Increïble va murmurar linfant mentre aixecava una poma rodona entre el polze i líndex, per contemplar-la com si no nhagués vist mai cap.
Bé vaig reprendre, per aportar arguments favorables, tinc entès que la teoria sobre lesfericitat de la Terra en realitat ja la va plantejar, si no demostrar, un tal Claudi Ptolemeu dAlexandria el segle primer després de Crist.
Linfant, enxubat en una butaca i amb un escambell sota les cames, va queixalar la poma amb expressió fàtua i la mirada guspirant al foc de la llar.
Resumint, que prou que costa, tot va anar francament bé mentre érem a Toledo, i tot va anar de mal borràs (per no dir cap renec) quan vam marxar cap a Saix, al peu del riu Vinalopó. Linfant Alfons hi anava a signar el tractat dAlmirra en nom del seu pare, Ferran III, que sempre estava poc o molt malalt però encara no shavia mort mai del tot.
Alfons em va convèncer en mala hora de fer-me passar per un copista mut, per comptar amb la meva opinió sobre les intencions veritables del rei català i els seus consellers. Dentrada li vaig pregar que no em forcés a trair aquell que, fet i fotut, era el meu rei. Però ell em va regirar largument assegurant que lobjectiu final era evitar lescabetxada mútua, una veritable gesta que beneficiaria ambdós reis i tots els seus súbdits. Reconec que em va convèncer.
En el context polític, linfant Alfons de Castella tenia una espina clavada arran del setge contra Alzira, perquè no havia aconseguit conquerir la plaça. Dos anys més tard, va atacar Xàtiva amb tanta perseverança que de poc no provoca la guerra. Al capdavall, en tot cas, va aconseguir que Jaume I acceptés negociar un tractat de pau per delimitar la frontera. Com en tots els tractats daquesta mena, va haver-hi un pilot destira-i-arronses, i algun moment de crisi en què lespectre de Mart i dels seus gossos planava damunt dels campaments.
A part del dia de la rúbrica final, només vaig veure els dos cabdills ungits en dues ocasions, i era molt il·lustratiu la manera com sestudiaven, sadulaven o es desafiaven. Jaume I, també conegut com el Conqueridor, tenia trenta-sis anys i es veia amb cor, efectivament, de conquerir mig món. Mentre que linfant Alfons de Castella només en tenia vint-i-dos i en conseqüència lambicionava tot, per poc que pogués. Dit en altres paraules, tots dos creien que el tractat dAlmirra els serviria per fer les paus en present durant un temps, però que més dhora o més tard es retrobarien en guerra oberta.
Fos com fos, el 26 de març de 1244, el rei català i linfant castellà van signar solemnement el tractat dAlmirra al campament del mateix nom, vora la vila de Biar. A més de la frontera entre els regnes, també estipulava que la infanta Violant dAragó i dHongria, la pubilla de Jaume I, que aleshores tenia vuit anys, es prometia en esposalles amb linfant i hereu de Castella. Tothom semblava acceptablement content (a la promesa ningú lhi devia preguntar res), i els dos seguicis es van preparar per emprendre el retorn després de la celebració de rigor, que potser no acontentava ni el Rei ni lInfant, però omplia desperança tots els soldats en particular i tots els súbdits en general.
Aquella tarda o la de lendemà, com moltes quan podia, vaig passejar a cavall fins al riu per esperar la màgia de la posta gaudint dun esquinçall de poesia (lInfant havia començat a escriuren i sovint men demanava lopinió), però sobretot dels versos hipnòtics de laigua. Quan lastre ja samagava, i jo em preguntava per què traçava circumferències irregulars però cícliques i gairebé idèntiques al voltant de la Terra, vaig tornar cap al cavall, a deu passes de distància. Tot duna, vaig sentir un cop tou però fort a la nuca (probablement un saquet de sorra), i vaig caure a terra com un titella sense cordill. Amb lúltima guspira de consciència, em vaig dir que per fi descobriria lenigma de la mort, que sempre mhavia encuriosit més que cap (a excepció de la Santíssima Trinitat quan encara hi creia).
