I just en aquell moment, en Victor Tosca va obrir els ulls.
Perquè així fem més exercici va dir.
Tothom va esclatar en riallades i ovacions i aplaudiments, i algú va dir:
Al cap i a la fi, el que interessa és que fem més exercici, no?
El comandant es va aixecar del seient i va cridar:
Descansin!
I tothom va callar.
Qui ha deixat anar aquesta gràcia tan enginyosa? va demanar.
En Victor Tosca va fer el gest de posar-se dret, però en Dominic el va agafar pel braç i el va obligar a tornar-se a asseure. I llavors es va aixecar ell.
Presentis al meu despatx va dir el comandant, i en Dominic va sortir de la sala.
Va estar arrestat una setmana i va haver de fer la guàrdia cada nit.
El meu germà! deia. El nano més bo del món, un nano que seria educat fins i tot amb qui li volgués clavar un punyal al cor, sadorm escoltant un monòleg dolentíssim, quan es desperta se li acut un comentari sarcàstic i, en comptes de guardar-sel, que és el que faríem nosaltres tot i ser uns bocamolls, ell va i el deixa anar!
Una nit, quan ja feia mitja hora que ens cridava, el sergent que teníem aleshores, Cacalokowitz, es va començar a estirar el llavi inferior, com si busqués la millor manera dexpressar-se, i va dir:
El comandant mha demanat que els comuniqui una cosa extraoficialment. És una cosa extraoficial, entre vostès i jo. A lexèrcit no hi volem marietes, així que si algun de vostès ho és, que em vingui a veure després, perquè el comandant diu que no és culpa seva. Simplement lexèrcit no els vol. Entesos?
Tothom ho va entendre, però ningú no va dir res, així que el sergent va ordenar:
Trenquin files.
Després daquelles xerrades nocturnes els nois tenien el costum daplegar-se al voltant den Cacalokowitz per assabentar-se de les xafarderies que circulaven pel post i fer-ne broma amb ell; i per descomptat aquest cop també es va aplegar tothom al seu voltant. Feien broma sobre lencertada tria de paraules que havia fet per al seu últim comunicat, quan el sergent va dir:
On és el soldat Victor Tosca?
En Victor passejava pel carrer amb en Nick Cully quan tothom li va començar a cridar:
Eh, Victor, el sergent vol parlar amb tu!
Així que en Victor no va tenir altre remei que tornar. Al sergent li va tornar a costar una mica triar les paraules, però al final va dir:
Vostè on era, ahir a la nit?
Quan? va dir en Victor.
Cap a les deu, crec que mhan dit.
Qui?
Contesti: on era?
Estava assegut en un banc, davant la sala de projeccions, escoltant música perquè la pel·lícula ja lhavia vista. Per què?
Amb qui estava?
Amb ningú.
I llavors què va passar?
Què vol dir?
¿No va venir algú a asseures al seu costat, tot i les cent iardes de bancs que hi ha a tots dos costats del carrer?
Ah, sí va dir en Victor. Me nhavia oblidat. Un capità es va asseure al meu costat.
Se nhavia oblidat?
Sí. Per què?
Ha sentit el meu últim comunicat, oi?
És clar que lhe sentit. Per què?
Què li va dir el capità?
No men recordo. Em vaig aixecar per fer-li la salutació, però ell em va dir: «No cal». Per tant no li vaig fer la salutació. No puc saludar un oficial si em diu que no ho faci. Què passa?
Vostè què creu que li passarà a aquell capità?
Què li passarà?
Que el faran fora de lexèrcit.
Per què?
Que no ho sap?
Com ho he de saber?
Home, vostè hi era, no? Estaven sols vostè i ell, oi?
No sé de què em parla va dir en Victor. Va mirar al voltant i va veure que els nois es burlaven dell fent cares i gestos amanerats. Llavors es va adonar del que en Cacalokowitz li intentava dir i va afegir: No sigueu ximples.
Es va girar i es va allunyar, i els nois van dir:
Eh, sergent, què va passar? Expliquins què va passar.
Jo no hi era va dir el sergent, però segons mhan dit, el capità i en Victor estaven coquetejant; si més no el capità. Suposo que en Victor ni sen va adonar. Sha de ser ben curt.
Potser algú li va parar una trampa al capità va dir en Vernon Higbee.
Nooo va dir el sergent Cacalokowitz. Aquest segur que és del ram de laigua. Lhan investigat. A algun de vostès se li ha insinuat algú, últimament? Si és així que ho digui, perquè lexèrcit no la vol, aquesta mena de gent.
Tothom va esclafir a riure, i en Joe Foxhall va dir:
Aquí lúnic paio que sens insinua és vostè, sergent. I no només sens insinua, sinó que ens fot cada dia.
Ja ho pot ben dir va dir en Cacalokowitz, i si a algun de vostès no li agrada, que es foti. Diguin, sels ha insinuat algú, últimament?
A qui? vaig dir jo.
A vostè, per exemple va dir en Cacalokowitz, adreçant-se a mi, que era el que més por em feia perquè sabia que els nois aprofitarien per burlar-se de mi.
