Laudiència construïda sobre Joan Fuster és una audiència específica i alhora activa. Perquè com senyala Guillermo Orozco (2021: 13) al respecte de les audiències es tracta dun conjunt de persones que, al llarg dels anys, han mantingut una certa fidelitat a temes, continguts i estil, i conserven el costum de llegir-lo. I amb el temps, aquest agregat de persones diguem-ne fusterianes actuen com a conjunt. Tot i reconeixent diferències de classe, de capacitat, dedat, deducació, de condicions polítiques i econòmiques, així com històriques i culturals (Orozco 2021: 14), laudiència, com a conjunt, manté una presència. En el nostre cas, una presència interessada i interessant després de trenta anys de la mort de lescriptor. Tal vegada, com daltres audiències específiques, perquè en paraules dOrozco (2021: 14):
La audiencia, salvo excepciones, siempre ha podido reaccionar, pensar, sentir y hasta criticar los contenidos de los medios clásicos como el cine, la televisión, la radio y la prensa, aunque no siempre lo haga de manera manifiesta o ni siquiera se percate de que lo hace.
Però aquesta audiència fusteriana, per les premisses que hem assenyalat que la caracteritzen, sí que nés conscient. És, per tant, una audiència activa en les seves pràctiques socioculturals respecte al patrimoni o llegat de Fuster. En conjunt, i en tant que audiència, les persones que han contestat tot i que en diferents graus podem qualificar-les com a fusterianes. No per combregar amb les seves idees, tot i que la gran majoria ho fan bastant; sinó més aviat perquè linterès per la seva obra no els impedeix de discrepar dalguns dels seus escrits o plantejaments, a través de les respostes expressades al qüestionari comú facilitat. Cadascuna de les persones que manifesten les seves opinions i valoracions pot ser considerada com un «lector o lectora model», en el sentit que el descrivia Umberto Eco (1981). Aquest lector o lectora model no coopera individualment sinó textualment. La cooperació textual com assenyala Eco és un fenomen que es realitza entre dues estratègies discursives, no entre subjectes individuals.
En definitiva, interrelació cooperativa que, en el cas daquesta audiència activa, reforça de vegades contradictòriament la diguem-ne periodística o larticulisme literari de premsa de Joan Fuster. És una audiència que negocia significats. Perquè decideix no només què llegir, sinó quan llegir i quant, així com quantes vegades llegir, a més de amb qui compartir la lectura i què fer amb allò llegit, més enllà de repensar-ho o comentar-ho (González-Neira et al. 2021: 17). Com agregació, laudiència funciona com a capital i aquest capital audiència es canvia per altres capitals que, en el cas que ens ocupa, és el capital simbòlic (Callejo 2021: 73-74) del que representa el pensament de Fuster en allò que ell anomenava assaigs breus en la premsa. Fuster considerava que «un article és un assaig en miniatura», en parlar del periodisme de Joan Oliver (1969: 51), que era el mateix que ell feia en els periòdics, malgrat que en moments de rauxa irònica no sestava dafirmar que ell escrivia «una mena tebeos («historietes, curtes i divertides», en deia) per a intel·lectuals. [] La meva literatura ha de ser inevitablement fragmentària, danotacions de diari, darticles de periòdic, dassaigs breus» (2002: 403). Tanmateix, bromes a banda, Fuster (2006: 21-22) explicava amb detall i rigor el seu interès per lassaig:
La meua autèntica preferència quant el treball literari sha adreçat sempre a lassaig. Gènere dúctil, sense fronteres, porós a tot al·licient i a tota suggestió, permet a lescriptor projectar-se cap a qualsevol problema viu i assumir-lo des dun angle personal i rigorós alhora. [] No minteressa ser jo mateix «la matèria del meu llibre». [] el concep com [] un esforç lúcid de comprensió, dacostament intel·lectual a una forma o altra de realitat problemàtica. Lassagista senfronta amb els fets dhistòria, de la cultura, de la conducta humana, de la societat en general, amb una clara voluntat dexplicació. Els fets li arriben determinats per lhistoriador, el moralista, el sociòleg, el literat: a ell correspon interpretar-los. Interpretar-los a la seua manera, és clar: a la seua manera personal. [] «Assaig» significa senzillament provatura, temptativa, intent. Lassagista no aspira a més. Però tampoc a menys.
