Es va despertar al seu llit al cap de dos dies de deliris i tremolines, mentre tres metges discutien com treure-li el mal de dins: un deia que lhavia posseït un dimoni i necessitava un exorcisme urgent; un altre que lhavien de sagnar fins que la febre labandonés per falta de nutrients, i el tercer no deia res, convençut que lhavien enverinat, perquè no havia vist ni llegit mai una simptomatologia semblant.
El primer que va fer el Ramon en recuperar-se va ser pagar als tres metges la seva inutilitat i aviar-los, respectivament, a pastar fang, a escampar la boira i a pentinar un gat. Va demanar permís a la Cort fent-se passar per malalt (de fet, nestava), i es va aplicar tot un mes a empassar-se textos de Pau de Tars, de Sant Agustí i dels Pares de lEsglésia, i tots els evangelis que va trobar als arxius del Rei, a més dels quatre canònics. Quan, després dun fart de cavil·lar, va decidir què volia ser de gran, va començar, vergonya a perdre, per acomiadar-se de lhome que li havia canviat la vida. O almenys la mirada.
Van sopar, com de costum quan feia bo, al jardí posterior de la mansió del Ramon, on gaudien duna privacitat absoluta. Quan hi havia lamo, els criats només shi acostaven per servir.
Aquella poció que em vas donar mha afectat més que molt, Ponç va prologar el Ramon, en un to que va sobresaltar el convidat.
Potser en vas prendre massa. Potser no te lhavia de donar. És una màgia poderosa i no tothom..., no tothom la paeix bé.
El Ramon va esclafir a riure i el va abraçar com si fos el seu pare.
Em va costar pair-la, és veritat. Vaig passar-me dos dies al llit abans de recuperar completament el seny. Però també em va obrir els ulls de lesperit de bat a bat per absorbir la inefable immensitat de Déu totpoderós.
El Fernandó va badar boca, esbalaït com si acabés de presenciar un miracle, però es va penedir immediatament dhaver-li transmès la tempesta de coneixement que llampegava en els seus documents i, sobretot, la porta a la subconsciència que obria aquell beuratge terrible. Havia convertit un home intel·ligent i mundanal, capaç i delerós de servir el Rei i els ciutadans, en un fanàtic religiós resolt a sacrificar-ho tot per la glòria de Déu.
He decidit abandonar aquesta existència fàtua i llicenciosa i fer-me missioner.
Aquesta afirmació, que feia brillar el Ramon com si tingués una llar sota la pell, va provocar un estossec obscur al Ponç, que es va afanyar a tancar la boca perquè el renec no arribés als llavis.
Suposo que thauria de felicitar va ranejar després, incapaç de dissimular una decepció profunda. Però, i la teva família? Tens una dona amorosa i dues criatures petites.
Ah, sí, sí... Aquesta és la primera creu que mhauré de carregar a la consciència, per poder aplicar-me en cos i esperit a explicar la doctrina de Jesucrist i la gràcia de lOmnipotent. Collons, es va dir el Ponç, engolint un gotet daiguardent per fer baixar la patacada. Els deixaré tots els meus béns i cabals, per descomptat, que afortunadament són abundants. I demanaré lanul·lació del matrimoni perquè la Blanca pugui... superar el meu fracàs marital amb algú altre. Vull dir que encara és jove i fora injust que ella hagués de pagar la meva dèria amb un celibat forçós.
Molt considerat per part teva. Tenint en compte que els abandones a tots com si...
El Ramon va ullar el Ponç inclinant el cap i frunzint una cella.
Sembla que mho retreguis. Jo em pensava que era això el que pretenies i que per això em regalaves el teu saber.
Que aprenguessis a copsar la veritat genuïna, sí va rondinar el Ponç. Però Déu, per a mi, només és una veritat absoluta falsa. Segurament no mhe explicat gens bé.
Una veritat falsa?! va exclamar el Ramon, alçant la veu i clavant-li dues pupil·les de foc a les pupil·les aigualides dangoixa. Déu és una veritat falsa, Ponç?
