Un alè de vida

Um sopro de vida

Edició digital: juliol de 2021

Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Maria Callís, Nura Nieto, Maria Bohigas

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Clarice Lispector

Traduït per

Josep Domènech Ponsatí

CLUB EDITOR

BARCELONA

Vull escriure un moviment pur.

Llavors el Senyor-Déu va modelar lhome amb pols de la terra. Li va infondre lalè de vida, i lhome es convertí en un ésser viu.

Gènesi, 2, 7

Lalegria absurda per excel·lència és la creació.

NIETZSCHE

El somni és una muntanya que el pensament ha descalar. No hi ha un somni sense pensament. Jugar és ensenyar idees.

ANDRÉ AZOULAY

Hi haurà un any en què hi haurà un mes en què hi haurà una setmana en què hi haurà un dia en què hi haurà una hora en què hi haurà un minut en què hi haurà un segon i dins el segon hi haurà el no-temps sagrat de la mort transfigurada.

CLARICE LISPECTOR

Això no és una queixa, és un crit docell rapinyaire. Irisat i intranquil. Un petó en una cara morta.

Escric com si hagués de salvar la vida dalgú. Probablement la meva pròpia vida. Viure és una mena de bogeria que la mort provoca. Que visquin els morts perquè vivim en ells.

De cop i volta ja no cal que les coses tinguin sentit. En tinc prou amb ser. ¿Tu ets? Estic segur que sí. El no-sentit de les coses em fa esbossar un somriure de complaença. Segurament tot ha de ser el que és.

Avui fa un dia de res. Avui és zero hora. ¿Per casualitat existeix un número que no és res? ¿Que és menys que zero? ¿Que comença en el que mai no ha començat perquè sempre era? ¿I era abans de sempre? Em lligo a aquesta absència vital i rejoveneixo completament, al mateix temps integrat i total. Rodó sense inici ni fi, soc el punt abans del zero i del punt final. Del zero a linfinit camino sense parar. Però al mateix temps tot és tan fugaç. Sempre he sigut i tot seguit deixava de ser. El dia transcorre a fora sense més ni més, i hi ha abismes de silenci en mi. Lombra de la meva ànima és el cos. El cos és lombra de la meva ànima. Aquest llibre és la meva ombra. Demano permís per passar. Em sento culpable quan no us obeeixo. Soc feliç a deshora. Infeliç quan tothom balla. Mhan dit que els esguerrats són feliços, de la mateixa manera que els cecs estan contents. El que passa és que els infeliços es compensen els uns amb els altres.

La vida no ha sigut mai tan actual com ara: ve dun fil que ja sigui el futur. Per a mi el temps vol dir la disgregació de la matèria. La podridura del que és orgànic, com si el temps tingués com un cuc dins duna fruita i se li anés menjant tota la polpa. El temps no existeix. Allò que anomenem temps és el moviment devolució de les coses, però el temps en si mateix no existeix. O bé existeix immutable i a través dell anem dun lloc a laltre. El temps passa massa de pressa i la vida és molt curta. Aleshores per no ser engolit per la voracitat de les hores i per les novetats que fan que el temps passi de pressa cultivo un cert avorriment. Assaboreixo, així, cada detestable minut. I també cultivo el buit silenci de leternitat de lespècie. Vull viure molts minuts en un sol minut. Em vull multiplicar per poder arribar fins a àrees desèrtiques que donen la idea dimmobilitat eterna. En leternitat no existeix el temps. La nit i el dia són contraris perquè són el temps, i el temps no es divideix. A partir dara el temps sempre serà actual. Avui és avui. Em meravella, i alhora em desconcerta, que se mhagi donat tant. I demà tindré un altre cop un avui. Hi ha un punt de dolor i sofriment pel fet de viure lavui. El paroxisme de la més fina i extrema nota de violí insistent. Però hi ha el costum i el costum anestesia. El fibló dabella del dia florescent davui. Gràcies a Déu, tinc alguna cosa per menjar. El pa nostre de cada dia.

Jo volia escriure un llibre. ¿Però on són les paraules? Se nhan esgotat els significats. Ens comuniquem amb les mans com si fóssim sordmuts. Magradaria que em donessin permís per escriure, amb so agrest i musical, les romanalles de la paraula. I deixar de ser discursiu. Així: pol·lució.

¿Escric o no escric?

Saber deixar-ho córrer. Abandonar o no abandonar: aquesta és molt sovint la pregunta que sha de fer un jugador. Lart dabandonar no sensenya a ningú. I no és gens estranya la situació angoixosa dhaver de decidir si té cap sentit continuar jugant. ¿Seré capaç dabandonar dignament? ¿O soc daquells que continuen esperant tossudament que passi alguna cosa? ¿Com, per exemple, la mateixa fi del món? ¿O el que sigui, com la meva mort sobtada, hipòtesi que tornaria superflu el meu desistiment?

No vull apostar amb mi mateix a veure qui arriba primer. Un fet. ¿Què és el que es converteix en un fet? ¿Mhe dinteressar per lesdeveniment? Em pregunto si mhe de rebaixar fins al punt domplir les pàgines amb informacions sobre els fets. ¿He dimaginar una història o donar ales a la inspiració caòtica? Hi ha un excés de falsa inspiració. ¿I quan ve la de veritat i en prenc coneixement? ¿És massa horrorós voler acostar-se al cor mateix del límpid jo? Sí, i és quan el jo deixa dexistir, de reivindicar res, de formar part de larbre de la vida i és per això que mescarrasso a assolir-ho. Oblidar-se de si mateix i, tot i així, viure intensament.

Tinc por descriure. És massa perillós. Qui ho ha intentat, ja ho sap. Hi ha el perill de remoure tot allò que està ocult i el món no es troba a la superfície, sinó ocult dins les seves arrels submergides en les profunditats del mar. Per poder escriure mhe de col·locar en el buit. És en aquest buit on existeixo intuïtivament. Però és un buit terriblement perillós: tant, que narrenco sang. Soc un escriptor que té por dels paranys de les paraules: les paraules que dic namaguen daltres. ¿Quines? Potser les diré. Escriure és una pedra llançada a un pou ben fondo.

Meditació lleugera i tendra sobre el no-res. Escric gairebé completament alliberat del meu cos. És com si levités. El meu esperit és buit de tanta felicitat. Tinc una llibertat íntima que només es pot comparar al fet de cavalcar sense destí camps a través. Estic lliure de destí. ¿Pot ser que el meu destí sigui assolir la llibertat? Al meu esperit no hi ha cap arruga, sinó que sesplaia en lleus escumes. Ja no em sento assetjat. Això és la gràcia. Escolto música. Debussy fa servir lescuma del mar quan mor a la platja, quan flueix i reflueix. Bach és matemàtic. Mozart és el diví impersonal. Chopin explica la seva vida més íntima. Schoenberg, a través del seu jo, ateny el clàssic jo de tothom. Beethoven és lemulsió humana en tempesta desfermada, que busca allò diví i tan sols ho aconsegueix en la mort. Pel que fa a mi, que no demano música, només arribo al llindar de la paraula nova. Sense gosar exposar-la. El meu vocabulari és trist i de vegades wagnerià, polifònic i paranoic alhora. Escric duna manera molt senzilla i molt despullada. És per això que fa mal. Soc un paisatge gris i blau. Melevo en la font seca i la llum freda.

Vull escriure esquàlid i estructural com el resultat descaires, de compassos i dels angles aguts dun estret triangle enigmàtic.

Escriure ¿existeix per si mateix? No. Només és el reflex duna cosa que pregunta. Treballo amb linesperat. Escric com escric sense saber com i per què ho faig per fatalitat de veu. El meu timbre soc jo. Escriure és una indagació. Just això.

