Llavors va arribar el camió, i vam recollir els fusells i hi vam pujar amb els altres nois. En Joe i jo ens vam asseure junts. Jo no sabia què dir-li, així que li vaig oferir una cigarreta, i ell la va agafar. Lhi vaig encendre i jo també men vaig encendre una. En Joe va fer una pipada llarga a la cigarreta i, després dexhalar-ne el fum, va dir:
Esperem la mort; i fins i tot aquestes cigarretes ens ajuden a esperar.
Era quasi mitjanit. A les dotze en punt havíem de començar la guàrdia, una ronda de dues hores, al cap de les quals el camió ens portaria el relleu i ens duria altre cop al centre de vigilància, on podríem descansar o dormir durant quatre hores. I a les sis tornaríem a fer dues hores més de guàrdia.
Les cigarretes són un bon invent va continuar en Joe. Sense elles els homes no podrien anar a la guerra. Et maten una mica, prou perquè cada cop et deixis matar una mica més sense tornar-te boig. Perquè hi ha alguna cosa dins teu que no vol que et matin, i lhas de calmar, li has dadministrar petites dosis de mort son, oblit, distracció a còpia de cigarretes, o dalcohol, o de dones, o de feina, o del que sigui. No pots parar de calmar-la, aquesta cosa, perquè és molt sensible. I si no ladorms pot ser que es posi a cridar. Normalment aconsegueixes fer-li agafar un son plaent calmant-la amb uns mètodes que no són agressius, però en una guerra lhas dadormir com sigui, fins i tot amb mètodes que sí que són agressius. En el pitjor dels casos, no hi ha altre remei que clavar-li una pallissa fins a deixar-la inconscient. Però la desgràcia comença quan arribes massa lluny i en comptes dadormir-la lassassines, perquè llavors tu també ets mort, el teu cos continua viu, però la vida real que té a dins és morta, i això és el que no magrada de tota aquesta gran martingala.
CAPÍTOL 6
En Wesley desitja amor i llibertat, i el sergent Cacalokowitz deshonra luniforme
Vam arribar al lloc on jo havia de fer la meva guàrdia, així que em vaig acomiadar den Joe Foxhall i vaig baixar del camió.
Esperar va dir en Joe. Això és el que fem tota la vida. Durant les pròximes dues hores esperaràs que passin dues hores. Dues hores dun milió danys.
Fins després, quan ja hagin passat vaig dir jo.
Entesos. I sobretot mira el cel. No te noblidis.
Entesos.
Vaig complir les formalitats requerides per rellevar en Lou Marriacci, que no parava de remenar el cap, tal com solen fer els paios com ell quan se la xalen fent alguna cosa que al mateix temps troben una ximpleria. I després de complir les formalitats i de recórrer la zona plegats perquè jo mhi familiaritzés i en pogués ser el guàrdia oficial durant les dues hores següents, en Lou, que ja havia deixat de ser el guàrdia oficial, va dir:
Tu tranquil, noi; no tespantis ni disparis al primer home que es presenti amb cara despia i que no pugui parlar perquè estigui tan espantat com tu.
Entesos, Lou vaig dir.
Un paio com tu ha dintentar evitar els problemes. No matis mai ningú. Demana amablement a lhome que sidentifiqui i deixa que sen vagi a dormir. Segurament serà un soldat que torna de fotre un clau a la ciutat, així que no el matis. Recorda que deu tenir una mare.
No dispararé a ningú.
Els paios del camió van cridar a en Lou:
Au, va, som-hi. No ens podem quedar aquí tota la nit.
Jo ja men torno a peu va contestar en Lou. Va donar el fusell a un dels paios del camió, i llavors el conductor va posar la primera i el camió es va allunyar per la carretera, omplint el silenci amb el soroll del motor.
Em vaig pensar que en Lou sen tornaria de seguida cap al centre de vigilància, però es va quedar amb mi, caminant al meu costat i xerrant.
Frena, nano va dir. Tranquil. Dues hores són molt de temps. No has danar pas enlloc, es tracta de fer voltes.
Així que vaig frenar. Suposo que caminava massa de pressa. Fer la guàrdia no és caminar, sinó fer la guàrdia, vigilar. Érem a finals de novembre, feia una nit freda i clara i aquell lloc era tan solitari que et senties de moltes maneres alhora, però sobretot trist i afligit, com un nen quan arriba Nadal i no sap per què està trist.
El cel estava esplèndid. No lhavia vist mai tan immens i profund. Hi havia poques estrelles, però les que hi havia eren grosses, brillants i boniques. Com que encara tenia fresc a la memòria tot el que en Joe mhavia dit sobre lespera, no vaig poder evitar de pensar en lespera de les estrelles, en el temps que ja han esperat i en el que els quedarà per esperar daquí a cent anys, quan tota la gent del nostre món shagi mort i hagi caigut en loblit i el mateix món continuï girant.
Què somies? va demanar en Lou.
No res vaig contestar.
Llavors, on et penses que vas?
Com?
Te nhas sortit, de la zona.
En Lou em va fer tornar a la zona i va dir:
The dexplicar una cosa.
