Els 100 refranys més populars - Jordi Palou 2 стр.


DEL TOP TEN AL TOP 100

El març del 2010, com una mena de joc destinat als lectors del meu blog personal, Raons que rimen (vpamies.dites.cat), vaig fer una crida per intentar determinar, a partir duna enquesta a través dinternet, els deu refranys més populars de la llengua catalana. Volia fer una enquesta senzilla i que convidés a la participació de la gent. Per això vaig cercar un nom que cridés latenció, utilitzant un anglicisme que alguns lletraferits encara no mhan perdonat, El top ten dels refranys catalans, i vaig establir tan poques normes com em va ser possible: calia que qui hi volgués participar menviés a través del correu electrònic els deu primers refranys que li vinguessin al cap i que em digués on havia nascut, don provenia la seva família i si havia canviat de lloc de residència. Tot plegat no pretenia més que poder determinar la variant dialectal de linformant per adscriure la seva aportació a una zona determinada.

La crida demanava que els lectors enviessin individualment i una sola vegada els resultats per correu electrònic, sense que enlloc hi hagués cap llista pública de refranys, per no condicionar la participació daltra gent (vaig seguir estrictament la norma de no publicar cap refrany en el meu blog durant els tres mesos llargs que va durar la recollida de dades, precisament per no influir en la tria dels possibles informants). Igualment, la crida no concretava què cal entendre per refrany (dites, frases fetes, locucions, proverbis?) per no complicar excessivament la comprensió de la pregunta; no demanava ledat, però sí on havia nascut la persona participant. Determinar lorigen geogràfic dels informants minteressava especialment perquè volia que lenquesta recollís amb una certa proporcionalitat tots els territoris de parla catalana. Per entendrens: es tractava de determinar els refranys més populars de la nostra llengua i no pas només de Catalunya, en aquesta identificació errònia (i perniciosa) entre català i Catalunya que tot sovint veiem a tort i a dret.

Vaig recollir enquestes fins per Sant Joan (més de tres mesos, doncs), perquè em volia reservar els mesos destiu per analitzar les dades obtingudes i poder oferir resultats a partir de la tardor del mateix any.

Finalment van participar en lenquesta 1.205 persones, que em van permetre treballar amb un corpus fraseològic de prop de 12.000 refranys. Ara calia analitzar aquesta informació tan copiosa: determinar equivalències entre refranys que es poden expressar amb molt diverses variants i, sobretot, acabar podent determinar els deu refranys avui més populars de la llengua catalana (objectiu primer de lenquesta) i fer aproximacions per territoris (hi ha variacions ben significatives) i per temàtiques tractades.

Crec poder afirmar que el sistema és innovador i, els costos, extraordinàriament inferiors als de qualsevol enquesta personal o telefònica: un únic enquestador, durant tres mesos, dinamitza i promociona lenquesta a través de mitjans digitals i rep a la seva bústia electrònica tants resultats com persones pot mobilitzar en lestudi. Després, aquesta mateixa persona, durant els tres mesos següents, converteix la informació obtinguda en una base de dades que li permet de fer lestudi i tabular tantes dades estadístiques com considera necessàries, a partir de les informacions obtingudes. I el setè mes, publica i presenta els resultats de lestudi i en fa la difusió i promoció als mitjans digitals amb aparicions en premsa, ràdio i televisió.

Hi podem objectar totes les pegues i limitacions metodològiques imaginables, però vaig intentar aplicar els coneixements de sociolingüística apresos a la carrera de Filologia Catalana i vaig procurar preservar la integritat de les dades. Vaig fer consultes a especialistes en la matèria pel que fa a la metodologia emprada i a la distribució de la mostra per determinar percentatges de participació ideals per a tots els territoris de parla catalana, i va haver-hi poques objeccions. Trobaven a faltar dades com ara ledat dels participants i qüestionaven la veracitat o lespontaneïtat de les dades aportades (qüestió que, potser sí, una enquesta personal o telefònica hauria assegurat amb alguna precisió superior).

Qui em diu que tots els participants han fet arribar els deu primers refranys que els han vingut al cap i que no han consultat ningú ni cap repertori sobre refranys, en paper o a internet? Ningú. De la mateixa manera, no podem saber si la gent respon la veritat en qualsevol enquesta feta a peu de carrer o per telèfon, sense anar més lluny. És molt possible que, quan els informants són més dun en un mateix nucli familiar (nhi ha hagut alguns casos), shagin influït mútuament per repetir certs refranys o bé, al contrari, per no repetir-los, amb lànim de donar respostes diferents.

No considero, doncs, que les objeccions a la credibilitat daquesta enquesta puguin diferir gaire de les que podríem plantejar a qualsevol altra enquesta feta amb altres mitjans, sempre que no tinguem una màquina de la veritat connectada a cada participant.

