Què hi porta, al sac, capità?
En Mondio no em va contestar, mirava els núvols com si fossin els seus primers núvols, i en Pappamondo feia girar els ulls de robí, com embriagat.
Voles més amunt que jo.
I això que no tinc plomes, ni tampoc ales.
Potser un dia us sortiran les ales als peus, als homes.
En Mondio es feia el misteriós i jo volava sense rumb.
On haig danar, Mondio?
Cap al sud, de dret cap al sud.
En la llum vermella i polsegosa, corrien terres salvatges i paradisos deserts.
On són, els homes, capità?
Hi són, però no es veuen.
Estan amagats?
No es volen deixar veure. Aquest país és molt estrany, animista i cristià; durant milers danys sha oblidat del món, i el món sha oblidat dell.
Volàvem per damunt dels cims del Simien, punxeguts com dents de tauró, que mossegaven els núvols, i en Mondio, a ull nu, reconeixia els llocs.
Aterra en aquell altiplà, passats els quatre baobabs disposats en forma de creu.
Després que ho hagués dit, allà teníem les creus i els baobabs i, planant sobre un mar de llum, vaig aterrar.
No hi havia ni una ànima, solament algun plomissall de palla i, amb tot, del no-res, a poc a poc, es va anar acostant al Vita Nuova una multitud dhomes carregats de presents. Nhi havia que portaven llebres fumades, cues de guineu, becs de pelicans, croquetes de granota, cavallets de llac, raïms silvestres, cues de zebra i ullals delefant. Nhi havia que cantaven i nhi havia que callaven.
El primer dacostar-se va ser el cap de la tribu, portava a la mà dos ulls de cabrit i mels oferia.
Tu calla i menja em va dir en Beba, i jo vaig fer el que em van dir. Lhome fort és el que sadapta. Vagis on vagis, adaptat i sobreviuràs em va dir.
El cap de la tribu ens arengava amb la seva meravella.
Oh, homes afortunats, que heu complert el somni de volar; oh, homes benaurats que navegueu pel cel; oh, homes que us barregeu amb els àngels, digueu-me: els àngels, són més pesants que vosaltres, o més lleugers?
Majestat, al cel hi ha àngels lleugers i àngels pesants. Allà dalt ens ignoren i passen de llarg, atents a les seves missions divines li va contestar en Beba.
De manera que no us fan ni cas.
Som uns mortals amb ales, nosaltres, majestat.
El cap apreciava la nostra modèstia, però als seus ulls havíem perdut la importància inicial.
Molt bé, bípede amb ales, diguem per què has vingut a destorbar la meva pau.
Majestat, tinc per a vós un missatge del nostre cap.
És llarg o curt?
Curt.
En aquest cas el podem llegir.
Llavors en Beba Mondio va treures del sac caqui un rotlle recobert de laca vermella, el va donar al rei, que, amb seguretat, el va obrir.
Home volador, llegeix-me aquestes paraules.
«El Govern italià demana la submissió al ras dAdy Arkay. Si renega del Negus Haile Selassie avui mateix, obtindrà beneficis amb motiu de la imminent ocupació de lexèrcit italià».
Necessito temps va balbucejar el ras.
I qui no en necessita? va dir en Beba.
Ell no sabia què més regalar-nos per conquistar-nos: ous destruç, palletes de plata, fulards de seda daranya, figues grogues i roses.
Vam intentar explicar-li que nosaltres només érem missatgers, i que el nostre parer no podria estovar mai les decisions del govern, però lhome ens hauria regalat fins i tot les seves muntanyes i, entre la multitud, buscava alguna cosa per deixar-nos bocabadats.
Pels seus ulls, de sobte, va passar un llampec: caminaven junts, bells com estàtues gregues, un home i una dona.
Lhome portava cadenes als peus, lligades amb els de la dona, que era preciosa. Les seves passes, per costum i potser per amagar lesclavitud, anaven compassades: la mateixa gambada, la mateixa flexió de les cames. Els cossos caminaven gairebé ballant per la sorra rítmicament, ell amb un tapall i el pit llis dadolescent, ella amb una faixa transparent als malucs i els pits en forma de cúpula, perfectes.
Al costat de les orelles della volaven i es posaven dues libèl·lules blaves, com arracades vivents. Cada libèl·lula tenia quatre ales transparents que durant el vol estaven horitzontals i després es plegaven, com dues mans en actitud de pregària, en la immobilitat. No havia vist mai fins llavors uns éssers tan lleugers.
El ras va segar les cadenes dels peus dels esclaus i sels mirava complagut, com un ramader mira les seves vedelles.
Us regalo aquests dos esclaus, els millors de les meves reserves. Us ho prego, no em feu mal, no feu cap mal a la meva gent.
Lhome i la dona no volien deixar laltiplà i ens miraven malament.
I ara que som lliures, qui ens donarà menjar? La llibertat per a alguns és una desgràcia va dir ell.
