Un bon dia, Ella va rebre una carta.
«Confesso que em tremolaven les mans quan lestava obrint, i que em deia a mi mateixa, sense èxit, que el que havia de fer era cremar-la directament, abans de llegir-la. No ho vaig fer, és clar, i amb la mirada borrosa vaig assabentar-me que tot havia acabat amb la Francesa. Que et quedaves a Estrasburg, sol altre cop, i que encara que sabies que no et podia perdonar, confiaves que les relacions amb tu i amb els fills es podrien anar normalitzant i potser arribarien a ser una mica més cordials. Quina barra! Aleshores sí que la vaig estripar, i a miquetes, la carta. I no la vaig cremar perquè em va semblar millor tirar-la al vàter i buidar-li laigua de la cisterna al damunt per enviar-la al fons més profund de les clavegueres».
I, per descomptat, no la va respondre. Ni aquesta ni la dotzena de cartes més que van anar arribant els mesos següents, tot i que de seguida es va adonar que estava molt pendent de la correspondència que arribava. Però la Nena es casava i li havia demanat molt de debò que li permetés tenir un pare aquell dia tan especial. Què havia de fer?
Ell hi va anar: emocionat, moix i terriblement envellit. Ella va fer la gran actuació de la seva vida i es va mostrar gèlidament correcta i fingidament distesa, però segurament va beure més del normal i, amb els cafès, es va trobar mig atrapada en el somriure entre irònic i tendre dEll, que no havia canviat prou. A partir daleshores, algunes cartes dEstrasburg van tenir resposta i un dissabte de juliol, quan sortia amb el carro de la compra per anar al mercat, sel va trobar amb la maleta davant del portal. «No podia més dEstrasburg, del laboratori, dels francesos He plegat. Sé que als cinquanta-quatre anys no cal buscar feina, però he pensat dagafar una farmàcia. Tinc uns dinerets i em vendré algunes terres dels pares. Ells, pobres, ja Aquí és el meu lloc: aquests nou anys han estat un parèntesi sense gaire sentit». Ella encara es va fer la dura, només faltaria! Uns quants mesos, gairebé un any, en què les escapades damagat dels Fills ara al piset de lloguer on Ell sestava, ara a la casa familiar quan els Bessons marxaven de cap de setmana van anar in crescendo. Fins que, un any després del retorn del fill pròdig, van convocar els Fills a un sopar sorpresa tots tres sels van burlar a la cara, de la «sorpresa» que feia mesos que coneixien i els van comunicar que es casaven per segona vegada. «Cal?», va ser la resposta unànime i mig ofesa dels Bessons. «Deixeu-los, si els fa il·lusió Ara als vells els ha donat per recasar-se. Està de moda», va ser el comentari de la Nena, divertida i magnànima, des del seu tot just estrenat estatus de mare de família.
«I ens vam recasar, com deia la Nena, i vam començar a buscar el nostre lloc al món. Com si no hagués passat res? Ni parlar-ne! Tu i jo no érem els mateixos, era evident. Hi havia cicatrius guarides, seques?, i de tant en tant encara coïen. La gran confiança shavia desfet. Calia un esforç conscient i un acte de fe renovat dia a dia: la innegable estimació, tota la vida compartida i els valors personals que ens havien fet enamorar feia gairebé trenta anys, i que ens seguien definint, havien de ser prou forts per recuperar la il·lusió. Ja no parlàvem de fidelitat: ens respectàvem i exigíem lleialtat, això sí. I va funcionar, no trobes, carinyo? Hem estat feliços. Molt feliços, diria jo, fins i tot aquests últims anys de la malaltia».
Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert dombres. Amb un gest de dolor, saixeca del sofà i puja lescala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments lhaguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser lha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.
Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert dombres. Amb un gest de dolor, saixeca del sofà i puja lescala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments lhaguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser lha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.
Abans dentrar al dormitori per posar-se les sabatilles i potser el pijama encara no són les vuit, però estarà més còmode, i pel que ha de fer, satura al replà i aixeca la vista cap a la porta de lestudi, ara sí, tancada del tot.
Ella li veu lexpressió preocupada i decidida: «Avui no, encara no. Però mhi hauré de posar abans que vingui el Menut».
Mariucha adorada /
Nano mío querido
Me parece que las horas se me van a hacer interminables.Se ve que no puedo vivir más sin mi Nano querido y sin sus mimos. Me costaría muy poco derramar aquellas lágrimas que a ti te hacen tanta gracia. He tenido que parar de escribirte pues los ojos se me han llenado de lágrimas (Lamalou, 16/7/1913).
tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
Lenamorament en plena efervescència. Els sentiments safermen
Quan parlava amb tu de la nostra separació, reia perquè no em feia el càrrec de com de trist seria; avui, que ho veig i ho sento, em sembla un càstig immerescut (Barcelona, 11/7/1913).
Només fa un dia que la María marxava amb la família a lexili en què, amb la irrupció de lamor, se li ha convertit lestiueig plaent de cada any; només fa un dia que lAlejandro, dret a landana de lestació, contemplava com sallunyava el tren que se li enduia la promesa, i ja comença a tastar les amargors duna separació que mai li havia semblat tan preocupant.
