El seu pare mai saixecava del llit. Dormia com una soca, amb una ronquera que feia angúnia però, tot i a vegades despertar-se sobtadament per la plorera de la criatura, no movia ni un dit per ajudar a la seva dona. La Rosalia feia ulleres, tenia un aspecte demacrat i una pell molt empal·lidida i blanquinosa amb tantes nits de tràfec.
Abans que la Paulina fos concebuda, en Maurici havia increpat la Rosalia que mai procurés separar-se dell. Un fill, segons ell, era el resultat duna unió sacramental que no podia ser desunida sota cap concepte i sempre, per tant, havia daparentar una imatge destabilitat i benestar. Cal afegir que, per a ell, el divorci no podia entrar dins la seva ment passada de moda, antiquada i incapaç dacceptar canvis de conducta en les relacions sentimentals. En aquells temps tan estrets i dictatorials, el divorci era contemplat com un acte gairebé delictiu i, en Maurici, no podia discernir de lopinió civil. Però, què diran els altres? Què pensaran de nosaltres? Quina aberració! Quanta injuria per qui estigui al corrent duna separació convinguda! Els seus pensaments anaven i venien com una turbina, una mena de roda que anava rotant amb una acceleració impossible daturar. Limportava més salvaguardar les aparences que la felicitat dels seus fills, raó per la qual la Paulina, tot i pensar en la possibilitat dallunyar-se den Jordi, quan la imatge del seu pare emergia a la memòria, la idea quedava revocada. Era un estira i arronsa. La noia serrava les dents, es mossegava els llavis, ingeria paraules verinoses i nocives per part del seu home que anaven regalimant les entranyes, sense visualitzar cap probable escapatòria. En Maurici no era ningú per decidir sobre el futur dels altres matrimonis. El seu era el primer que fosquejava amb una opacitat de la qual semblava que qualsevol elixir prescindís duna presa de contacte.
La Rosalia, una dona màrtir, patidora, extremadament abnegada i amb tarannà de sacrifici i contenció, abans de casar-se, havia estat tota la seva infantesa en un llagrimall de penúries. De ben joveneta va haver de criar els seus germans. La mare, una dona desentesa, freda, distant, amb una addicció a lalcohol i de la qual mai es va rehabilitar, va provocar en la Rosalia, un cop grandeta, una actitud repetitiva. La dona den Maurici, quan anava a Vic amb el fill encara solter, en Robert, es dirigia cap a un supermercat i el feia encarregar ampolles de vi que amagava al rebost de Sant Bartomeu. Molts cops feia veure a en Robert que necessitava comprar menjar degudament enllaunat i envasat per tenir lhabitació de queviures prou atapeïda però, en el fons, es tractava duna fal·làcia; una falsa argumentació que amagava rere unes ànsies devotes de vessar el vi a la bota que tenia a lhabitació, sota el llit, per beure-sel a raig i entrar en un estat debrietat. Ningú sap del cert si en Maurici era tan viril perquè la conducta de la Rosalia lobligava a abocar-se cap a altres dones i tenir contactes carnals. Tantes borratxeres minvaven la qualitat de la família!
Tot i així, la Rosalia no descuidava els fills. No era una mare íntegra, perfecta, però no es desentenia de leducació que els pertocava obtenir. Com a caràcter, tot i estar la major part del temps entonada, mai es violentava contra ningú. Ella es quedava com absent, semblava ennuvolada, difosa, amb una mirada emboirada però mai havia mostrat conductes agressives. Era una dona de fe i de principis morals marcats per una dosi de pacifisme i docilitat. La malignitat i els perjudicis no prenien partit en la seva personalitat, sempre impecable i clarificadora...
Capítol 3
La policia a Manlleu continua pendent dun cos que sembla extret dun conte de fades. Lordre judicial ha tingut cabuda per fer un escorcoll general i trobar larma del suposat homicida que, en primera instància, la policia local contempla com a viable. El policia més jove que acompanya la comissària Roig, entra a lhabitació de matrimoni i, tot obrint els calaixos de la tauleta de nit, veu el permís didentitat i sel queda per fer difusió a través de les xarxes i verificar que el carnet sigui autèntic i no pas un parany, per confondre els agents en la seva investigació obligatòria .
És massa estrany! - Diu la comissària Roig. - La víctima no presenta cap indici de degollament, asfixia o algun altre comportament, en què els atacs físics puguin ressorgir a la llum.
En Martí, un dels agents locals que va amb la sergent, sapropa novament a lhome:
El cos està calent encara, tot i que no el seu pols es inexistent. Però per aquesta pista arribem a la conclusió que lincident ha tingut lloc, com a molt tard, ahir.
Som a lany 2005, un mes dagost, amb una clima ensopit, gairebé hivernenc, molt pansit i esborronat per la boira procedent de la Plana de Vic. La família Ribó, amb en Robert i la Carlina, havien hipotèticament anat un cap de setmana al poble perquè tenien reservades unes bigues que, en Maurici, feia un any havia comprat en un taller de construcció metal·lúrgic per reformar la teulada. Quan encara vivien a Sant Bartomeu de forma fixa, els hiverns eren condemnatoris i molt difícils de transigir. Del sostre, rajaven unes enormes gotes que embussaven la sala principal daigua. Grans bassals shi formaven i, per evitar que el nivell daigua fos creixent, moltes galledes shavien dapinyar per prescindir duna entollada.