Per què ens en hem danar amb dos homes tan pàl·lids i sense vida? va preguntar ella.
Refusar el regal era una descortesia davant de lhome poderós, i acceptar-lo era fer infeliços dos esclaus, però el ras hi va trobar la solució.
No els feu gens de cas: la Tsahai, que vol dir «sol», és una dona que sempre fa el que pensa, i lAmalik és un esclau que sempre diu el que pensa i de vegades és insuportable.
Els reis, que són homes, no estimen la veritat va dir lAmalik.
Tot i estar deslligats de les cadenes, ni lun ni laltre no havien perdut el costum destar junts.
Ens estimem tant que, sense laltre, la més petita part de la vida ens sembla lletja va dir lAmalik.
A lavió, la Tsahai em cosia a preguntes.
Tagrada volar?
És lúnic que sé fer.
I lamor? Saps fer lamor?
Em penso que sí.
Encara bo. Per què ets tan blanc?
Perquè el sol no mha cremat.
Per què voles?
Perquè estimo la llibertat.
I per què estimes la llibertat?
I tu, per què fas tantes preguntes?
Perquè les preguntes són més maques que les respostes.
Ella em mirava amb els seus ulls grossos, mentre les libèl·lules blaves li voletejaven als lòbuls de les orelles. Semblava que sadeqüessin al seu estat dànim: quan ella estava alegre, estaven alegres, quan ella estava tranquil·la, estaven tranquil·les.
La Tsahai i lAmalik no havien pujat mai en un avió, tan sols les libèl·lules tenien una mica de pràctica de volar, però només a frec daigua.
La Tsahai, als núvols, explicava faules.
Una vegada hi havia un home sense ombra, se lhavia tret de sobre un dia, dient a lombra, que sempre la seguia: «Deixa de seguir-me, vull estar sol». I lombra lhavia obeït, només que lhome, a partir daquell moment, es va tornar invisible.
És una història poc creïble, Tsahai li vaig dir.
Una vegada hi havia un temple dedicat a la paciència. Acudien al temple marits i mullers que demanaven al sacerdot: «Quin és el secret dun bon matrimoni?». «Paciència, paciència, paciència», contestava el sacerdot.
Ets sàvia.
Una vegada hi havia una tribu dhomes amb les pestanyes cap endins i una vegada hi havia una tribu dhomes sense pestanyes. Els homes de les pestanyes cap endins sempre tenien els ulls tancats, i els homes sense pestanyes els tenien sempre oberts. Els primers deien que el món és molt lleig, i els altres, que el món és realment bonic.
Aquell dia, el món era realment bonic, la llum era dor, el Vita Nuova projectava la seva ombra en espais immensos; penya-segats i muntanyes dures es desfeien damunt dels turons.
On anem, Mondio?
Aquí i allà, a sembrar paraules.
Aterrava en un tres i no res entre boscos deufòrbies seculars, a les ribes del Nil Blau, als pics de les muntanyes. Hi havia la tribu dels adoradors de la Lluna, hi havia la tribu dels adoradors del Sol; els primers vivien de nit, els altres només de dia.
Hi havia la tribu comandada per un elefant i la tribu comandada per una nena. Hi havia la tribu en què vivien per fer regals i la tribu en què ningú no donava res a ningú.
Hi havia homes feliços i homes infeliços, distribuïts per Abissínia de la mateixa manera com latzar els ha distribuït arreu.
Al nord vaig veure obeliscos molt alts, eren de pedra i absorbien els rajos del sol.
És Axum, la ciutat de la reina de Sabà, que aquí anomenen Makeda em va dir en Beba.
Explica-men la història.
La reina Makeda sen va anar dAxum a Jerusalem a visitar el rei Salomó. El rei també lhavia convidat a dormir, però la reina temia els seus oferiments amorosos: «Donam la teva paraula que no taprofitaràs de mi», li va dir la reina. «Promet-me que no agafaràs res del meu palau sense el meu permís», li va dir el rei. Tots dos van fer la promesa a laltre.
Les promeses són veus va dir el papagai.
El rei Salomó, durant el banquet, li va oferir carns especiades i, al costat del llit de la reina, va deixar una gerra daigua fresca. En plena nit, la reina, assedegada, va beure aigua. Llavors el rei va dir a la reina Makeda: «Has violat la teva promesa, i jo també trencaré la meva». Del seu amor va néixer Menelik, el primer rei dels abissinis.
El Negus és descendent seu?
El Negus és el seu últim hereu.
El rei Salomó deu haver ensenyat moltes coses a Menelik.
Doncs pel que sembla no sentenien gaire bé. Sexplica fins i tot que Menelik va arrabassar del temple de Jerusalem les taules dels Deu Manaments.
Alquímies estranyes, les de pares i fills va dir en Pappamondo.
I jo volava, carregat de núvols i de llegendes.
On anem, Mondio?
Cap a orient, a Dancàlia.
A lliurar un altre missatge?
Sí, al sultà del Birú.