Va esclatar un silenci amenaçador, com si una sola frase pogués convertir lamistat en esquira, i el Ponç, seguint linstint, es va aixecar de la taula tot i que encara no havien acabat de sopar.
Em sembla que serà preferible que et deixi sol. Ja veig que the ofès on més et dol i... No era la meva intenció.
El Ramon es va aixecar esbufegant com un bou: ara era ell qui havia quedat perplex, convençut com estava que aquella Revelació era precisament el que el Ponç li havia volgut oferir.
No, seu; en parlarem. Jo creia que tu... Tu també ets un apòstol, no?
El Ponç sho va rumiar un moment, mentre es posava la capa i agafava el gaiato amb què sadornava ledat.
Potser magradaria ser-ho, tot i aquest fracàs. Però jo predicaria per apartar Déu, tots els déus absoluts, del pensament dels éssers humans, i substituir-lo precisament per una idea tan simple com la humanitat. El Ponç va quedar tan satisfet de la frase que es va prometre recordar-la. La meva religió seria una bestiesa abominable: alliberar tots els esclaus; procurar menjar, salut i escola a totes les persones, i eixarcolar darrel els privilegis reials, feudals i eclesiàstics..., a més de les fronteres dels països, que tantes guerres provoquen des de lalba de la humanitat.
Idò? No és això el que predicava Jesús mentre va tenir alè?
En part. Però tu el consideres un ésser diví i jo un home de carn i sang. Un visionari, això sí. Potser un dia també es va prendre una poció i...
No blasfemis, tho prego va grunyir el Ramon aixecant-se, amb el rostre consternat i la mirada encesa altre cop. Em deixes de pedra, Ponç.
Doncs jo men vaig com si fos de sorra, perquè mhas engrunat com el polsim duna platja fina. No sé si oferir-te la mà per encaixar, perquè ara als teus ulls ja dec ser un heretge.
El Ramon sho va rumiar un segon i, apagant la fúria, va allargar la mà.
Però també ets el meu amic. Perdona si jo també the ofès.
Van encaixar mirant-se els ulls de fit a fit, que ara tots dos tenien aquosos, i es van desitjar sort i esperança sense dir ni una paraula més.
* * *
La Magdalena i la Caterina, tornant a la febrada del mestre al vaixell que de Tunísia els havia de portar a Mallorca, van recollir per escrit tots aquests records i encara molts altres. El mestre venerat els anava perbocant a glops, a gotes, i algun cop, a galledes; xerrotejant com un torrent fins que lesforç el postrava, exhaust, sobre la llitotxa. També els va parlar de la bondat de la seva esposa, la Blanca, que el va felicitar per haver copsat la llum del Senyor i el va lloar per lliurar-se a la missió de propalar-la. Aquella actitud, evidentment, encara lhavia fet sentir més culpable: hauria preferit que senrabiés i lescopís i lesgarrapés com una harpia, perquè aleshores no lhauria considerat digna de la gràcia divina.
Cuidaré els teus fills tan bé com sàpiga en la fe de Jesús, lEsperit Sant i Déu Nostre Senyor. I pregaré per tu i per la teva missió cada matí i cada vespre.
El mestre recordava cadascuna de les paraules com si fossin punyalades i les murmurava o les udolava, una vegada i una altra, com si li cremessin lentranya. Com que la febre anava i tornava, el discurs era inconnex, sovint delirant, i saltava dHerodes a Pilat i de Jesús a Barrabàs. La qüestió més delicada, i avorrible alhora, era quan, somicant com una criatura enganyada, explicava que al capdavall ho havia sacrificat tot per una mentida.
No digueu això, mestre li implorava la Caterina, llagrimejant com una magdalena. Déu és la veritat eterna i la vostra missió serà un far per a la cristiandat durant...
No digueu això, mestre li implorava la Caterina, llagrimejant com una magdalena. Déu és la veritat eterna i la vostra missió serà un far per a la cristiandat durant...
