Lúltim glop de cafè. Ell sacseja suaument el pastiller, que no sona si és buit, és que deu ser diumenge, i entra a lhabitació a buscar les pastilles per reomplir-lo amb el gest resignat amb què fa anys que es pren el pas del temps. Després, el retorna a la tassa recordatori dins la vitrina del menjador, i es queda uns moments palplantat resseguint lenfilall de copes, tasses i porcellanes que Ella hi havia acumulat.
«Per què no ten desfàs, si a tu no than fet mai cap gràcia? Dacord, tens raó: hauria dhaver estat jo qui ho hagués fet, i et juro que hi havia pensat més de deu i de cent vegades. Però, què vols? No trobava el moment de posar-mhi. Eren les meves coses, me les estimava, formaven part de la meva de la nostra vida. Pur egoisme, ho sé, i ho sento, carinyo, però es veia venir. És el que té haver compartit tants anys amb una col·leccionista de vida, que no va saber llençar mai res. Ho sento, de debò. Quan sés una diogenista com jo, shauria de tenir el detall, amb els que deixaràs, de fer neteja abans danar-ten. Però jo em deia que encara tenia temps. Excuses, ja ho sé. I després, amb la malaltia, ja no vaig tenir prou forces i, a més, com més feble em sentia més necessitava lagombolament dels altres: de tu, dels fills, dels nets, de la família, dels amics i també dels meus trastets».
Ara li sap greu. Per Ell, que, encara que sigui lhome més pràctic del món, no té esma de repartir o eliminar tants bibelots com Ella ha anat atresorant, i també per elles, les seves pertinences, que lhan sobreviscut i han quedat òrfenes de mestressa.
«El bastón, las monedas, el llavero», paraules dun poema de Jorge Luis Borges en què glossa la permanència de les coses «Las cosas», es diu precisament i es dol de la seva indiferència davant de la marxa de qui les ha usat i estimat, li arriba fins a aquest Enllà misteriós, potser perquè sempre li havia cridat latenció i sovint sel repetia. Permanència i oblit. Ella sadona de la tristesa i la ràbia que la penetren en la seva talaia de la no-mort. Per Ella mateixa, si contempla tants objectes usats, estimats, guardats i col·leccionats que lhan sobreviscut i segueixen on eren, inerts, definitivament inútils, però sobretot per Ell, que veu com vagareja desconcertat pel saló, abans de deixar-se caure abandonat al sofà.
Què pot fer? Dubta si agafar un llibre, encendre la tele o tornar-se a aixecar i anar cap a lordinador per seguir llegint les notícies, tan allunyades, tan indiferents en el seu estat absent i aliè al dia a dia.
El mòbil, amb un to sempre massa estrident, acaba decidint per Ell.
Sí? Ah, hola, Conxita. Doncs què vols que et digui? Ja tho pots pensar. Anar fent. Sí, ens ho vèiem venir, però així i tot
Cada cop que una amistat despenjada la Conxita passa més temps a Edimburg fent dàvia dels nets escocesos que a Barcelona, on ja no li queda família sassabenta de la mort de la dona, Ell ha de tornar a repetir la mateixa cançó: lagreujament de la malaltia i el seu final, esperat i amb tot sobtat.
Perquè que Ella tenia mala peça al teler era evident i tothom ho havia hagut dadmetre, però, tan aviat Com uns ximples havien confiat que la pròrroga incerta que els havien promès sallargaria més enllà, i tot duna Ja feia gairebé tres anys que la sang se li aclaria, segons lexpressió que havien sentit a una auxiliar en un dels primers ingressos a lhospital comarcal i, encara que les diverses químios i el trasplantament de medul·la li havien concedit aquell llarg respir i, amb intermitències, una acceptable qualitat de vida, sempre havien sabut que es tractava daixò, duna treva preciosa, però que la sentència era en ferm. El que no sesperaven és que shagués de complir en menys duna setmana i que arribés de la mà dun simple refredat, començat com tants daltres amb quatre esternuts i una mica de picor al coll.