En part, va ser pitjor que una mort ràpida gairebé indolora: quan una campana propera i enrogallada anunciava la mitjanit, em vaig despertar sol i ferit, amb una enrampada que mescruixia el cervell, dins una masmorra. Tenia dos pams de cel per respirall, i al cap duna bona estona i molts gemecs, quan vaig ser capaç denfocar la mirada, vaig comptar fins a tres estels que em van animar força.
Més enllà del cop estabornidor inicial, no mhavien violat ni capat ni maltractat, i només mhavien pres el punyal, el capell, la capa i les sabates. Mhavien deixat sobre una llitotxa abrigat sota una manta bona, amb aigua per beure, pa i formatge per menjar, i un cubell per a les altres necessitats. No mhavien robat cap anell (en portava tres), ni la canellera de plata (regal de donya Juana Domínguez), ni el collaret dor (regal de lInfant en persona). Com que la nit seria llarga i no tenia res més a fer, la vaig passar cavil·lant. Que no mhaguessin matat ni malferit era un bon presagi, per descomptat: en principi em volien viu; que no mhaguessin robat, en canvi, podia indicar que no volien diners ni exigir un rescat, i això potser seria fatal.
Com és normal, no vaig veure ni un pressentiment de llum fins que laurora es va convertir en una alba a vessar de sol. Estava dret vora la finestra, ensumant laire fresc del matí acabat de parir, mentre em forçava a empassar engrunes de formatge per fer callar els budells. Vaig sentir remor de passos i, tot seguit, el soroll de ferro rovellat grinyolant contra ferro encara més rovellat. La porta feixuga de la masmorra es va obrir de bat a bat i van entrar dos sentinelles armats amb llança i espasa. Dos més els van seguir amb teies enceses, i també es van arrambar. Finalment va entrar el protagonista de la trama i, quan va parlar, em vaig quedar mort. Almenys mort en vida.
No mhavies reconegut, eh, senyor abat?
Era el bisbe inquisidor Nicolau, un malànima que havia amenaçat el meu cosí i mhavia amonestat a mi quan encara era labat de Badalona. Lhavia vist més de dues vegades dun tros lluny, entre els consellers de Jaume I, en les sessions en què pentinaven els rínxols del tractat amb linfant Alfons i els seus consellers. A més de la distància i de no sentir-li mai la veu, no lhavia reconegut per dos motius: sempre anava vestit amb els colors del Papa, duia un vel davant del capell que li tapava mitja cara, i solia seure al costat del rei Jaume que eclipsava qualsevol home que tingués a la vora. Recordo que un dia vaig preguntar a lInfant qui era i em va contestar que era una ànima cruel que, investida de lautoritat de la Inquisició Papal amb el beneplàcit del Rei català, condemnava a la forca, a la foguera o a lesquarterament qualsevol subjecte que considerés sospitós. De què, li vaig preguntar. Del que sigui, em va contestar lInfant.
Quan va aparèixer a la cel·la no duia capell ni vel i les flames de les teies em van revelar que tenia la meitat dreta de la cara cremada fins a lesglai: la galta, lorella, lull i la cella. Limpuls daquesta visió fou preguntar-li si també lhavien tirat a la foguera, però em vaig mossegar la llengua perquè no me la tallés.
Vós? Vós mheu segrestat? Què preteneu de mi?
Vine, Ponç, anem a esmorzar. Aquest catau no és lloc per dialogar.
Jo, amb gent que magredeix i em rapta, només vull parlar de quan em tornarà la llibertat.
Doncs, vine. El més probable és que acabi purificant-te a la foguera per heretge, però mentre ho discutim guanyaràs temps. Potser al final em convenceràs de ser benèvol i et donaré un verí menys dolorós. Quan ja sortia, es va girar amb un somriure trencat que em va horripilar encara més que aquells mots cruels. Una dosi extraordinària daquella poció que tagrada tant, eh? Aquesta fora una fi a desitjar amb devoció!
Vós? Vós mheu segrestat? Què preteneu de mi?
Vine, Ponç, anem a esmorzar. Aquest catau no és lloc per dialogar.
Jo, amb gent que magredeix i em rapta, només vull parlar de quan em tornarà la llibertat.
Doncs, vine. El més probable és que acabi purificant-te a la foguera per heretge, però mentre ho discutim guanyaràs temps. Potser al final em convenceràs de ser benèvol i et donaré un verí menys dolorós. Quan ja sortia, es va girar amb un somriure trencat que em va horripilar encara més que aquells mots cruels. Una dosi extraordinària daquella poció que tagrada tant, eh? Aquesta fora una fi a desitjar amb devoció!
Mentre em preguntava angoixat què cony sabia ell de la poció del Ciclop, vam recórrer dos passadissos llargs i dues escales curtes, i al final vam entrar a una estança gran i noble, amb una llar grandiosa al centre, una taula gran a una banda i una de més petita a laltra. Ens vam asseure a la gran i ens van servir un esmorzar de prínceps. Ell menjava amb una certa dificultat, perquè la cremada li arribava fins a la comissura dels llavis, i jo menjava amb impulsos contradictoris: per una banda, hauria preferit morir de gana que acceptar lhospitalitat daquell assassí ungit, però, per laltra, no tenia ni idea de quan tornaria a veure teca bona en abundància.
Què voleu de mi, en realitat, senyor bisbe? vaig murmurar, més emprenyat del que volia, quan ja havia apagat la roentor de la fam.
Poca cosa. Que tornis a abraçar la fe del Pare celestial, que acatis els dogmes de lEsglésia que el representa a la Terra..., i que em lliuris tots els documents que vas recuperar del casalot del teu cosí foll i heretge.
El casalot, ho sabeu de sobres, es va cremar fins a les arrels. Jo no vaig anar mai a regirar-ne les runes, ho juro, però no crec que hi quedés res de res i encara menys papers. Pel que fa a la fe i als dogmes...
Reflexiona què diràs, que thi jugues la foguera, Ponç.
Doncs no dic res més. Només voldria saber quin rescat preteneu a canvi dalliberar-me.
Va somriure amb aquella ganyota tortuosa i torturada capaç desgarrifar un mort, i vaig tornar a pensar que no men sortiria viu.
Si et penses que te nescaparàs amb una bossa de doblons o quatre pedres precioses, és que encara no saps qui soc. Els diners no em diuen res. El que jo vull posseir duna persona és lànima. El meu deure sagrat és trobar les que Satanàs perverteix i apoderar-men. Per curar-les i recuperar-les en la glòria de Déu, Jesucrist i lEsperit Sant.
Vaig rumiar una bona estona, mentre assaboria una taronja, què podia dir-li a aquell orat fanàtic per intentar salvar la pell. Però mentir descaradament segur que no em valdria.
Si el que preteneu és una confessió pública de pecats, em veig amb cor de recitar-la més bé que qualsevol joglar. Però dels documents i les pocions del meu cosí borni, en pau descansi, no en sé res de res.
En tens cap prova, que sigui mort?
Vaig tornar a reflexionar, buidant ara una copa de vi.
No. Segons ell, no moria mai del tot vaig precisar amb un somriure trist. Al cap de pocs mesos, o pocs anys, tornava a néixer amb la mateixa consciència.
Quina follia.
Sí. En això estem dacord: en tenia un grill gros al mig del cap.
Com tu. Que no em vols donar el que ja tinc.
El vaig mirar aterrit: si era cert, només ho podia haver obtingut del Martí, el meu amic músic baró de Sagunt.