Ella, en canvi, feia temps que sho veia venir i ara es permet el luxe de burlar-sen, amb manyagueria, del control dels sentiments de què lAlejandro presumia.
No se mhauria acudit mai, jo sempre havia pensat que seria una cosa molt trista i tu, bona peça, ten reies; ja testà bé (Lamalou, 13/7/1913).
Al llarg daquests més de dos mesos interminables, les demandes damor es creuaran i es combinaran amb queixes per labsència de lestimat o lestimada, seguint el més pur estil romàntic de lèpoca, que, amb tot, traspua sinceritat.
Per què no puc tenir-te aquí, amb mi, tant que et mimaria, nena adorada? (Barcelona, 6/8/1913).
Mhe posat trista, i perquè em passés la meva tristesa he pujat de seguida a escriuret perquè ja sabia jo que el millor remei era parlar una estona amb el meu Nano i poder-li contar tot el que lestimo i que cada moment del dia menrecordo dell (Puigcerdà, 8/8/1913).
Cada dia testimo més, Mía de la meva vida, i per tant sem fa cada cop més pesada la nostra separació (Barcelona, 26/8/1913).
Nano meu estimat, recordat molt de la teva Mía, que ella no fa res més en tot el dia, i encara que diguis que ja no em pots estimar més, esforça-thi, que no dubto que podràs encara més i així el teu amor serà igual que el que jo et professo. No tenfadis pel que tescric, ja sé que mestimes molt, i per això està tan satisfeta la teva Mía (Puigcerdà, 25/8/1913).
I així, carta rere carta, amb un amor que es consolida i augmenta amb la comunicació abundantíssima, la María i lAlejandro comproven com es combinen i es multipliquen la tristesa i lalegria després de cadascuna de les escassíssimes, segons la María; dificilíssimes daconseguir, segons lAlejandro ocasions en què latrafegat promès pot fer una visita de dos o tres dies a lenamorada estiuejant. Unes trobades que serveixen per demostrar la veritat indefugible unes quantes dècades després ho glossarà el poeta Vicent Andrés Estellés: «Amor: dolor, plaer i treballs» que el gaudi i el patiment són les dues fitxes cabdals del joc que han començat a jugar amb entrega total.
Que frenètic que estaré fins diumenge, en què et veuré, pensant si puc ser jo la causa de la teva tristesa! Les teves llàgrimes en presència meva em fan gràcia, perquè em crec capaç i digne de consolar-te en totes les ocasions, però així, estant lluny de mi, mentristeixen i em disgusten molt. María adorada, si jo fos la causa de la tristesa, vull que mho confessis de seguida, perquè estic disposat a fer limpossible per evitar-te lamargor duna vida que per a tu ha estat, fins que em vas conèixer, tan venturosa (Barcelona, 17/7/1913).
És veritat que em vaig quedar molt trista, i que segueixo igual, però, no ho sé, em passa una cosa molt estranya, que crec que talegrarà. Em trobo tan feliç, tan afortunada com no ho havia estat mai en la meva vida; no sé el que em va passar ahir, el que et puc dir és que testimo moltíssim més del que testimava! A mi, que em semblava impossible, perquè creia que ja testimava tant com era possible! (Lamalou, 22/7/1913).
Paradoxes de lenamorament primer, que sexpressen repetidament amb petites variacions.
No sé, estimada meva, el que em passa, però cada cop que et veig i em separo de tu la meva tristesa és més gran. Tens un no sé què que cada cop em captiva més, i això és perquè vals tant. No pots imaginar-te, Mía adorada, enmig de la meva tristesa, com soc de feliç quan penso que Déu mha reservat una dona que jo no mereixo i que mai en els meus somnis mhauria atrevit a imaginar (Barcelona, 4/8/1913).
Vols sempre que estigui ben contenta i riallera, no és veritat, Alejandro meu?, però quan estic en la teva companyia no més possible fer cap altra cosa perquè em trobo la dona més feliç que pugui existir. Lúnic núvol que tinc és el de pensar en tan poc que dura sempre la nostra felicitat i en com és de trist per a tots dos la separació. Però, mira, hem de procurar no parlar gaire daixò, no és veritat, Nano estimat?, perquè si no, ens posaríem tristos i el poc temps que estem junts lhem daprofitar bé. Em sembla que ja ho anem sabent fer, no opines el mateix? (Puigcerdà, 7/8/1913).
Sembla que la separació està aportant un plus de saviesa a la innocent María, que descobreix a passos de gegant què significa lexpressió carpe diem, cosa que, daltra banda, no li serveix per estalviar-se les llàgrimes a les quals sembla tan procliu:
Que bonica que estaves ahir i que boniques que eren les teves llàgrimes de comiat! Jo no sé com estava ni el que deia, i crec que ningú devia deixar dadonar-sen, però què importa? Així comprendran millor la nostra felicitat (Barcelona, 19/8/1913).