin ofici o professió té?
Cap. Anava a la universitat quan el van cridar a files, però quan va tornar ja no tenia ganes destudiar.
I vostè com ho sap, tot això?
Mho va explicar ell. Érem col·legues fins que va esclatar aquesta guerra.
Què va passar?
Doncs al pare sempre li havia agradat beure, però quan van tornar a cridar tothom a files ja no va fer res més. Ni tan sols menjava.
Quina ferida tenia?
Gas, metralla i commoció. Té una placa de metall al cap, allà on la metralla va estar a punt darrencar-li la cabellera.
Li cau bé, el seu pare?
És clar.
I per què es van barallar?
No ens vam barallar. Vaig intentar convencel perquè deixés de beure, però no hi havia manera. Ell volia, però no podia. Semborratxava i jo no en sabia res durant tres o quatre dies, i quan li demanava on havia estat no sen recordava.
Si no es van barallar, com és que van deixar de ser col·legues?
Un dia no va tornar.
I llavors vostè de què vivia?
Vaig trobar una feina de dissabtes, cobrava tres dòlars. Vivia daixò.
I el seu pare on és, ara?
No ho sé.
No té més família?
La mare i un germà.
On són?
A El Paso. El germà de la mare, loncle Neal, té un negoci deines de granja a El Paso, i el meu germà i la mare ja deu fer deu anys que viuen amb ell.
I vostè es va quedar amb el seu pare.
Sí. Hi he viscut des dels nou anys.
El periodista no parava de fer preguntes i jo les hi contestava, dient sempre la veritat i sentint-me cada cop més ximple, esperant que arribés per fi el tinent amb els dos homes que havien de conservar el bon nom del post en comptes dembrutar-lo com havíem fet en Harry i jo. Però el tinent no venia i a mi no paraven de suar-me les mans i no parava de desitjar que tant de bo fos un esquimal, i a dins del cap no parava de bramar «Valencia!» perquè era la cançó que el pare cantava el primer cop que la mare sen va anar a El Paso amb el meu germà Virgil i el pare i jo ens moríem de solitud. Quan el pare i jo vam superar la solitud, el pare va deixar de cantar «Valencia» i jo men vaig oblidar, però la vaig tornar a recordar el dia que el pare no va tornar a casa, i ara que era a lexèrcit ja no parava de sentir-la.