En Robert sabia fer la feina de manobre tot i no dominar-la a la perfecció. Alguns estius, de jove, ajudava a constructors a retocar façanes i teulats i en Maurici sempipava, perquè semblava que la casa pairal limportés ben poc:
A veure quan ens porten el material! Les condicions en què vivim son intolerables.
Sí, pare, tens raó. Daquest any no passa. El terrat és prioritari.
Però els mesos passaven i les obres també fins arribar a la tardor del 2005. Lhome anava i venia de lAnsolella i el Coll de Creus amb un carro que menava una mula per transportar feixos de llenya. Com podia ser tan valent als vuitanta anys? Es preguntava el poble sencer. Però ho era, enèrgic, vital, un nervi vivent, sens dubte. La seva salut, no obstant, començava a ressentir-se una mica. Durant trenta anys havia estat un fumador detiqueta. Dos paquets de tabac al dia eren suportats pels pulmons tot i que de gran es va convertir en un abstemi pels atacs de tos i una forta ranera a la gola que no labandonaven. Les nits en què es despertava, eren com una tragèdia. Semblava que una respiració amb ofecs intercalats fos una fidel constant. A mitjanit, shavia daixecar per anar al lavabo i fer grans glopejades daigua amb un rajolí de llimona per tal dalleugerir la simptomatologia tan atroç i ferotge.
Aquell any però, en Maurici també iniciava una etapa en què patia problemes estomacals. De fet, semblava que els nutrients no poguessin desfer-se amb els àcids gàstrics i això li causava un ardor del qual no sen sabia lorigen.
Aquell estiu dagost, la Paulina amb la seva filla havien anat a passar les vacances a Sant Bartomeu i la noia observava el seu pare des de prop. Quan acabava de menjar, sasseia al sofà de casa i la mà dreta anava directament recolzada damunt del melic. Ell no gemegava ni es queixava. Mai deia res. La capacitat de resistència era admirable, encara que alhora perillosa. La Paulina un dia després de dinar li preguntà:
Què teniu, pare? Us veig molt atordit, amb un rostre de patiment que intenteu dissimular però que jo percebo.
No res filla. Em sento una mica rebotit, però això es tot.
Jo crec que us passa alguna cosa més greu.
Jo crec que us passa alguna cosa més greu.
No tencaparris reina. Pensa que son coses de ledat. Jo menjo massa pa durant els àpats i mexcedeixo en les quantitats de carn i peix, perquè soc un famolenc de mena, ja em coneixes.
De sobte, va deixar esbotzar una rialleta molt fosa que la Paulina va interpretar com un gest de socors.
Pare, parlaré amb en Robert i la Carlina. Heu danar al metge. Vindreu el primer de setembre a Barcelona perquè us facin una revisió i, si calen proves, les que considerin oportunes.
Però filla, sis plau, no nestàs fent un gra massa? Dramatitzes sobre un fet que no ha de tenir repercussions severes en la meva salut.
En Robert sha de reconèixer que és un panxa-contenta continuava la Paulina com si no escoltés el que deia el seu pare. - Vivint amb vós tota la vida i havia de ser jo que shavia dadonar que la vostra integritat comença a decaure. Ja estem ben apanyats!
Filla, filla, no li diguis res. Jo no puc venir a Barcelona. Em necessiten perquè els ajudi amb la casa. Pensa que ells són una parella progressista, moderna que estan en la seva plenitud laboral i els he dajudar amb la feina del pis a Manlleu.
Vós sempre pensant en els altres rebatia la Paulina Però no us adoneu que qui sha de cuidar primer és vós. Si no, com vol ser profitós pels altres?
Sí, tens raó, però ja coneixes la Carlina. Té un geni molt pronunciat. La meva nora és una dona amb empenta però quan senfada mofèn i mintimida moltíssim.
Ara no penseu en ella. Jo sabré com introduir el cas perquè vingueu amb mi a Barcelona. Necessiteu un reconeixement amb urgència.
Una setmana va transcórrer quan la Paulina i en Robert varen tenir una conversa, com dos germans que parlen amb franquesa. La Carlina tenia vacances a lescola concertada i en Robert transferiria la responsabilitat de vigilar els ovins a un veí que llogava la família, quan aquesta última havia dencarregar-se de certes diligències.
El pare no està bé. Lin passa una de grossa va dir la Paulina. - Lhe estat observant aquests dies atentament i quan menja la sèmola, el bistec de carn de vedella o altres aliments comença a bufar en senyal datipament prematur.
Au, va, crec que veus visions. va declarar la Carlina amb un to de veu dinsensibilitat Nosaltres no hem notat res.
No, es clar protestà la Paulina perquè a tu només et preocupa cobrar la nòmina a final de mes i que el pare i la mare us facin de criats de la casa. Com podeu ser tan ambiciosos?
