LES MUSES
Primera edició: març del 2022
© Hereus de Jordi Cussà Balaguer
© daquesta edició: Editorial Comanegra
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Correcció: Tina Vallès
Revisions de proves: Gemma Garrigosa i Àlex Moreno
Il·lustració de coberta: Pep Montserrat
Maquetació: Edu Vila
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
JORDI CUSSÀ BALAGUER
LES MUSES
- TAULA -
1. Apòstol de la lucidesa i la follia
2. El llegat dun renegat
3. Dos drames i una comèdia
4. Un present futur
5. Dun deixeble i un geni
6. La nit dels secrets
7. La filla del mestre
8. Un passat present
9. Tutor, copista, traductor i enganyapobres
10. El centre de lunivers
11. La gènia de Salzburg
12. Pluja
13. Far cec
14. Tres monstres
15. Notícies fresques
16. Pedres voladores
17. Deliri damor
18. La mort de lautor
19. Músiques i lletres
Epíleg. La vacuna de la utopia
1. APÒSTOL DE LA LUCIDESA I LA FOLLIA
Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies
el Ciclop. A Mallorca, lany 1265
He abusat tant de la lucidesa, i he fracassat tantes vegades a pesar de gaudir-ne, que ara tinc por de frisar la follia. Això em recorda cada dia més el meu cosí extraviat, Guillem Ponç àlies el Ciclop: ell també temia la demència més que res; molt més que la mort fins i tot. Però anem a pams, que hem de recórrer moltes llengües.
El meu cosí Guillem Ponç, el monstre visionari, a més duna poció màgica o demoníaca que deixarem per després, em va llegar com a herència familiar un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques. Un tresor incommensurable, ho reconec ara obertament malgrat lescepticisme inicial. Expressaven, si no tota, una part preciosa del coneixement de la tradició hel·lènica, des dHomer de Quios, Safo de Lesbos, Sòcrates latenenc i Hipàtia dAlexandria, a més de lerudició de Roma, on els poetes, els historiadors i els oradors van florir per damunt dels altres fruits, i encara moltes altres aportacions atribuïdes a cultures i civilitzacions anteriors o posteriors. Inclosa, poca cosa, la de lAtlàntida, la qual el mateix Plató considerava rigorosament històrica. Però la història, ja se sap, cadascú lescriu com vol fins al cap de mil anys, quan tot són engrunes. Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil.
Quan el cosí Guillem Ponç, borni, coix i geperut, va irrompre en la meva existència com un vendaval de coneixement universal i pensament lliure, jo era abat a la vila de Badalona. Després de la seva desaparició, i de la nit infausta en què una turba humana li va cremar el casalot, vaig esperar quinze dies perquè la fúria amainés. La meva situació enfront del bisbe era molt delicada, i em feia por que al capdavall macusés dheretgia davant de la inquisició papal, que ja feia vuit o deu anys que perseguia càtars i heretges pels comtats de Catalunya. El més assenyat era recuperar els documents que el cosí havia enterrat per a mi al pou, i tocar el dos sense dir adeu-siau, però la idea de deixar la mare a la residència de les monges, convençut que no la veuria mai més, sem clavava a la consciència com una espina infectada. Si fugia com un desertor, el bisbe era capaç de venjar-se en la seva persona i fer-la fora de la residència, pobra dona. Quan ja mhavia decidit a emportar-me-la amb lexcusa que fos, i marxar cap al regne de Castella a escampar la boira una temporada malgrat els perills que el viatge representava per a una anciana amb poca salut, la mare va agafar una grip i es va esfondrar abans dacabar la setmana. Uns mesos abans, potser ho hauria considerat un senyal diví.
Lendemà al matí li vam donar sepultura cristiana i li vam dedicar una missa i un rosari, i la matinada següent em vaig esmunyir de labadia pel camí de lhort amb una bossa de viatge i unes alforges grosses, per anar a recuperar els documents del cosí ciclopi. Allà, amb un parell de cavalls, mesperava un amic antic, ferrer dofici, per acompanyar-me a la barcassa pescadora del seu germà. Em va dir que, de grat per força, el passatge fins a Tarragona estava pagat, i ens vam acomiadar amb un somriure coratjós i els ulls tristos, conscients que probablement no ens veuríem mai més. Em rondava la idea danar a Toledo, on lEscola de Traductors encara brillava com un sol de tolerància i estudi, i mhavia inclinat pel mar per no trencar-me lespinada dalt dun cavall. Daltra banda, no creia que el bisbe em fes perseguir quan linformessin de la meva desaparició, però val més tocar a temps el dos que acabar entre barrots reclòs.
