A què et dedicaves abans dentrar a lexèrcit?
Feia una mica de tot. Tinc un bar a Pacific Street, a San Francisco. Hi solia muntar petites timbes. I coneixia algunes noies a qui els agradava guanyar diners fàcils de tant en tant.
Quina mena de diners fàcils?
Ja saps què vull dir va dir en Lou, i de fet ho sabia. Lhauria dhaver odiat, un paio com ell, per explicar-me totes aquelles coses sobre ell mentre caminava amb mi, primer allò de la dona i els fills i després la resta. Però suposo que soc mesquí perquè no vaig odiar en Lou. I potser no el vaig odiar perquè sabia que no em deia cap mentida, o perquè mho explicava tot, tant les coses bones com les dolentes, i jo no em podia estar dadmirar algú que fos tan sincer. Si jo hagués fet aquelles coses suposo que em faria vergonya explicar-ho. Mimagino que mentiria, o que evitaria parlar-ne, però en Lou no mentia, em deia la veritat. I jo trobava que si tothom digués la veritat, si tothom fos tan franc, independentment de qui fos o del que hagués fet, el món seria molt millor, i potser per això no el vaig odiar, tot i que no nestic del tot segur. Potser no el vaig odiar perquè soc mesquí de mena.
Què és el que vols que faci? vaig demanar jo.
Diguem tu el que vols que faci jo per tu.
Tranquil, no fa falta que facis res per mi, però si hi ha res que jo pugui fer per tu i que no em costi la vida, ho faré. Com es diuen els teus fills?
El gran, Lou, com jo. La mitjana, Rosa, que és com es deia la meva mare. I el petit, de dos anys, Michael, com el meu avi.
I la teva dona com es diu?
Marta.
Què vols que faci, Lou?
A les quatre torno a tenir guàrdia.
Ja.
Però no seré al centre de vigilància, i aquí tampoc.
I on seràs?
Mhauré perdut. Em trobaran daquí a dos o tres dies, i no recordaré res. Així que hauran de tornar per esbrinar qui em va veure per últim cop: tu. Quan he ajudat el sergent a ficar-se al llit em pensava que em veuria algú i que ho hauria dajornar, però no hi havia ningú, allà. Tothom dormia. No mha vist ningú. Té, les coses del sergent. El que vull que facis és tornar-les-hi demà al matí. Si et pregunta com és que les tens tu, recorda-li que anava borratxo, que li vas cridar lalto i que no va contestar, i que li hauries disparat si no lhaguessis reconegut a temps. Digues-li que no volia tornar a la caserna i que va començar a donar-te el que portava a les butxaques. I que tu tho vas quedar tot perquè no ho perdés.
Però recordarà que has estat tu qui lha ficat al llit vaig dir.
Vagament va dir en Lou, i això és precisament el que minteressa. Recordarà alguna cosa, però preferirà no treure el tema.
I si diu que algú el va ficar al llit?
Anava borratxo. Sho va imaginar. No gosarà explicar-ho a ningú, però quan li tornis les seves coses potser et portarà a part per demanar-tho. Tu digues-li que et va donar el que portava a les butxaques i en acabat sen va anar a la caserna.
I si sem queda mirant i no em pregunta res?
Doncs molt millor. Pot ser que ningú no et pregunti res: molt millor.
Creus que ten sortiràs?
He dintentar-ho va dir en Lou. La meva dona es passa el dia plorant. El meu germà mescriu i mexplica la veritat. Però la meva dona mescriu unes cartes precioses, segons les quals tot va bé; em diu mentides i resa per mi cada matí i cada nit.
Resa?
És clar.
I on vas? On seràs?
Veus aquell bosc?
Sí.
Hi has estat mai?
Sí.
Doncs seré allà uns quants dies.
Tens res per menjar?
No vull menjar res. Un home que perd la memòria perquè està preocupat per la seva dona i la seva família no semporta menjar al bosc.
Així, doncs, lúnic que he de fer és tornar-li a en Cacalokowitz les seves coses, oi?
I si algú et demana si thas canviat la guàrdia amb mi, digues que sí. És la veritat. Si et demanen si he pujat al camió per tornar al centre de vigilància, digues que no. És la veritat. Mhas vist anar cap al centre de vigilància? Sí. Daquí a uns quants minuts mhi veuràs anar, així que això també serà veritat.