Ell sembla cansat de repetir, per enèsima vegada, el relat de les corredisses finals:
Jo tornava del mercat i Ella mateixa em va dir que no tanqués el cotxe, que havíem danar a lhospital perquè li semblava que li faltava laire i que, de tan cansada, no tenia força ni per respirar. Al cotxe va tancar els ulls i vaig pensar que dormia, però a urgències ja hi va arribar inconscient No, és clar, això ens consola: tot fa pensar que no va patir gaire, al final.
Quan pot penjar, després dagrair unes inútils, repetitives i ben intencionades paraules de consol, seixuga els ulls duna manotada amb un tros de paper de cuina que du sempre a la butxaca del polar. I això que Ell no nha estat mai gaire, de plorar.
«Pobret meu! Com em dol haver-te deixat desemparat, així, tan de cop! Tantes il·lusions que ens fèiem que hi estàvem preparats, gairebé que ho controlàvem tot. Tant que ens entrenàvem a viure el dia a dia, ja abans de posar-me malalta, perquè crèiem que això ens prepararia pel que pogués arribar. Que burros!».
Perquè shavien esforçat, realment, i des de feia molt de temps. Des que shavien instal·lat a la caseta dels seus somnis, feia un grapat danys, havien aplicat els cinc sentits i tota la intel·ligència i dedicació a viure linstant, mirant dextreuren tot el suc i de paladejar-lo amb consciència plena. Passaven pels mals tragos, daquells petits o no tan petits glops de fel que la vida no estalvia mai, amb limpermeable cordat, el pas accelerat i la vista fixada al davant, on segur que acabaria sortint el sol. Shi esforçaven, i havien arribat a creure que eren uns experts en allò tan tòpic de «gaudir de linstant». I ho volien així no només perquè tenien plena consciència que es feien, que ja eren, grans, i que el camí del davant era descaradament més curt que el que havien deixat enrere, sinó perquè ja havien viscut el que era perdres, i en aquesta segona oportunitat volien fruir del que la vida els servia, amb una entrega total.
Perquè qualsevol dia de la setmana, una volteta en bici calia que no fes gaire fred, ni vent, ni que estiguessin refredats, ni tenir algun encàrrec o obligació urgent, o un vermut al bar de la plaça, o lestona de lectura a les gandules entre sol i ombra al racó de la mimosa, o una estúpida sessió de tele, o lespera de la millor sèrie al sofà de les migdiades, o el dia que fins i tot es veien amb cor de, qualsevol cosa que poguessin compartir era viscuda amb la consciència del seu valor, amb el convenciment que allò era exactament el que volien: un regal que no duraria sempre però que en aquell moment era real.
Avui, Ella se nalegra i agraeix aquell carpe diem viscut i practicat amb dedicació. Ja no els hi podrà prendre ningú, malgrat que des de lEnllà no pugui percebre el perfum de la felicitat passada, ni que a Ell sembli servir-li de gaire consol.
El nota tan cansat! No ha tornat a encendre la tele després de la conversa amb la Conxita, i seu desmantellat com si un pes insuportable laclaparés i lesclafés contra el sofà. Ha posat els peus a la tauleta, sobre la mateixa revista que va agafar fa dies per no tacar-la no veu que té el coixí pla que Ella li havia comprat per evitar la típica revista, just a la butaca del costat?, i abandona les mans quietes a banda i banda del cos.
«Déu, ho donaria tot per poder agafar-te una mà i acaronar-te-la entre les meves. Poc, perquè de seguida ten desfaries com sempre. Però almenys la tindria: premuda, calenta, viva. Sentir-te i que em sentissis. Treuret daquest pou de solitud que tha engolit i que mengoleix».