A Tarragona, vaig comprar un passatge fins a Sagunt, on coneixia el baró Martí Mar, un músic apassionat amb poca fama, que em va acollir com a una musa dApol·lo. Em va convèncer a la primera de quedar-me quinze dies a la seva mansió al capdamunt de la ciutat, vora les ruïnes dun campament romà, perquè em delia de fer una còpia o dues de la paperassa saberuda del cosí ciclopi, no fos cas. Finalment hi vaig passar el Nadal més agredolç de tota la vida, de dol per la mare i fugit de lEsglésia, i mhi vaig acomodar fins que la primavera va trucar a la porta. A canvi de lhospitalitat, com que de diners no en volia de cap manera, li vaig regalar una còpia dels documents del Ciclop, que jo considerava una joia, però no sé si ell els va arribar a valorar degudament.
El que sí que vam gaudir junts, un parell de nits, va ser la poció màgica que el meu cosí també mhavia deixat al pou (una mostra i la fórmula). Val a remarcar que aleshores vaig sospitar que potser me lhavia administrat en dosis xiques quan el visitava al casalot. No intentaré definir-ne amb paraules els efectes, perquè aquesta mena de droga il·lumina una esfera del cervell on no hi ha paraules, on les idees són tan pures i veloces com els llampecs, i només es poden atrapar a la pell fugaç de lintel·lecte. O dit amb uns altres mots, a lànima irracional. Em conformaré apuntant que bàsicament vaig viure lexperiència debatent amb dos o tres personatges que eren jo mateix, però nascuts en altres terres i altres temps, i que tots junts confegíem una doctrina teològica atea, en la qual lull Déu desapareixia del triangle per deixar el lloc a dues pupil·les entrellaçades: la duna dona i la dun home.
El meu amic i amfitrió, en canvi, es va passar hores i hores polsant larpa i el llaüt, bufant la flauta de pastor i la de tres becs, com si ell tot sol fos un grup musical que es replegava com un sac de gemecs. Tot i que em feia por que nabusés, abans de marxar cap a Toledo via Conca, em va arrancar a còpia dinsistència la fórmula daquella màgia líquida. Però ja se sap que, fanàtics o ateus, cadascú es penja de la creu que li agrada més; si els manaires no lhi claven abans, esclar.
A Toledo, mesperava una sorpresa del tot insospitada: als quaranta-sis anys (i cèlibe des dels setze, quan labat Sorramola mhavia portat a un bordell perquè em desvirguessin), vaig conèixer una vídua de trenta-cinc, la mestressa de lhostal on mallotjava, i men vaig enamorar abans que el gall cantés tres albades. Encara més increïble i afortunat va ser que ella em correspongués, si més no en el sentit carnal, perquè aquella angoixa per a mi era tan nova com profunda i no sabia ni com seduir la bella vídua ni tampoc com dir-li simplement bon dia. Li vaig explicar que, de bona llei, no em podia casar amb ella perquè formalment encara era un servent de Déu, però ella va esclafir a riure com si li hagués explicat un acudit.
Jo no crec ni en Déu ni en el matrimoni, escolanet! No em tornaria a casar ni pel regne de Saba! I llavors, abaixant la veu tot i que érem sols a la meva cambra, va afegir: Quan veig un mascle que magrada, mhi aparello una temporada fins que men canso. Però no em confonguis amb una puta, eh? No he cobrat mai i sempre trio jo, des que disfruto a pler de la meva dolça viduïtat.
Va haver de tenir paciència, la mestressa Juana Domínguez, però afortunadament la meva vergonya i falta de destresa, més que nosa li feien gràcia, i la veritat és que al capdavall daquella nit, extraordinària per no dir divina, tots dos nhavíem tret un pouet de plaer. El meu, sublim, esclar, perquè lèxtasi desconegut del sexe sem barrejava amb un enamorament dadolescent; i el della en realitat no ho sé, però és cert que reia i jugava com una donzella i em besava amb una avidesa que em destarotava. Quan al cap duna setmana em va rentar el membre escrupolosament per regalar-me la primera fel·lació de la meva vida, juro que vaig pensar que shavia tornat boja. Però, quan vaig aconseguir relaxar-me i bandejar els tabús, qui es va tornar boig de goig vaig ser jo.
