Bona nit, coronel vaig contestar.
Per la manera de caminar vaig veure que tornava a estar sobri. En menys de tres minuts em vaig tornar a enrabiar pel tracte que havia fet amb en Lou Marriacci, i em vaig posar a plorar un altre cop perquè ben aviat seria un mentider. Vaig plorar bastant, i al cap duna estona ja no plorava només perquè fos un mentider, sinó també per altres coses: pel meu pobre pare, perdut; per una nit bonica plena de paios lletjos i mig sonats com en Cacalokowitz i el coronel, en comptes de paios guapos; per en Lou Marriacci, conspirant contra el govern per tornar amb la seva desconsolada dona; pel gos solitari lladrant al coronel en comptes de trobar un amic i una llar; per en Joe Foxhall i la seva lúcida manera dentendre el món; per la meva estrella al cel, que havia aparegut només per a mi; per lhome que anava amb cotxe per la carretera, i que tornava a casa amb la seva dona, sense que ningú no lagafés pel braç i li digués: «Tu ja has sigut prou feliç, ara vine amb mi»; pel president, parlant per la ràdio perquè després tothom limités, perquè després res no sortís com ell esperava. Càsum, quin sentit té el món? Què ha de fer un paio per salvar lànima? Quan tindrà prou temps per aconseguir una mica de pau i bellesa i amor i veritat? Com podria algú com jo, lleig i ximple de naixement, trobar temps per tornar-se guapo en algun moment daquesta vida?
CAPÍTOL 10
En Wesley fuig duna vida de mentides i té un somni terrible
El camió no va trigar a arribar i en va baixar un paio que es va sotmetre a laparatós protocol del canvi de guàrdia. El vaig acompanyar perquè es familiaritzés amb la zona, vaig pujar al camió i em vaig asseure al costat den Joe Foxhall, que sestava fumant una cigarreta. Jo també en vaig treure una i la vaig encendre, i el camió va arrencar i va començar a avançar per la carretera.
Cap novetat? va demanar en Joe.
Poca cosa.
Has mirat el cel?
És clar.
Tha agradat?
És clar.
Se tha acudit cap idea?
Una o dues.
Com ara?
Com ara que els éssers humans som ben tristos.
I com se tha acudit aquesta idea?
No ho sé. Se mha acudit i prou.
Has hagut de cridar lalto a algú?
A dos paios. I tu?
A ningú, i en dono gràcies a Déu.
Per què?
Qui soc jo per demanar qui hi ha? Soc jo qui hi ha. Soc jo sempre. Thas cansat desperar?
Una mica.
Vols dormir?
Encara no.
Crec que jo també em quedaré despert una estona. Has cantat cap cançó?
«Valencia».
Has dit cap oració?
Sí, el parenostre.
Has recordat vells temps o vells amics?
Quan tenia sis o set anys, i el pare.
Has rigut?
Una mica.
Has plorat?
Com?
Que si has plorat, per dins o per fora.
De totes dues maneres.
Per què?
Per tot.
Jo també va dir en Joe. Se tha acostat algun gos per fer-se amic teu?
Sí. A tu també?
Sí.
Per què ho fan, això, els gossos? vaig demanar jo.
Què vols dir?
Per què un gos escull un paio i no pas un altre per fer-sen amic?
Un gos es fa amic de qualsevol.
Jo he sentit que un gos no es farà mai amic dalgú que no faci bona olor.
No hi ha cap home al món que no faci bona olor va sentenciar en Joe.
Bé, pot ser que per al gos no faci bona olor.
Pot ser va dir en Joe, però lolfacte dun gos és un mitjà massa pobre per jutjar els éssers humans, que agafen lolor del món.
Suposo que sí.
