En Gerard, mentrestant, riu com un condemnat. La mare procura que el nen no els amanyagui gaire, ja que amb la seva opinió, tant restrictiva, té por que el seu fill contregui una al·lèrgia de pell.
Prou Gerard. No els toquis tant que tembrutaran de pels. Va, estigues quiet i baixem a veure en Maurici.
No vull, mama, Deixam es rebel·la en Gerard.
Tot i la seva curta edat, és molt contundent en les respostes. Quan vol assolir un propòsit, és entestat i caparrut, perquè la seva fita sigui complerta. Té personalitat i una capacitat de convicció molt peculiar quan té en ment una idea que considera que ha de defensar amb rigor. En això, sassembla a en Jaume, son pare. Ells dos tenen objectius a curt termini, que si no es realitzen el seu grau de frustració es força notori. Sencaparren amb facilitat perquè, en el fons, un xic de perfeccionisme i una falta dintolerància recorren les seves venes.
En Jaume procedeix duna família de manobres, que ha hagut de suar dur per guanyar-se els calerons i ell, de petit, sempre havia escoltat que el millor treball és aquell que saconsegueix amb la pell regalimada i les galtes envermellides. En Jaume, amb trenta anys, continuava edificant cases fins que una hèrnia discal el va fer plegar de la feina, tan àrdua i poc valorada socialment. El seu fill, en Gerard, ha crescut considerant que els oficis manuals són un bon partit, perquè un home es consolidi professionalment. El nen, per aquest motiu, sent que la feina de ramader es distreta, recompensant i agraïda, a més democionant i alhora arriscada. Els animals són una debilitat per la criatura que, la Rosa, tot i intentant-ho amb els seus cinc sentits, no ha aconseguit dissuadir-lo. Ella sha criat en un entorn de pedagogs. La seva mare, filòloga hispànica i el pare mestre historiador, ha tingut una vida que ha sabut apreciar a través de laprenentatge ortodox. La lectura, lescriptura i el descobriment cultural a través del fet de tenir assessors familiars que lhan recolzat durant la seva infantesa i adolescència,, han estat molt valorables i decisives perquè ella hagi acabat considerant que el seu fill, de gran, pugui explotar la seva vocació cap a una professió que requereixi un recorregut universitari. Ella sempre ha imaginat que en Gerard podria treballar com a bioquímic, analista de laboratori o bé divulgador científic. La Rosa, en aquest aspecte és del morro estirat. Totes les matèries que tenen a veure amb la medicina veterinària li fan més aviat repulsió. En Jaume, en canvi, és de mires molt més eixamplades. Troba que els animals són necessaris perquè els nens despertin un grau de sensibilització cap el medi ambient i la fauna, segons ell, és un element indispensable del qual no shauria de prescindir ni discriminar, ja que té una vàlua digna de ésser considerada com a important.
Mentre un cop els gossos ja han llepat les mans del nen, de forma brusca i emotiva, en Gerard sarrapa a les malles de la seva mare per fer-la cedir en lintent a poder passar lestona que queda de pastura amb en Maurici.
Mama diu el nen plorós deixam sol amb les ovelles, que no faig res dolent, només vull ajudar i cuidar-les.
Ja em parlarem daixò. Segons com et portis mho repensaré.
Mama, ets dolenta rebat en Gerard.
No maco, soc previsora. No vull que et rebolquis per terra com un drapaire i et posis fet un impresentable de brut.
Prometo no embrutar-me. Em portaré bé.
Dacord, dacord, tu guanyes claudica la mare.
En Jaume, sempre neutralitzant la situació, li toca fer de moderador davant duna discussió, que sembla no tingui acabament entre una mare obstinada i un fill emparrat en contribuir a aportar la seva llavor davant dun càrrec laboral de vigilant que la Rosa desaprova amb fervor.
Pareu ja, si us plau protesta en Jaume aquí hi ha les bosses amb els regals pels cosins i feu les paus duna vegada que aquesta picabaralla no té cap sentit.
O sigui que consideres que el teu fill té edat per fer i desfer a la seva conveniència, sense que tingui que validar-se la nostra autorització? pregunta la Rosa fent una ganyota denuig.
No, es clar que no, però crec que lhas de deixar respirar més. Que no veus que només vol saludar les ovelles i manar-les amb la millor de les intencions?
El papa sí que mestima respon en Gerard amb veu baixa però clara i concisa.
Tot seguit, els pares lagafen de la mà i van a veure el gran espectacle que despleguen els ovins en un prat de deu mil metres quadrats, amb una herba allargada, dun verd lluent que encisa les ninetes i fa que un es converteixi en un enamorat dels cromatismes dun paratge natural i embellidor.
Maurici, Maurici! crida en Gerard mentre baixa la costa empinada duna revolada, arrossegant els peus per lesverament de ser a prop del bestiar.
Bon dia, nois! saluda en Maurici Gerard, estàs fet un homenet. Aviat em rellevaràs, si continues tan gran i fort com ets.
En Gerard, tot i ser quelcom introspectiu, també té una mica defusiu i en veure les ovelles, immutables davant la intrusió de forasters que visiten una zona aliena a la seva propietat, es posa molt cofoi i se sent alhora revifat.
Vull que em donis el bastó per dirigir el grup li diu en Gerard tot seriós.
Està bé respon en Maurici però només amb la condició que si veus que es dispersen i en queden descampades per les vores, tu siguis el responsable davisar-me.
Els pares espeteguen a riallades tot i que la Rosa fingeix. En el fons, ella preferiria que el seu fill anés a la casa pairal amb la resta de la família i allunyar-lo daquell entorn rudimentari, per ella repel·lent.
Deixeu-mel, que prometo em faré càrrec diu en Maurici avui les ovelles sembla que han abaixat la guàrdia. Estan bastant afligides i ofegades per la calor torrada dun estiu que acaba dalbirar amb una força, concordant amb la climatologia daquesta comarca.
Segur Maurici que el nen no us ocasionarà un cert destorb a lhora dencarregar-vos dell? Es que li fa una gràcia espectacular venir amb vos i fer dajudant.
Ho sé, ho sé, no us preocupeu que amb els gossos i ara en Gerard, tinc prou escolta, perquè els animals no es descontrolin, perdin el rumb i es puguin perdre.
Dacord, doncs marxem diu la mare i tu Gerard, no facis emprenyar en Maurici. Sigues bon minyó i comportat.
Els pares pugen cap a la casa pairal dels Ribó. En Gerard els veu allunyar-se i comença a saltironar, pica de peus amb efusió, estrepitosament, com si la desapareguda dels pares fos una victòria que shagués de celebrar.
Un cop sacomiaden, en Gerard sasseu al costat den Maurici amb una estora que lhome li estén a terra, per evitar la fregadissa amb les pedres que sobresurten del sòl en forma de punxa afilada. De moment els dos homenets no parlen. El silenci davant uns minuts predomina en una panoràmica, en què el bestiar ruminant va rosegant lherba que arrenca de la superfície. En Gerard obre la boca com encantat, com si hagués quedat perplex, sobtat davant dun escenari pastoral tan bucòlic. Home i nen no enraonen però sho diuen tot. Han sintonitzat amb el medi i tenen la implicació de vetllar pel benestar dun ovins que necessiten queviures per poder reproduir-se i fer prolongar la cadena alimentària. Els mastins, de tant en tant empaiten alguna ovella rebel que sembla vulgui traspassar la frontera que separa un prat del següent. Més enllà hi ha cases que mai sha sabut del cert si són habitables. Són com casetes que semblen xalets perquè estan aïllades i separades entre elles i es troben a prop de la carretera. Formen una renglera simètrica, totes fetes de pedra i el sostre de fusta de pi, amb unes teules massisses que serveixen daixopluc per impermeabilitzar laigua que qualla indiscretament durant lèpoca hivernal.
Un dels gossos, de sobte, fa una maniobra a través duns lladrucs insistents. Fa voltejar una ovella jove, que sembla ignorant dels perills que samaguen en un indret ample en extensió quilomètrica. El gos és perseverant i la ovella, tot i entossudida, procura empentar-lo amb coces que emet amb les potes del darrere fins que es cenyeix a les instruccions.