Mi querida María /
Querido Alejandro
De su buen corazón espero benevolencia para mi osadía, rogándole acepte la demostración de mi más profunda, así como sincera, admiración y simpatía (Barcelona, 7/4/1913).
primer sobre
Laproximació i el prometatge
Tots els dies a tres quarts de tres passo davant de casa seva, i el fet que algun dia tingués la satisfacció de veure-la a vostè seria el permís per realitzar aquest acte esperat per mi des de fa molt de temps (Barcelona, 7/4/1913).
Aquell acte tan esperat des de fa temps és acostar-se a parlar-li, amb la intenció de començar una relació formal.
Li escriu damagat, és clar, tractant-la de vostè i en castellà, perquè qui satreveix a fer-ho en català, lany 1913, a la Barcelona de lalta burgesia? Una altra cosa serà com li parlarà, però a això encara no hi han arribat.
Com i de què es coneixen María Simón i Alejandro Morillo? Tot sembla indicar que ha estat a través de les germanes dell, la Cora i la Mercedes, també amigues de la María, i perquè ja shan vist algunes vegades al Liceu. De lluny, però. Ella sha fixat en aquell jove pels seus ulls tristos; ell lha observada, funció rere funció, sense gosar aproximar-shi.
Mesos després, amb una confiança ja força consolidada, lAlejandro li escriu:
Poses moltes pretensions amb el que vas fer de decidir-te tan de pressa, però hauries de confessar que si vas obrar així va ser per por que aquell jove dels ulls tristos al Liceu no fes cap tonteria i et comprometés. Però no tenfadis perquè encara que ho cregui així també crec que cada dia estàs més contenta de la teva decisió i pensant-ho em poso molt orgullós (Barcelona, 30/8/1913).
Entremig shan intercanviat un centenar de cartes, que segurament han alegrat aquells ulls tristos que la María havia volgut emparar. Les vuit primeres, totes del mes dabril, són notes de contraban, on encara es tracten de vostè, dominades a parts iguals per la il·lusió, la por, els nervis i les incerteses.
A vostè li he de dir que, en donar els primers passos després dun any i mig de reflexió, lúnic que em preocupava era el carinyo que en vostè pogués despertar. Comptant-hi, estic decidit a tot perquè, malgrat la diferència que hi ha entre vostè i jo, tinc prou i em veig prou capaç per fer que vostè i jo puguem ser molt feliços sense comptar amb ningú (Barcelona, 18/4/1913).
Uns primers passos que shan produït amb celeritat, sens dubte, i que han passat per la temuda conversa amb el pare de la María, senyor absolut de la clau que pot obrir la porta a una primera aproximació.
La seqüència podria haver estat aquesta:
El 7 dabril de 1913, lAlejandro fa arribar una carta a la María segurament a través de la seva germana Cora, on després de disculpar-se per fer-ho per aquell mitjà, tot i que el seu ànim no és amagar res, afirma que encara seria més contrari al seu caràcter seguir esperant una oportunitat per parlar-li, sense saber si a ella li podria resultar impertinent, i li demana el senyal daquella discreta compareixença al jardí.
Al cap de menys duna setmana es produeix aquest senyal-bandera blanca, ja que ens consta que lAlejandro i la María parlen al Liceu, al Teatre? i, sens dubte, amb molta discreció. Tot seguit, ell es planta a casa della, o a leditorial de la qual és copropietari el senyor Simón, per a la primera i temuda entrevista amb el futur sogre.
Ve aleshores una segona carta de lAlejandro, sense data, on informa la María de les sensacions de lentrevista. Li diu que encara no es pot fer un judici del seu resultat, però que està molt angoixat i insegur, que ha quedat molt impressionat per la conversa i té por dhaver semblat molt poc comunicatiu i haver causat, davant daquell impressionant prohom barceloní, una pobríssima impressió. Amb tot, ha intuït que, com que el pare estima molt la seva filla, es prendrà lassumpte de manera molt conscienciosa. Vol confiar que la bondat dels seus papàs i el gran amor que li tenen els guiaran cap a una solució favorable. Està impacient i esperançat, però tem la demora en la resposta.