La Paulina només trepitjar la ciutat Barcelonina, va veure un anunci a Gràcia en què es demanaven cosidores que tinguessin afany de progrés en els seus deures quotidians i, sense cap protocol dentrevista ni cap presentació obligatòria del currículum vitae, va ser contractada dimmediat.
Als anys setanta, el nivell de competitivitat en el mercat empresarial era bastant precari. La gent obrera treballava en petites organitzacions en les quals, la valoració dels oficis manuals era molt gran en comparació al dia davui. El problema radicava en què la Paulina se sentia sola, desemparada, afligida. Era com si la seva capacitat dempenta estigués eclipsada. Les portes de la casa pairal sempre estarien obertes de bat a bat. En Maurici i la Rosalia, ben segur no la descuidarien però ella, tan pobra desperit, tan terroritzada i dependent dun home dèspota, amb pocs escrúpols, que sempre buscava disputes sense fonament o causa justificada, no podia desfer-sen a la lleugera. No semblava creïble que una dona com la Paulina, gairebé tocant la trentena, no pogués reaccionar amb concordança dacord amb els fets daquells moments de dolència tan intensificada. En Jordi, si sho proposava, podia ser molt persuasiu sense verbalitzar res. Simplement amb la seva presència tan coactiva, repressiva i tòxica feia que la Paulina no pensés en petites obertures per poder escapar dun territori infernal, el qual només li ocasionaria una prolongació de patiment malbaratat.
Molts anys futurs comportarien episodis que estarien creuant el llindar del respecte i la complicitat; episodis en què Sant Bartomeu estaria ple de fets que marcarien un ressò històric per part de la societat daleshores i dels nou vinguts.
LEusebi, el fill mitjà dels Ribó també tenia una línia de vida molt atenuada. Ell va tenir la fortuna dobrir una lletera a Hostalets de Balenyà i emparellar-se amb una dona que, a primera vista, semblava no hagués trencar mai cap plat. De poques paraules, transmetia un desig de ser tractada amb cortesia i pudor, però a mesura que les sortides entre la parelleta compromesa es reiteraven, la Sofia començava a enverinar el clima inicial de benestar que shavia convingut. LEusebi però, també era un home que tenia instints en què una certa malicia no el descartava. És inevitable admetre que no suportava com en Robert, el futur hereu, es quedés amb tot el patrimoni: Les cases que tenien, els terrenys agrícoles i el capital monetari, a més dun arca, en què en Maurici hi tenia col·locats petits objectes dorfebreria valorats en bastants quirats. Amb la seva dona discutien molt sovint sobre el tema. Com podia el seu pare ser tan cretí i desconsiderat?
LEusebi, quan vivia a poble, treballava de manobre. La majoria de cases de pedra i formigó havien estat construïdes per ell i per altres paletes de la població. Era molt apanyat i tenia vocació per aquella feina però, amb el pas del temps, sentia que shavia de reciclar perquè la musculatura i els ossos de la columna començaven a patir contractures i pinçaments importants. Diverses vegades shavia herniat amb gestos bruscos i força improcedents però el deure era el deure i shavia de guanyar les garrofes com fos en una època en què les famílies vivien de la sembra i collita dhortalisses i verdures del camp.
LEusebi era un pencaire de mena i, durant el temps de solteria, el seu refugi era mantenir-se sempre en actiu amb propostes de noves edificacions que, en pobles veïns, shavien aprovat per lAjuntament de la comarca en conveni amb el Consorci de lHabitatge. Sha de reconèixer que el seu fons destalvis era, en trets generals, insuficient, poc ajustat per mantenir tota una família.
Ell i la Sofia shavien plantejat la possibilitat de tenir un fill però la fecundació mai es produïa. LEusebi shavia fet la prova de la fertilitat perquè era ben cert que havien provat diversos recursos però tots eren fallits: Dates específiques de calendari, les posicions lunars i, fins i tot, provar-ho sense lús de mètodes anticonceptius. En canvi, la sort no sinsinuava. La Sofia sentia que era una dona fracassada.
Ella, de fet, treballava a hores convingudes com a minyona de la llar. Havia nascut i crescut a Bellver de la Cerdanya i, durant la seva joventut, moltes famílies, que vivien en domicilis particulars la referenciaven com a dona hiperactiva en les tasques de neteja. No hi havia cap dubte que les enraonies populars no tergiversaven levidència. La Sofia, podríem dir col·loquialment, era com un cul de jaumet: ràpida, molt inquieta, tabalot, esverada quan la feina trucava a la porta però, paradoxalment, eficient, productiva, afanyosa i molt primmirada. Sempre revisava amb cura que tot quedés llustrós, abrillantat i relluent com una patena. Tenia un xic dobsessiva, lEusebi sempre li deia. Havia de retocar i fer un repàs exhaustiu de tot el que endreçava i nextreia la pols més visible però era incapaç de rectificar. La Sofia sabia que aquesta mania podia arribar a tenir un component un tant malaltís i tant lEusebi com les famílies per les quals cobrava un sou com a mestressa domèstica podien perdre la paciència i posar-la en sobre avís perquè fos capaç de alentir el ritme de treballar que, per ella, era intensiu i sempre cíclic.