No pots caminar amb mi mentre faig la guàrdia, està prohibit.
Ja ho sé, però no hi pateixis, que no et posaré en cap compromís. No hi ha ningú per aquí. I si ve algú mesfumaré.
La zona que vigilava devia equivaler en extensió a una illa de cases de llarg i mitja dample, i era plena de camions militars. A unes dues illes hi havia un grup de barracons en construcció, i al voltant només camps i el bosc al qual anava de tant en tant, quan tenia ganes destar sol. Era un post gran, situat al camp, a unes set milles de Sacramento per carreteretes solitàries i una carretera principal gairebé sense trànsit a aquella hora.
A vegades veia avançar una llum per la carretera, cap a lest, i em demanava qui devia anar en aquell cotxe i cap on anava. Lenvejava perquè era lliure, perquè tenia cotxe, perquè circulava per aquella carretera solitària a aquella hora de la nit, perquè tenia una llar i una família que lesperaven. Pensava en aquell desconegut com si estigués sol en un món secret damor hivernal, i el veia arribar a casa amb el seu cotxe, i guardar-lo al garatge abans dentrar a la casa amb la seva dona, que li tenia el sopar preparat a la taula de la cuina. El veia estrènyer-la entre els braços i fer-li un petó, i asseures amb ella a xerrar tranquil·lament de coses sense importància comparades amb els temes profunds den Joe Foxhall; coses petites, com ara on havia estat i què havia fet. Fins i tot els sentia parlar, i sabia que no tenien la sensació destar esperant la mort. Ei, reina, som aquí... som aquí! I vaig desitjar ser aquell home. Vaig desitjar ser allà. Vaig desitjar ser a casa i tenir una dona. Vaig desitjar que sacabés la guerra, i ja mhi veia: Ei amor meu, sha acabat la guerra i ja torna a ser novembre, i ja torna el cel fred, i les estrelles brillants, amor meu. Som aquí, sense ningú que ens molesti.
Em vaig despistar tant pensant en la sort meravellosa dalguns i en la mala sort daltres, que suposo que vaig oblidar el que feia allà, perquè de sobte en Lou em va agafar pel braç i em va sacsejar, i en acabat sen va anar. Vaig veure que sacostava algú, i com que la meva obligació era cridar lalto vaig dir:
Alto! Qui hi ha?
Em va sortir un filet de veu tan prim que ho vaig haver de repetir, però tot i així lhome no es va aturar, i em vaig espantar perquè mhavia esperat que lhome saturés i em contestés i ara no sabia com reaccionar. Suposo que en Lou es va adonar del que passava, perquè va emergir de la foscor, em va agafar el fusell i va ordenar a lhome que saturés; i lhome es va aturar.
Llavors en Lou va ordenar a lhome que sidentifiqués, i era ni més ni menys que el sergent, en Cacalokowitz, borratxo com una sopa.
Va parir, cabronàs va dir en Lou. Li hauria dhaver disparat.
A mi? va dir en Cacalokowitz. Per què?
Per què? Per no aturar-se quan lhi he ordenat.
Però si mhe aturat.
Sí, ja. Al tercer intent. Doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat al segon.
A mi, per què? va demanar en Cacalokowitz.
Per ser sergent va contestar en Lou.
Jo mestava fora de la vista, perquè hauria semblat sospitós que dos paios fessin la guàrdia a la mateixa zona i a la mateixa hora.
Galant sergent està fet va dir en Lou. Quin exemple per als nois de bona família de San Francisco i Oakland i altres ciutats. Crec que el lliuraré al sergent de guàrdia.
Al sergent de guàrdia? va dir en Cacalokowitz. Per què?
Per no haver-se aturat quan li han cridat lalto. Per anar borratxo i per tenir relacions sexuals durant el temps lliure.
Relacions sexuals? va dir en Cacalokowitz. Però si acabo de sortir de lesglésia.
Duna casa de barrets, acaba de sortir. El perfum marriba fins aquí.
És que és una església polonesa.
Està borratxo. Miri, sergent, la meva obligació és fer-lo servir dexemple, i per tant penso complir el meu deure, tal com vostè mha demanat sempre. Jo he complert cada cop que vostè mordenava que ajudés a la cuina, he complert cada cop que mordenava que netegés la caserna, i he complert cada cop que mordenava que complís, així que ara també he de complir el meu deure. Demà al matí el degradaran i tornarà a ser un soldat ras.
El sergent estava borratxo, però no tant per no adonar-se que es trobava en un bon destret; no tant perquè en Lou no se la pogués xalar prou amb ell allà fora, sota aquell cel esplèndid i solitari de novembre, a mitjanit. Al cap duna estona, el sergent va aconseguir arribar a un acord amb en Lou, i les condicions den Lou van ser innegociables. A partir dara no aguantaria els disbarats del sergent: prou dajudar a la cuina o de fer cap altra feina extra ni ell, ni en Dominic Tosca, ni en Victor Tosca ni en Wesley Jackson.
En Wesley Jackson? va dir en Cacalokowitz. Què hi té a veure, en Wesley Jackson?
Tant és si hi té o no hi té res a veure. Vostè incloguil en el tracte.