Però ell repetia que la seva missió havia estat un frau, perquè ho havia entès tot a linrevés: la clau de volta de la seva filosofia era aglutinar tots els estudis i les ciències en una sola moral, que emanava de Jesús de Natzaret. I era allà on shavia equivocat de mig a mig: a Déu li havien datorgar només el que és de Déu, o sigui la fe i la pregària en la privacitat personal; mentre que la resta destudis i investigacions les havien de centrar precisament en els individus, en la petita veritat de lesforç diari per millorar la comunitat, sense que els dogmes de lEsglésia, de cap creença, hi interferissin mai més en cap sentit. Aquelles disquisicions, venint de qui venien, eren tan esgarrifoses que la Caterina no podia ni transcriure-les, i la Magdalena ho feia tan bé com podia només perquè ell els ho havia suplicat.
Un últim compliment havia dit, perquè ja veig que els meus ulls no gaudiran mai més de la faç de Mallorca, se mapaga lespelma. I al cap dun altre accés de tos i tremolors i vòmits biliosos: Però això potser és la darrera gràcia del Senyor: Ell sap que, ara que he descobert la veritat de la seva mentida incommensurable, viure em costaria un turment pitjor que lInfern.
En un moment de lucidesa, els va donar dues claus, la que obria la seva arca i la que disparava el mecanisme que en descobria un doble fons secret. A larca, sota dues mudes de roba, hi havia un mar de documents, mapes i cartes inacabades. Al calaix ocult del cul, hi havia un pilot de rotlles planxats duna cal·ligrafia aliena, una carta per a elles dues, i una bosseta de cuir amb les dotze monedes dor que sempre duia al damunt per si de cas.
El capità del vaixell va insistir a llançar el cos a la mar com més aviat millor: per savi i virtuós que hagués estat en vida, ara el mestre era un focus duna febre contagiosa. Les germanes li haurien volgut dir un rosari cadascuna, però el capità les va convèncer a favor dun parenostre, i de deixar les altres oracions per després de la sepultura. Ho van fer així, esclar, i quan van haver acabat el rosari, sobre una coberta on ventejava i plovisquejava, les germanes van baixar al compartiment i van obrir la carta personal del seu pare adoptiu, lhome que les havia salvat duna vida abjecta i els havia ensenyat el poc que sabien.
Estimades filles de la meva ànima, ja que no de la meva carn i la meva sang,
Quina benaurança em va concedir Déu el dia que us vaig conèixer i us vaig manumetre. Mheu servit amb una abnegació i una senzillesa que moltes filles carnals no trobarien al cor! Us ho agraeixo ara que no hi soc, amb la mateixa sinceritat que us ho he agraït cada dia que hem compartit. A més de les monedes, que semblen molt però us duraran poc, trobareu sis pedres precioses al taló de la sandàlia esquerra, regals de reis i nobles, que valen una petita fortuna. Us permetran buscar un país i un lloc on establir-vos i viure encara una tercera vida, que us desitjo molt més noble i lliure que la primera, i més tranquil·la i pròpia que la segona. A tal efecte, us he deixat un parell de cartes damics de confiança que us ajudaran en el que calgui. I pel que fa a les gemmes, en realitat no són un regal: només un pagament honrat per tots els anys que mheu dedicat, que ja en sumen dotze com els apòstols.
El més important, i us ho encomano com si fos lessència del meu esperit, és el document on proclamo i explico quan i per què vaig renegar de Déu en tant que Veritat Única i Creador omnipotent de totes les coses. Lheu de copiar i escampar pel món, igual que els escrits que heu trobat al doble fons de larca. Vigileu, tanmateix, a qui els doneu: hi ha molt de coneixement concentrat, en aquells documents, i ja sabem que tant es pot utilitzar a fi de bé com just per al contrari.
Macomiado. Vosaltres heu estat la meva família veritable, però goso demanar-vos que visiteu el meu fill Domènec i la meva filla Magdalena per comunicar-los el meu decés. Si lun o laltra haguessin caigut presos de la pobresa, us imploro que sigueu generoses i els doneu una gemma a cadascun, per més que ara ja siguin vostres a tots els efectes.