El desig de tenir criatures amb lEusebi lincentivava, ja que volia demostrar-se a si mateixa que li sobrava valia per educar un fill i entregar-se de ple a inculcar-li preceptes dhigiene i altres mètodes de prevenció per evitar contreure malalties si el nen seguia una dieta alimentària regular, variada en nutrients i, per tant, pròpiament saludable. Els àpats, per la Sofia, eren sagrats i no es podien descuidar a la lleugera. LEusebi era més permissiu en aquest aspecte, però la seva dona havia de ser un protocol dhoraris estricte. A les set del matí, un esmorzar copiós, a la una del migdia un dinar encara més abundant en ingredients i, com a molt tard, a les set shavia de sopar. El fill mitjà dels Ribó a vegades sen feia un fart.
LEusebi, abans dobrir la botiga de productes lactis a Hostalets, un cop casat amb la Sofia, estava acostumat a saltar-se les regles del joc. Al poble de Sant Bartomeu, amb els pares, les menjades solien fer-se en família, però els mancava el rigor que la Sofia imposava a taula. És veritat que en Maurici sempre volia que els dinars i sopars fossin com petites assemblees populars, en què els comensals shavien de reunir per poder exposar i aportar impressions i opinions i, així, compartir amb la resta anècdotes pròpies o notícies originades a partir dels mitjans de comunicació.
Abans que els tres fills dels Ribó contraguessin matrimoni, la taula de la casa pairal era similar a una jornada de celebració amb molt dengrescament i espontaneïtat verbal. Tot i que les converses es destapaven a dojo, com el tap del porro de vi que espetega sense fre, la família Ribó tenia una forma de parlar molt categòrica. Els fills tractaven els pares de vós; la dosi del respecte era molt dosificada i, com a conseqüència, un distanciament en el tracte regnava els moments de tertúlia entre els integrants. Els debats eres distesos, amb un clima dafinitat en aparença, però lEusebi i en Robert es mostraven mil vegades més reticents que la Paulina. Les seves veus emmascaraven secrets, reflexions, idees, objectius que sempre quedaven arraconats, sense poder-se revelar. Una tibantor bastant descarada precedia cada trobada en aquella família, tot i que la senzillesa i la comunió procuraven amb èxit ressaltar les posades en comú.
Capítol 2
En Maurici tenia una ideologia molt patriòtica. Ell es veia com el cap de família, el pilar que havia de sostenir la comunitat de convivència. La Rosalia només podia ajudar en els compromisos de la llar però, el cap de la presidència, havia de ser lhome, el mascle, el patriarca suprem.
En Maurici tenia una ideologia molt patriòtica. Ell es veia com el cap de família, el pilar que havia de sostenir la comunitat de convivència. La Rosalia només podia ajudar en els compromisos de la llar però, el cap de la presidència, havia de ser lhome, el mascle, el patriarca suprem.
Quan es varen casar lany 1942 les cartes es varen abocar instantàniament damunt la taula. La Rosalia es faria càrrec de la residència; seria una mena de muller que faria dassistent domèstica amb un paper servicial i de sotmetiment en relació al seu marit. Tan aferrats eren aquells dogmes sexistes que trencaven qualsevol ocasió dafavorir la igualtat de gènere, ja que en Maurici veia a la dona com un cert objecte rendit a lesclavatge i a la dedicació més totalitària a satisfer les necessitats dels cònjuges, en tots els vessants que incloguessin laliança matrimonial. Rosalia, sis-plau, ves a buscar la panera; que thas descuidat les llesques a taula; cordam les botes per anar a fer les feines de camp; caldejam el bany que em vull anar a dutxar... Les ordres den Maurici semblaven un bombardeig pirotècnic on les paraules espurnaven de la boca com un ventall explosiu sense control.
La Rosalia per la seva part, ja estava habituada a ser utilitzada com una titella, teledirigida i delegada, sense cap intenció de sedició, tot i que se sentia masses cops subestimada.
Lèpoca en què el règim falangista del general Franco es proclama vencedor a les fronteres i a linterior de la Península Ibèrica no beneficiava a què els matrimonis fossin de lliure elecció. La dona era contemplada amb uns binocles com un objecte de desig que shavia de folrar, entapissar, camuflar per no tenir els atributs de feminitat naturalment reconeguts. El matrimoni Ribó però, no tenia cap mena dinstint fanatitzat cap a la doctrina franquista, en canvi, en Maurici actuava davant la Rosalia com un perfecte dictador, algú que marcava uns dictàmens i un conjunt de directrius que havien de ser obeïts sense possibilitat dadvocacia.
La trajectòria den Maurici, per això, no estava marcada per una transparència i pulcritud irrefutables. Contràriament, la Rosalia, després dhaver gestat i donat la llum a tres fills era enganyada premeditadament. En Maurici era un home del qual nemanava una promiscuïtat desproporcionada. El sentit de la fidelitat era un punt feble que mai shavia proposat treballar, ja que ell creia que lhome, per excel·lència, podia mantenir aventures sexuals fora del matrimoni sense ser penalitzades ni desautoritzades. Considerava el cos de la dona com un estri datracció que no es podia descuidar i, ladulteri, no havia de definir-se com una transgressió a la confiança i lleialtat cap a la dona que shavia escollit per copular i reproduir-se.