Un moment, ens estàs faltant el respecte contradeia la Carlina. - Ningú els va arrossegar amb una soga al coll a viure amb nosaltres.
I això us va anar perfecte, ves per on. Així podíeu fer dells el que volguéssiu, oi? Que us penseu que no madono de lesgotament que el pare porta al damunt? Està xacrós al caminar i massa exhaust per ledat.
Paulina intervingué en Robert parlem-ne amb més calma. No ens posem nerviosos abans dhora perquè així no resolem el laberint denigmes que el present ens depara. Què insinues exactament? Que el nostre pare potser està malalt?
Això mateix és el que vull explorar. Ell no vol, shi nega perquè està espantat, en part per ell mateix i en part per por a la vostra reacció.
Dacord, tu guanyes va assentir en Robert si creus que a Barcelona un metge el pot examinar i fer-nos sortir de dubtes, endavant, que baixi amb tu i nosaltres aquí ja ens espavilarem com puguem.
Tot un gest de part vostra. Gràcies. respongué la Paulina.
El convenciment no va ser fàcil. En Maurici podia ser molt complaent i modelable, però alhora cabut com una mula i la seva filla va haver dinsistir molts cops per poder prendre mesures i portar-lo al metge.
Primer, varen anar a lambulatori del districte de Nou Barris, a fi que un metge de família el reconegués. Després radiografies, un TAC, una fibroscòpia per descartar algun tipus de tumor. Malauradament, però en tenia localitzat un en fase inicial al fetge, tot i ser benigne. Lespecialista aconsellava a la família que procedissin a una operació degut al fet que líndex dopcions que es pogués extirpar era molt favorable, però dentrada tots els fills i la Palmira, la germana petita den Maurici, no ho veien clar.
Un dia, per telèfon, la Paulina parlava amb la seva tia:
Si loperem és molt probable que no sen surti. És un home que, per ledat, el seu sistema immunitari està dèbil de tants esforços i ressentit per les adversitats i lestil de vida tan rudimentari. deia la Palmira Però, daltra banda, si no fem res i es mor, tindrem remordiments tota la vida.
La Palmira vivia a Andorra i el sistema sanitari públic allí tenia protocols diferents a lespanyol. Ella deia que les llistes despera eren més curtes i que es prioritzava la gravetat de lanomalia a lhora doperar i no pas lantiguitat del malalt, lhistorial mèdic i els antecedents clínics.
Jo optaria per posposar loperació i anar-lo vigilant de prop. Em quedaria més tranquil·la que visqués amb tu durant una temporada, Paulina. Tu ets una bona filla, responsable, honorable, empàtica i condescendent, a la vegada que considerada per poder-lo assistir a la perfecció.
Potser té raó, tia. contestà la Paulina El problema radica que el meu pare només té en ment anar a cuidar a aquella parella de pòtols. És com si tingués un contracte vitalici amb ells, del qual no en pogués rescindir.
Ho sé va dir la Palmira El meu germà és un home de la vella escola. Creu que si un fill lacull a casa i el vincle de convivència es fa tibant i consistent, té tot el dret a heretar. I en Robert li ha posat el caramel a la boca perquè en Maurici accepti el tracte. Però de tota manera estic convençuda que la Carlina hi té molt a veure. No sé perquè mho sembla però aquesta dona té un passat fosc i amaga alguna cosa. És quelcom intrigant i la seva mirada, irritable.
Sí, la meva cunyada sempre ha estat cobdiciosa, de la verge del puny, molt garrepa i suspicaç. Però, daixò a que es despreocupi tant de la salut del seu sogre, hi ha molta diferència.
Lherència, Paulina, lherència. respongué la Palmira Tota la vida ha esperat amb candeletes, des que es va casar amb en Robert per ser la propietària i mestressa dels terrenys que el meu germà té sense construir.
Nestà segura, tia, que hi ha gat amagat?
I tant, no en tinguis cap dubte. La Carlina només viu per acaparar, per embutxacar-se de calers. Té un afany pel materialisme molt agut.
Potser ens estem precipitant amb aquesta acusació, dentrada quelcom infundada.
No tho creguis. La Carlina té vint-i pocs anys però no és tonta. Procedeix duna família en què una vida regalada ha estat sempre a la seva disposició. Ella és valenciana i no toblidis de la dita: Valencià i home de bé no van lligats ni amb rodes.
La primera setmana de setembre obria les portes famèlicament, ja que el sol a Barcelona encara feia irradiar una escalforeta agradable i acollidora. En Jordi, tot emmurriat, estava fart daguantar el sogre i volia que escampés la boira cap al poble quan abans millor. Amb la Paulina anaven a cridòria diària i el pobre Maurici, un home de pipa i pau, havia dengolir-se la mala maró que es respirava en aquella llar.
La Paulina pensava si seria bo que el seu pare sabés que tenia un tumor benigne, però no gosava verbalitzar-ho. Ben segur que els germans shi negarien en rotund. Però, què carai, ell era el principal interessat i tenia dret a estar informat sobre un assumpte tan espinós.