Dacord va dir en Cacalokowitz, i llavors em vaig adonar que mesperaven o dies millors o més problemes. Si el sergent oblidava tot allò lendemà al matí, quan tornés a estar sobri, o si ho recordava tot però decidia venjar-se den Lou i de la resta de nosaltres, què faríem? Però jo encara no mimaginava que en Lou fos tan hàbil.
Què porta a sobre? va demanar en Lou. Perquè el tracte sigui legal i irrevocable.
Legal i irrevocable?
Au, va va insistir en Lou. Què porta a sobre? Tregui tota la porqueria que porta a les butxaques.
En Cacalokowitz va treure tota la porqueria que portava a les butxaques, i en Lou ho va examinar tot i va apartar tota mena dobjectes valuosos: targetes, plaques didentificació i coses imprescindibles perquè el sergent pogués continuar sent sergent. I en acabat sho va guardar tot a les butxaques. Hi havia molta cosa per guardar, perquè en Lou sho va quedar tot tret dels diners.
Demà al matí li tornaré el que no necessiti va dir en Lou. Ho faré quan no em vegi ningú. I ara lacompanyaré a la seva llitera i lajudaré a ficar-se al llit, però a partir dara vull que es porti bé amb mi, amb en Dominic, amb en Victor Tosca i amb en Wesley Jackson. Entesos?
Entesos va dir en Cacalokowitz.
Vostè portis bé i ja veurà com no li passa res. Jo mestic portant bé amb vostè, així que vostè portis bé amb nosaltres. Només som quatre. Li demanarem permisos extra i altres favors petits. Ens portarem molt bé, perquè si algú hi fica el nas vostè pugui dir que el nostre bon comportament mereix recompenses. Entesos?
Entesos.
I doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat. He estat ben a punt de disparar-li. És que té cara despia alemany.
Polonès va dir en Cacalokowitz.
En Lou em va tornar el fusell.
Ara torno em va dir, i llavors es va adreçar al sergent: Au, va, que no saguanta dret, home. Agafis a mi. Ja lacompanyo a la caserna.
En Lou es va allunyar amb el sergent, i vaig sentir que no parava databalar el pobre home, renyant-lo per anar borratxo i per no ser diferent de qualsevol altre infeliç, fos sergent o no.
CAPÍTOL 7
En Wesley fa un tracte astrològic, veu una estrella i descobreix un secret
Em vaig quedar mirant com en Lou Marriacci ajudava el sergent Cacalokowitz a aguantar-se dret mentre tots dos sallunyaven per la carretera. Era una escena quasi fantàstica, tot i que no sabria dir per què. Potser pel que el sergent va dir a en Lou quan van començar a caminar.
A poc a poc li va dir. Estic ferit.
Vostè no està ferit va dir en Lou. El que està és borratxo.
No, estic ferit. Estic sagnant.
A vegades els borratxos diuen coses estranyes. Ho sé perquè recordo les coses que deia el pare quan estava borratxo. La meitat no les entenia, però sempre vaig saber que no eren tan absurdes com semblaven. En Cacalokowitz no estava ferit ni sagnava, però jo sabia el que volia dir, i suposo que en Lou també, perquè va alentir el pas. En Lou es comportava amb en Cacalokowitz com si hi estigués furiós, com si no volgués perdre més temps amb un home que havia begut tant que era incapaç de caminar recte o de dir res intel·ligible, però jo sabia que només ho feia per diversió.
No vaig trigar a perdrels de vista i a quedar-me sol. Tant me feia estar sol, però mentiria si digués que no tenia por. Vaig recórrer el terreny una vegada, desitjant no haver de cridar lalto a ningú. Tant me feia que mel cridessin a mi, però jo preferia no haver-lo de cridar.
Vaig recordar les instruccions que ens donaven sempre abans de fer la guàrdia.
I al mateix temps no deixava de mirar el cel i les estrelles i de somiar aquell home afortunat perquè era lliure.
Les instruccions sempre eren les mateixes; si més no en essència, tot i que les paraules variaven. «Recordin que això és molt seriós. No és ni un càstig ni una diversió. Fer la guàrdia és un honor del qual hauria de sentir-se orgullós qualsevol home daquest exèrcit dhomes. I també és una gran responsabilitat, perquè el que fan és protegir el nostre país contra lenemic. Cridin lalto amb una veu clara i autoritària. I si a la primera no hi ha resposta, tornin a intentar-ho. I si a la segona tampoc no contesta ningú i veuen alguna cosa sospitosa, disparin; i disparin a matar! Així hauran complert el seu deure, encara que hagin disparat a un comandant, a un coronel o a un general. Si no troben que hi hagi res sospitós, si troben que deu ser només un borratxo, o veuen qui és i saben del cert que no suposa cap perill, no disparin, facin servir el sentit comú. Però sobretot no corrin riscos innecessaris. Lenemic és entre nosaltres. Pot posar-se un uniforme de soldat americà i a vostès potser els semblarà que el coneixen, però no siguin ximples, no se la juguin, podria costar-los la vida. Si al segon alto no hi ha resposta, no només poden disparar, sinó que tenen lobligació de disparar.