Una dona apareix vestida, amb una faldilla fins als peus, dun cotó sintètic, com les mestresses de la llar als anys vint i trenta. La seva pell rugosa, aspre, bastant malmesa per una edat que ja no perdona encén el foc. En Gerard veu pampallugues. Una mena de silueta difuminada el manté com anestesiat, com induït per algun soporífer. La dona parla amb un català osonenc, que el nen no pot descodificar. Ell està estirat en un llit, amb una gassa que la dona li ha xopat daigua i sal. Sembla que les esgarrinxades que el nen en caure es fa, estan sent desinfectades. La dona no para de xerrar però el nen no entén ni una paraula. Tot es molt difús, dun color cromat, teixit de negre, borrós. El nen es troba com atapeït dun cansament i no sap com ha arribat fins allí. Les brases de llenya al foc van cruixint i formen remolins dun color ataronjat tan viu que enlluerna les pupil·les.
El foc va sent lúnic fil musical que el nen pot apreciar amb claredat. La veu de la dona és com un espetec de sons desordenats, que no segueixen una seqüència de fonemes que puguin ser entenedors. No para, però de parlar, com si estigués confessant les seves memòries. El nen nota una frescor reconfortant a la pell. El front i els genolls són tractats per una dona enigmàtica, tan anònima que en Gerard no sap si atribuir la presència a un miratge. La veu de la dona és agradable; parla com si entonés una cançó, amb un timbre que denota emoció. Té un ingredient en la veu semblant als bunyols de quaresma; una dolçor gairebé dissimulada captiva latenció dun nen que ben bé no sap si està despert o somiant, lúcid o embogit, si està viu o mort...
Una veu masculina fa que surti dun son de tenebres, de petits núvols de fum que instiguen que la criatura no pugui percebre si el que ha viscut es irreal o no.
Gerard, Déu meu! Què tha passat? Estàs bé? diu en Maurici terroritzat.
El nen té la cara pintada de negre i color marró. Els pantalons i la camisa, esquitxats de fang, ja han perdut la tonalitat original. Les ferides que sha fet són superficials; petites contusions que no acaben de malmetre una pell allisada, llustrosa, juvenil per una edat que es troba a la flor de la vida. Té els braços creuats i sota el palmell de les mans apareix com per encanteri un osset de peluix; una mascota dun color de rovell dou amb unes orelles ovalades, un nas molt eixatat, amb uns llavis de pinyó morats criden latenció de lhome.
Don has tret això? Què tha passat? Et vaig dir que no et moguessis... Ai els teus pares què diran...
I no ho he fet!
Aleshores, com expliques aquesta caiguda?
No men recordo.
I los de peluix, don ha sortit?
No ho sé tampoc, no és meu.
El nen no menteix. No gosa comentar en Maurici que algú dincògnita sha molestat en rescatar-lo dun cau ensorrat i regalimat per un aigua tenyida dun color indefinit, derivada duna pluja i calamarsa indignades.
En Maurici lajuda a incorporar-se i li diu que no rebel·li als pares el secret que els dos xicotets varen acordar mantenir soterrat.
I si et pregunten per los els hi dius que me lhe trobat jo al sarró digues que era de la meva néta quan era petita.
En Gerard camina com si estigués fracturat, separant les cames i fent passes llargues aconsegueix passar lefecte de notar-se com si patís un coixesa irreversible.
Un cop a la casa pairal dels Ribó, sembla que lambient vol tornar a normalitzar-se. Els texans de la criatura han quedat bastant empastifats de terra i la mare inquireix al nen perquè li raoni què dimonis ha passat.
Ja entaulats, quan ja són a tocar a les postres i el braç de gitano de xocolata i un tortell de nata fan exhibició en una taula rectangular, en Maurici és qui trenca amb un silencia puntual:
El nen sha rebolcat una estona mentre era amb mi. No el renyis, Rosa. Només unes quantes tombarelles han tingut cabuda perquè estava una mica fart de tanta quietud.
La mare es queda mirant el seu fill amb un semblant de resignació. En Gerard sosté los al costat del banc de fusta en el qual reposa mentre dina. La taula té el banc rere fons a la paret mestra que desembolca al solar exterior. Damunt, en posició lineal una santa sena presumeix plàcidament mentre els comensals beuen i mengen de forma alternada. El peluix sembla que sha convertit en una mena danagrama del qual el nen no en vol prescindir. El ninot de pèl duu un pitet dacrílic, amb un cor brodat de color vermell. Al seu centre, hi ha una inicial escrita amb bolígraf J. En Gerard sadona però no li dona importància. Ell no recorda durant un lapsus de temps si aquella presència femenina que lassisteix en una casa, se lha imaginat, com una fada que fa aparició en els contes que la mare li llegeix cada nit, per nodrir la ment del nen i fer avivar la seva ingenuïtat. No pot relatar què ha succeït exactament i, tot i tenir només sis anys decideix respectar el pacte que ha tancat amb en Maurici mentre eren al aire lliure.
