Ara per força he de retrocedir una mica més encara, i resumir la meva vida a Sagunt amb la tieta Dolça, i els esdeveniments que em van forçar a marxar quan tenia dinou anys. O sigui que, per increïble que em sembli, ja en fa setze. Sovint vivim dies que semblen inacabables, però tot duna passen deu anys que sembla que xiulin. El cas és que el tal Perot Andritx, el poeta amic del pare Martí que ens va acollir després de lextermini de la nostra família, a pesar de les aparences no era un bon home. Tenia la sensibilitat de la poesia, és cert: recitava i cantava amb força gràcia, i sabia enganyar la gent amb un art considerable, però en el fons era luxuriós com un faune, egòlatra com un dimoni i despòtic com un déu. Quan ens va acollir, la tieta Dolça tenia catorze anys, i em jugaria un ull que lamfitrió amable va començar a assetjar-la així que sen va guanyar la confiança. Al cap duns mesos, afortunadament, el jutge va dictaminar que la mansió i les propietats de Martí Mar, baró de Sagunt, eren meves per dret a tots els efectes, i que, mentre fos menor, la Dolça actuaria com a tutora en usdefruit. Al germà de la mare que ens ho volia prendre tot, un altre patriarca cobdiciós i abominable, només li va cedir un molí i els conreus que lenvoltaven.
El Perot, disfressat de benefactor un cop més, va demanar ser el tutor de la tutora, tenint en compte la seva joventut, per evitar enganys i esguerros en la direcció dels negocis, però el jutge, que li devia conèixer el fons, va resoldre que ell mateix supervisaria, pro bono, les decisions de la Dolça a tots els efectes. Vam viure quinze o setze anys en pau, soles amb les criades i protegides pels nostres treballadors, a la mansió on havia ocorregut aquella infernalitat inenarrable, fins que en vaig complir disset i la Dolça ja en comptava vint-i-nou.
Malgrat que cent mascles de bona condició i educació li havien pidolat, proposat o exigit matrimoni, a la Dolça els homes en el fons li feien por. I alguns, com el Perot, que era un dels pretendents més insistents des que shavia mort la seva dona, a més de por li feien fàstic. La situació, en tot cas, va empitjorar i tot quan vaig arribar a la pubertat i ladolescència. Mal mestà dir-ho en primera persona, però una servidora als quinze o setze anys era més bella i sensual que les nereides de Posidó (segons una metàfora de la Dolça). I el Perot, emprenyat perquè la Dolça no havia cedit, em volia junyir a mi al matrimoni com una vedella, i posseir-me com a torna venjativa. La Dolça li va parar els peus i la lascívia mig centenar de vegades, i shi va enfrontar amb fúria quan no hi havia més remei.
Ara he dexposar i aclarir una altra qüestió que es va sumar a la pressió que patíem de la societat de mascles prepotents que governava la vila. Com que la Dolça no shavia casat i jo no havia tingut mai cap promès, algú va començar a escampar la brama, que té mil llengües i totes són maleïdes, que la tieta i la neboda dormien juntes i vivien en el pecat gravíssim de lincest. Quin horror. No tant pel fet en si, que no veig pas tan horrorós, sinó per la mentida destructiva que engreixava. És ben cert que dormíem juntes algunes nits, sobretot a lhivern, i també que ens banyàvem i vestíem juntes, però juro per tots els déus que no vam tenir mai, mai, cap contacte ni tracte sexual. Puc confessar sense vergonya ni culpa que jo més tard mhe sentit sexualment atreta per altres dones (concretament dues), però no vaig experimentar mai el mateix desig per la meva tieta. I juraria que ella tampoc, perquè era massa... pura. Sí, pura és la paraula justa.