També es podria objectar que el mitjà, internet, deixa sense representació els segments de població sense accés a la xarxa. Els resultats em demostren que hi ha sectors de gent gran (els que podríem pensar a priori que tenen un accés més limitat a aquestes eines) que hi han participat directament o induïdament gràcies a algun conegut que ha recollit la seva aportació i me lha enviada separadament. Així, hi havia alguns participants octogenaris i em sembla recordar que fins i tot algun de nonagenari.

Per minimitzar aquests possibles esbiaixaments demanava deu refranys. Sabia que eren prou perquè no sortissin tots deu duna tirada i que els informants haurien de fer un exercici de memòria. I són aquests darrers, els que més costaven de fer aparèixer, els que minteressaven realment. La prova daixò és que en general molta gent deia que li havia costat molt darribar a la xifra de deu refranys. Els primers podien venir condicionats per algun record recent. Però no pas tots deu.

I la interferència del castellà?, es preguntarà més dun. Molta gent sí que usa refranys, però moltes vegades, entremig duna conversa, sentim un refrany castellà tot i parlar català habitualment: En casa del herrero, cuchillo de palo; Quien mucho abarca poco aprieta; A quien madruga Dios le ayuda; Mucho ruido y pocas nueces i molts altres. És com allò de citar Shakespeare en castellà, com si en comptes de ser fill dun poble a la vora de lAvon hagués nascut a la riba del Pisuerga. Curiosament, dels prop de 12.000 refranys rebuts podem comptar amb els dits duna mà els que eren en castellà. Suposo que els mateixos participants ja hi van aplicar el filtre abans de comunicar-los, perquè la petició deixava ben clar que es tractava de determinar els refranys més populars «de la llengua catalana».

Com a anècdota us diré que només un comunicant va haver de repetir la participació perquè no va entendre bé la pregunta. Un refrany també pot voler dir la tornada dalgunes cançons populars. Doncs un informant de la Catalunya del Nord em va fer arribar el títol de 10 cançons populars. Un entre 1.205!

Així, aprofitant que el 10 doctubre de 2010 era una data amb tres deus ben formosos, vaig decidir que el refrany més popular de la llengua catalana havia de sortir publicat al blog el 10/10/10, després doferir el rànquing en ordre invers a partir de l1 doctubre amb un joc de pistes inclòs per animar els participants a endevinar, abans doferir els resultats, quins eren els deu refranys més votats.

Lestudi de les dades daquesta enquesta em va permetre treure algunes conclusions ben interessants: per exemple, que una de cada tres persones havia esmentat el refrany guanyador: Qui no vulgui pols que no vagi a lera. Sorprenent! Quants daquests més de 400 informants no han vist mai una era o fins i tot no saben ni tan sols què és? Malgrat tot, el refrany continua ben viu. Una altra dada significativa daquest refrany és que guanya tots els altres amb molta comoditat, ja que hi ha una diferència de quasi 100 vots entre aquest i el número 2 (Al maig, cada dia un raig).

Elaborant també els resultats per zones dialectals vaig poder observar que les respostes diferien i les diferències eren prou sensibles per tenir-les en compte. Vaig constatar que certs refranys són exclusius duna zona determinada, com ara el valencianíssim Diu el mort al degollat: qui tha fet eixe forat?, o un de ben típic balear: Qui barata, es cap es grata. Les variants formals en dites equivalents també eren molt apreciables, com era desperar.

La participació final va ser la següent: 825 respostes del Principat de Catalunya (68,46%), 220 del País Valencià (18,26%), 74 de les Illes (6,14%), 9 de la Catalunya del Nord (0,75%), 5 dAndorra (0,41%), 6 de la Franja de Ponent (0,5%), 1 de lAlguer (0,08%) i 65 dorigen indeterminat o divers (5,39%). Segons el percentatge de població catalanoparlant daquests territoris, el nombre ideal de respostes hauria dhaver estat de 699 del Principat de Catalunya (126), 371 del País Valencià (+151), 92 de les Illes (+18), 28 de la Catalunya del Nord (+19), 7 dAndorra (+2), 5 de la Franja de Ponent (1), 4 de lAlguer (+3). En total, vaig poder catalogar 2.341 refranys diferents, dels quals vora 1.500 els va dir una única persona.

El Top ten dels refranys catalans, lestudi, ha ofert linventari de refranys que conté aquest llibre. Teòricament són els 100 refranys més populars i coneguts de la llengua catalana, ordenats pel nombre de vots rebuts. Jo hi he afegit la informació fraseològica (explicacions, origen i anècdotes, quan nhi ha, equivalents idiomàtics), sovint ampliada amb el cabal lèxic que atresora la web RodaMots. I en Jordi Palou, a més a més, ha cercat i classificat els passatges que demostren que els refranys són ben vius, i que tant poden aparèixer en una novel·la com en un article periodístic, en uns versos o en lacudit dun diari.