A ell? va dir en Joe Foxhall. A en Wesley Jackson? Qui coi voldria insinuar-se-li, a un paio tan lleig?
Suposo que tots vosaltres us penseu que sou més guapos que ell va dir en Harry Cook. Suposo que us penseu que tant els homes com les dones us troben irresistibles. Però per què no us mireu bé quan us afaiteu? No sou uns adonis, precisament. Les dones boniques no són totes idiotes, i un paio com en Wesley té més possibilitats de trobar una bona dona que qualsevol de vosaltres, carallots; perquè té alguna cosa més, a part del físic.
Ja, però el físic també el té va dir en Joe Foxhall. Ei, Wesley, què et sembla que el teu amic doni la cara per tu? Insultant, no? Per què el paio més lleig de Bakersfield aconseguia sempre les noies més guapes? Qui no ho sap, això?
Molt bé, nois va dir en Cacalokowitz. Recordin que tot això és extraoficial, ha de quedar entre vostès i jo. No ens convé que sescampi aquest escàndol.
Quin escàndol? va dir en Joe.
Tant és va dir en Cacalokowitz. Jo només els he dit el que mha demanat el comandant.
I ho ha fet amb molt destil va dir en Joe Foxhall. És molt europeu, vostè, sergent.
Què vol dir amb això? va demanar en Cacalokowitz.
Mestà dient que no sap què significa ser molt europeu?
Soc polonès, jo va dir en Cacalokowitz.
Vostè és un home de món va dir en Joe Foxhall. Això és el que és.
Entesos va dir el sergent. Els llestos que hagin anat a la universitat i a llocs així es poden burlar de mi tant com vulguin, però no oblidin que jo soc el que sasseu al seu despatx i decideix qui fa les feines brutes, i també sé que vostè és el soldat Foxhall.
Vostè no seria capaç de fer-li una mala jugada així a un batxiller de lInstitut de Bakersfield, oi, sergent?
No em vingui amb aquesta murga de lInstitut de Bakersfield va dir en Cacalokowitz. He consultat les fitxes de tots els homes daquesta unitat. Vostè es va llicenciar a la Universitat de Califòrnia. Pot ser que sigui un ignorant, però no oblidi que també soc el seu sergent.
Entesos, sergent, no ho oblidaré va contestar en Joe. Però no troba que ens haurien de passar una bona pel·lícula dinstrucció de dues bobines que ens ensenyi a bregar amb els capitans homosexuals? En Victor Tosca no va saber què fer. Ell es pensava que havia de fer la salutació.
Tant és va dir en Cacalokowitz. Vostès no parlin amb ningú daquest escàndol, no ho oblidin.
______________________
4. «Tothom em diu reina, / no sé per què. / Potser perquè la mare / també em diu així.» «Everybody Calls Me Honey» (1919; Charley Straight, Joe Lyons).
CAPÍTOL 5
En Joe Foxhall explica a en Wesley en què consisteix viure
Aquella nit, en Joe Foxhall i jo teníem guàrdia junts, i ell es va posar a parlar de la vida que fèiem allà.
Un cop has superat el xoc inicial de convertir-te en un xai i comences a recuperar el teu petit ego, una cosa que tothom necessita i hauria de tenir, suposo que el pitjor de tot és lespera. Lespera petita i lespera gran. Esperar per menjar, esperar el rentat de cervell, esperar la revista, esperar un permís. I en acabat, la gran espera: esperar carta, esperar que et diguin on tenviaran, esperar que sacabi la guerra... i, per descomptat, lespera més gran de totes, esperar que et matin, o que no et matin. Ten recordes daquells nois del jeep que va sortir de la carretera de nit i es va estimbar per un precipici? Doncs ells eren molt lluny de la guerra, però també esperaven saber si es matarien o se salvarien, i al final no es van salvar.
Estàvem asseguts a les nostres lliteres del centre de vigilància; el centre de vigilància no és la presó, com es pensa molta gent, sinó el lloc on els soldats que tenen guàrdia esperen que els recullin, i on descansen o dormen quatre hores després de dues hores de guàrdia. Feia deu minuts que esperàvem quan va arribar el camió per recollir-nos i portar-nos al lloc on teníem la guàrdia.