Vam arribar al centre de vigilància, vam prendre cafè i uns entrepans i ens vam asseure a xerrar una estona. En acabat ens vam estirar i ens vam adormir. Quan ja eren quasi les sis del matí, ens van despertar i vam tornar al camió, i a les nostres zones de vigilància, i vam fer dues hores més de guàrdia. Ja eren quasi dos quarts de nou quan vaig tornar a la caserna, i vaig anar directament a loficina a tornar les seves coses al sergent Cacalokowitz, que estava assegut darrere un petit escriptori, examinant la nòmina de personal malalt. Ell també semblava força malalt. Quan va alçar els ulls i em va veure, no vaig somriure. No hi havia ningú més, així que em vaig treure de la butxaca les seves coses i les hi vaig donar. Em va mirar com si intentés esbrinar què sabia jo, i suposo que va arribar a la conclusió que sabia més del compte, perquè em va dir:
Gràcies, Wesley.
Em vaig alegrar de no haver de dir cap mentida i vaig donar gràcies a Déu, però quan em vaig girar per anar-men em va preguntar, en veu molt baixa:
Ha vist en Lou Marriacci?
Em vaig espantar, perquè estava segur que ara sí que hauria de començar a dir mentides, i que així que comencés ja no podria parar.
Quan? vaig demanar.
Aquest matí.
No vaig contestar, dient-li una veritat que cada cop era més a prop de la mentida.
Vull parlar amb en Lou va dir el sergent.
Ja havia begut oli. No men sortiria. Vaig pensar a demanar al sergent de què volia parlar amb en Lou, però vaig canviar dopinió perquè vaig pensar que si feia preguntes encara trigaria menys a haver de mentir, i el que jo volia era ajornar les mentides tant com pogués.
Llavors el sergent va dir, tot tranquil:
A en Lou lenvien a casa. Està fora de lexèrcit.
Com?
Passa dels trenta-vuit anys. Fa poc ha sortit una nova directriu del Ministeri de Defensa. Daquí a tres o quatre dies ja serà a casa. És a la llista. Lhi dirà si el veu?
Lhi diré, sí.
Crec que mai no mhe sentit tan feliç com aquell matí, i tot perquè en Lou sen tornava a casa i jo ja no hauria de dir mentides. Estava impacient per anar al bosc a buscar-lo, però no volia córrer perquè podria aixecar sospites, així que hi vaig anar tot passejant. Em vaig prendre tot el temps del món, i cada minut que passava em sentia més bé. No vaig trigar a arribar al bosc, i al cap duna estona ja hi era ben endins, on vaig suposar que trobaria en Lou, i vaig començar a cantar «Valencia». Volia que en Lou em sentís i sabés que no passava res, però suposo que no era prou a prop per sentir-me, perquè no va sortir de lamagatall, i això que jo ja havia travessat el cor del bosc, o si més no això mhavia semblat. Tot i així, vaig continuar caminant i xiulant, i esperant que en Lou aparegués.
Al cap duna estona em vaig preocupar. I si ja se nha anat a casa? I si el detenen per absentar-se sense permís i ell, que encara no sap que igualment està fora de lexèrcit, fa veure que ha perdut la memòria, i la gent comença a sospitar i minterroga, i jo he de mentir després de tot, encara que ell ja estigui fora de lexèrcit?
Em vaig espantar tant que vaig parar de xiular. Vaig començar a buscar en Lou, i cada cop estava més espantat. Aquella seria la meva sort, i la den Lou: deshonrar-nos quan ja no hi havia necessitat de fer-ho. Vaig pensar a cridar el seu nom, i ho vaig fer un parell de cops, però la meva pròpia veu em va espantar més que mai.
Em vaig asseure a recapacitar. Devia quedar-me adormit, perquè de sobte era a casa amb el pare i ell tornava a estar bé. Cantava «Valencia», però no estava ressentit amb ningú. Estava content. El pare preparava un daquells sopars que ens solia fer quan estàvem tots junts i no teníem problemes. Ens assèiem a sopar i xerràvem. I llavors algú trucava a la porta i jo em moria de lensurt. El pare obria la porta i un paio deia: «Busco en Wesley Jackson».