Capità, quina és la meva missió?
Tu ets el carter del cel.
El carter del cel?
Has de lliurar missatges militars i cartes dhomes.
Estava decebut.
Carter a lÀfrica? Pensava en una missió més noble.
Les paraules són precioses. Per a qui les espera, encara més precioses que els tàlers de Maria Teresa.
Ja planava, curt de carburant, damunt Dancàlia, groga i vermella com linfern. Laltiplà abissini queia per un penya-segat de tres mil metres i fins i tot arribava per sota del nivell del mar com un pergamí. Laire sulfurós era feixuc, els volcans fumejaven i les piscines de lava bullien i esclataven.
Hi havia pedres negres, tombes antigues i refugis de malfactors i, a tot el voltant, només sal i sofre, i la sal i el sofre eren les úniques riqueses dels condemnats del Birú que vivien al con dun volcà apagat. Només allà la vida era amb prou feines tolerable perquè, a la panxa del cràter, la humitat de la nit es condensava i refrescava els tuculs i els caps ardents dels súbdits del Birú.
La boira era com un turbant damunt el poble, i mhi vaig tirar de cap a cegues; al davant del palau reial el sultà ens mirava, cellajunt.
Porteu pau o porteu guerra, del cel?
Venim en to de pau, però si vós ens oferiu guerra, portarem guerra va respondre el capità.
Maleït sigui qui porta la guerra a qui ja està tan perjudicat, senyor. Què ens voleu robar? Dor, aquesta porqueria que vosaltres adoreu tant, aquí no en tenim. De dones no ens en sobren, i de totes maneres són lletges; que potser us voleu menjar els nostres nens escanyolits?
Només som missatgers amb ales.
Ja, però portes la pau o portes la guerra?
Només porto un missatge.
Així doncs tu no comptes. On són, els teus sultans? Shan quedat al llit i tenvien a tu per escombrar els núvols i el sultà del Birú?
Al voltant del sultà voletejaven els foscos sacerdots de les estrelles, amb els ulls coberts duna bossa negra. Era així com anomenaven aquells sacerdots, que només veneraven la llum de la nit i detestaven la del dia. Estaven actius al matí de tant en tant, però amb la cara tapada, i de nit sempre, com els ratpenats, i llavors, sota les estrelles i la lluna, deien: «Quanta llum!».
Els sacerdots xiuxiuejaven, però en Beba no simmutava.
Tinc un regal per a vós.
Ets un home ric, i per tant no ets generós. Quan no es té res, no estem lligats a res; quan es té de tot, estem lligats a tot.
I esbufegava.
Tinc un regal per a vós va repetir en Beba.
Et dic que tant se men dona. Jo no posseeixo res, i tenir alguna cosa, quan sés molt pobre, no canvia en absolut lestat de les coses.
Majestat, en realitat aquests italians estan cansats destar-se a casa seva i busquen aventures va dir lAmalik.
I havien de venir precisament aquí?
Majestat, volen conquerir la nostra terra. Deixemlos fer, que potser serà bo. Es tanca una porta petita i se nobre una de gran li va dir la Tsahai.
Sultà, tenen un exèrcit armat fins a les dents: fusells, bombes, carros de combat, i nosaltres, com els combatrem? Amb pilotetes de sal? Que Déu ens ajudi, majestat! va dir lAmalik.
És del tot inútil combatre un enemic superior.
En Beba, mentrestant, li llegia el missatge, que el convidava a la rendició.
Si accepta la nostra protecció, serà alliberat de la tirania del Negus.
I qui lha vist mai, el Negus? Aquí som lliures de viure i de morir, com és just que sigui per a qualsevol home de la terra.
No heu vist mai el Negus?
Només un rei boig vindria a aquest infern.
Jo mestava en un racó, pensant.
En què penses, Mosquit?
Després del sultà del Birú, què mespera?
No ho sap ningú, el que lespera.
Volia dir: quina serà la pròxima missió?
Serà una prova dintel·ligència i de coratge.
El coratge i la intel·ligència van junts?
De vegades.
Què és el coratge, capità?
És una qualitat que neix del cor i que dissol el perill amb lucidesa.
Després dun banquet en honor nostre, amb safates de cards rostits, costelles de lava i suc dortigues, es va fer de nit.
El sol senfonsava al mar groc de sofre, les estrelles anaven a dormir, esgotades; a més, la nit shavia imposat sense fer soroll: no hi havia animals, i tampoc insectes, al país del Birú. Tot era silenci.
No podia dormir, al llit dobsidiana, sentia un fregadís de colobres, en Pappamondo reposava amb un ull tancat i laltre obert i, tot duna, des de les profunditats del bec va cridar: «Socors, socors, ens volen matar!».
Brillaven els punyals dels sacerdots de les estrelles, un tret, un altre tret de la pistola de bengales i la foscor shavia convertit en dia.
Els sacerdots sescapaven encegats i la lava borbollava sota els nostres peus en fuga.