La vida no és res més que una espera va dir en Joe, i lhome que neix amb cos désser humà espera inconscientment que aquest cos es consumeixi i torni a la terra. Espera la mort. Però com que sap que encara podrà disposar daquest cos durant trenta o quaranta anys més, treballa i espera altres coses. Quan és un nen, espera convertir-se en un home. Després espera casar-se. I després espera tenir un fill. I després espera poder parlar amb el fill. O si dentrada no vol esperar casar-se, espera conèixer una noia que lajudi a sentir-se viu, a sentir que és alguna cosa més que mitja dotzena de fluids que li recorren el cos, alguna cosa més que un altre animal ximple, dèbil i ridícul embolicat amb un vestit, que lajudi a sentir-se immortal. Dit duna altra manera, espera lexperiència, espera enamorar-se, espera la saviesa que intueix que li proporcionarà lamor. O bé, si no vol esperar una dona, ni la saviesa de lamor, potser treballarà i esperarà fer alguna cosa, arribar a ser algú, tal com se sol dir: donar-se a conèixer a molta gent, i no només a la seva família i a un cercle reduït damistats; donar-se a conèixer a Déu, al capdavall; escriure una cançó, fer un gran descobriment en el camp de la ciència o de la poesia, revelar veritat, guanyar-se la benedicció de Déu. Però al cap i a la fi el que vol és viure. I sortir-ne airós. Sap que un dia o altre es morirà, faci el que faci, però desitja la millor mort possible. Tot el que tenim en aquest món és el resultat daquesta lluita de lhome contra la mort: les nostres cançons, la nostra poesia, la nostra ciència, la nostra veritat, la nostra religió, els nostres balls, el nostre govern... en definitiva, tot: el comerç, els invents, la maquinària, els vaixells, els trens, els avions, les armes, les habitacions, les finestres, les portes, els poms de les portes, la roba, la cuina, els sistemes de ventilació, la refrigeració... les sabates. Em segueixes, Jackson?
És clar que et segueixo vaig dir jo. Però com has arribat a pensar en tot això?
Com? va dir en Joe. Tho estic dient. Vull que Déu em somrigui. Vull ser guapo. Vull que els ulls dels nens sil·luminin quan em vegin. Vull agradar a les dones boniques. Vull viure tan bé com pugui dins daquesta carcassa que porto posada, i que ara mateix és plena de porqueria inútil.
Tu què vas estudiar a la Universitat de Califòrnia? Filosofia?
Filosofia! va dir en Joe amb menyspreu. A la universitat em vaig estudiar a mi mateix, això és el que hi vaig estudiar, i tot i que encara no en sé gaire, cada dia naprenc alguna cosa. I com més em conec a mi mateix, més et conec a tu.
I això com és?
Tu i jo som iguals, vet aquí com és. Però no tu i jo només; tu, jo i els altres també: tothom. En Cacalokowitz, en Lou Marriacci, en Harry Cook, en Vernon Higbee i els milions de persones més que hi ha arreu del món i que tu i jo no hem vist ni veurem mai.
Vols dir que tothom és igual?
Això mateix.
Els esquimals també?
També.
I els xinesos?
Tothom.
I els alemanys?
Tothom.
I els japonesos?
Saps què? va dir en Joe. Tu i jo som japonesos.
En Joe es va quedar callat, així que vaig suposar que em tocava a mi dir alguna cosa, però no sabia què dir, perquè aquella mateixa tarda, a la xerrada orientativa, el tinent havia dit que els japonesos no eren éssers humans, sinó mones. I que eren uns covards. I uns caníbals. I que no eren pas com nosaltres. I que no lluitaven per la llibertat, sinó per lemperador, que era boig. I que eren uns fanàtics disposats a morir com gossos pel seu emperador, a qui adoraven com nosaltres adorem Déu. El tinent també va dir que havíem dentendre lenemic, i que havíem daprendre a odiar-lo, per poder-lo matar quan ens el trobéssim durant el combat. Així que no sabia què dir-li a en Joe Foxhall.
Entens el que vull dir? va dir ell al final.
No sé si ho acabo dentendre.
Mira, totes les persones del món són iguals; totes esperen el mateix: morir-se. Però mentrestant esperen fer alguna de les altres coses que acabo desmentar. Que todies a tu mateix? Molt bé, doncs odia també els japonesos, i els alemanys, i els italians, i els hongaresos i els búlgars. Odia qui et doni la gana. Però resulta que jo no modio a mi mateix perquè no hi veig el sentit. I com que no modio a mi mateix, no puc odiar ningú més. Potser un dia hauré de matar algú perquè no em mati ell a mi, però no serà perquè lodiï. I tampoc no pensaré que el que hagi fet estarà bé, ni que he fet alguna cosa per mi, o per tu, o per la meva família o per la teva, o pel nostre país, o pel món, o per la veritat, lart, la religió o la poesia. I ara em segueixes?
Crec que sí vaig contestar. Que ets objector de consciència?
Va, home, va! va dir en Joe. No em vinguis amb camàndules! Oposar-se a una guerra quan ja ha esclatat és com oposar-se a un huracà que tarrenca casa teva de terra i la fa volar per laire per deixar-la caure i fer-se miques al cap duna estona; i amb tu a dins. Si toposes a això, segur que lobjecció la fas a consciència. Però un huracà és un acte de la natura. Potser una guerra també ho és, encara no ho sé. Però jo tinc el pressentiment que una guerra és un acte humà. I no magrada. Lodio amb totes les meves forces. Però quan la seva fúria matrapa no sé què puc fer en contra seu, tret desperar salvar-me, que et puc assegurar que és el que espero.
Llavors va arribar el camió, i vam recollir els fusells i hi vam pujar amb els altres nois. En Joe i jo ens vam asseure junts. Jo no sabia què dir-li, així que li vaig oferir una cigarreta, i ell la va agafar. Lhi vaig encendre i jo també men vaig encendre una. En Joe va fer una pipada llarga a la cigarreta i, després dexhalar-ne el fum, va dir: