Com tho faràs ara per escriure?
Ho faig amb la mà esquerra, Altesa. Encara semblen els gargots dun aprenent, però només és qüestió de pràctica.
Bé, me nalegro, Fernandó. Et desitjo molta sort, però lluny de la cort del meu pare.
Adeu-siau, doncs vaig murmurar, fent via cap a la porta amb el relligat de lAlmagest amagat sota el justacòs.
Adeu, sí va replicar ell, badant per un finestró per no tornar-me la mirada.
Aquell vespre ho vaig explicar tot a la Juana, i em va contestar amb una frase que havia sentit al meu cosí esguerrat més duna vegada.
Són uns fanàtics, Ponç. I em sembla que és perquè saben que tot el seu poder sapuntala sobre una columnata de mentides.
Allò mateix mhavia confessat linquisidor Nicolau el matí que mhavia vingut a buscar a la cel·la per convidar-me a esmorzar.
Resumint: el sojorn a Toledo, durant el qual havia gaudit dalguns dies i moltes nits veritablement felices, tocava a finis. Però no podia marxar i deixar la Juana malalta com es trobava, i ni tan sols matrevia a demanar-li que macompanyés. Com que les experiències més crues sovint es repeteixen al llarg de la vida, vaig recordar el dia en què la mare havia traspassat a causa de la grip, a la residència de Badalona. Lendemà al matí, en tot cas, la Juana em va sorprendre amb les ninetes lluents dil·lusió.
Saps què he somiat, Ponç? Que vivíem a peu de mar i sem curava aquesta tos maleïda. I després dun estossec cavernós i descopir una flegma negra com un cagalló disard, va afegir: No he vist mai el mar, i no saps pas com magradaria!
La Juana només va trigar un parell de dies a arribar a un acord satisfactori amb la seva germana, qui de fet ja sencarregava de tirar el Mesón endavant des que ella no es valia. Després vam marxar xino-xano amb el nostre carruatge i una mula on dúiem mig segle de vida, dos traginers i quatre soldats llogats. Volia anar a Sagunt a saludar el Perot, la Dolça i la Beatriu, però la idea destablir-mhi, en canvi, em regirava lestómac sense saber per què.
La Juana va assolir el somni de veure el mar, i recordaré fins a la mort la seva expressió de felicitat quan el va contemplar, escoltar i ensumar per primera vegada. Però segur que en part li venia perquè havíem descobert que lúnic remei per alleugerir-li la tos i el dolor implícit era la poció, màgica i esgarrifosa, que mhavia llegat el cosí Guillem Ponç. Encara no macabava de creure que, en el transcurs duna lluna, la seva coneixença mhagués capgirat quaranta-cinc anys de vida.
La de la Juana, en tot cas, va arribar a lúltim vers deu dies més tard davant la platja, a les acaballes dun crepuscle preciós, i amb un somriure tan dolç que ja no pertanyia a aquest món. Malgrat que era del tot previsible, per no dir desitjable, el seu decés em va entristir terriblement: em va agafar el rampell que tothom a qui estimava es moria al cap de poc. Primer havia estat la mare, després el malaurat Martí, i ara la Juana. Lúnic consol fou que el Perot shavia espavilat per vendre una còpia dels documents i millorar la hisenda, com a residència i com a negoci. La Dolça era una noia melancòlica, però no semblava obsessionada per la pena. I la Beatriu no em va reconèixer, esclar, però continuava rient i cantant com aquell que respira.
Vaig deixar la major part de la impedimenta a casa del Perot, i vam acordar que, si rebia una missiva meva amb el lacre del meu anell i una contrasenya determinada, menviaria el que li demanés allà on fos. Després vaig pujar a bord del primer vaixell que, amb un destí llunyà, va fer escala a Sagunt.
El dia de la partida, en un ritual de comiat que vaig arrossegar de mala manera mar enllà, el Perot em va donar un rotlle de papir amb escrits seus. Hi havia una desena de poemes pautats amb una composició que no havia vist mai; combinava dos quartets rimats i dos tercets trenats, tots de deu síl·labes menys dos, que en sumaven dotze.
En dic sonetó perquè fan una musiqueta especial em va secretejar, acalant els ulls avergonyit. Us agrairia molt que, quan els hagueu llegit, me nenvieu la vostra opinió.
Ho faré gustós, company. Però diguem de tu, carall.
Doncs, adeu, amic meu. Fins aviat.
Ben dit, benvolgut Perot: fins aviat.
Aquell dia em vaig tornar a equivocar: em sentia tan trist i depressiu que no vaig llegir res de res fins al cap de dues llunes, quan ja mhavia instal·lat en una vila xica al nord de Mallorca com un foraster feréstec. Sol com un ós i reclòs com una ostra, vaig viure o sobreviure gairebé una dècada destruint-me a poc a poc a còpia daiguardent, vi i la maleïda poció màgica, que certament té el do dil·luminar el pensament segons com, però també el pot condormir i enfollir com el cascall. Podia viure sense treballar, sí: la hisenda que havia comprat em procurava sostre i teca i rendes suficients per pagar el sou dels que la cuidaven. Però amb lúltima engruna de seny vaig comprendre que, si no sortia de la closca de lostra, acabaria mut i petrificat com una perla. Amb la mà amputada i mig segle repicat a lesquena, no podia fer gaire res més que de copista o de preceptor, i els marrecs xics només volien jugar a perseguir onades, i els adolescents només volien pescar (peixos i al·lotes i somnis de grandesa). De manera que preferia copiar o traduir textos per als rics que valoraven les lletres, i al final em vaig traslladar a la capital, Palma, perquè un punt de prestigi em va merèixer un flux constant de comandes dels funcionaris reials.
2. EL LLEGAT DUN RENEGAT
Magdalena Xaix i Ramon Llull. A bord dun vaixell en ruta de Tunísia a Mallorca, lany 1316
Es va despertar a trenc dalba esglaiat per un somni on compartia una revelació amb Ponç Fernandó, aquell lletrista de professió i filòsof de vocació que havia conegut a Palma mig segle enrere. Ja devia ser mort, el Ponç, perquè ara tindria... La mar era tan calma i silenciosa que va trigar uns moments a recordar que solcaven les onades des de Tunísia i en direcció a Mallorca.
Es va alleujar a lorinal, va agafar la poma que no shavia menjat per sopar, i es va posar lhàbit de llana com si lapressés la feina. Malgrat que tot just havia començat la tardor i eren a dues jornades de les Pitiüses, a coberta a aquella hora faria fred. Ella (la Magdalena) tenia loïda més fina que un tel de fum, i va obrir un ull quan lhome travessava el recambró on dormia amb la bessona. Sempre amatents a les necessitats de lamo. Val a dir que ell no els permetia que lanomenessin així: «Us vaig alliberar de lesclavatge perquè no en tingueu mai més cap, damo», les renyava sempre que sels escapava. Per això lanomenaven mestre com la majoria de la gent.
Mestre, on aneu tan dhora?
Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs laurora.
La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana dun gris ensonyat si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil dor en fusió.
Shauria dit que el silenci formava part de lentorn: només soïa el xipolleig lleu de laigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no lhavia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.
Mestre, on aneu tan dhora?
Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs laurora.
La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana dun gris ensonyat si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil dor en fusió.
Shauria dit que el silenci formava part de lentorn: només soïa el xipolleig lleu de laigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no lhavia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.
Feia tretze anys que el savi Ramon Llull les havia comprat a un esclavista de Jerusalem, quan la Magdalena tenia deu anys i la seva germana dotze, i no shavien separat mai més. Molt temps després, els havia confessat que les havia escollit, entre milers desclaves a les quals no podia ajudar, per un motiu més aviat egoista: la seva filla, que havia abandonat quan tenia quatre anys per servir Déu totpoderós amb cos i esperit, també es deia Magdalena.
Lhavien seguit per terra a través dItàlia i fins a París, i amb ell havien solcat la Mediterrània de nord a sud i de ponent a orient (el savi solia declarar fent broma que lhavien solcat tantes vegades que el podrien anomenar Mare Nostrum amb propietat). Però havia estat a París quan shavia assabentat de la mort de la seva esposa, pobra Elisa, que, durant dos dies molt llargs, havien vist com si ja no fos en aquest món. Probablement perquè sempassava la pena, o més aviat la culpa, abusant dun licor amb herbes verinoses, o almenys al·lucinògenes. A pesar de tot, ni tan sols aleshores no lhavien vist plorar. «Esclar que més val que plori que no pas que sembruteixi amb begudes tòxiques», va pensar la Magdalena, que no sabia què fer ni si parlar.
Mestre... va xiuxiuejar al final, acostant-shi com si fos la seva ombra. Us puc ajudar en res, mestre?
Però el mestre no es va ni girar. A orient, fitava un celatge de plom amb una sanefa daurada, com si no nhagués de veure mai cap més. Langoixa aclaparava la Magdalena, perquè ell solia dir que, de tots els fenòmens de la naturalesa, lalba era el que més li transmetia la pau del Senyor, però aquella, en canvi, lesglaiava.
Mestre, que us trobeu bé? va insistir, cada cop més espantada.