¿És possible que em traeixi? ¿Que desviï el curs dun riu? He de confiar en aquest riu abundant. ¿O bé hi he de posar una barrera, en el curs dun riu? Intento obrir les comportes, vull veure com laigua raja amb ímpetu. Vull que cada frase daquest llibre sigui un clímax.

He de tenir paciència, perquè els fruits seran sorprenents.

Aquest és un llibre silenciós. I parla, parla fluixet.

Aquest és un llibre fresc, acabat de sortir del no-res. Tocat al piano delicadament i fermament, i totes les notes són clares i perfectes, les unes separades de les altres. Aquest llibre és un colom missatger. Escric per al no-res i per a ningú. Si algú em llegeix ho farà pel seu compte i risc. No faig literatura: només visc segons el pas del temps. El resultat fatal de viure és lacte descriure. Fa tants anys que em vaig perdre de vista que no sé si mhe de buscar per trobar-me. Tinc por de començar. De vegades existir em fa venir taquicàrdia. Em fa molta por ser jo mateix. Soc massa perillós. Em van donar un nom i em van alienar de mi mateix.

Tinc la sensació que encara no escric. Tinc en ment i vull una llengua més fantasiosa, més exacta, amb més entusiasme, que faci espirals en laire.

Cada nou llibre és un viatge. La pega és que és un viatge amb els ulls tapats, davant duns mars mai abans revelats. La bena als ulls, la por de la fosca és total. Quan estic inspirat, em moro de por perquè sé que tornaré a viatjar tot sol cap a un món que em repel·leix. Però els meus personatges no en tenen cap culpa, i els tracto tan bé com sé. No venen denlloc. Són la inspiració. La inspiració és una bogeria. És Déu. El meu problema és la por de tornar-me boig. Mhe de controlar. Hi ha lleis que regulen la comunicació. La impersonalitat nés una condició. En general, la separació i la ignorància són el pecat. I la bogeria és la temptació de ser totalment el poder. Les meves limitacions són la matèria primera amb què sha de treballar quan no sassoleix lobjectiu.

Visc en carn viva. És per això que miro de donar una pell prou dura als meus personatges. El que passa és que no men surto i els faig plorar perquè sí.

¿Arrels que es mouen soles, que no estan plantades, o larrel duna dent? Perquè també deixo anar les meves amarres: mato el que em trasbalsa, i tot allò que és bo i dolent em trasbalsa. Vaig, tant sí com no, a la recerca dun món que és dintre meu. Escric per deslliurar-me de la difícil càrrega de ser un mateix.

En cada paraula batega un cor. Escriure és justament aquesta recerca díntima veracitat de vida. Una vida que em trasbalsa i em deixa el cor tremolós i patint el dolor incalculable que sembla necessari per al meu creixement. ¿Creixement? Fins ara he viscut sense!

Sí. Però sembla que ha arribat el moment dacceptar plenament la misteriosa vida dels que un dia moriran. He de començar a acceptar-me i no sentir la basarda punitiva de cada vegada que caic, perquè quan caic la raça humana cau amb mi. ¿Acceptar-me plenament? És una violentació de la meva vida. Cada canvi, cada nou projecte mespanta. És per això que tota la meva paraula té un cor on la sang circula.