3. IDENTITAT DELS LECTORS I QUALIFICACIÓ DE LESCRIPTOR
La distribució territorial de les 129 persones de lenquesta dopinió (estimem que un 30% delles són dones) és aquesta: 86 persones viuen i treballen al País Valencià, 77 a Catalunya i 33 a les Balears.6 Llevat de quatre persones que no van dir on havien nascut, la resta són persones nascudes als tres territoris esmentats dels Països Catalans, amb lexcepció duna que va néixer a la Franja (Saidí), una altra a Madrid i dues més a Alhama de Aragón i a Albacete, respectivament. La persona més gran és nascuda el 1934 (87 anys) i la més jove va néixer el 1986 (35 anys). La franja predominant dedat és la de les persones nascudes entre 1950 (71 anys) i 1969 (52 anys). Només tres persones no tenen estudis superiors. A més de les llicenciatures, 36 persones assenyalen que tenen un doctorat. Un 63% (82 persones) especifiquen la seva titulació i una desena tenen un parell de carreres. Les titulacions ressenyades es distribueixen en els camps de coneixement de la següent manera: 50 són dHumanitats, destacant-hi 32 de filologies (17 de Catalana), 12 de Geografia i Història (una dHistòria de lArt), 5 de Filosofia i Lletres, i una de Magisteri; 27 de Ciències Socials, de les quals 20 són de Periodisme i Comunicació, 4 de Dret i 3 dEconòmiques; 4 de Ciències, amb una cadascuna de Biologia, Física, Química i Matemàtiques; i, finalment, només una és de Ciències de la Salut, concretament de Medicina. Pel que fa a les professions, hi destaca el professorat amb 76 persones (58,9%) que es dediquen o shan dedicat a lensenyament, atès que una quarta part de les persones que van respondre estan jubilades; almenys un 62% dels ensenyants fan docència universitària. El periodisme lexerceixen 29 persones (22,4%), 5 de les quals a més donen classes daquesta titulació. Una dotzena són escriptors i escriptores, la majoria de les quals compaginen la seva creació literària amb altres activitats. A ladvocacia i al món editorial, hi estan actives cinc persones de cada grup. També hi ha un parell dhistoriadors, un etnomusicòleg, un metge de Salut Pública, un agent de la Hisenda Pública i un polític.
Tot i lextensa obra periodística, Fuster no era un periodista stricto sensu, tot i que ell deia que el seu treball «diguem-ne periodístic [] constitueix la meva autèntica professió» (2006: 20) i afegia: «no puc dir que els meus ingressos per això siguin molt sanejats, però mhi ajuste». Ni tampoc fou pròpiament un columnista o comentarista dels fets immediats si més no fins a la mort del dictador. A partir de la Transició democràtica, de vegades i en alguns mitjans sí que va referir-se a temes del moment. En conjunt, però, el gruix del seu articulisme és de temes conjunturals o daspectes de lesperit del temps (com diria Edgar Morin), sovint incardinats a un moment o a una època i a un espai: el món vist des del País Valencià. Per alguns professionals del periodisme ha estat considerat un «periodista dopinió». En efecte, opinava, però quasi sempre a partir més didees que de fets puntuals; aquests li servien per emmarcar els casos o temes sobre els quals argumentava i desenvolupava literàriament els seus assaigs breus. Ell insistia que era un escriptor i que el fet descriure articles a la premsa no el convertia en «periodista»; ell seguia essent escriptor, tot i que, en paraules seves, «un bon articulista pot concentrar en un article tanta literatura com en qualsevol pàgina de llibre» (1991: 73).