Els pares den Gerard però estan força receptius en demanar explicacions:
O sigui que aquest os era de Glòria, Maurici?
Sí, està molt ben conservat perquè era jo que el tenia dins el sarró i li prometia a la meva néta que només el trauríem a passejar si macompanyava a pasturar quan vingués de vacances a veurem.
Què interessant i què estrany a la vegada! I no el reclamava quan era a Barcelona? Normalment la canalla volen tenir animals inanimats de companyia per dormir i poder-los abraçar quan se senten desplaçats o espantats.
La mare mentre parla fa un gest dincredulitat, com si no donés crèdit a la veracitat dels arguments del cosí den Jaume. Se li fa molt xocant el fet que la Glòria fos tan transigent i no insistís en dur-sen el nino a ciutat.
La Glòria sempre ha estat una nena modesta, prudent, molt discreta i conscienciada tot i la curta edat del moment prossegueix en Maurici un exemplar que molts nens haurien dimitar per deixar de banda les enrabiades, lentossudiment i els rampells denfuriament que mil cops deixen relluir per cridar latenció i manipular les creences i la voluntat dels pares.
En això li dono la raó diu en Jaume mentre la Rosa també assenteix la majoria de criatures es mofen dels pares i els entabanen per tal daconseguir objectius que es desmarquen de les bones formes i el seny.
Mil vegades els pares estan sotmesos a un xantatge emocional que els nens transmeten ensabonant-los amb comentaris elogiadors, amb una finalitat egocèntrica. conclou la Rosa.
Quan la taula ja es a punt de desplegar-se, en Maurici i la Rosalia deixen esbotzar somriures dagraïment pels convidats.
Tu, Gerard, amb aquesta conducta tan impecable espero que puguis venir un altre dia. I que sigui el més aviat possible li diu en Maurici i tensenyaré les mamelles de les ovelles i veuràs en directe com les munyo. Tagradaria?
Sii. Sii i tant!! - Diu la criatura que ja imagina el panorama i visualitza com pot fer deixar rajar llet per fer derivats lactis, ja que nés un enamorat empedreït.
Doncs ja saps què has de fer, treure bones notes, perquè puguis convèncer els pares de tornar a pujar.
Unes abraçades càlides donen lloc a un comiat commovedor. El peluix es queda a la casa, arraconat per descuit den Gerard un cop es disposen a fer marxada cap a Terrassa. Tot recollint la vaixella i els estris de cuina la Rosalia el troba caigut al costat de la butaca, darrere el respatller mentre el nen llegia contes. La dona sel queda mirant amb confusió. Ella no acaba de recordar que el peluix fos de la Glòria ni que sen fessin el càrrec mentre la nena era a Barcelona però opta per callar com de costum...
Mil vegades els pares estan sotmesos a un xantatge emocional que els nens transmeten ensabonant-los amb comentaris elogiadors, amb una finalitat egocèntrica. conclou la Rosa.
Quan la taula ja es a punt de desplegar-se, en Maurici i la Rosalia deixen esbotzar somriures dagraïment pels convidats.
Tu, Gerard, amb aquesta conducta tan impecable espero que puguis venir un altre dia. I que sigui el més aviat possible li diu en Maurici i tensenyaré les mamelles de les ovelles i veuràs en directe com les munyo. Tagradaria?
Sii. Sii i tant!! - Diu la criatura que ja imagina el panorama i visualitza com pot fer deixar rajar llet per fer derivats lactis, ja que nés un enamorat empedreït.
Doncs ja saps què has de fer, treure bones notes, perquè puguis convèncer els pares de tornar a pujar.
Unes abraçades càlides donen lloc a un comiat commovedor. El peluix es queda a la casa, arraconat per descuit den Gerard un cop es disposen a fer marxada cap a Terrassa. Tot recollint la vaixella i els estris de cuina la Rosalia el troba caigut al costat de la butaca, darrere el respatller mentre el nen llegia contes. La dona sel queda mirant amb confusió. Ella no acaba de recordar que el peluix fos de la Glòria ni que sen fessin el càrrec mentre la nena era a Barcelona però opta per callar com de costum...