Pel que fa a M., segueix mantenint la fórmula ja fixada de salutació, El meu estimat Alejandro, que combina, en nou ocasions, sobretot cap al final de lestiu, amb la de Nano meu estimat. Els comiats no són tampoc gaire variats, gairebé són tots de lestil Adeu, Alejandro meu, ja saps que testima molt i tenvia milers de petons la teva María, que es repeteix amb petites variacions. De vegades, als marges, hi afegeix una mena de postdata amb algun pensament o sentiment de caràcter més aviat pràctic o fruit de la impaciència per la carta diària, que ha arribat, o no, abans que ella hagi tancat la seva: Perdona la carta davui, et deu haver fet passar una mala estona / Salutacions de tots / Adeu, estimat Alejandro, rep molts petons de la teva Mía / Acabo de rebre la teva molt estimada carta i sento moltíssim que hagis estat un dia sense rebre carta meva / Ja pots estar segur que jo no he deixat mai descriuret / Crec que ja la deus haver rebut perquè deu ser culpa del correu / Et compadeixo, pobre Nano meu, ja sé el que es pateix perquè a mi també em va passar una vegada / Reconec molt bé la bondat del meu Alejandro perquè malgrat que no haguessis rebut la meva carta me nhas escrit una de molt llarga / Desitjo que no estiguis trist, Nano meu, ja saps com testima la teva Mía. Cap al final de lestiu, amb els nervis a flor de pell, M. multiplica les notes al marge, amb mostres dimpaciència i tristesa o dexuberant alegria, segons com ha estat la «collita» que li du el carter: Nano meu, acabo de rebre la teva carta i a D. G. que ja mhas escrit com abans. No pots pensar el temps tan dolent que he passat des que vaig rebre les teves dues últimes cartes, que a més de curtes eren molt poc afectuoses. Ara que ha passat, et dic que ahir em van fer plorar mentre tescrivia i avui també. Estava molt trista perquè pensava que no sabia per quin motiu, però que ja no mestimaves tant com abans, i creu-me que no podia resistir aquesta idea, Nano meu. Bé, ara no en parlem més, amb la teva carta davui ja em quedo molt contenta i tenvio milers de petons. Mía.
5. Quan els últims mesos discutia amb la Veïna en què podia acabar aquest treball, si finalment mautoritzaria a publicar-lo i en quin format podria veure la llum, sempre apareixia largument de la tendresa. La que ens despertava a ella més, és clar, perquè es tractava dels seus avis, però també molta a mi, que vaig arribar a identificar-los amb els meus, que no vaig conèixer el fet de veurels tan privilegiats des del vessant social i econòmic, i alhora tan innocents i vulnerables davant duns sentiments nous i de la colla dincerteses i pors que sels desvetllen. Més enllà de linterès antropològic duna correspondència que rescata de loblit usos i costums duna època ja bastant allunyada, hi vèiem el valor de la prova que ells, M. i A., havien viscut i shavien estimat. Hauria estat suficient per dissipar-ne els recels?
6. Una curiositat sobre el fragment de la carta dA. del 26 de juliol de 1913, on fa la sorprenent cita en francès: bras dessus bras dessous pour lallée des soupirs. Consultat Google, he descobert que correspon al títol duna cançó dun grup francès anomenat Les Compagnons de la chanson, que no es va formar fins a mitjans dels anys quaranta! També hi ha una novel·la dun escriptor pròxim a la literatura criolla, Raphaël Confiant, que té una novel·la titulada Lallée des soupirs, publicada el 1994! Descartada la possibilitat que A. fos un visionari o que molts anys després li copiessin una frase genuïna, he continuat la recerca i he descobert que lexpressió apareix una vegada a Les mystères de Paris, dEugène Sue, que va ser escrita lany 1845. Podia haver estat una lectura compartida? Quina ràbia no poder accedir a la seva biblioteca!
