Precisament els espais allargassats i el to més fred, més políticament carinyós, de les cartes de lodiós període de la Francesa havien estat la causa que a Ella li pugés la mosca al nas en vigílies del Daltabaix. Ara bé, els emails havien començat més tard, quan la Francesa ja havia desaparegut i Ell, encara des dEstrasburg, feia tímides aproximacions. Primer eren curts, gairebé utilitaris: «Com us espavileu?», «Què fan els Fills?», «Per què fa tant que no venen?», «Com estàs, tu?» Després, de mica en mica, havien anat creixent en freqüència i en contingut. Ella passava els encàrrecs als Fills, però, només faltaria!, no els contestava mai encara que cada cop nestigués més penjada. Amb lestovada del casament de la Nena havia començat a contestar-nhi alguns. Quan havien tornat a viure junts, amb el «recasament», ja estaven convençuts que hi havia coses que es deien millor per escrit i, si més no, valia la pena començar el dia recordant-se que eren feliços de tornar-se a tenir.
«Va haver-hi un temps dautèntica dependència. Recordo especialment quan ens tornàvem a veure de tant en tant, damagat, les pessigolles a lestómac si lordinador mavisava que mhavia arribat un correu teu. Cada cop em proposava retardar el moment dobrir-lo, per allargar lemoció, però no podia. Mira, ara que hi penso: és més o menys la mateixa dependència que tenien els avis de la Veïna, sobretot els primers anys. Ells, al carter; jo, a lordinador. Deu ser cosa de lenamorament, no trobes? Tot i que nosaltres I parlant dels avis de la Veïna, carinyo, et faig un prec que em surt de molt endins i que no sé si tu pots escoltar: per què no thi poses i comences a endreçar el meu pobre estudi? Com que no tens emails, potser aquelles cartes cursis i obsoletes, però tendres i autèntiques, et distraurien algunes estones».
Aquest cop la transmissió telepàtica sembla que ha funcionat. Ell tanca lordinador, saixeca i puja les escales amb passos més decidits, seguit, mig metre enrere, pel Gat i la Gata, aparentment conscients de la transcendència del que es disposa a fer. Satura davant de la porta de lestudi, fa una aspiració fonda i lempeny com qui es llança a la piscina.
Aquest cop la transmissió telepàtica sembla que ha funcionat. Ell tanca lordinador, saixeca i puja les escales amb passos més decidits, seguit, mig metre enrere, pel Gat i la Gata, aparentment conscients de la transcendència del que es disposa a fer. Satura davant de la porta de lestudi, fa una aspiració fonda i lempeny com qui es llança a la piscina.
Val més que mhi posi abans no torni a trucar el Menut. Però, per on començo? Gats, quiets! Ben lluny dels papers! Ha iniciat el soliloqui amb veu baixa, com parlant per a la seva camisa, però ha anat elevant el volum fins a acabar amb un to crispat que ha convençut els Gats de la conveniència de quedar-se al racó de larmari.
Comença per recollir el que hi ha barrejat per terra i fa piles amb lescampadissa del damunt de la llarga taula: els grans sobres numerats a primera vista en compta onze, però en descobreix dos més a sota duna pila de llibres; el munt de fitxes sortides dun arxivador de caixonets que ha quedat obert sota la taula i que ara sescampen arreu; una enorme llibreta amb separadors de colors, plena de notes amb subratllats fosforescents que potser remeten a les fitxes o als sobres, i centenars de folis impresos, alguns molt rebregats, que per sort estan numerats i que allisa a consciència abans de subjectar-los amb clips. Uns clips que no li ha calgut buscar als calaixos, perquè nha trobat una llarga serp entortolligada amb els papers de terra, que deu haver fet les delícies dels Gats en els seus jocs. Li surten una dotzena de blocs, cadascun encapçalat amb un petit epígraf que sembla el títol dun capítol: «Laproximació i el prometatge», «Ara que ja són nòvios cal afrontar la primera separació»
Feia una novel·la? sembla que sadreci als Gats, que aixequen les orelles en sentir la veu que ara es prodiga tan poc. Que poc que me lescoltava Tantes vegades que mhavia comentat que trobava interessantíssim el material de la Veïna, que hi estava descobrint uns personatges curiosos de començament del segle xx i que, ara que ella ja no hi era, encara tenia més dubtes sobre el que nhavia de fer. Decididament, no me lescoltava gaire. O no prou Pobreta meva, quina feinada!
També recull uns quaderns mig esparracats on Ella havia escrit a mà «Fragments», «Notes» o «Salutacions i comiats», i un denorme amb anelles per sort no shavien obert amb la patacada que els Gats devien fer servir de llit perquè està ple de pèls, sobretot del Gat. Sembla contenir el resum de les cartes i uns annexos.
«I tant, carinyo, una feinada que anava fent sense que tu te nadonessis gaire, pel que es veu. La veritat és que alguna vegada havia pensat que demostraves molt poc interès pel meu treball i per les angúnies sobre si lhavia de tirar endavant. Però pensava que com que ets tan reservat Daltres, encara pitjor: jo mateixa em renyava per malpensar i em deia que em deixaves fer sense voler-thi ficar gaire, per respecte, per allò de no interferir gaire a la vida dels altres, fins i tot quan aquesta altra era la teva dona! I jo anava fent. I mira ara, quin desastre! Tadones que és obligatori dendreçar-ho una mica abans de donar-lhi al Menut? Es tornaria boig, pobret meu, amb aquest sistema dels colors. Bé, i tu, deunidó, però ara tens tot el temps del món i més paciència, encara».
Un cop alliberat el terra de la catifa de fitxes i papers, Ell sha assegut a la cadira de rodetes i, mentre intenta classificar-ho tot, ha començat a llegir. Amb el quadern de «Notes» a la mà, Ella lha vist respirar profundament i tancar els ulls per uns instants.
«La lletra, segurament. Sempre thavia fet gràcia la meva lletra. Gran i enèrgica. No sé ben bé si per la teva empenta o perquè no thi veus a mig pam del nas, havies sentenciat en resposta a la meva primera carta. La lletra de tantes cartes posteriors, la de les notes del súper, la de les llistes de les maletes per als viatges Tha fet mal trobar-la ara així de cop, veritat, carinyo?».
Sí, efectivament, alguna cosa se li ha encongit ben endins en topar amb aquells trets tan familiars i ja una mica oblidats, però sha proposat dendreçar aquell caos abans de passar-lhi al Fill, i ara que shi ha posat Comença a llegir.
Redeu, sembla com si la sentís! i de nou els Gats shan cregut interpel·lats i han aixecat lleument les orelles. I mira que men va parlar un munt de vegades, daquests escrúpols. La recordo, amb la seva obsessió: que si el respecte a la intimitat, que si el dret a lanonimat, que si loportunitat de conèixer la vida de primera mà, que si aquella parella també mereixia perdurar en la memòria I, després, vinga tornar-se a tancar i seguir treballant-hi. El que no recordo gaire són les meves respostes. Queda clar que no li vaig fer prou cas. Li devia doldre? Coi, Gats, si són tres quarts de quinze! Ves per on, com mha passat el matí. Hauria de baixar a menjar alguna cosa. No tinc gaire gana, encara que la panxa em comença a rondinar i em noto la boca feta un fregall. A veure què trobo a la nevera. Algun dia hauré dacostar-me al poble a comprar. Demà. Hi aniré demà a primera hora, així que obrin el súper, i després seguiré amb aquest desastre. Potser fins i tot em servirà de distracció. Pobra Nena, tota aquesta feinada. Sembla que la sento. I el Menut agrairà que lhi presenti una mica endreçat.