En Lou va esperar un moment abans de preguntar:
Vols fer-ho?
Diria una mentida si et digués que sí, perquè la veritat és que no ho vull fer. Jo no he enganyat mai ningú. Crec que no podria dir una mentida encara que volgués. No suporto les mentides. Quan algú em menteix sem regira lestómac, no sé per què.
Llavors men torno al centre de vigilància i ens noblidem va dir en Lou. Sé com et sents. Jo soc un pobre catòlic, però no tan pobre per no respectar un paio honest.
Encara no he acabat vaig dir jo. No ho vull fer, però ho faré. Intentaré limitar-me a la veritat, però si he de mentir suposo que no em quedarà altre remei que fer-ho.
Espero que no hagis de mentir. Recordaré el que has fet per mi.
I tot seguit en Lou es va encaminar cap al centre de vigilància i jo em vaig tornar a quedar sol. Em va semblar que havia passat molt de temps, però només era la una i vint-i-cinc minuts, així que encara em quedaven trenta-cinc minuts més de guàrdia.
CAPÍTOL 9
En Wesley crida lalto al coronel Remington, que maleeix els demòcrates i desafia un gos a un duel de lladrucs
Quan em vaig tornar a quedar sol, em vaig enrabiar amb mi mateix per encobrir en Lou, però sabia que no el trairia tot i el que em pogués passar, i això em va fer enrabiar encara més. Era un mentider. Faria el que en Lou mhavia demanat, contestaria a les preguntes que em fessin amb veritats o amb mentides, però així que en Lou sortís de lexèrcit, si és que ho aconseguia, jo em lliuraria, això és el que faria.
Però, com ho podia fer? Si em lliurés, ells voldrien saber per què, i els hauria de dir que allò den Lou Marriacci era mentida, i llavors anirien a buscar en Lou, que ja seria a casa amb la seva família, i el castigarien o el ficarien a la presó.
Ja no podria tornar a dir la veritat mai més. Massa gent patiria si jo començava a dir la veritat després dhaver mentit. Patiria la Marta Marriacci i els seus dos fills, Lou i Michael, i la seva filla, Rosa. De manera que estava condemnat de per vida a ser un mentider.
Em vaig sentir tan malament per ser un mentider que els ulls sem van omplir de llàgrimes, i vaig desitjar no haver nascut. Quin sentit té viure si has de ser un mentider tota la vida?
I em vaig posar a plorar com plorava quan no devia tenir més de sis o set anys, en veu baixa i en secret, sense ningú amb qui parlar.
Mentre plorava, vaig sentir que sacostava algú. Estava tan enrabiat que em vaig tornar mesquí i odiava tothom, sobretot el paio a qui havia de cridar lalto. Ja no tenia por perquè ja no mimportava el que em pogués passar. Ni tan sols mimportava que em matessin, si més no si em mataven ja no hauria de dir més mentides, i en Lou sabria que no lhavia traït. Estava tan enrabiat quan vaig dir: «Alto! Qui hi ha?», que el paio va estar a punt de caure. Es va aturar en sec.
Coronel Remington va dir el paio, i sí que era ell. I també anava borratxo.
A mi tant me feia que fos coronel o capità, jo estava enrabiat. I algun dia aquell mateix paio, aquell pesat que shavia emborratxat a la ciutat com en Cacalokowitz, i com qualsevol soldat ras de lexèrcit, em sotmetria a un dur interrogatori que em deshonraria per sempre més; així que vaig continuar parlant-li en un to brusc. Li vaig ordenar que avancés i que sidentifiqués, i ell va obeir. Quan vaig comprovar que tot estava en regla i ell ja sen podia tornar a la caserna, el coronel em va mirar i va dir:
Mentre plorava, vaig sentir que sacostava algú. Estava tan enrabiat que em vaig tornar mesquí i odiava tothom, sobretot el paio a qui havia de cridar lalto. Ja no tenia por perquè ja no mimportava el que em pogués passar. Ni tan sols mimportava que em matessin, si més no si em mataven ja no hauria de dir més mentides, i en Lou sabria que no lhavia traït. Estava tan enrabiat quan vaig dir: «Alto! Qui hi ha?», que el paio va estar a punt de caure. Es va aturar en sec.