Enyor
Fa dos dies que no para de ploure, i Ell ni tan sols sha adonat que sestà formant un bassal a la banda més baixa del jardí i que caldria desembossar la reixeta de la vora del banc. «Plou? Doncs no cal patir per regar les plantes». I no surt de casa.
Ella lha vist esmorzar dret, a la cuina, escoltant les notícies a la ràdio i sense parar gaire atenció al que feia.
«Ni tan sols has eixugat el setrill per si havia degotat una mica doli! Vas perdent els tics dhome pulquèrrim, rei meu, tant que me nhavia burlat! I la veritat és que em fa tanta pena veure que els repeteixes com que els deixes de fer».
Mentre desa els embotits i el cartró de llet a la nevera, Ella veu que la té gairebé buida.
«Quina misèria, fill! Plou, és cert, però podries treure el cotxe i baixar al poble, comprar una mica de tot i fer una visita al bar de la plaça per prendre una cervesa. Potser hi trobaries algú o almenys parlaries una estoneta amb la Marcel·la, que sempre està a punt de fer-la petar. Sem trenca el cor, de veuret tan pansit».
Queda clar que Ell no la sent, o que no lescolta, perquè sencamina a la taula de lordinador per repassar les notícies que acaba de sentir a la ràdio, i que tant li fan o el fan empipar sense aconseguir travessar lenganxosa capa dapatia que laclapara. Després sentreté una estona llegint un informe dun grup dexperts de lONU sobre la relació dels models alimentaris i lacceleració del canvi climàtic. «Sí, i tant que la humanitat en bloc ens posarem dacord a menjar menys carn, lactis i embotits, a consumir pocs aliments animals, per estalviar terra i aigua! És fàcil, som tan solidaris! La merda, ja se la trobaran els que ens venen al darrere», remuga, empipat amb ell mateix i amb lestupidesa de la raça humana.
Després obre el correu. El de tots dos.
Ella faria una ganyota o un crit ben fort si pogués fer-ne. No suporta veure com hi torna, un cop i un altre, amb aquella expressió de plena consciència que és lacte més estúpid que la pena li fa fer. Perquè hi busca un email, un email dElla, com gairebé cada dia.
«Ja pots mirar, ja. No veus que de lúltim fa una pila de mesos? Si envellissin com les cartes, seria ben groc. No et podré escriure mai més, estimat, prou que em dol. Ni tu a mi. Si almenys poguessis intuir que et veig, que et parlo Però des daquí, en aquest Enllà on he anat a parar, em temo que no arriba la fibra òptica».
5. Quan els últims mesos discutia amb la Veïna en què podia acabar aquest treball, si finalment mautoritzaria a publicar-lo i en quin format podria veure la llum, sempre apareixia largument de la tendresa. La que ens despertava a ella més, és clar, perquè es tractava dels seus avis, però també molta a mi, que vaig arribar a identificar-los amb els meus, que no vaig conèixer el fet de veurels tan privilegiats des del vessant social i econòmic, i alhora tan innocents i vulnerables davant duns sentiments nous i de la colla dincerteses i pors que sels desvetllen. Més enllà de linterès antropològic duna correspondència que rescata de loblit usos i costums duna època ja bastant allunyada, hi vèiem el valor de la prova que ells, M. i A., havien viscut i shavien estimat. Hauria estat suficient per dissipar-ne els recels?
6. Una curiositat sobre el fragment de la carta dA. del 26 de juliol de 1913, on fa la sorprenent cita en francès: bras dessus bras dessous pour lallée des soupirs. Consultat Google, he descobert que correspon al títol duna cançó dun grup francès anomenat Les Compagnons de la chanson, que no es va formar fins a mitjans dels anys quaranta! També hi ha una novel·la dun escriptor pròxim a la literatura criolla, Raphaël Confiant, que té una novel·la titulada Lallée des soupirs, publicada el 1994! Descartada la possibilitat que A. fos un visionari o que molts anys després li copiessin una frase genuïna, he continuat la recerca i he descobert que lexpressió apareix una vegada a Les mystères de Paris, dEugène Sue, que va ser escrita lany 1845. Podia haver estat una lectura compartida? Quina ràbia no poder accedir a la seva biblioteca!
