Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Consell Assessor: Neus Campillo, Antoni Furió (UV),
Tobies Grimaltos (UV), Francesc Pérez i Moragón,
Manuel Pérez Saldanya (UV) i Vicent Simbor (UV).
Aquest volum ha comptat amb la col·laboració de
lINSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Del text: J. L. Gómez Mompart, J. M. Tresserras,
E. Marco Estellés, F. Pérez i Moragón, J. À. Cano Mateu, 2022
© Del retrat de Fuster (coberta): Valentín Pla
(Fragment ampliat duna fotografia destudi, València, 1960)
© De la present edició:
Universitat de València, 2022
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Coordinació editorial: Maite Simón
Disseny de linterior: Inmaculada Mesa
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta: Celso Hernández de la Figuera
Fotografia de la coberta:
Equip Museu Joan Fuster, Sueca
Edició digital
Índex
Introducció
JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART
Els lectors i les lectores de Joan Fuster
JOAN MANUEL TRESSERRAS
El periodisme en la cultura catalana segons Fuster
EMPAR MARCO ESTELLÉS
Pro pane lucrando per a guanyar-se el pa
FRANCESC PÉREZ I MORAGÓN
El periodisme de Joan Fuster: una opció professional
J. ÀNGEL CANO MATEU
Els articles inèdits de Joan Fuster a Serra dOr
Introducció
El periodisme ha estat una activitat important en diversos escriptors de la literatura catalana del segle XX. Així, entre molts altres, assagistes com Eugeni dOrs, Josep Pla o Gaziel, poetes com Josep Carner o Josep Vicenç Foix, o novel·listes com Llorenç Villalonga o Pere Calders en són una mostra evident.
Joan Fuster fou un cas modèlic dautor vocacional, que va saber convertir en professió una necessitat personal de comunicar-se mitjançant lescriptura i col·laborant habitualment en la premsa escrita. El resultat de la seua intensa dedicació foren milers darticles apareguts en diversos periòdics i revistes al llarg de més duna trentena danys, a més descriure desenes de llibres, un seguit immens danotacions diàries només en part conservades, milers de cartes i de fitxes de treball La participació mitjançant articles literaris en diaris i també en revistes de periodicitat setmanal, mensual o anual, no sols va ser la seua professió, sobretot entre els anys cinquanta i els anys setanta, sinó que havia de ser i és un aspecte definitori de la seua manera descriure i del seu pensament. Més de quatre mil articles foren publicats a diaris i revistes com Jornada, Levante, El Correo Catalán, La Vanguardia, Avui, El País, Diario de Valencia, Informaciones, Serra dOr, Destino, Jano, El Temps, Por Favor, Tele/eXprés, La Nostra Revista o Pont Blau, entre daltres.
El present llibre aprofundeix en aquest tema. Joan Fuster i el periodisme inclou cinc estudis despecialistes, els quals presenten visions detallades sobre parcel·les ben significatives del seu periodisme i pensament. El punt de partença per a aquestes elaboracions posteriors foren exposicions i debats, coordinats per Josep Lluís Gómez Mompart, produïts a Sueca el 9 de novembre de 2021. El primer capítol, de Josep Lluís Gómez Mompart, és una recerca feta a partir duna enquesta enviada a quasi dos centenars de persones, que constitueixen la primera audiència específica i activa estudiada, per tal de saber què en pensen els lectors/es de la rica producció periodística daquest escriptor i intel·lectual. El segon, de Joan Manuel Tresserras, aprofundeix concretament en el paper de la cultura en el periodisme segons lescriptor de Sueca. El tercer, dEmpar Marco Estellés, revisa com el periodisme va ser el seu mitjà de subsistència i també un instrument eficaç per difondre la seua obra, com es documenta amb la correspondència que lautor mantenia amb directors, editors, amics i coneguts. En el quart, Francesc Pérez i Moragón repassa la seua trajectòria com a col·laborador de premsa comercial, en una opció professional decisiva per a la seua carrera literària i intel·lectual, així com també la tipologia dels articles o alguns episodis concrets interessants. I, finalment, J. Àngel Cano Mateu se centra en les col·laboracions inèdites de Fuster a la revista Serra dOr. Tot plegat és un necessari estudi monogràfic sobre lescriptor de Sueca, que aprofundeix considerablement en aquest àmbit de la seua producció.