Coronel Remington va dir el paio, i sí que era ell. I també anava borratxo.
A mi tant me feia que fos coronel o capità, jo estava enrabiat. I algun dia aquell mateix paio, aquell pesat que shavia emborratxat a la ciutat com en Cacalokowitz, i com qualsevol soldat ras de lexèrcit, em sotmetria a un dur interrogatori que em deshonraria per sempre més; així que vaig continuar parlant-li en un to brusc. Li vaig ordenar que avancés i que sidentifiqués, i ell va obeir. Quan vaig comprovar que tot estava en regla i ell ja sen podia tornar a la caserna, el coronel em va mirar i va dir:
Vostè és el soldat Jackson, oi?
Sí, coronel.
Doncs estic orgullós de vostè. No havia vist mai ningú cridar lalto amb tanta professionalitat, i mencarregaré desmentar-ho al seu comandant demà al matí. Mentre hi hagi joves com vostè vigilant els portals del nostre gran país el nostre poble no haurà de patir per la seva seguretat. Soldat Jackson, la glòria de la nostra nació rau en les ànimes fortes i valeroses com vostè, i no pas en les ànimes malaltisses i desllavassades dhomes com...
Vaig pensar que diria la veritat i acabaria la frase dient «... dhomes com jo», però el que va dir va ser:
... en Benedict Arnold.
Jo no havia investigat en Benedict Arnold, així que no podia saber si la seva ànima era malaltissa i desllavassada, però a aquella hora de la matinada ja mera tot igual.
Sí, coronel vaig contestar.
I a més va prosseguir el coronel, lluitarem contra lenemic fins a doblegar-lo, i fins que la corrupció desaparegui de la capa de la...
El coronel no va voler acabar aquella frase que era tan fàcil dacabar. Jo estava a punt de fer-ho per ell quan va fer la cara que sol fer un home que acaba de recordar una cosa que el repugna, i va començar a renegar entre dents: «Porca puteta provinciana». De manera que em vaig imaginar que el coronel se sentia culpable per haver tingut relacions sexuals estant fora de servei, com el sergent Cacalokowitz; i potser fins i tot amb la mateixa noia, ja que no feia tanta estona que en Cacalokowitz havia passat per allà.
No volia ser descortès, però em va semblar que si havia de continuar sent valerós i totes aquelles coses meravelloses que el coronel havia dit de mi, valia més que complís el meu deure, així que li vaig dir:
Bona nit, coronel.
I vaig començar a caminar.
El coronel es va esverar una mica, suposo que pel que havia begut, però també per les altres coses, i va començar a amollar un discurs que sassemblava molt a un discurs que el president havia pronunciat una vegada a la ràdio. El coronel va fer servir les mateixes paraules que el president, i el mateix to de veu, i va intentar parlar com el president. Jo ja havia sentit fer això a uns quants soldats. Tard o dhora ho fa quasi tothom, a lexèrcit, sobretot el tros en què el president deia que ell sabia el que era la guerra, que havia vist cadàvers de soldats americans, que odiava la guerra, i que volia garantir a les mares i als pares americans que procuraria que els seus fills no haguessin danar a la guerra, i etcètera, etcètera. A lexèrcit, tots els que han sentit aquest discurs el recorden i a vegades imiten el president pronunciant-lo, o si més no els passa pel cap de fer-ho en algun moment. A mi mateix se mha acudit alguna vegada, però no he tingut rancúnia al president, simplement mhe demanat per què les coses són com són; ni tan sols lhome més important del país és capaç de controlar res, ningú no pot fer res per aturar la guerra, ni tan sols el president dels Estats Units, el líder polític del poble més gran, més ric, més lliure i més avançat del món.
I per acabar-ho dadobar va tornar a aparèixer el quisso i es va quedar a escoltar el coronel, segurament demanant-se a què treia cap aquell soroll. Suposo que la bèstia va arribar a la conclusió que el soroll no treia cap a res, perquè va començar a lladrar al coronel. Potser protestava, o potser només el volia acompanyar. Fos el que fos, el gos evitava acostar-shi més, i sallunyava una mica i després tornava també una mica, sense parar de lladrar. En sentir el gos, el coronel també es va posar a lladrar. Això va engrescar encara més el gos, i el soroll es va convertir en un xivarri espantós. No sé qui lladrava més bé, si el gos o el coronel, però tots dos anaven ben igualats. Al final va guanyar el coronel. I el gos sen va anar i ja no va tornar més.
