Més enllà de les evidències quantitatives exposades en la Gràfica II (en vida de Fuster), és necessari aclarir i atribuir unes poques qüestions sobre els periòdics i els lectors o lectores. Així, les publicacions valencianes (Levante, Las Provincias, Valencia Semanal, Noticias al Día, Diario de Valencia i Qué y Dónde) només són esmentades per persones que vivien aleshores al País Valencià. I de manera semblant per les persones residents a Catalunya pel que fa la premsa de difusió al Principat (El Correo Catalán, Tele/ eXprés i El Noticiero Universal). Tanmateix, els casos dels diaris barcelonins La Vanguardia i Avui en són una excepció, ja que tots dos també tenien i tenen (el segon, però, ara és El Punt Avui) distribució valenciana i balear. Pel que fa als dos rotatius de Madrid, ABC i El País, sempre han tingut distribució als tres territoris dels Països Catalans, i Informaciones, desaparegut fa molts anys, de vegades es trobava a València, Barcelona i Palma. Quant a les revistes (Serra dOr, Canigó, Jano, La Calle, Por Favor, El Món i El Temps) també es distribuïen als tres territoris de parla catalana. Serra dOr i El Temps encara en tenen, a diferència de les altres revistes ja desaparegudes (llevat de Jano que continua existint però com a portal dinformació mèdica). Finalment, pel que fa a Nous Horitzons, òrgan teòric del Partit Socialista Unificat de Catalunya, fins que no va ser legalitzada aquesta organització comunista (abril de 1977) es distribuïa clandestinament entre els militants i «companys de viatge» al Principat o entre afiliats o seguidors de lagermanat Partido Comunista de España, al País Valencià i a les Balears. Posteriorment, i també amb irregularitat, sobretot shi accedia per subscripció.
A partir dels resultats de la Gràfica II, queda clar que els articles de Fuster més llegits són els dels tres diaris de més àmplia distribució: La Vanguardia (53 persones), Avui (46) i El País (42), i menys el Tele/eXprés (22). Els lectors i lectores valencians, però, a més de llegir alguns textos de Fuster en els rotatius esmentats, també llegien allò que Fuster publicava a Levante (19), Noticias al Día (19) i Diario de Valencia (26). Resulta evident que entre les col·laboracions més citades pels enquestats i publicades a les revistes, hi destaca el mensual cultural Serra dOr (58), editat per lAbadia de Montserrat, atès que la mostra de laudiència construïda per aquest sondeig és sobretot de lletraferits amb predomini de filòlegs. Amb tot, el primer lloc de tots els mitjans és el setmanari valencià dinformació general, i a labast de tots els territoris dels Països Catalans, El Temps (68 persones). Primacia explicable, perquè no només és el mitjà daparició més tardà (1984), sinó també aquell que poden haver llegit més persones de totes les edats. En ordre menor, però significatiu, cal esmentar dues revistes valencianes: Qué y Dónde (28), cartellera despectacles, i Valencia Semanal (26), dinformació general.
Després de morir Joan Fuster (1992), molts dels enquestats han rellegit els seus articles als llibres recopilatoris dels seus textos i, sobretot, als fons documentals dalgunes hemeroteques (la provincial de València, Casa lArdiaca o la de la UAB, a Barcelona i Bellaterra, respectivament) i, des de fa uns anys, al de larxiu documental de lEspai Fuster a Sueca. Cent tretze persones (87,6%) llegiren o rellegiren els articles de Fuster amb posterioritat a la seva mort, i setze (12,4%), no (vegeu la Gràfica III).
Gràfica III
Resulta interessant saber per què uns lectors o lectores, diguem-ne fusterians, han continuat interessant-se per larticulisme de premsa de Joan Fuster després de la seva defunció. Les respostes lliures dels enquestats resulten eloqüents per les seves breus afirmacions i els articles gairebé agraden o interessen a tothom: el 95,6% de les persones els van tornar a llegir («perquè només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», assegura una persona) i un parell de persones els van llegir post mortem. Les contestes es poden agrupar en tres grans blocs: per linterès que presenten o aporten (56%), per la pròpia feina (26%) o per la seva vigència atemporal (16%).
Algunes persones esmenten que feien una nova lectura «per descobrir-ne més», i així «rellegir-lo com un clàssic»; «perquè els clàssics mai no moren». Altres persones expliquen el seu interès «per la seva erudició i visió del País Valencià»; «per conèixer més a fons el pensament fusteria»; «per pur plaer» o «per admiració». També «perquè tothora és interesant»; «per aprofundir en certs temes», ja que els seus articles «continuaven dient coses interessants»; o «pel plaer daprendre del qui és lúcid». Fins i tot «per conèixer millor els seus punts de vista», atès que «coneixia alguns ressorts de la provocació i podia ser molt divertit»; o «perquè minteressava la seva visió descreguda sobre el món» i «perquè sempre tenien i tenen interès i eixe punt de cinisme, sarcasme». Al remat, un professor universitari de Filologia Catalana de Barcelona relaciona els seus assaigs llargs amb els assaigs curts o articles periodístics: «Tot i que minteressa més el Fuster assagista, la seva manera descriure en premsa, pugnaç i irònica, dun assagisme breu i incisiu, també em sembla molt remarcable».