La situació va arribar al punt que gairebé no sortíem de casa, perquè els homes ens miraven com si ens veiessin fent lamor, les dones com si fóssim bruixes perverses, i els marrecs, riallejant i fatxendejant, ens perseguien pels carrers cridant insults. La Dolça va vendre lempresa de les forges, la més cabalosa del patrimoni, i després la mansió de Sagunt. Ens vam traslladar a lúnica propietat que quedava, una masia força rica, que per atzar dels tractats reials teníem a laltra banda de la frontera, o sigui en terra castellana. Allà, perquè Déu és capriciós o per mer atzar, ens esperava una sorpresa majúscula: la dona del Perot, la que a Sagunt tothom creia morta dins la tomba que tenia al cementiri, vivia, o almenys sobrevivia, en un convent de monges proper. Ens la vam trobar de cara i dimprevist un dia que hi vam anar a portar fruita madura i carn fresca, i de poc no ens desmaiem totes dues. Com si haguéssim vist un espectre retornat dels Inferns. Ella, en canvi, es va posar més contenta que una criatura amb una joguina nova i, damagat, ens va dir que, si una hora abans de lalba anàvem a la font del Mallblau, a cent passes dels horts del convent, ens explicaria coses esgarrifoses que ens convenia saber.
Hi vam anar totes dues vestides de nit i de secret a cavall dun parell deugues manses, i les vam lligar a una olivera centenària al prat de la font, dessota el Mallblau. La Dolors, lesposa del Perot presumptament difunta, ens esperava al peu del quer, dreta com un tronc, amb una llàntia de cera a les mans. Totes dues vam reprimir un xiscle dhorror quan la vam veure, però, a poc a poc i amb un gaiato a la mà per si de cas, ens hi vam acostar de bona voluntat. Fins i tot a les fosques, era evident que tenia una ala tocada, la desgraciada Dolors, però el que deia, esborronador com era, irradiava la veritat dels profetes.
Ens va explicar els turments que havia suportat la seva filla gran dels onze als quinze anys, mentre el seu pare la violava tres cops per setmana. La Dolors no sen va assabentar (o potser no ho volia veure perquè era massa monstruós) fins que un dia van trobar la noia morta al seu llit. La va trobar la mateixa Dolors després desmorzar, estranyada que encara no shagués llevat, i amb les mans entrellaçades sobre lentrecuix, com si encara es protegís, també va trobar un pam de papir on, amb mig centenar de gargots, confessava lincest aberrant del seu pare. La Dolors, a pesar de la desesperació de la pena, va adonar-se de seguida que shavia suïcidat bevent-se gairebé tot un flascó daquell beuratge que un mal dia li havia donat un tal Ponç Fernandó. Aquella poció, suposadament màgica, al Perot li havia capgirat el seny. Tot i que potser havia tingut la llavor de la maldat des de sempre, i el beuratge lhi havia fet germinar com laigua ho fa amb les plantes.
Resumint: el primer impuls de la Dolors va ser suïcidar-se al costat de la filla, així que es va amorrar igualment al flascó daquella poció terrible; aquella que aparentment il·luminava a uns o unes però endimoniava els altres. Al cap duna estona curta, es va precipitar al pou de la inconsciència víctima duna pena tan profunda que lhavia de matar per força. Déu no nhi va concedir la gràcia, tanmateix, i quan va tornar en si era lligada a una llitotxa dins una cel·la lúgubre i freda com una masmorra. I en la nit alta, perquè un gall prematur ja cridava lalbada. Resumint més: el seu marit lhavia portat al convent reclòs assegurant que era boja, i havia subornat algú, potser el bisbe, el capellà i la priora, perquè lhi retinguessin al preu que fos. Pel seu bé i la glòria de Déu, per descomptat. Ara ja feia temps que shavia acostumat a la situació i en el fons preferia viure amb les monges, treballant als horts i a la cuina per guanyar-se el pa, que tornar a veure mai més aquella bèstia que Déu o Satanàs li havien donat per marit.
Llavors la Dolors va inspirar profundament, com si per fi se sentís en pau després de buidar el pap, mentre, amb un gest imperatiu, va indicar a la tieta que shi acostés. Quan va tornar, la Dolça va pujar a leuga, muda i blanca com la lluna, que just llavors mostrava una banya minvant sobre el turó de llevant. Li vaig preguntar dues vegades què més li havia dit la Dolors, i la segona em va respondre que demà mho explicaria sense esgarrifances.
Llavors la Dolors va inspirar profundament, com si per fi se sentís en pau després de buidar el pap, mentre, amb un gest imperatiu, va indicar a la tieta que shi acostés. Quan va tornar, la Dolça va pujar a leuga, muda i blanca com la lluna, que just llavors mostrava una banya minvant sobre el turó de llevant. Li vaig preguntar dues vegades què més li havia dit la Dolors, i la segona em va respondre que demà mho explicaria sense esgarrifances.