CÀTEDRA JOAN FUSTER
Universitat de València
Els lectors i les lectores de Joan Fuster
Josep Lluís Gómez Mompart
Universitat de València
1. INTRODUCCIÓ
Un dels aspectes menys estudiat de lextensa producció periodística de Joan Fuster (més de quatre mil articles en més de dues dotzenes de diaris i revistes de València, Barcelona i Madrid) ha estat la recepció. El nombre i la tipologia dels seus lectors i lectores, relativament en consonància en cadascun dels periòdics on va col·laborar, de manera regular o esporàdica, poden estimar-se en relació amb la difusió de cada mitjà i de cada època. Tot i així, aquesta apreciació shauria de matisar en un percentatge (de menys o de més) dacord amb lallunyament o la proximitat del biaix ideologicopolític de la publicació, en la conjuntura corresponent, en relació amb lorientació i el tarannà del Fuster del seu moment; també en funció de si els seus articles es publicaven en llengua catalana o castellana. Perquè, dels potencials lectors i lectores daquells mitjans on va escriure, no tothom llegia els seus articles, fos perquè no interessaven, no agradaven o fins i tot, atesa la seva marcada personalitat, perquè generaven rebuig.
Recordem com eren els periòdics i les seves audiències en els diferents períodes polítics de la segona meitat del segle XX a Espanya: ben diferents dels actuals durant els anys més durs del franquisme (com ara els valencians Levante i Jornada del Movimiento Nacional o els ultracatòlics Las Provincias de València, lABC de Madrid i La Vanguardia Española de Barcelona, tots ells molt afectes al règim, davant dEl Correo Catalán daleshores, potser no tan entusiasta); menys retrògrads i un poc modernitzats a partir de la pseudoaperturista Llei dInformació de Fraga Iribarne de 1966 (El Noticiero Universal, Tele/eXprés o la revista Destino de Barcelona, Informaciones de Madrid o la Cartelera Turia de València); o dubitatius i molt vigilats els del tardofranquisme, sobretot en català (Serra dOr i Canigó). Perquè, com va escriure Fuster (1985 [1980]: 125): «Les mesures preses contra lidioma, amb Franco, no van ser de mera censura. Hi hagué una censura que el català compartia amb el castellà; però hi havia alguna cosa més, una política deliberada de genocidi cultural». En els anys de lanomenada Transició democràtica, la premsa va anar ràpidament canviant i nous periòdics van aparèixer (El País, Avui, Noticias al Día, Qué y Dónde, Diario de Valencia, La Calle, Valencia Semanal, Por Favor, etc.). Finalment, en començar la dècada dels anys vuitanta, nous setmanaris en català (El Món, El Temps) i daltres periòdics, ja prou homologables als de lEuropa més democràtica, van aparèixer en el panorama de la premsa.
Investigar la recepció dels articles de Fuster, en tots els periòdics on va col·laborar al llarg de gairebé quatre dècades (dels anys quaranta als vuitanta), en relació amb la dinàmica de la lenta transformació de la premsa, i del desigual comportament dels respectius públics, seria extremadament complicat i ple de dificultats. No comptem amb dades mínimament fiables per a la majoria de la premsa esmentada i encara menys llevat dels grans rotatius denquestes sobre que llegien les seves audiències. Per lautor que ens interessa, a tot estirar, podríem tenir algunes hipotètiques apreciacions dels directors de les publicacions, derivades dalguns comentaris dels mateixos redactors i/o de cartes de possibles lectors, a favor o en contra, dels textos de Fuster. Una altra font important és la correspondència completa de Fuster en la qual hi ha moltes i profitoses referències al seu principal modus vivendi, larticulisme de premsa.