Qui és, vostè? deia el pare.
I el paio contestava:
Vostè ja em coneix. No fa falta que li digui qui soc.
Jo mespantava i em posava a plorar, però el meu plor no era el dun home que està despert, sinó aquell plor terrible que fa rajar llàgrimes per tot en aquest món i ho sacseja tot amb sanglots amargs; perquè sabia qui era aquell paio i no volia anar-men amb ell. El pare tampoc no volia que me nanés amb el desconegut, però no podia fer res per evitar-ho, així que agafava una ampolla i bevia un glop. I el paio entrava a casa i sasseia al meu costat, i jo no el volia mirar. Llavors magafava lespatlla i me la sacsejava lleugerament, i pronunciava el meu nom com si fos el meu millor amic i no pas qui era realment.
Wesley deia.
I llavors sem va acudir que potser estava adormit, i ei, reina, allò em va fer sentir més bé. Vaig començar a recordar petites coses que eren senyals inequívocs que dormia: el bosc, en Cacalokowitz borratxo de nit i sobri de matí, i en tenir la certesa que somiava em vaig sentir més bé i vaig canviar de posició diversos cops, encara adormit, i en acabat vaig obrir els ulls i en Lou Marriacci era allà, agafant-me lespatlla.
Vaig sacsejar el cap un parell de cops i vaig somriure a en Lou, però suposo que ell estava massa amoïnat per tornar-me el somriure. No va dir res, simplement va esperar que jo parlés.
Estàs fora de lexèrcit vaig dir jo. Però ell va continuar callat. He vingut a dir-tho, però no et trobava. Suposo que mhe quedat adormit. Vaig esperar que en Lou digués alguna cosa, però suposo que no podia badar boca, així que vaig prosseguir: Li he tornat les seves coses a en Cacalokowitz, tal com em vas demanar, i mha donat les gràcies. No mha preguntat res, així que no he hagut de dir cap mentida. Bé, sí que mha preguntat una cosa: volia saber si thavia vist, i jo mhe espantat. Però un tracte és un tracte i jo el pensava respectar, tot i que preferia no haver de dir cap mentida. I llavors mha dit que estaves fora de lexèrcit perquè ja passes dels trenta-vuit, que havia sortit una nova directriu i que li havia arribat una llista del quarter general amb el teu nom. Mha demanat que tho digués si et veia. Així que he vingut a dir-tho.
De sobte en Lou va somriure.
Testimo com als meus dos fills va dir. Ets el paio més guapo del món.
Estic molt content que per fi ten puguis tornar a casa vaig dir jo.
He de fer una cosa per tu va dir en Lou. He de fer moltes coses per tu.
És lexèrcit, el que tenvia a casa. Jo no he fet res.
Però estaves disposat a fer-ho. He de fer un munt de coses per tu. Diguem què vols que faci.
No se macut res, Lou. Però gràcies igualment.
Pensa-hi bé. Tenviaré diners, uns quants cada setmana. Però això no és res. Pensa una mica.
No vull diners, jo.
Has de dir-me el que vols que faci per tu va dir en Lou. Jo soc catòlic. Et vaig demanar que mentissis per mi, i sé que no ets la mena de paio a qui li agrada mentir, però vas dir que ho faries per mi perquè volies que tornés a casa. He de fer alguna cosa per tu per expiar el meu pecat. Jo sempre faig alguna cosa per expiar els meus pecats, tots i cadascun.
Llavors em vaig recordar del pare.
Potser podries trobar el meu pare vaig dir.
El trobaré va dir en Lou. Explica-men alguna cosa.
Vaig explicar a en Lou el que havia de saber, i em va dir:
No et preocupis. Trobaré el teu pare. I també men cuidaré. Tescriuré quan el trobi, i faré que ell també tescrigui.