Lendemà, quan al vespre ens vam quedar soles a lhora de sopar, dentrada vam acabar de deduir la resta de la història: el Perot, el poeta posseït, havia convençut tothom que la seva esposa, Dolors la malaurada, havia mort duna infecció contagiosa, i havia esmunyit dins el taüt el cadàver de la seva filla desgraciada. I quan li havien preguntat per què la nena no era a lenterrament, havia argumentat, prou llest, que lhavia embarcat cap a Barcelona dos dies abans per protegir-la de la pesta, i perquè aprengués lart dels botets amb la seva tieta. Així shavia alliberat de dues colomines amb una sola i abjecta mascarada.
Val a dir que aleshores la meva dolça tieta, potser per primera vegada a la vida, també em va esquivar amb una mentida. Una de grossa i extremament dolorosa que no vaig descobrir fins que, una lluna més tard, vaig arribar a Florència.
Mira que ets pesada em va etzibar la tercera vegada que li vaig repreguntar sobre el darrer secret de la Dolors. Em va demanar disculpes per no haver denunciat el seu marit, o per no haver-lo apunyalat per lesquena, quan va descobrir que abusava de mi.
Em vaig quedar sense saliva de cop.
I és veritat?
Sí va murmurar la Dolça com si la culpa fos tota seva. Em va magrejar i petonejar un parell de vegades, i lúltima... em va penetrar. Abans de dir-ho, la Dolça va exhalar un sospir profund però alleujador, com si shagués tret una nou encallada al coll amb closca i tot. Per això vam fugir corrent cap a casa nostra...
I per això no thas volgut casar mai vaig reprendre jo, sense adonar-me de la meva poca empatia. Per por que el marit de torn descobrís que no ets verge.
La Dolça va somriure fins a esclafir una rialla tímida, mentre mesbullava la cabellera rogenca com si encara fos una criatura.
No diguis rucades, Beatriu. Hi ha moltes maneres denganyar un marit en un cas així. No mhe casat mai perquè no em torni a penetrar mai més ningú: amb un cop en vaig tenir un cop de massa.
Com que no sabia què dir per acompanyar-la en aquella ferida rància, li vaig posar un braç sobre les espatlles i vaig atreure el seu cap arran del meu pit, com si per una vegada fos jo la protectora. I, primer ella i després jo, vam acabar llagrimejant força contentes de sentir-nos juntes.
Em disculpo si aquest relat sobre els fets que em van embarcar cap a terra estrangera ha estat massa llarg. Però la mateixa intensitat dels sentiments que hi perviuen em demana que lacabi amb la carta de la Dolça que vaig rebre a la vil·la del Fernandó pocs dies després dhaver-hi arribat.
Estimada Beatriu, neboda de la meva ànima,
No saps com em dol confessar que et vaig fer marxar amb enganys perquè no tho podia explicar tot. Perquè no era prou valenta per explicar-tho tot. Ara ho faré, ni que cada lletra sigui una espina ardent a la corona despines.
La mentida xica, per omissió, és que aquella remaleïda violació del Perot, una que fou, lhe reviscuda cent vegades o més en cent malsons diferents, i que el pitjor de tot és que, somiant, la reviviscència mexcita i em porta a vegades a allò que en diuen lorgasme. Els únics orgasmes que gaudeixo, ben en contra de la meva voluntat, em fan sentir més culpable que Judes, més bruta que una puta, i més viciosa que les mones. Ja entenc que la víctima soc jo, una vegada i totes, però el malson persisteix amb tot lhorror dun infern. Fins al punt que moltes nits acabo dormint amb un ull obert, per no caure en el perill dels somnis.