En aquestes circumstàncies, ens ha calgut plantejar-nos una estratègia metodològica que suplís amb prou garanties aquest gran buit; és a dir, hem hagut dabordar allò que en pensaven i pensen els lectors i les lectores de Joan Fuster, específicament de la seva obra periodística. Per sort, no tan sols comptem amb un bon gruix de persones que van llegir els articles de Fuster a la premsa en el moment de la seva publicació, sinó també posteriorment al seu traspàs, gràcies als llibres recopilatoris dalguns dels seus articles i al fons de moment digitalitzat a mitges dels seus textos accessible gràcies a lexcel·lent tasca documental i arxivística de lEspai Joan Fuster de Sueca.
2. LAUDIÈNCIA CONSTRUÏDA
La solució per a estudiar la recepció dels articles periodístics de Fuster no ha estat el disseny duna enquesta generalista i per a tothom, la resposta de la qual seria probablement pobre i confusa, sinó un sondeig dopinió concret dins del previsible univers fusterià.1 La tècnica emprada ha estat la construcció duna audiència específica, les característiques de la qual havien de respondre a un seguit de paràmetres rigorosos que ens garantissin uns resultats prou fiables. Per tant, les persones enquestades són, per descomptat, lectores de Fuster, majoritàriament tenen estudis superiors, són de professions diferents i orientacions diverses, expressen pluralitat de tarannàs, es mostren relativament interessades en els seus textos amb independència de les seves opinions. Són també persones crítiques per formació, desenvolupament professional i laboral; destatus diferents, i procedeixen del País Valencià, Catalunya i les Balears. En termes prou reduccionistes, tal vegada lúnic perfil comú de la mostra ha estat que totes aquestes persones poden ser considerades lletraferits o lletraferides actius, no per militància o ocupació, sinó per pràctica social i cultural i habitus de vida i consum, de distinció, en el sentit bourdià.
Dels dos tipus de lectors que Fuster (1993a: 97) distingia, bàsics i extrems, és clar que la nostra audiència construïda és dels lectors i lectores extrems que, a través dell, pretenen acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que els envolta. Més encara, la majoria dels nostres lectores i lectors són allò que Fuster anomenava el lector professional: «el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres» [en el nostre cas, afegim també periodistes i escriptors],2 «que, per bé que en el fons participa del caràcter dun dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de lentusiasme espontani al lector corrent» (Fuster 1993a: 98). En paraules també de lescriptor suecà, Fuster és, per als nostres lectors i lectores, el seu còmplice, perquè «còmplice deia és aquell qui us ajuda a ser com sou» (Fuster 1993b: 37). En efecte, en les seves respostes, moltes persones de la nostra audiència reconeixen lestimable aportació del mestre en ésser com són i com pensen ara sobre moltes qüestions importants. La reciprocitat fusteriana o complicitat amb els lectores i lectores de Fuster es retroalimenta alhora, de manera que ha anat formant lectors i lectores, en el sentit nietzschà. La tasca de formar un lector considerava el filòsof alemany, segons Víctor Moreno (2003: 9) és multiplicar les seves perspectives, obrir les orelles, afinar el seu olfacte, educar el seu gust, sensibilitzar el seu tacte, donar-li temps, formar el seu caràcter.
Lunivers cercat per aquesta recerca ha estat de quasi dos centenars de persones dels Països Catalans, amb un pes important del món universitari (Humanitats, Ciències Socials, Salut i Ciències), periodistes i escriptors o escriptores (la mirada dels quals afegia un plus professional), professionals liberals, alguns directius dempreses culturals i uns pocs artistes (música i arts plàstiques). Aconseguir les adreces electròniques de les 194 persones a les quals es va enviar una enquesta realitzada amb Google Forms ha estat una feina dificultosa.3 Un cop dissenyat i testat el sondeig dopinió per a lunivers esmentat,4 es va enviar un correu personalitzat per demanar a les persones triades si volien contestar anònimament les preguntes. En bastants casos, passat un temps, es va enviar un segon o tercer correu recordatori. Aquesta tasca, un xic feixuga, es va dur a terme durant quasi mig any, entre lhivern i la primavera de 2021. Finalment, sen van obtenir 129 respostes vàlides.5 És a dir, una mostra dun 66,49% del total de lunivers construït.