Brillaven els punyals dels sacerdots de les estrelles, un tret, un altre tret de la pistola de bengales i la foscor shavia convertit en dia.
Els sacerdots sescapaven encegats i la lava borbollava sota els nostres peus en fuga.
Fugir és vergonyant, però és per salvar la pell deia el lloro.
Corríem enmig de llamps variats. El motor no sengegava, el carburant estava a un nivell molt baix, fins que per fi una espurna li va donar vida. En llançar-nos a lespai, les estrelles també tremolaven. Otumlo ens acolliria com un niu, en un son sense somnis.
A lalba la terra dEritrea ja estava ferida pels carros de combat, i els soldats blancs i els negres es perseguien com mosques.
Un capità descassa estatura, que treia pit, es barallava amb en Beba: volia desfer-se dels servents nus, lAmalik i la Tsahai.
La guerra no és cap joc no parava de repetir.
La vida no és cap joc, pren-te-la seriosament responia en Beba, i em cridava.
Giulio, has de posar rumb a la nova missió.
On?
A la cort del Gran Negus.
Llavors em va ficar a la butxaca un rotlle cobert de laca vermella i una noteta seva que deia: «No llencis la teva vida entre les ortigues. I recorda: els peus a terra i el cap als núvols».
No tho pensis, que em deixaràs a terra. Tota la vida que somio amb anar a la cort del Gran Negus va dir en Pappamondo, volant cap a mi.
En enlairar-me, vaig veure des del cel el formigueig de les tropes, flors de palma, en Beba, lAmalik i la Tsahai que em saludaven, i després res més. Només el cel blau cobalt.