Altres lectors i lectores coincideixen en la validesa de bastants dels seus textos periodístics amb el pas del temps. «Molts dels articles superen labast temporal en què van ser escrits. Encara avui molts tenen vigència». «Perquè, molts dells, són assajos atemporals» o «perquè sempre mha interessat una visió que tothora és contemporània i aplicable al present que vivim», i també, «perquè tractava temes dactualitat que minteressaven i matreia com ho feia». «Un exemple concret: larticle El rodaballo de la nit del cop dEstat del 1981. Aplicable a tantes situacions». «Perquè era algú que donava claus de comprensió de les coses».
Altres persones raonen sobre la seva vigència en relació amb un tema central historicopolític: «Lenfoc de Fuster sobre la història i la política valenciana sempre és suggeridor i el seu mestratge minteressa», manifesta un periodista valencià, mentre que una escriptora també valenciana considera que «continuen sent molt valuoses les seues idees i reflexions entorn al problema identitari dels valencians». Per altra banda, un professor balear dHistòria explica: «Minteressava molt el seu punt de vista del valencianisme en el marc dels Països Catalans, així, pens, que ho treballàvem a Mallorca».
Són bastants els lectors i lectores que reconeixen lús professional o acadèmic que han fet dels articles de Fuster «amb finalitat de docència o recerca», ja sigui «per estudis» o «per citar-lo». També «per feina», «dedicació professional» i «per qüestions professionals, com a periodista». De manera semblant en làmbit universitari: per «interès sociolingüístic», «en el context dels meus estudis sobre literatura catalana», «sovint per qüestions de recerca literària» o «per lelaboració dalguns articles, centrats en ell o sobre temes i persones sobre les quals va escriure»; i, fins i tot, «amb motiu de lelaboració de la meua tesi doctoral», declara un llicenciat en Geografia i Història i doctor en Comunicació valencià. Finalment, un català llicenciat en Periodisme i Història i professor universitari explica el següent:
Quan va morir Fuster jo tenia 14 anys i, tot i que havia llegit algun article seu a lAvui, ni molt menys nera lector assidu. Per això, puc dir que la meva aproximació a Fuster quan era viu va ser molt esporàdica i hi entro en contacte un cop mort. Més endavant, ja com a estudiós del periodisme, aprofundeixo en la seva obra periodística publicada en mitjans catalans.
En la Gràfica IV sindica on es van llegir els articles un cop mort Joan Fuster (1992):
Gràfica IV
En comparar el nombre de respostes de les gràfiques II (en vida de Fuster) i V (post mortem) constatem que, mentre que a la pregunta de la Gràfica II van contestar 111 persones (86% dels enquestats), en la Gràfica V només ho van fer 57 persones (44%). Aquesta diferència pot interpretar-se, arran de les respostes de la Gràfica IV (on va llegir els seus articles després de mort), que de fet només 44 persones van llegir o rellegir en alguns casos els seus articles directament en els periòdics on els havia publicat i, 8 persones, a través del fons digitalitzat de lEspai Joan Fuster de Sueca. Segons la Gràfica IV, 104 persones van llegir o rellegir el seus articles un cop ja havia mort Fuster, gràcies als llibres recopilatoris, la qual cosa explicaria la notable diferència esmentada entre les persones que van respondre en la Gràfica II (111) i la Gràfica V (57).
Les davallades entre els periòdics ja desapareguts amb anterioritat a 1992 i també les caigudes daquells altres mitjans que han perdurat, en comparar les gràfiques II i V, es poden deure fonamentalment a quatre raons: i) que les persones que van contestar la segona gràfica de mitjans és pràcticament la meitat de la primera, tal com ja hem dit (57 i 111); ii) que el nombre de persones que rellegiren aquests articles de quasi tots els mitjans és menor perquè bona part de les persones que ja els havien llegit anteriorment ja no ho van tornar a fer; iii) perquè unes poques persones que els llegiren per primera vegada ho van fer per necessitats de la feina (ús acadèmic, recerca, consulta professional, etc., com ja hem comentat anteriorment); i, finalment, iv) molt poques persones noves són les que van llegir o rellegir els articles de Fuster simplement per interès i/o plaer. Aquestes observacions tot comparant les dades dels mateixos periòdics de les gràfiques II i V corresponen tant als periòdics que han perdurat com a aquells altres mitjans ja desapareguts, amb tres excepcions: Las Provincias (1 i 7: +6), Jano (4 i 9: +5) i Levante, que gairebé roman igual (19 i 18: -1). La pujada dels dos primers periòdics i el gairebé manteniment del tercer molt probablement es pot deure a una lectura per a algun ús professional.
