I les nenes?
No els veiem gaire el pèl. Entre els instituts, el taekwondo de la gran i el bàsquet de la petita Creixent dossos i de poca-soltades.
Tinc ganes de veure-us. Des de Reis Per què no veniu un cap de setmana, o un diumenge a dinar?
Sí, ja ho sé, ja hi penso, pare. Hi penso, però no trobo el moment. Anem de bòlit, ja tho he dit, i les nens tenen competicions molts dissabtes i les amigues aquí, que ara són lalfa i lomega. No volen sortir per res. Per què no vens tu? Et vindria a buscar, ens veuríem tots plegats i, de passada, et distrauries una mica.
Calla, calla! I els Gats, què en faria dels Gats? Ja tinc prou càrrec de consciència dhaver-los deixat a la casa dacollida després de
Vinga, home, no pots hipotecar-te la vida per un parell de gats. Deixals molt de menjar, o tornals a portar a una llar daquestes danimals. No
Ui, no! Ni parlar-ne, fill. No saps que desorientats i enyorats que estan, pobres bèsties. Encara la busquen. Si veiessis el que mhan fet al seu estudi.
Ella escolta la versió detallada del desastre de lestudi i del seu treball, on somet la informació que Ell encara no sha vist amb forces dentrar-hi i que tot segueix igual, embolicat i per terra. I quan veu que el Menut sinteressa per la investigació de les cartes de la Veïna no nhi havia parlat? És clar, darrerament es veien tan poc, sent que allà, on tenia el cor, alguna cosa li fa un bot dalegria.
Sí, alguna cosa me nhavia dit la mare lestiu passat, però no hi havia tornat a pensar. Sembla interessant. La burgesia benestant de començament del segle xx no ha estat gaire descrita encara.
Doncs tho podries mirar. Bé, si abans ho endreço una mica, és clar, perquè tal com està magafen ganes de fotre-ho directament a la brossa. Pobra mare, si em sentís. Tan il·lusionada que hi estava, tantes hores de feina i maldecaps que li havia costat el seu cèlebre treball!
Ella el sent, i tant que el sent!
«Pobre de tu! No en series capaç. Mira, això del Menut no pinta malament. Ho endreces una mica i lhi factures. És millor que es podreixi al terra de lestudi. El Menut és ben capaç de treuren profit per a alguna de les seves investigacions i, a més, ell no tindrà dilemes de triples o quàdruples traïcions. Serà un material dinterès històric i punt».
Ja ho tenim, no? Tu mho endreces com et sembli i jo us vinc a buscar, a tu i al treball de la mare, daquí a un parell o tres de setmanes. Visites la meva, i teva, família gironina i et retorno al cau amb els pobrets gats orfes.
No siguis pesat, Menut. Vens, tho endús i ens veiem tu i jo. Encara no estic per fer gaire vida social, ni familiar. No encara. No soc bona companyia, ara per ara, tho asseguro. A banda que no sé si ho tornaré a ser o si ho he estat mai, la veritat. No et recordes de quan veníeu a veurem a Estrasburg, o després, quan vaig tornar? No us devia semblar gaire agradable, em temo. Primer, morros, i després totes les excuses per fugir els caps de setmana que us «tocava». Només la vostra germana complia, la pobra. Vaig saber que dèieu que us avorríeu, que aquella casa era una tomba i que mhavia tornat un ensopit.
Carai, pare, per on surts ara! Quan vas marxar teníem quinze anys, estàvem en plena rucada adolescent i amb un progenitor absent! Després, a sobre, temboliques amb la Francesa. Què volies? Tots a defensar la mare, és clar, tots a luna! I quan vas tornar, teníem més de vint anys i ja volàvem. Només et vam recuperar de grans, al vostre segon festeig, com si diguéssim.
Mmm! Bé, tothom sexplica el conte a la seva manera, des de dins de la pròpia pell. Què the de dir, a tu, que ets catedràtic dHistòria! Deixem-ho, fill. Et prometo que miraré dendreçar aquest desgavell del treball de la mare i ja taniré informant. I a lestiu confio que serà una altra cosa: o veniu aquí o pujo allà on us esteu. Tho prometo.
Mentre parlaven, ha enllestit la feina i ara seu al sofà, al lloc de sempre, on hi ha la marca notòria del senyal del seu cos. Penja, i amb el mòbil encara a la mà gira el cap en direcció al jardí, on un vent despentinat recargola les plantes i arrenca fulles al ficus benjamí.
«Ho estàs veient? Te nadones, que set girarà feina abans de regar? Penso que no, que ni tan sols el veus, aquest pobre nostre jardí».
Ella observa aquella cara de rumiar cap endins que tant li coneix i endevina que la conversa amb el fill li ha remenat vells records, culpabilitats que no ha acabat mai de pair. Ell, que sempre ha evitat recordar el que va precedir, o envoltar, o va causar i ser conseqüència del Daltabaix!
«Deixa-ho córrer, tontet meu. Quines ganes de fer-te mala sang amb històries passades i més que superades. La vida va anar així, i punt. Sense cap mala voluntat per part de ningú, nestic segura. Vam patir, tots dos, i els nanos de rebot, però les coses es van poder redreçar i encara van ser millors, no trobes? El segon matrimoni ens va fer valorar el que teníem en vista del que havíem perdut. Per part meva, ni mig greuge o greuges liquidats, tho asseguro».
Fins i tot des de lEnllà ha de continuar mentint i endolcint la realitat, per consolar i consolar-se? El Daltabaix va ser això: un daltabaix que els va destrossar, que els va arrossegar al desconcert i a la inseguretat, que va fer caure el que havien anat construint durant més de vint anys de convivència. I damor. Perquè, deixant de banda la rauxa dels primers anys, la descoberta i el gaudi de lefervescència i les pessigolles de lenamorament, ells dos sempre shavien estimat molt. Tendrament i voluntàriament, conscients del que representaven lun per a laltre. Fins que la traïció de la confiança va arrasar-ho tot. Almenys, així ho havien viscut.