No et pensis que va ser fàcil: es va demostrar un amic lleial a la teva persona fins que el poltre li va arrencar els membres i la veritat duna sola estrebada. LInquisidor va amollar un xuclet abans dempassar-se la crueltat amb un gra de raïm. Em va saber greu que al final no sen recuperés. Em disgusta que la persona viva se mescapi quan ja me nhe guanyat lesperit.
Pobre Martí! Pobre...
Em vaig tancar dins els records (sort que ja havia omplert la panxa), aclucant els ulls per pair el dolor.
Bah... va exhalar lInquisidor entre el menyspreu i la burla. Només era un músic mediocre. I un sodomita irredempt, segons els rumors.
Tenia una dona i quatre fills! vaig protestar indignat.
Això no hi té res a veure. I després dengolir un glopet de vi pel costat esquerre dels llavis, va aprofundir lacusació. Segur que no havies fornicat mai amb ell, tu?
Vaig respondre amb una llàgrima gruixuda, més feixuga que una làpida, acotant el cap per eixugar-me els ulls. Pobre Martí, la meva visita lhavia condemnat.
Encara no entenc per què mheu perseguit daquesta manera, si ja teniu els documents i la poció.
Uuui...! Els documents no hi eren tots ni de bon tros, a casa del músic paràsit, i de la poció només nhi quedava un cul de flascó. El que jo vull és la fórmula, que no li vam poder treure ni arrancant-li la pell a tires.
Aquella postil·la em va colpejar lestómac com la coça dun mul, i només vaig tenir temps de girar-me per vomitar la meitat del que mhavia cruspit.
Va, va, no tacollonis. El vam espatllar una mica, però encara és viu, el teu amant.
Ni era el meu amant ni en sabia la fórmula! Ets un...
Però tenia la rancior del vòmit encastada a la gola i no em sortia la paraula.
Un què? va murmurar ell divertit. Un monstre? Un dimoni amb crucifix? Ets injust amb mi. Només soc un home compromès amb el meu deure. Un deure sagrat i beneït pel Rei i el Papa, dit sigui de passada. Mentrestant, una criada fregava la meva porqueria i jo mesbandia la boca i les mans a la palangana. Sortiu va ordenar als sentinelles i al servei. Sortiu tots.
Les criades van desfilar. Els soldats van mirar el capità i les van seguir.
Serem rere la porta, eminència va mormolar el capità bo i reculant. Voleu que la deixi oberta?
No, no cal. Aquest sodomita no empunyaria un ferro ni per suïcidar-se. Segur que la sang el mareja.
Vaig mirar instintivament els ganivets de la taula, imaginant que moferia una alternativa a la foguera, però era obvi que encara no era el moment: havíem denllestir la conversa final. Em vaig tornar a asseure i vaig engolir mitja copa més de vi, per esborrar-me el mal gust de tot plegat. Fins on fos possible.
La sang no em basqueja: la vostra crueltat, sí.
Ho comprenc. A mi també mha costat una mica acostumar-mhi. Em va esgarrifar comprendre que ho deia seriosament. Fa vint anys que vaig llegir les obres de Ptolemeu dAlexandria, i deu que un altre savi, encara viu, em va convèncer que la Terra és rodona. Aquest savi anònim afirma fins i tot que la Terra no és al centre del firmament, sinó que gira entorn del Sol! Però això encara no ho acabo dentendre.
O sigui que ho saps del cert però ho persegueixes igualment.
Per descomptat. La ciència és un cuc infecciós i lhem de combatre sense pietat. No facis aquesta cara de col bullida, Ponç: no som pas micos, nosaltres! I com que jo per tota rèplica vaig engolir un altre glop de vi, va esclafir una rialla sincera. Sabem que la Terra és més o menys rodona i que Jesucrist era un profeta tan diví com tu i com jo..., si bé menys corromput. Almenys això espero. Som conscients fins i tot que el pecat horrible de la sodomia, que afortunadament no compto entre els meus, floreix en convents, orfandats i abadies amb més puixança que enlloc. Però no podem pas permetre que la realitat ens esgruni les columnes de dogma sobre les quals sostenim el poder.