Enyor
Fa dos dies que no para de ploure, i Ell ni tan sols sha adonat que sestà formant un bassal a la banda més baixa del jardí i que caldria desembossar la reixeta de la vora del banc. «Plou? Doncs no cal patir per regar les plantes». I no surt de casa.
Ella lha vist esmorzar dret, a la cuina, escoltant les notícies a la ràdio i sense parar gaire atenció al que feia.
«Ni tan sols has eixugat el setrill per si havia degotat una mica doli! Vas perdent els tics dhome pulquèrrim, rei meu, tant que me nhavia burlat! I la veritat és que em fa tanta pena veure que els repeteixes com que els deixes de fer».
Mentre desa els embotits i el cartró de llet a la nevera, Ella veu que la té gairebé buida.
«Quina misèria, fill! Plou, és cert, però podries treure el cotxe i baixar al poble, comprar una mica de tot i fer una visita al bar de la plaça per prendre una cervesa. Potser hi trobaries algú o almenys parlaries una estoneta amb la Marcel·la, que sempre està a punt de fer-la petar. Sem trenca el cor, de veuret tan pansit».
Queda clar que Ell no la sent, o que no lescolta, perquè sencamina a la taula de lordinador per repassar les notícies que acaba de sentir a la ràdio, i que tant li fan o el fan empipar sense aconseguir travessar lenganxosa capa dapatia que laclapara. Després sentreté una estona llegint un informe dun grup dexperts de lONU sobre la relació dels models alimentaris i lacceleració del canvi climàtic. «Sí, i tant que la humanitat en bloc ens posarem dacord a menjar menys carn, lactis i embotits, a consumir pocs aliments animals, per estalviar terra i aigua! És fàcil, som tan solidaris! La merda, ja se la trobaran els que ens venen al darrere», remuga, empipat amb ell mateix i amb lestupidesa de la raça humana.
Després obre el correu. El de tots dos.
Ella faria una ganyota o un crit ben fort si pogués fer-ne. No suporta veure com hi torna, un cop i un altre, amb aquella expressió de plena consciència que és lacte més estúpid que la pena li fa fer. Perquè hi busca un email, un email dElla, com gairebé cada dia.
«Ja pots mirar, ja. No veus que de lúltim fa una pila de mesos? Si envellissin com les cartes, seria ben groc. No et podré escriure mai més, estimat, prou que em dol. Ni tu a mi. Si almenys poguessis intuir que et veig, que et parlo Però des daquí, en aquest Enllà on he anat a parar, em temo que no arriba la fibra òptica».
Ella sap que els missatges que li intenta enviar, aquesta veu que li sorgeix no sap com ni don i que només sadreça a Ell, són un succedani dels correus que no li pot fer arribar. Però si Ell no els llegeix, si no pot escoltar-los, de què serveixen? Amb tot, tossuda, segueix amb el monòleg.
«De quan ens ve això descriurens? Buf! De la prehistòria! De la nostra prehistòria, concretament, de quan començàvem a sortir i descobríem que allò nostre podia anar de debò. Llavors que havies de marxar a estudiar Farmàcia a València, perquè volies llicenciar-te en Ciència i Tecnologia dels Aliments, una especialitat daquella facultat, mentre jo em quedava a Barcelona, estudiant i ajudant a la llibreria de segona mà dels pares. Aleshores escrivíem cartes, per descomptat, cartes que salternaven amb alguna trucada a les hores en què era més probable que no ens molestés ningú. Després, molt després, als anys dEstrasburg i abans de la irrupció de la maleïda Francesa, també ens havíem creuat cartes dun dia per altre, perquè teníem clar que no era el mateix una carta que una trucada, durant la qual normalment hi havia algun fill, o tots tres, que tenia urgència de demanar-te o fer-te saber alguna cosa que no podia esperar».