Tot el que escric aquí és forjat dins el meu silenci i en penombra. No hi veig gaire, no hi sento gairebé gens. Finalment em capbusso en mi mateix fins a la deu de lesperit que mhabita. La meva deu és obscura. Escric perquè no sé què he de fer de mi mateix. És a dir: no sé què he de fer amb el meu esperit. El cos dona molta informació. Però desconec les lleis de lesperit, perquè vagareja a latzar. El meu pensament, amb lenunciació de les paraules que broten mentalment, sense necessitat de dir-les o escriure-les després. Aquest meu pensament de paraules ve precedit duna visió instantània, sense paraules, del pensament, paraula que vindrà gairebé immediatament, amb una diferència espacial de menys dun mil·límetre. Així doncs, abans de pensar, ja he pensat. Suposo que el compositor duna simfonia té només el pensament abans del pensament. ¿Allò que es veu en aquesta rapidíssima idea muda és gaire més que una atmosfera? No. En realitat és una atmosfera que, acolorida ja com el símbol, em fa sentir laire de l'atmosfera don ve tot. El prepensament és en blanc i negre. El pensament amb paraules té altres colors. El prepensament és el preinstant. El prepensament és el passat immediat de linstant. Pensar és la concreció, la materialització del que sha prepensat. En realitat el prepensar és allò que ens guia, perquè es troba íntimament lligat a la meva muda inconsciència. El prepensar no és racional. És gairebé verge.

De vegades la sensació de prepensar és agònica: és la tortuosa creació que lluita en les tenebres i que només sallibera després de pensar. De pensar amb paraules.

Mobligues a un esforç suprem a lhora descriure; doncs mira, estimat, deixam passar. Soc seriós i honest i si no dic la veritat és perquè està prohibida. No aplico pas el que està prohibit, sinó que ho allibero. Les coses obeeixen al buf vital. Naixem per gaudir. I gaudir ja és néixer. Mentre som fetus gaudim del confort total del ventre matern. Pel que fa a mi, no sé res de res. El que tinc mentra per la pell i fa que em comporti sensualment. Vull la veritat que només sem dona a través del seu contrari, de la seva falsedat. I no suporto el dia a dia. Deu ser per això que escric. La meva vida és un sol dia. I és així que el passat més present i futur. Tot en un únic vertigen. I és tanta, la dolçor, que em fa unes insuportables pessigolles a lànima. Viure és màgic i completament inexplicable. Entenc més bé la mort. Ser quotidià és un vici. ¿Què és el que soc? Soc un pensament. ¿Tinc en mi el buf? ¿El tinc? ¿Però qui és aquest que el té? ¿Qui és que parla per mi? ¿Tinc un cos i un esperit? ¿Jo soc un jo? És justament això, tu ets un jo, em respon el món, terriblement. I quedo horroritzat. Déu no sha de pensar mai, si no Ell es fa fonedís o mhi faig jo. Déu ha de ser ignorat i sentit. Aleshores és quan Ell obra. Em pregunto: ¿per què Déu demana tan sovint que lestimem? Resposta possible: perquè així ens estimem a nosaltres mateixos. I, si ho fem, ens perdonem. I quina falta que ens fa, el perdó! Perquè la vida mateixa ja ve barrejada amb lerror.

El resultat de tot plegat és que hauré de crear un personatge, si fa no fa com els novel·listes, i a través de la creació del personatge saber alguna cosa. Però tot sol no men surto: la solitud, la mateixa que hi ha en cadascú, em fa inventar. ¿Hi ha cap altra manera de salvar-se que no sigui crear les pròpies realitats? Tinc prou força per fer-ho, com tothom. ¿És veritat o no que hem acabat per crear una realitat fràgil i dement anomenada civilització? Una civilització guiada tan sols pel somni. Cada invenció em sona com una pregària laica: tal és la intensitat de sentir. Escric per aprendre. Mhe triat a mi mateix i al meu personatge lÂngela Pralini perquè potser, a través de nosaltres, podré entendre aquesta manca de definició de la vida. La vida no té adjectius. És una barrija-barreja que forma un gresol estrany, però que em permet, a fi de comptes, respirar. I, de vegades, bleixar. I, de vegades, respirar a dures penes. Sí. Però de vegades també hi ha lalenar profund que arriba fins i tot a la fina fredor de lesperit, empresonat, ara per ara, en el cos.

Un alè de vida - Clarice Lispector

Un alè de vida

Меню