A la cèlebre Escola de Traductors, daltra banda, hi vaig entrar amb bon peu: linfant Alfons, que devia rondar els vint anys i era el primogènit del rei Ferran III, shavia enllaminit amb lobra de Guillem de Berguedà, a qui considerava el millor trobador de la seva època, malgrat o gràcies a un sarcasme irreverent i les descripcions pornogràfiques amb què sovint es delectava. Quan va saber que jo nera un parent llunyà, el cosí del seu net, i que el podia traduir de loriginal al llatí, em va afalagar més del merescut. Jo el castellà lentenia força bé, però no sabia pas escriurel (encara), mentre que el provençal era la meva llengua de lectura juntament amb el llatí, perquè a Catalunya gairebé tothom parlava en català però no lescrivia gairebé ningú, sinó que soptava pel llatí, clàssic o pervertit, o pel provençal. La veritat és que era un regal, guanyar-me la vida com un mestre lletrut traduint cançons i sirventesos del geni iconoclasta del Berguedà; especialment aquells en què es burlava de bisbes i arquebisbes, de senyors feudals, reis i senescals, damics i de parents, i en què es vanagloriava de centenars de conquestes sexuals, probablement exagerades o inventades. Val a dir que jo només coneixia una part petita i amable de la seva obra, perquè els porprats catalans la prohibien i la perseguien pertot, de manera que lesglai primer i ladmiració després van ser considerables. Lescola en si, daltra banda, era un paradigma de respecte i convivència, un reducte de pensament (gairebé) lliure i expressions múltiples, per aprendre a viure amb aquells que parlen i pensen diferent. I gràcies a la protecció reial, establerta especialment gràcies a una «amiga» del trobador esmentat Leonor dAnglaterra, reina de Castella, fins i tot els inquisidors sabstenien de qüestionar-la obertament.
Aquell rabeig de calma i rutina gairebé feliç va pujar de grau fins a una mena deufòria intel·lectual arran duna circumstància negativa que es va convertir en una paradoxa benaurada. El cas fou que, entre la campanya fallida contra Alzira (1242) i la campanya estratègica contra Xàtiva, que va desembocar en el tractat dAlmirra (lany 1244), linfant Alfons va sofrir una dolència als pulmons que el va tenir clavat al llit un hivern de quatre mesos, i sovint em reclamava a la cort per fer-li companyia. Li llegia obres de trobadors i trobadores provençals en versió original, i després les hi traduïa oralment al castellà comú. I també ens passàvem hores jugant a escacs, esport que fascinava al príncep Alfons i que jo havia practicat durant anys a labadia amb un parell de monjos si bé mig damagat, perquè es considerava una pèrdua de temps que no saprofitava en el món ni enaltia la glòria de Déu.
Aquest tracte personal amb linfant Alfons em va decidir a confiar-hi prou per ensenyar-li alguns documents del llegat familiar. Havia reflexionat llargament sobre aquest extrem particular, que em semblava cabdal, i havia resolt que confiar-los tots de cop a algú, ni que fos fill dun rei, en el fons encara els feia més inversemblants. De manera que, dentrada, li vaig llegir el capítol on safirmava que la Terra era rodona, i es documentava lexistència dun continent desconegut entre el ponent dEuropa i el llevant de la Xina. Linfant Alfons em va escoltar entre la perplexitat i la burla. Tot i la seva joventut, es considerava un home intel·ligent i assenyat (probablement ho era), però enfront daquelles revelacions, vacil·lava. Què faria un savi veritable: arriscar-se a nous descobriments o mantenir-se en la tradició dels dogmes?
No en tens cap mapa? em va preguntar intrigat al final.
No vaig mentir, sense cap escrúpol. La veritat era que tenia unes quantes làmines copiades dels Llibres dels Atlants, però mhavia jurat no parlar de lAtlàntida a ningú perquè no em tanquessin en un manicomi. A pesar de les rondalles dalguns capitans vikings, no hi ha testimonis fiables que ningú hagi travessat loceà fins al continent ignot, així que lúnic que es pot aventurar, repeteixo, aventurar, és que de nord a sud pot ser tan llarg com el dEuropa i el dÀfrica junts, des del nord glaçat de Noruega fins al cap de Bona Esperança.
Increïble va murmurar linfant mentre aixecava una poma rodona entre el polze i líndex, per contemplar-la com si no nhagués vist mai cap.