Ara, Ella el contempla pensarós i endevina la grapa que li estreny la boca de lestómac. Com a Ella, que ja no en té, destómac. I recorda, pas a pas, fotograma a fotograma, la seqüència daquells anys que els van marcar, encara que Ell sempre shagi entossudit a negar-ho.
La típica reconversió de la multinacional, on treballava des que havia sortit de la facultat de Farmàcia, lhavia abocat al dilema angoixant dhaver danar a latur o acceptar el trasllat als laboratoris dEstrasburg, que acabaven dabsorbir els de Barcelona. Una setmana de mal dormir, en què calia prendre una decisió urgent sobre diverses opcions, totes doloroses, amb les consegüents discussions condicionades per linsomni sobre quina podia ser la millor, entre les menys dolentes. Havia dacceptar lacomiadament, cobrar la indemnització i dedicar-se a buscar una nova feina? No eren bons temps per a aventures, amb els aires de crisi que sensumaven, els seus quaranta-cinc anys, i amb els tres fills adolescents que demanaven unes atencions incompatibles amb allò tan simpàtic dhaver-se destrènyer el cinturó. O optava pel trasllat i marxaven tots cinc a Estrasburg, a una ciutat i un idioma que no coneixien, sense amics ni referents, sense perspectives de feina per a Ella ni continuïtat immediata a la universitat de la Nena o linstitut dels Bessons? O de moment marxava sol, i es conformaven a compartir algun cap de setmana i totes les vacances que poguessin fer coincidir? Cap de les opcions semblava ni remotament millor que el que fins aleshores havien viscut, plegats, a la seva ciutat. Per tant, la pèrdua i linsomni estaven garantits.
Finalment shavia imposat lalternativa valorada com a menys agressiva i Ell havia marxat a treballar a Estrasburg. Sol. I els primers quatre anys havien anat més o menys bé, segons el pla previst: almenys un cap de setmana al mes de vols i retrobades, les vacances compartides al poble dels avis, força trucades i moltíssimes cartes.
«Daquí ens ve el vici reconfortant i utilíssim descriurens, no creus? En aquells anys encara no havíem caigut en la febre dels mòbils i els whatsapps, i la comunicació no podia ser tan immediata, però ens la treballàvem de valent. Tenia molla i qualitat, era més emocionant».
Després, alguna cosa havia passat, alguna peça shavia bellugat i lencaix shavia perdut. De sobte a Ell li sorgien reunions i compromisos imperiosos que li impedien agafar lavió els caps de setmana, o que li feien demanar que no ho fes Ella, perquè «Estic tan aclaparat de feina que no et podria atendre». Les trucades eren més curtes i com de molt més lluny. Les cartes «Esteu bé? Jo sí, però vaig de bòlit, no em puc entretenir gaire més. Petons». Ella shavia començat a preocupar. Què sestava trencant? Què havia canviat i lallunyava? El pont de la Puríssima, aprofitant que la Nena anava a conèixer els futurs sogres i els Bessons planejaven una estada amb uns amics a casa dels avis del poble, shavia plantat a Estrasburg. Li havia trucat des de laeroport i havia notat que lalarma simposava a lalegria en una veu en què el desconcert i potser la por eren massa evidents.
«Va ser un cap de setmana molt trist, veritat? Tu sempre has mantingut que havies aconseguit esborrar-lo, però jo el tinc gravat amb foc, i ara mateix mestreny la grapa allà on havia tingut lestómac. No la vaig veure, no men vas parlar, però tu no eres tu, més ben dit: no hi eres, encara que intentessis mostrar-te amable i fins i tot carinyós. Thavies convertit en lhome més abatut dEstrasburg. Lúltim dia, abans dagafar lavió, tho vaig deixar anar a la brava: Com es diu?».
La Francesa Ella i els fills sempre lhavien anomenada així, eludint el nom en un intent de negar la seva existència lhavia atrapat amb la seva joventut, un glamur fet delegància i professionalitat compartida i una presència viva i constant que omplia el forat de la seva solitud, cosa que no podien aconseguir les curtes estades i totes les trucades i cartes que el lligaven a la família. Es podia comprendre? Potser sí, però Ella no ho havia fet. No havia pogut, no havia sabut o no havia volgut fer-ho. I havien arribat uns anys difícils. Dificilíssims. De transitar amb el despit, la ràbia i el dolor duna pèrdua amb què, estúpidament, no havia comptat mai, i també bastant complicats dorganitzar des del punt de vista de leconomia i la intendència. Ell havia vingut un cap de setmana a endur-se les seves coses i havia parlat amb els Fills, demanant-los una comprensió que tampoc li havien volgut o pogut concedir, mentre que Ella marxava amb una amiga per no veurel. Durant els primers mesos, malgrat tot, shavia entestat a dur els Fills fins a lavió amb una certa periodicitat. Per no res: en tornaven emmurriats i es negaven a donar detalls sobre la Francesa, que seguien veient com la lladregota que els havia pres el pare. Només la Nena mirava dacceptar-ho perquè no estava disposada a perdre del tot el «seu» papà. Amb tot, cada cop es refugiava més en la seva nova vida: la parella, la professió i la família estrenada, no trencada, del promès. De mica en mica, les visites es van anar espaiant i durant els quatre anys posteriors les relacions entre pare i fills es van limitar a algunes trobades formals i presidides per la bona educació, quan Ell venia a veure els avis, ja molt grandets.