Sinopsi
Una caixa tancada, que passa de mans a mans, conté un tresor que ara veu la llum: les cartes que es van intercanviar una parella denamorats, María Simón i Alejandro Morillo, durant el primer terç del segle xx, escrites a cavall de Barcelona, Puigcerdà i Lamalou-les-Bains.
Basant-se en aquests documents, Mercè Foradada, neta de la María i lAlejandro, elabora una obra que retrata duna manera fidel i des duna posició privilegiada la vida real de lalta burgesia barcelonina, amb les seves grandeses i misèries, a partir de la quotidianitat de la vida familiar al passeig de Gràcia i de la devoció per lamor dins dun ordre, en una època especialment convulsa des dun punt de vista social i polític. Aquest amor es perpetua fins avui dia en una història paral·lela que fa immortals els sentiments responsables.
Lamor quiet ens dona loportunitat de conèixer les interioritats duna nissaga que comença amb el copropietari de lEditorial Montaner y Simón, on van treballar Pere Calders i Jesús Moncada, domiciliada a ledifici que ara acull la Fundació Tàpies.
Dedicatòria
A la María i lAlejandro.
A la Merceditas, la seva segona filla,
que amb els anys escriuria en una caixa de cartró
«cartas de los papás (para quemar)».
A tots els Morillo i Simón
que encara són aquí i als que hi han passat.
Amb el prec que disculpin la gosadia de mostrar
una part de la biografia dels seus avantpassats,
i amb lesperança que ells, com jo, prioritzin
lalegria de reviurels a la discreció damagar-los.
A la Rosa i el Julio Bou, amics i nets de Cora Morillo,
que mhan ajudat en la investigació sobre Alejandro Morillo.
I com sempre, al Pau, lAnton, lAnna, el Jan, el Toti,
la Mia, el Jordi, la Belén, el Pol i el Leo, els meus estimats
i el sentit últim del meu estar en aquesta Terra.
Cites
«Tú no te irás, mi amor, y si te fueras,
aun yéndote, mi amor, jamás te irías».
rafael alberti
«No llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió».
gabriel garcía márquez
«Quan la meva veu calli amb la mort,
el meu cor et seguirà parlant».
rabindranath tagore
«Alma a quien todo un Dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
médulas que han gloriosamente ardido,
su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, mas tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado».
francisco de quevedo
«El que compta per a ella és, al contrari,
captar aquesta durada que constitueix el seu pas
per la Terra en una època concreta,
el temps que lha travessada, el món
que ella ha enregistrat només vivint».
annie ernaux
«Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres».
salvador espriu, «Cançó de lalbada»
Taula
Sinopsi
Enllà
Mi querida María / Querido Alejandro
Laproximació i el prometatge
La María
LAlejandro
Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general
Els Gats
Querida María de mi corazón / Mi querido Alejandro
Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació
Les cases i els llocs
Algunes notes del segon sobre
El Daltabaix
Mariucha adorada / Nano mío querido
Lenamorament en plena efervescència. Els sentiments safermen
El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor
Algunes notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
Enyor
Mujercita mía adorada / Mi Nano querido
El dia a dia de la María i lAlejandro al llarg del primer estiu. Diferents rols i ocupacions
El temps meteorològic i el temps cronològic
Més notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
La Veïna
Mía mía / Nano mío querido
Parents i amics
Els encàrrecs
Més notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
Pensaments dels altres que ja són meus
Mujercita adorada / Maridito mío querido
Hi ha novetats
Anades i vingudes
Algunes notes del sisè sobre
Les parts i el tot
Mi querida María / Mi querido Alejandro
El nen
Mare i pare, però amants
Algunes notes del setè sobre
La visita
Querida Mía / Alejandro mío querido
Lestiu del fill i mig
Lestiu del fill i mig
Levolució dels tarannàs
Algunes notes del vuitè sobre
Més enyor
Mi querida María / Mi querido papá. Nano mío querido
El Francisco i els animals
Els iogurts
Morillo-Simón versus Abadal-Simón
Algunes notes del novè sobre
Lamor quiet
Mi querida Mía
La carta solitària
Levolució de la correspondència
Algunes notes del desè sobre
Dells a nosaltres
Marujilla querida
Cinc cartes conservades
El valor i la cura de les coses
Algunes notes de lonzè sobre
Dilles i bombolles
Mi queridísima María / Nano mío querido
Últimes notícies
Els grans temes dinterès
Algunes notes del dotzè sobre
El dia infinit. La nit infinita
Epíleg
Enllà
No sap on és. No sap com és.
Deu ser això, el Més Enllà? O és només lEnllà?
Lúnica certesa que té és que, quan el mira, pot sentir-se. és. Com un reflex al mirall que només apareix quan al davant hi ha algú que shi projecta.
Per què no els veu, els altres? Els Fills, els Nets, la resta de la família, els amics. Percep que hi són, els nota. I els intueix raonablement bé vius. Lescalfen. Però no els pot veure.
Només a Ell.
I ja fa dies, potser setmanes, que ho fa. Des daquest Enllà que no sap on és, el veu. A Ell i la Casa.