Joaquim Molas (1967: 6) va ser lestudiós reconegut que primer el va definir: «Joan Fuster és un intel·lectual en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, en el sentit dhome lofici del qual és la manipulació de les idees. Fuster, en efecte, és un tipus que no treballa amb fets, sinó amb idees». No obstant això, un intellectual que escriu en periòdics és una mica privilegiat, tal com ens ho recorda Beatriz Sarlo (2021: 14): «Intelectual quiere decir que uno escribe en los diarios sin someterse al agotador ejercicio del periodismo. En los diarios, el intelectual es un pasajero con buena ubicación en un camarote de cubierta, bastante mejor que el que podría corresponderle».
Les persones enquestades qualifiquen, de manera breu, Joan Fuster amb cinc paraules clau: intel·lectual (46 vegades, 35,9%), pensador i assagista (17 cadascuna, 13,2%), lúcid (11: 8,5%) i referent (7: 5,4%). En la majoria del casos, aquests termes van acompanyants dexplicacions, algunes de les quals són prou similars. Tal vegada la més significativa dita per una desena de persones és la de «lintel·lectual valencià (potser dels Països Catalans) més important del segle XX», que un professor de Periodisme de Catalunya amplia encara més:
El millor assagista en llengua catalana i castellana de la segona meitat del segle XX. Combinava la condició dintel·lectual i derudit. La seva influència ha estat incomparablement més profunda que qualsevol altre intel·lectual/erudit de la seva generació. Ha estat el valencià més destacat del segle XX, per damunt de Blasco Ibáñez.
La condició de «gran intel·lectual» lacompanyen algunes persones amb els adjectius de «brillant», «excepcional», «extraordinari» i «dexcel·lència». Daltres el defineixen com a «intel·lectual il·lustrat» o «de la modernitat», i també com «un erudit avançat al seu temps». Perquè, gràcies a la seva «enorme erudició, agudesa crítica i incisiu estil», «que combinava la saviesa, el coneixement i la ironia distant», era «un intel·lectual amb un pensament original i una cultura vastíssima» diuen que «va intentar redreçar la cultura i el país valencians». I així descriuen el compromís polític i nacional de Fuster sense obviar el seu escepticisme un parell de professors:
Un intel·lectual fortament compromès amb els ideals de democràcia i llibertat, amb la recuperació de la llengua al País Valencià i precursor duna idea de nació lingüística i cultural que anava més enllà dels límits autonòmics. Un referent per a generacions de pensadors, polítics i periodistes.
Un gran intel·lectual, escriptor i assagista que repensa el país en mig de la dictadura franquista. També renovador del pensament crític i progressista en un context de domini duna certa ortodòxia marxista dogmàtica.
Raonaments que palesen la influència que va tenir la seva obra, i com encara perdura. Perquè, per a Fuster, escriure era opinar. «I opinar sentenciava és ensenyar el cul cada dia» (Fuster 1982: 122). Per a Joan Fuster: «limportant és influir dalguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc adoctrinar: més aviat, incitar a la reflexió» (idem). Ell defensava que «es llegeix per comprendres un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps» (Fuster 1993a: 97). «Els seus treballs» assenyala un enquestat «tingueren uns efectes tan revolucionaris sobre la societat valenciana, especialment sobre la minoria més il·lustrada» i una altra declara que «va marcar el punt dinflexió del valencianisme cultural i polític». Tanmateix, una altra persona matisa que el projecte de Fuster era «en benefici dun país més popular, esquerrà que pròpiament nacionalista». Tal vegada, perquè el «pensador suecà heterodox, polièdric» que era Fuster, segons una altra persona enquestada, li permet completar a una altra que va ser «un pensador i escriptor essencial per a la modernització del País Valencià». Tot plegat, permet entendre els adjectius elogiosos que diferents persones dediquen al pensador Fuster: «únic», «lliure», «un geni», «un far». Alhora, aquests i daltres, també el qualifiquen de «savi sarcàstic», «àcid» o «savi escèptic, irònic i mordaç», ja que creuen que era «un pensador valent», «estimulant», «eficaç» i «necessari». Per a alguns enquestats, Joan Fuster era «un gran assagista literari», «fonamental del segle XX en català» i el «més lúcid de la història de la cultura catalana»; o «el millor assagista en llengua catalana i castellana de la segona meitat del segle XX», per a una lectora. En definitiva, «un referent ineludible per al conjunt dels Països Catalans», atès que, com conclou una altra persona lectora, és «lassagista que ens fa pensar en nosaltres».