Laltra mentida, la grossa i voluntària, és allò que em va explicar la Dolors, àlies la desgraciada, vora la font del Mallblau. La Dolors aparentment ni ho sabia, que el Perot mhavia assetjat i violat. El que em va assegurar va ser que el Perot, el poeta cent vegades maleït, havia participat personalment en lorgia assassina on havien exterminat la nostra família. Aparentment, estava enamorat de la teva mare des de jove, que li havia vist el cor i lhavia rebutjat deu vegades, i a més gelós de la riquesa i la bondat del teu pare, el meu estimat germà, i per això lhavia denunciat al bisbe inquisidor. Tot i que em costaria concretar-ne els indicis, feia anys que jo sospitava aquella bestialitat, i vaig decidir llavors mateix que, ni que em costés la vida, segaria la del Perot arran darrel i amb sang.
Ja sé que et vaig prometre que, quan acabés de vendre el teu patrimoni, vindria a trobar-te a Florència, però no sé si serà possible: ningú pot relatar el futur fins que sha transformat en passat. El portador daquesta missiva, i del capital que lacompanya, ha cobrat una bona propina per explicar-te, amb poques paraules, la cua daquesta tragèdia amb ànima descorpí.
La tieta Dolça, que testima i tenyora
La cua, que el missatger em va explicar tremolant, era curta i cruel. Decidida a venjar-se del Perot al preu que fos, la Dolça lhavia citat al capvespre a la Torreta dels Sarraïns, un post de vigilància abandonat al cim del turó que protegia els conreus del Perot per loest. Per llevant, shi podia pujar a cavall per un corriol que traçava sis esses; però, a ponent, hi havia un precipici de pedra viva de cent braces i, al capdavall, una vall amable i allargassada esquitxada de boscos, masies i cultius. El missatger va remarcar que aquell matí, en donar-li el paquet que havia de dur a Florència, la Dolça li havia dit que havia estat allà on el Perot lhavia desflorat a la força, un pilot danys abans, i que ell shavia quedat de pedra, amb la boca oberta i el cor encongit. El cas fou que, quan el sol sacostava a lhoritzó, per tot Sagunt i a la vall de ponent shavien sentit uns xiscles femenins i uns rugits masculins que havien glaçat la sang a tothom. Oimés quan la campana esquerdada de la Torreta havia començat a repicar com si hagués enfollit. El comandant de plaça, Mateu Muret, hi havia acudit al galop amb quatre soldats, i hi havien trobat dos marrecs plorant de terror.
Primer els havien indicat els dos cossos, esbocinats com espantalls de carn i sang al peu del cingle, i quan van ser capaços de parlar, van explicar que primer havia pujat la dona caminant i havia estirat una pell curada al planell del capdamunt, a dues passes de lespadat. Ells dos shavien amagat al fons de la Torreta, on per les espitlleres la podien veure posant pedres a tot volt de la pell perquè el vent no laixequés. Després havia arribat lhome dalt dun cavall valent, tots dos suats, tots dos contents, i shavien refrescat al dipòsit que antigament abastia els vigilants de la Torreta. Lhome havia dit al cavall que no es mogués dallà, i el cavall havia assentit, esquitxant-lo daigua amb un cop de cap. Semblava que juguessin. La dona havia cridat lhome refilant com una cadernera:
Soc aquí, Perot. Que no puges?
Ara ho veuràs com pujo i et repujo!
Ella havia esclafit unes rialletes i ell una riallada. Els dos nens havien contemplat com lhome es llançava literalment damunt la dona, com li despullava el tors amb dues estrebades per amorrar-se-li a les mamelles amb la boca oberta, com si fossin plenes de vi. Ella lhavia deixat fer uns moments, tot i que semblava que plorés, i llavors shavia regirat per asseures sobre lentrecuix dell, amb la faldilla arromangada fins al cul. Ell es masegava el paquet amb una mà mentre amb laltra li estrenyia un pit, i potser per això no es va adonar que ella havia agafat una pedra de la vora amb la mà esquerra. Lhi va estampar amb fúria contra la templa, i per un moment va semblar que lhavia matat. Els nens creien que aleshores havien xisclat ells dos, però no nestaven segurs perquè el terror els tenallava. La dansa macabra entre aquella dona i aquell home, tanmateix, encara shavia prolongat uns instants, mentre de genolls es colpejaven i esgarrapaven i mossegaven, fins que ella, tirant-se damunt seu violentament, lhavia desequilibrat i tots dos havien caigut pel cingle, esgüellant com ànimes en pena.