Vam tornar a la caserna i en Lou Marriacci va entrar al despatx del sergent Cacalokowitz. Tres dies després vaig acompanyar en Lou a lestació per acomiadar-men. En Dominic i en Victor Tosca també venien, i quan li va arribar lhora de pujar al tren, en Lou tenia els ulls plens de llàgrimes. Va abraçar en Dominic i li va dir alguna cosa en italià, i en acabat va abraçar en Victor i li va bufetejar la cara com se sol fer: tres o quatre cops, amb afecte. I tot seguit sem va acostar a mi.
Tu no et preocupis per res va dir. Trobaré el teu pare. Serà el primer que faci.
I en Lou Marriacci va pujar al tren, i nosaltres tres vam sortir de lestació i vam entrar en un bar.
Jo vaig beure molta cervesa i em vaig emborratxar per primer cop a la vida, i en Dominic i en Victor Tosca em van portar al post amb taxi i em van ajudar a ficar-me al llit.
CAPÍTOL 11
En Harry Cook i en Wesley veuen una noia bonica
Quan en Harry Cook i jo vam anar a Alaska gràcies a la influència del periodista Jim Kirby sobre el pobre coronel Remington (que volia sortir als diaris), vam jurar que no ens separaríem mentre durés la guerra, sense pensar que lexèrcit pogués tenir uns altres plans per a nosaltres. I així, quan vam acabar la instrucció bàsica, no gaire després que en Lou Marriacci hagués tornat a casa, en Harry Cook es va assabentar que lenviaven a Missouri, i jo em vaig assabentar que menviaven a Nova York.
A quina part de Nova York? va dir en Harry.
En Cacalokowitz diu que a Nova York, a la ciutat. A quina part de Missouri vas tu?
A prop de Joplin.
Tots dos ho vam sentir molt, però les coses són així, a lexèrcit. A en Dominic Tosca també li va tocar anar a Missouri, i al seu germà Victor a Nova York. Els nois que anaven a Nova York se sentien més afortunats que els que anaven a Missouri o a algun altre lloc, com ara Louisiana. Tothom estava trist però al mateix temps impacient per anar-sen. El motiu pel qual els nois que anaven a Missouri envejaven els que anàvem a Nova York era que a Amèrica tothom vol anar a Nova York algun dia; bé, suposo. Jo sempre havia volgut anar a Nova York, així que quan em va arribar la brama que jo era a la llista dels que anirien a Nova York em vaig posar molt content. Però quan em vaig assabentar que en Harry Cook no mhi acompanyaria, vaig anar a veure en Cacalokowitz i li vaig dir que, si en Harry no podia anar a Nova York amb mi, si em deixava a mi anar a Missouri amb ell. En Cacalokowitz em va contestar que a tots ens havien assignat una destinació i una feina, i que no shi podia fer res.
I a mi quina feina mhan assignat?
En Cacalokowitz va treure la meva fitxa i se la va mirar.
Aquí no ho diu exactament va contestar. Però tenvien a Nova York. Suposo que et posaran dadministratiu perquè saps escriure a màquina. On vas aprendren?
A lInstitut Politècnic de San Francisco.
I això?
Va ser un error. Vaig intentar dir-los que no havia escollit mecanografia i taquigrafia, però no em van fer cas, així que vaig haver daprendre totes dues coses: la mecanografia manava més bé, però les vaig aprovar totes dues.
Has treballat mai en una oficina?
Durant dues setmanes vaig treballar a la línia de ferrocarril Southern Pacific, per vacances. Ho diu a la fitxa.
Suposo que per això tenvien a Nova York va dir en Cacalokowitz.
I per què no puc anar a Missouri amb en Harry Cook?
Perquè ets a lexèrcit.
I de què farà en Harry a Missouri?
En Cacalokowitz va treure la fitxa den Harry i se la va mirar.
Doperari de línies va dir. El seu CI és bastant baix.
I el meu?