4. QUAN I ON VA LLEGIR ELS ARTICLES DE FUSTER
Cent catorze lectors i lectores, el 88,3% dels enquestats, van llegir els articles de premsa de Joan Fuster mentre era viu i quinze, l11,6%, no (vegeu la Gràfica I).
Gràfica I
En preguntar als enquestats que diguessin en quins periòdics van llegir els articles de Fuster mentre vivia, els lectors i lectores ho assenyalen en la llista que els vam proporcionar en el sondeig (vegeu la Gràfica II).7 Per ajudar a la memòria dels enquestats, hi hem posat els periòdics i les revistes en ordre invers a laparició temporal de cada diari o revista; és a dir, els últims mitjans (els més recents temporalment) en què va col·laborar, al principi de la llista, fins acabar en els més antics temporalment al final de la llista; per tant, els mitjans on Fuster va començar a publicar articles (segons ell, «el primer a lagost de 1952», Fuster 2006: 20).8 Per a alguns periòdics vam posar entre parèntesis els anys principals on va publicar de manera regular. Aquesta indicació no vol dir que en altres moments Fuster no hi hagués col·laborat circumstancialment. En aquells periòdics on no sindiquen els anys vol dir que hi va publicar durant anys o períodes diferents i sovint de manera més irregular o fins i tot esporàdica.
Gràfica II
Més enllà de les evidències quantitatives exposades en la Gràfica II (en vida de Fuster), és necessari aclarir i atribuir unes poques qüestions sobre els periòdics i els lectors o lectores. Així, les publicacions valencianes (Levante, Las Provincias, Valencia Semanal, Noticias al Día, Diario de Valencia i Qué y Dónde) només són esmentades per persones que vivien aleshores al País Valencià. I de manera semblant per les persones residents a Catalunya pel que fa la premsa de difusió al Principat (El Correo Catalán, Tele/ eXprés i El Noticiero Universal). Tanmateix, els casos dels diaris barcelonins La Vanguardia i Avui en són una excepció, ja que tots dos també tenien i tenen (el segon, però, ara és El Punt Avui) distribució valenciana i balear. Pel que fa als dos rotatius de Madrid, ABC i El País, sempre han tingut distribució als tres territoris dels Països Catalans, i Informaciones, desaparegut fa molts anys, de vegades es trobava a València, Barcelona i Palma. Quant a les revistes (Serra dOr, Canigó, Jano, La Calle, Por Favor, El Món i El Temps) també es distribuïen als tres territoris de parla catalana. Serra dOr i El Temps encara en tenen, a diferència de les altres revistes ja desaparegudes (llevat de Jano que continua existint però com a portal dinformació mèdica). Finalment, pel que fa a Nous Horitzons, òrgan teòric del Partit Socialista Unificat de Catalunya, fins que no va ser legalitzada aquesta organització comunista (abril de 1977) es distribuïa clandestinament entre els militants i «companys de viatge» al Principat o entre afiliats o seguidors de lagermanat Partido Comunista de España, al País Valencià i a les Balears. Posteriorment, i també amb irregularitat, sobretot shi accedia per subscripció.