Amb lestimació dun pare egoista,
Ramon Llull
3. DOS DRAMES I UNA COMÈDIA
Beatriu, filla de Martí Mar, baró de Sagunt, i
neboda de Dolça. A Florència, lany 1321
Un dels dies més tristos de la meva vida va ser aquell en què, per sort o per desgràcia, vaig conèixer el jove Durante. En part perquè al capvespre, després dun dinar amb una desena de comensals que amenaçava deternitzar-se a còpia de poesies i cançons, el Durante em va arreplegar al marge de sota lera, contemplant la posta ajaguda sobre lherbei vora el rierol del mas, i sem va tirar literalment al damunt! Em va plantar els llavis sobre els llavis, i em va buscar els pits amb mans afamades, fins que mel vaig treure de sobre duna empenta valenta.
Em vaig aixecar duna revolada més perplexa que enutjada, car el Durante tot just comptava quinze primaveres i jo ja havia viscut trenta-cinc estius. Ell va picar de cap i desquena contra la fusta, i es va quedar mirant-me com una fantasma. Ell tampoc no es veia especialment enfadat ni sorprès, només semblava embruixat.
Vaig arreplegar les sandàlies i vaig pujar el marge fins a lera amb peus alats, a més de descalços. Em vaig girar i no shavia mogut: semblava una estàtua.
Si mai més hi tornes, lhi diré al teu pare li vaig cridar, ara sí enrabiada. O bé et fotré una pallissa jo mateixa, marrec. Què coi thas cregut?! I mentre em calçava les sandàlies i feia via, encara ho vaig rematar: No veus que podria ser ta mare, capderuc?!
Corrent com un lladre, em va atrapar a la portalada de la mansió i, agafant-me una mà entre les seves, es va agenollar com si hagués enfollit. Si ens veia algú, ens tancarien a la presó per llibertins. O potser em cremarien per bruixa, qui sap.
Et juro que no passarà mai més. Haver-te ofès mesqueixa el cor pel mig.
El Durante ja aleshores era així: impetuós com un boc, histriònic com un joglar, més cregut que el Papa..., i capaç de parlar tot el dia amb decasíl·labs rimats. Aquell dia, en tot cas, el seu pare i els altres convidats del meu benefactor, el Ponç Fernandó, van marxar amb els seus carruatges al cap de mitja hora. I jo al cap de dues vaig oblidar per complet lincident amb aquell bufó i escandalós per un motiu terrible de veritat: lil·lustre Fernandó, potser perquè durant el dinar havia menjat i begut massa per a un ancià de vuitanta-cinc anys, es va entrebancar quan se nanava a lalcova i va rodolar daltabaix duna vintena de graons de marbre com un ninot. Quan el vam atendre al peu de lescalinata, ja era mort, em sembla.
Com si fos un epitafi, tanmateix, em pertoca escriure unes paraules sobre aquella persona extraordinària. Ponç Fernandó, de qui de fet només conec quatre coses, va ser un apòstol de la ciència humana. Si més no en el propòsit, perquè, quan ja se li aprimava lespelma, considerava que en aquest aspecte havia naufragat. «Com en tots els altres», solia dir, amb un somriure dolç i agre al mateix temps.
Jo, en poques paraules, li coneixia tres vides: la que fins als quaranta-cinc anys lhavia convertit en abat de Badalona; la que havia viscut després de fugir cap al regne de Castella, que li va costar gairebé un any de presidi i lamputació de la mà dreta, i la que després lhavia amarrat un parell de lustres al regne de Mallorca, i per fi a Florència, on havia ancorat quinze anys enrere. El 1266, si no merro. Jo, segons els testimonis, lhavia vist les dues vegades que havia sojornat uns quants dies a Sagunt, però tenia tres o quatre anys i no el recordava, naturalment. A pesar de tot, la Dolça, la meva tieta melosa, hi va mantenir correspondència al llarg dels anys, ni que fos esporàdica. I quan ella va creure que jo havia de marxar de Sagunt amb vent de popa, em va donar els diners i les joies que teníem, un recull dels seus sonetons i una carta per al senyor Ponç Fernandó.