A Sant Bartomeu, les relaciones interpersonals eren predominants i entre les cases sempre hi havia algun lligam parental que procedia dancestres llunyans i això feia que, dalguna manera, els nexes tinguessin una consolidació ineludible.
A Cal Teclet, una casa decantada cap a lentrada principal de Sant Bartomeu, hi vivia una dona, lElisenda, una solterona misantropa la qual projectava cap a la societat del moment un repudi difícil de dissoldres, però, en conèixer en Maurici, aquest li va robar el cor. Ella vivia a Montesquiu però els seus pares tenien un habitacle que havien arrendat a Sant Bartomeu sense arranjar i, quan ella ja tocava la vintena, varen decidir fer-lo habitable i acordaren el trasllat per canviar daires i tenir loportunitat dobrir-se al món de lagricultura.
En Maurici, des de ben menut, empaitava a les noietes i, fins i tot, quan era un pro adolescent, les agafava de lextrem de les faldilles per poder guaitar les cuixes. Quin galifardeu més pillastre! Tanta clausura i tabús infundats de portes cap endins i ell era tot un peça; un cap ple de pardals que sentia un bolcat democions irreprimible cap a les dones.
La gent, als anys quaranta, després duna guerra civil, feien servir el silenci com a font dalimentació bàsica per tapiar les intimitats menys predictibles. Potser en Maurici tenia un llegat generacional dascendents molt extens però, amb el pas dels anys, aquelles històries prematures quedaven en lanonimat. Les dones no parlaven mai del tema. Eren com un escut blindat en el qual les seves boques no podien exsudar paraules que revelessin la genètica paternal dels fills que portaven al món. Tot eren privacions i prohibicions. Els homes tenien sempre la paella pel mànec. Podien aparellar-se sense rendir comptes, sense haver de passar vergonya aliena, ja que no els calia confessar les seves infraccions ni a curt ni a llarg termini. Qualsevol relliscada puntual o constant que denotés un escàndol col·lectiu, en aquells temps tan ensordits, no suposava poder arribar a una ruptura legal, la qual trenqués amb els cànons del matrimoni convencional ja conformat. És més, les dones cònjuges havien dempassar-se les ferides de la perfídia a partir dactes lascius que els homes mai intentaven refrenar. Eren altres temps, es clar, però completament encaputxats. Els homes eren la figura de la corpulència, grans mestres de lheroïcitat i lestoïcisme, els gran magnànims cavallers que havien sempre de conservar una imatge prestigiosa i impol·luta, la qual sempre evitava qualsevol minúscula taca de sang per alguna comesa obscena.
En Maurici i lElisenda eren amants quan aquest últim es casà amb la Rosalia. Segurament però, lúltima vivia en una bombolla imaginària que mai la va empènyer a sospitar que estava arrossegant el pes de la insensatesa carnal més vasta i descarada. Ella, de portes endins, era una servent que semmotllava a qualsevol insígnia dobligat compliment sense intenció de sollevar-se. En Maurici, un home canós, amb una certa calvície i una pell gastada pels anys de treballar a pagès, ningú hagués dit que tingués temps de galantejar altres noies que no fossin la Rosalia. Mai es pot posar la mà al foc per ningú ja que, en milers docasions, les aparences acostumen a ser enganyoses, confuses i derrònia percepció.
Quan en Maurici i la Rosalia es varen aliar, les llengües parlaven que eren un matrimoni de conveniència. Hi havia altres versions també: Veïns havien interpretat el rol de celestins i havien entabanat en Maurici que la Rosalia era un bon partit, amb un perfil del trets força equiparable als dell; també es deia que la Paulina va néixer producte dun coit avançat que no va tenir temps de consumar-se després de signar el contracte de matrimoni i, per evitar un escandall de conjectures i especulacions shavien dafanyar abans que lembaràs fos notori. La gent ja se sap que parla precipitadament i amb descontrol, sense saber del cert ni comprovar si el relat és fals o verídic.
Quan en Maurici sortia amb la Rosalia tothom a comarca presagiava que la boda arribaria aviat. Quan es celebraven les onomàstiques i els aniversaris, a part de la matança del xai i la Festa Major Popular, ell sempre ballava amb la Rosalia; larrambava tant com podia, no fos cas que un altre candidat inoportú li prengués el lloc de nuvi. Feien una parella que semblava modèlica, extreta duna faula. Els dos rabassuts, baixets, anivellats dalçada, un posat dòcil i de fàcil apropament i un caràcter compatible, feia que tot el veïnat fes una fotografia clara en què asseguraven una vida comuna sense marge derror.
Quan la Paulina acabava de néixer però, les coses començaven a adoptar un caire mediocre. La Rosalia passava moltes nits de vigília perquè la nena es despertava sovint i reclamava un biberó degut a que la seva mare no podia alletar-la. I era un calvari que es perpetuava al llarg dels primers dos anys de la nena.