Es van començar a mostrar, i alhora la van fer aparèixer a Ella, quan Ell hi va tornar. De sobte, Ella es va trobar en aquest indret tan desconcertant, i va poder veure la Casa i a Ell. Havien passat molts dies? Setmanes?
Va ser quan finalment els Fills li havien permès marxar, sol, com els havia acabat exigint. Ja havia complert el tràmit de deixar-se acompanyar i mimar una pila de dies: ara a casa de la Nena, la filla gran; ara en una forçada estada a la ciutat on treballa i viu un dels Bessons, el Menut. Però havia arribat lhora de la veritat, de la soledat que havia daprendre.
Ella lhavia vist entrar, deixar-se caure al sofà, pitjar el comandament de la tele sense esma de bellugar-se, sense entrar a lhabitació a posar-se les sabatilles, ni desfer la bossa, ni obrir alguna finestra per ventilar les habitacions tancades, ni posar en marxa la calefacció i trencar la gelor de lambient humit i fred i quedar-shi, clavat, presoner de la pantalla don sorgien imatges i sons que ni veia ni sentia, absent o potser mirant de reunir les forces per començar a viure sol.
I des daleshores el continua veient, i sentint, però no pot seguir-li els pensaments. Llegeix el seu front corrugat i la mirada que es gira endins, i els intueix. Com sempre.
Quant de temps el podrà acompanyar? Fins quan podrà abrigar el seu enyor, que és també lenyor dElla, la seva raó de ser en aquest Enllà que no entén? Si algun dia el perd del tot, si ja no el pot veure ni és capaç de vetllar per Ell, aleshores sí que vindrà el Més Enllà, aleshores sí que arribarà la mort veritable.
Però de moment el veu i, si en fos capaç, somriuria mentre lobserva immers en el ritu de lesmorzar. Com cada dia durant els últims anys, seu a la taula de pi de la cuina excessiva, com Ella lhavia triada, on sembla perdut, un nàufrag en un mar de fusta clara. Ha fet els gestos de sempre amb algunes vacil·lacions, les habituals i daltres de noves, com si la càmera que el filmés salentís anormalment: ha col·locat el plat, el tassó, els coberts i el paper de cuina que fa de tovalló perfectament doblegat en triangle; ha tret una peça de fruita de la nevera Ella la treia sempre el dia abans de menjar-se-la perquè no havia suportat mai la fruita freda; a Ell, tant li és, sha preparat el cafè i ha baixat la capsa de les galetes.
«Un altre cop galetes? No et convenen, carinyo. I les pastilles?».
Com si lhagués sentida Ella pensa que potser sí que la sent dalguna manera incomprensible, com tot això de lEnllà, lha vist aixecar-se, desar les galetes a larmari i treure quatre llesques petites de pa del congelador. Després, ha dut el tàper dels embotits i el setrill a la taula i, mentre es torrava el pa, ha anat a buscar el pastiller de dins de la vitrina, on encara hi ha la tassa dElla. La seva tassa Havia estat un recurs mnemotècnic per a jubilats oblidadissos, ideat feia anys: ficaven el pastiller dins de la tassa perquè el te, sagrat cada matí, els fes recordar-se de les pastilles. Ara, ja no pren ningú te en aquesta casa i la mnemotècnia no funciona, però Ell conserva lamagatall, no sap ben bé si desma o perquè li fa pena perdre encara un altre costum.
Lhi ha semblat a Ella o quan ha agafat el pastiller ha deixat lliscar la mà per dins de la tassa com si lacaronés? Sent que si es pogués esgarrifar, ja tindria la pell de gallina.
Amb les torrades a la panera, lha vist tornar a seure i aixecar-se un cop més a buscar el vas amb dos dits daigua per empassar-se les pastilles.
I ara el mira com mastega, maquinalment però sense encantar-se, i espera entendrida el moment en què refarà lembolcall del pernil i en farà un paquetet, com si es tractés dun regal, que de seguida col·locarà dins del tàper. Tots els embotits ben encaixats, com en un tangram, perquè es pugui tancar bé.
«Jeremy».
Ella li deia així sovint, Jeremy, dençà que van veure una pel·lícula del director francès Louis Malle, Ferida, li sembla que es deia. La protagonitzaven una sensual Juliette Binoche i el millor Jeremy Irons, en un paper que havien trobat magistral. Una pel·lícula turmentosa i turmentada que intentava aprofundir en linfern duna passió amorosa condemnada a la tragèdia. Lescena final, amb un Jeremy abandonat de tots i dell mateix, que torna de comprar i desa els quatre queviures amb la cura neuròtica de qui ja no té res més que les rutines, li havia proporcionat la broma i el malnom que des daleshores emprava per escarnir el temperament detallista dEll els seus petits paquets de «regal» per als embotits i els formatges, la cura amb què aturava el possible regalim doli del setrill o de vi de lampolla, la precisió mil·limètrica amb què situava el platet de cafè davant dElla mentre lhi feia, els moviments sistemàtics i ordenats de la tovallola quan seixugava en sortir de la dutxa, o les tallades dungles al bany amb passada daspirador immediata, i una mica, també, per fer-se perdonar els gestos maldestres i precipitats amb què Ella feia la majoria de coses.
«Jeremy, estimat!, si sabessis com enyoro les teves manies, des daquest Enllà tan fred!».