No es trobava bé: sense deixar de plorar desconsoladament, es va posar a tremolar com un possés, i entre les dues coses li costava respirar. El va embolicar amb la bata i va demanar ajuda a un mariner per baixar-lo a la seva cabina. Havia parat de somicar, però sestremia en tremolines reiterades i accessos de tos tan perllongats que shauria dit que lofegarien. Li van donar una dosi doble de medecina contra les febres, perquè a Tunísia eren comunes, i després una culleradeta generosa de la poció narcòtica que es prenia havent sopat, per dormir bé i mitigar els dolors de la senectut.
Al cap dun quart dhora que sels va fer molt llarg (la Caterina llagrimejava com ell abans), aquells espasmes esgarrifosos van cessar i el mestre es va adormir. Tot seguit, va començar a remugar paraules inconnexes. Repetia entre dents Déu, Coneixement, Humanitat, Ciència en tres o quatre llengües diferents: grec antic, àrab de Tunísia, llatí clàssic i català de Mallorca. I també ranejava un nom que, amb una mica desforç, les germanes van desxifrar: Fernandó.
La Magdalena i la Caterina coneixien la història dun tal Fernandó, Ponç Fernandó, que mig segle abans li havia canviat la vida, al mestre. Aleshores, en tot cas, Ramon Llull no era mestre: era Senescal de la Taula del rei Jaume I dAragó (o sigui, Cap de la Cort), i espòs de Blanca Picany, que en set anys de matrimoni li havia donat un hereu, el Domènec, i una pubilla, la Magdalena.
El tal Ponç Fernandó havia arribat a Palma als voltants de lany 1260 del calendari cristià. Tot i que arrossegava sis dècades repicades a lesquena, shauria dit que no tenia cap passat enlloc, perquè no en deia mai ni un mot. Tot i amb això, no hi havia dubte que era un home culte i viatjat: a més de les llengües clàssiques, comptant-hi una mica dàrab antic, parlava i escrivia català i castellà, i se sabia de memòria les Santes Escriptures, i moltes obres jueves i sarraïnes, religioses o laiques. Va ser Ramon Llull, Senescal de la Taula, qui va sentir la brama de la seva fama i el va llogar, convençut destar llogant un savi. El que no sospitava és que pogués ser excessiva, aquesta gràcia. Ni tampoc que, al cap duns anys, li hagués de trastocar la vida fins al moll de lànima.
Però així va ser. Els dos personatges de mica en mica van establir confiança, i van aprofundir la coneixença en converses sobre filosofia, teologia, política, retòrica i ciència en general, que sallargaven des del dinar fins a lhora de sopar, o des del sopar fins a lesmorzar. El tal Fernandó de tant en tant li prestava documents antics sobre lètica dels humans (com a individus i com a col·lectiu), i lestructura dun govern en el qual tots els ciutadans, pobres o rics, poderosos o dèbils, fossin súbdits i sobirans en un sol cos. També discutien sovint entorn de lessència de Déu i la seva interrelació amb el món terrenal, però les idees i els arguments que a mitjanit els podien semblar esplendorosos, a lalba sapagaven com les estrelles. Aleshores, un capvespre destiu, el tal Ponç Fernandó, potser més bruixot que savi, va convidar Ramon Llull a un beuratge secret, presumptament màgic, que revelava al consumidor altres perspectives del pensament més enllà de les racionals.
Dentrada, Ramon Llull se nhavia burlat: ell no creia ni en la màgia blanca ni en la negra, i quan anava a missa resava sense pensar què deia. Era un home pràctic i ambiciós, el senescal Ramon Llull, convençut de gaudir dun intel·lecte francament superior al dels seus conciutadans, i capaç de proeses memorables (i al capdavall va resultar que sí, però després de renegar de tot dues vegades). La primera, efectivament, va sorgir daquella experiència infausta o esplèndida, inefable segur, amb la poció fantàstica del Ponç Fernandó. El Ramon es va passar vint hores viatjant mentalment pel passat i pel present de països coneguts i desconeguts, i va comprendre lenigma geomorfològic de les piràmides, i la disposició precisa dels miralls del far dAlexandria. Va visitar lAcròpolis i va fer ofrenes al Partenó tal com ho devien fer quinze o setze segles abans, i va ser un lleó salvatge a larena del Coliseu que devorava màrtirs cristians de dos en dos. Va prendre el te amb els fundadors de la dinastia Ming cent anys abans que la fundessin, i va compartir una pipa amb uns cabdills de pell rogenca quan a Europa i a Àsia ningú sabia què era fumar.
Es va despertar al seu llit al cap de dos dies de deliris i tremolines, mentre tres metges discutien com treure-li el mal de dins: un deia que lhavia posseït un dimoni i necessitava un exorcisme urgent; un altre que lhavien de sagnar fins que la febre labandonés per falta de nutrients, i el tercer no deia res, convençut que lhavien enverinat, perquè no havia vist ni llegit mai una simptomatologia semblant.