Que xuli! diu en Gerard meravellat davant lactuació del gos. - Que maco el gosset! Tot solet ha fet que una ovella tornés.
Si, els meus gossos estan molt ben ensinistrats. Saben com redreçar les ovelles, perquè no es perdin.
Mitja hora passa fins que en Maurici decideix fer un pacte mig clandestí amb en Gerard. Abans danar cap a casa i deixar el bestiar tancat al corrals li proposa un tracte. El nen haurà de vigilar que els xais nadons no es quedin endormiscats per les vores del prats, on estan situats mentre en Maurici injectarà penicil·lina a un parell dovelles que estan patint una infecció a la sang que els dificulta la mobilitat locomotora.
I un cop els trobi, què faig? pregunta el nen.
Tu quedat quiet! Amb els gossos de tura no hi haurà problema perquè es quedin quiets els xais.
Però, i si sescapen?
Jo de seguida vindré. Saps xiular?
Sí.
Doncs em llences un xiulet que ressoni prou fort, perquè pugui acudir a agafar-los un per un i portar-los al corral.
Magradaria poder agafar-los a coll diu en Gerard una mica ensopit.
Ho sé, però pesen una mica per sostenir-los en braços. Farem una cosa, veus aquella vora que hi ha seguint línia recta fins que desapareix el prat on acampen les ovelles?
Sí.
Doncs ves fins allí, quedat a peu dret i no et moguis, perquè a sota hi ha un bassal després de creuar la inclinada baixada i et posaries perdut de brut a més de prendre mal.
I hi haurà xaiets adormits? pregunta el nen intrigat.
Molt probable que nhi hagi descampats. És una renglera bastant ampla, però no et preocupis pels xais. Quan acabi dintroduir el líquid a les ovelles per via intravenosa, macoblaré amb tu. Sobretot, no et moguis daquell racó.
I si veig algun xai que fuig, no lempaito?
No perquè podries caure i trencar-te una cama. Aquella vora està sempre xopa. Hi ha molta aigua concentrada quan els dies de pluja deixen caure gotes a bots i barrals i sempre queda fins al coll dembussada. Per això, és millor que et quedis quietet, vegis el que vegis.
Els podré dir als papes que he anat a veure xais nats com estan estirats a les vores?
Mhas de prometre que no ho sabran. Serà una mena de secret entre tu i jo, entesos? Fes bondat ja que per la meva part, tasseguro que la propera vegada que vinguis, quan faci una excursió cap a un camp més allunyat del poble, tu vindràs amb mi i seràs la meva mà dreta.
Que bée! Yujuuu! Tinc ganes que arribi.
Però avui no pot ser. Al cap duna hora ja aniré a tancar el bestiar per assistir al dinar familiar, oi que ho entens?
Sí, i tant! contesta en Gerard content .
Doncs, som-hi, campió. Ves cap a la vora, asseu-te i esperam allí. I si veus xais, ja saps, xiules descaradament, sense empaitar-los.
El nen agafa una bosseta, en què porta una cantimplora, un joc de cromos, un paquet de mocador de paper i un moneder amb vint-i-cinc pessetes i sencarrila cap al fons del prat on es veu la línia equador que connecta amb la carretera i un planell amb cases molt atrotinades pel pas dels anys. Les cases tenen unes parets enguixades, amb força esquerdes i algunes, les fetes de pedra, amb concavitats ennegrides, mig foradades i marcades amb partícules que semblen rovell, per una construcció que data de molts anys enrere.