Per fi victoriós, el coronel va cridar a plens pulmons:
A la merda els demòcrates! Jo soc republicà!
Jo no sabia distingir un demòcrata dun republicà, així que no em va fer res. Suposo que si havia dit allò era perquè ell era republicà, però a més de republicà era coronel, el segon de bord del nostre post, i vaig pensar que ho havia de recordar. Lúnic home que estava per damunt seu era un general de brigada que només sortia del seu amagatall quan shavia de fer alguna cosa de cara a la galeria, com ara inaugurar un edifici nou i altres coses per lestil. Mhavien dit que shavia graduat a West Point, que tenia més de seixanta anys, que no havia lluitat ni lluitaria mai a causa de la seva edat avançada. Aquell comportament, imitar el president i lladrar a un gos abandonat i solitari, em va semblar impropi dun coronel.
De manera que em vaig quedar allà plantat, a unes vint iardes del coronel, escoltant-lo. Mhavien passat tantes coses confuses des que havia començat aquella guàrdia que vaig pensar a disparar i acabar una vegada per totes, la qual cosa demostra quina mena de bogeries li poden passar pel cap a un paio quan és a lexèrcit i el món està en guerra. Només perquè tenia una arma carregada a la mà i el coronel estava fent un poti-poti de tot el que mhavien inculcat a lexèrcit, em va passar pel cap disparar-li, com si allò pogués servir dalguna cosa. La idea em va provocar una barreja de sorpresa i horror.
Per no sentir-me tan malament per haver-sem acudit aquella atrocitat, vaig decidir acostar-me al coronel per veure si podia evitar que continués fent aquell ridícul espantós. No li convenia que arribés algú i el veiés en aquell estat i el sentís imitant el president, lladrant al gos i insultant els demòcrates, i la situació podia empitjorar encara més, així que mhi vaig acostar i em vaig quadrar. Ell va continuar denunciant els demòcrates. Els va titllar dhipòcrites, de canvistes, depiscopalians i de feixistes, però quan ja feia mig minut que mhavia quadrat va callar i em va semblar que intentava recobrar el poc seny que li quedava. I al final va dir:
Soldat Jackson, vostè és el millor soldat daquest post; demà al matí parlaré amb el seu comandant.
Sí, coronel vaig dir jo.
I vostè amb qui pensa parlar de mi demà al matí?
Amb ningú, coronel.
I a qui pensa escriure sobre mi demà al matí?
A ningú, coronel.
I llavors el coronel va esperar un moment.
És un bon soldat, Jackson va dir. Bona nit.
Bona nit, coronel vaig contestar.
Per la manera de caminar vaig veure que tornava a estar sobri. En menys de tres minuts em vaig tornar a enrabiar pel tracte que havia fet amb en Lou Marriacci, i em vaig posar a plorar un altre cop perquè ben aviat seria un mentider. Vaig plorar bastant, i al cap duna estona ja no plorava només perquè fos un mentider, sinó també per altres coses: pel meu pobre pare, perdut; per una nit bonica plena de paios lletjos i mig sonats com en Cacalokowitz i el coronel, en comptes de paios guapos; per en Lou Marriacci, conspirant contra el govern per tornar amb la seva desconsolada dona; pel gos solitari lladrant al coronel en comptes de trobar un amic i una llar; per en Joe Foxhall i la seva lúcida manera dentendre el món; per la meva estrella al cel, que havia aparegut només per a mi; per lhome que anava amb cotxe per la carretera, i que tornava a casa amb la seva dona, sense que ningú no lagafés pel braç i li digués: «Tu ja has sigut prou feliç, ara vine amb mi»; pel president, parlant per la ràdio perquè després tothom limités, perquè després res no sortís com ell esperava. Càsum, quin sentit té el món? Què ha de fer un paio per salvar lànima? Quan tindrà prou temps per aconseguir una mica de pau i bellesa i amor i veritat? Com podria algú com jo, lleig i ximple de naixement, trobar temps per tornar-se guapo en algun moment daquesta vida?