Hi ha, no cal dir-ho, antecedents gloriosos dobres que cerquen glossar i explicar lorigen dels refranys. Naturalment, no hem ignorat les delicioses i increïbles explicacions de Joan Amades, i també hem trobat inspiració en les Reflexions sobre la saviesa dels proverbis, dAntoni Llull i Martí, o la Garbellada de refranys de Josep M. Sugranyes, entre molts altres. Pel que fa a les etimologies que afegim al final de cada capítol, ens hem basat sobretot en les que recull el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera.

Esperem que pugueu gaudir daquest recull i que el nostre esforç resulti dutilitat per contribuir a mantenir viva la riquesa daquesta parcel·la de la llengua els refranys que no hauríem de perdre ni oblidar.

VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR

01 / 100

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A LERA

Aquest proverbi significa que qui vulgui tranquil·litat, millor que no cerqui complicacions. És a dir, que qui no vulgui disgustos, que no es fiqui en raons. Hi ha un equivalent que trobem en diverses llengües romàniques que diu que Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra (Quien no quiera ver lástimas, no vaya a la guerra, o Chi ha paura, non vada a la guerra). Com recull Antoni Llull a Reflexions sobre la saviesa dels proverbis (1994), a Espanya, França i Itàlia tenen unes altres imatges per expressar la mateixa idea: Al bosque no vaya quien de las hojas miedo haya; Qui a peur des feuilles, naille point au bois; Chi ha paura dogni foglia, non vada al bosco, en el sentit que Qui té por de les fulles, que no vagi al bosc. En anglès trobem una versió més casolana, popularitzada pel president nordamericà Harry S. Truman: If you cant stand the heat, get out of the kitchen (Si no pots aguantar la calor, marxa de la cuina). La immensitat del mar també pot provocar pors: Non vada in mare chi dacqua ha paura (No vagi a la mar qui laigua tem). O encara, Qui no vulgui ballar, que no vagi al ball, que aconsella no anar allà on no es vulgui participar.

Amb aquest refrany retornem a la tradició pairal: lera és lesplanada empedrada o de sorra que hi ha davant de les masies on es feia la feina del batre per separar el gra de la palla. Aquest procés provocava una polseguera ben visible. Qui sap actualment què és una era o què vol dir batre? Però el proverbi continua ben viu, i és ben curiós que hagi estat el que ha rebut més vots entre els enquestats, amb diferència! Curiós perquè molts proverbis del nostre refranyer neixen en una societat no alfabetitzada, de caire marcadament rural, on la trasmissió de la cultura (ja siguin regles de comportament moral, previsions meteorològiques o coneixements sobre les tasques al camp) shavia de fer a través daquestes peces orals, de rima fàcil per facilitar-ne el record i la pervivència.

Els components de la Junta Organitzadora dAlguna de les Festes del Canvi de Segle que shavien constituït a Barcelona, contestaven a aquests falsos arguments dient que no és manera de posar com a exemple el que passava lany u o lany cent, on vas a parar, que la gent daquell temps era salvatge i mig pagana, sí o no?, i amb prou feines si devien saber comptar. Que el que realment valia era que mil vuitcents, eh, tenia un vuit que era cosa nova i mai no vista en lapel·lació dels anys. I que aquest canvi de nom de la centena indicava el canvi de segle. I qui no vulgui pols que no vagi a lera, que ves a saber on serem lany mil vuit-cents u, quines ganes de retardar els grans esdeveniments.

JAUME CABRÉ, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)

Vots: 407 (33,78%)

Etimologia dera Del llatí area, pati, era de batre. El mot àrea i els seus derivats també provenen daquesta arrel.

02 / 100

AL MAIG, CADA DIA UN RAIG

Els refranys meteorològics tenen una gran productivitat i tradició en català. Prou que shan encarregat de difondrels i popularitzar-los els nostres homes i dones del temps! Som un país petit, però amb molta diversitat climàtica: alta muntanya al Pirineu, Costa Brava regada de tramuntana, Costa Daurada plàcida i assolellada, clima continental a ponent Vivim, en certa manera, pendents del temps i dels seus capricis.

Les dites primaverals sobre labril i el maig fan referència a la generositat de les pluges daquest període. Així, quan diem que Pel maig plou a raig, ens estem referint a la freqüència de la pluja daquest mes. I quina manera millor dexpressar-ho que amb un refrany que abraci tots dos mesos? Aigua de maig, de raig a raig; dabril, de fil a fil. En castellà diuen que Llueva para mí abril y mayo y para ti todo el año, en referència a com és de preuada la pluja daquests mesos: la més important de tot lany.

Назад Дальше