Gràfica V
5. LLENGUA DE LECTURA I PARTICULARITATS DE LESCRIPTURA
Atès que la premsa en llengua catalana (6 mitjans dels citats) és molt poca comparada amb lescrita en llengua castellana (17 mitjans citats), i que gran part de la producció periodística de Fuster (entre mitjan anys quaranta i mitjan anys vuitanta del segle XX) va ser escrita i publicada en espanyol, era convenient preguntar als enquestats, a partir de 1992, en quina llengua havien llegit els seus textos de premsa. Cal advertir que els llibres recopilatoris dalguns articles de lescriptor suecà, originàriament en castellà, estan traduïts al català. També sha de dir que, dençà dels anys de la Transició democràtica, alguns articles de Fuster van ser publicats en català en mitjans de llengua castellana. Això explica que alguns lectors sobretot els més joves els han llegits en català o rellegits ja traduïts al català en llibres recopilatoris. Tanmateix, els lectors i lectores de més edat van llegir els articles en vida de lescriptor majoritàriament en castellà. De fet, Fuster (1985: 128) assenyalava que: «en el millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguin els receptors, la influència del castellà sobre el català es consolida». Aquestes observacions permeten entendre els percentatges que ensenya la Gràfica VI, i en la qual es constata un fort predomini de la lectura en català.
Gràfica VI
Com a resultat dels aspectes més destacats de lescriptura periodística de Fuster, que les persones enquestades podien triar, podem comprovar què cridava més latenció als lectors i lectores (vegeu la Gràfica VII). Van contestar aquesta pregunta ben significativa 127 persones (98,4% de laudiència). Tres aspectes predominen, amb una coincidència elevada: largumentació o el raonament que Fuster emprava en els seus breus assaigs de premsa, i la mirada, el punt vista o lobservació, tots dos amb un 75,6% dacceptació, a més de lhumor o la ironia que gastava, amb un 72,4% dacceptació. El quart aspecte remarcable, ratificat per més de la meitat de les persones enquestades, és lestil, amb un 51,2% de consens; i, finalment, els altres dos aspectes que més sobresurten són el llenguatge (38,6%) i lerudició (33,9%). No cal oblidar, però, el darrer aspecte (30,7%): els temes que triava Fuster per als seus articles de premsa. Combinant aquests set aspectes, en les proporcions esmentades, podem dibuixar el retrat o patró de la peça periodística que les lectores i els lectors de Joan Fuster coincideixen a valorar més i millor. Ho podem enunciar així: allò que atrapa laudiència construïda, dun article de premsa de lescriptor suecà, és la mirada fusteriana dun tema amb una argumentació i un estil personals, on la ironia és present, i amb un llenguatge culte.
Gràfica VII
En aquest apartat també hi ha quatre persones, una professora universitària i tres professors dHistòria, Dret i Català que, a més dels vuit aspectes que es proposaven assenyalar als enquestats, van expressar una nova particularitat cadascuna: «la capacitat de superar les tergiversacions socialment establertes»; «el seu catalanisme»; «la resposta ràpida i concreta a qüestions de fons o abstractes»; i «la (sovint necessària) mala llet».
6. VALORACIÓ DELS ARTICLES DE PREMSA DE FUSTER
La darrera pregunta de lenquesta tenia aquesta formulació: en general, què pensava o pensa dels articles periodístics de Joan Fuster? Era una pregunta oberta que permetia que cada persona pogués donar la seva opinió lliurement amb una extensió màxima duna trentena de línies. Hi han hagut 123 respostes, de les quals una repetida, una altra duna persona que deia que ja havia contestat en una pregunta anterior, i una tercera persona que ens advertia que gairebé no havia llegit articles de premsa de Fuster però sí assaigs. Per tant, tenim 120 respostes vàlides distribuïdes daquesta manera: 80 (66,6%) són respostes molt curtes (una línia); 32 (26,6%) són mitjanes (un parell de línies), i 8 (6,6%) són llargues, de les quals 4 extenses (de 4 a 9 línies).
Les respostes curtes van des daquelles que qualifiquen els articles periodístics amb alguns adjectius molt favorables fins aquelles altres que breument expliquen el perquè de la satisfacció. En el primer cas, aquestes són les paraules algunes de les quals les repeteixen diferents persones que sempren: «articles de qualitat», «molt bons», «excel·lents», «brillants», «modèlics», «lúcids», «punyents», «estimulants» i «esplèndids». També els qualifiquen d«interessants», «interessants en la forma i en el fons», «magnífics en quantitat i qualitat»; o així: «imprescindibles, per intel·ligents», «imprescindibles per a periodistes i escriptors» i «per conèixer el país». Altres persones hi remarquen que «són encara indispensables», perquè «són ben actuals» o «duna enorme actualitat». Però també hi ha persones que opinen que són «aguts, innovadors, compromesos», «frescos, incisius, erudits, directes» o «incisius, intel·ligents, necessaris». Perquè «miren duna manera ben original els temes tractats», diuen, i, a més dintel·ligents, són «valents, agosarats, punyents» o «sempre llampants i encara ben llegívols».