El nen deixa la bosseta de roba a terra mentre veu la petita planúria al davant, tota silenciada i esbufegada per la pressió eòlica que no es digna a minvar. Molt decidida a mantenir-se fidel, deixar anar un vent que xiscla enfurismat i provoca que loïda quedi taponada, per lefecte dun ressò descarat. En Gerard deixa anar un petit esglai de sorpresa quan veu el quadre pintoresc que envolta tota lesplanada que hi ha creuant la carretera: Una gran filera desdibuixada de cases que li desperten una curiositat voraç. El nen, de ment molt temptadora a voler sempre esbrinar, a assabentar-se del que hi ha més enllà del que els ulls poden acaparar, li agradaria saber si aquelles casetes tenen amo però, sobretot, el que més lintriga és si hi ha gossos que guarden les cases. Ara no pot preguntar en Maurici que està enfeinat punxant les ovelles amb una dosi dantisèptic perquè els animalons puguin continuar amb el seu curs de pastura. Les ninetes de la criatura semblen miralls reflectants, que congelen els detalls més minuciosos i es superposen davant la diapositiva congelada que desfila impassible. En Maurici li ha dit que no es mogués veiés el que veiés. El nen és conscient que ha formalitzat un acord verbal que no pretén trencar, però la flama de la innocència és massa tibant i capritxosa i, en aquests moments, es troba assedegada per un afany de voler assaciar el plaer de veure què hi ha en aquell planell emmudit, callat, tapiat al soroll més escandalós i ressonant.
En Gerard ja comença a estar avorrit de tanta quietud. En Maurici triga més del compte en reunir-se amb ell. Una ovella presenta complicacions perquè es veu que la penicil·lina li provoca diarrea i vòmits i no para de segregar escuma per la boca. Aquest incident lhome no el tenia considerat com a viable. Altres cops sha trobat que algunes femelles havien patit reaccions adverses per lefecte duna substància química intolerant i nociva per les hormones de la sang però eren casos bastant esporàdics.
El dia davui, en canvi, sembla apurat i creu que tardarà una estona abans que lovella no superi la indisposició. Daltra banda, en Maurici està tranquil. Ell confia amb en Gerard, molt més que els seus pares. El veu força assenyat, adobat, madur i centrat malgrat la seva edat limitada. En Gerard, per la seva part està fart desperar. Tot i ser de tarannà aquietat i pacient, aquell dia sent que ha de baixar, creuar la carretera i visitar alguna de les casetes que li recorden a Esterri de Neu. La Rosa té un germà que treballa a la central dHidroelèctrica de Catalunya i alguns cops ha convidat els pares i en Gerard a estiuejar quinze dies a la Vall dAran, en un xalet arrendat de manera provisional. El nen, ara recorda el paisatge tan ben estructurat, harmònic, arrodonit en formes i colorit, amb unes tonalitats grisenques, verdoses, marronoses i albines que no passen desapercebudes. A lhivern, la comarca aranesa, tota folrada per una certa cota de neu densa, és tan equiparable a una imatge de pessebre nadalenc. El germà de la Rosa durant molts hiverns quan anava amb la família a aquella zona enviava postals i en Gerard es quedava fascinat. Tant, que exigia en Jaume i la Rosa que el duguessin allí per poder recrear-se en un paisatge banyat per una neu espessa i convidant a fer manualitats com ara pilotes, ninots, castells o altres figures més surrealistes amb la seva blancor, tan presumptuosa i radiant.
En aquests instants, el que té al davant és una imatge que somriu plàcidament i gairebé implora al nen a que explori sense reserves què samaga rere les construccions ordinàries, però alhora majestuoses. Intenta atansar-se amb el peu a la baixada vertical, que sinsinua davant la línia dintersecció entre els dos terrenys. El peu, de sobte, tan bellugadís i insegur, llisca en un paviment enfangat i cobert de petites bassetes daigua que protesten amb cada trepitjada que el nen efectua. Tot el cos, com un autòmat amb piles, al qual se li ha activat el moviment a partir dun polsador manual, comença a respondre amb una sincronia que ja no admet retrocessos. El cos menut gronxa endavant i rellisca mentre que el peus, com palanques que desafien la força de la gravetat sostenen el pes que no vol erigir-se. El nen nota que perd lequilibri, els peus no poden fer de tracció per fixar el tronc. Aquest últim es retorça, el cap li rodola. En mil·lèsimes de segons en Gerard comença a tremolar de pànic. Tot el panorama que veu al davant es obscur i els seus sentits desvarien. Fugaçment pensa amb en Maurici: No et moguis, que aquest indret té perills mortals. Es nota fràgil i la seva gosadia es converteix en un terror escènic que gossa ofegar però no pot. La seva alçada menuda cau rendida davant dun sòl puntejat de grava i sediments minerals, que fan que es quedi arronsat i, per instants, sedat per una inconsciència momentània....