Els Gats
Mig dormia o tornava a mirar la pantalla del televisor, sense veu, fins que el rellotge de cucut de la cuina li ha recordat que ja eren les cinc.
«I tant que em va costar dencolomar-tel! Ten recordes? Si ja no sabrem on posar-lo, Si quines ganes de carregar amb aquest trasto la resta del viatge I mira-tel ara, el bon servei que et fa desvetllant-te amb el seu cucut impertinent».
Ella el veu que saixeca en dos temps, com si tota lossada, queixosa perquè se lobliga a posar-se en moviment, se li rebel·lés. Després es fixa en com sagafa a la barana per pujar a lhabitació, on deixa les sabatilles i es posa els «sabatots del jardí», uns dautèntics que van sortir de ves a saber on, però que sempre ha emprat per ajudar-la al jardí del davant.
Ella el veu que saixeca en dos temps, com si tota lossada, queixosa perquè se lobliga a posar-se en moviment, se li rebel·lés. Després es fixa en com sagafa a la barana per pujar a lhabitació, on deixa les sabatilles i es posa els «sabatots del jardí», uns dautèntics que van sortir de ves a saber on, però que sempre ha emprat per ajudar-la al jardí del davant.
«Ara ja no és ajudar, carinyo. Ara et toca conservar el que hi ha de plantat, que tot just comença a despertar. Després de lhivern tan rúfol que ens ha fet, ja convenia una mica de verdor i de flors, encara que no te les miris gaire. Perquè fer una petita excursió al Garden i firar-te noves adquisicions primaverals ja seria massa, oi, pobret meu? Això sí, confio que no deixaràs morir el que hi ha plantat o surt motu proprio. El teu sentit del deure, a prova de qualsevol contingència, ens salvarà el jardí, nestic convençuda».
Amb els sabatots de combat, surt al jardí que no es mira mai com Ella feia.
«Hauries de treure les fulles grogues de lhibisc i daquest ficus benjamí que sens ha fet un arbre. I les flors seques dels geranis, que no paren de treuren de noves. I també shan darrencar els herbots que gairebé ofeguen els brots de les tomaqueres. No et fa il·lusió que tornin a sortir totes soles?».
Ell, aparentment, no veu res de tot això: va de dret a la caseta dels testos i les eines i comença a desenrotllar la mànega. Ha daprofitar lúltima claror per regar, que avui és dimecres i fa setmanes que no plou. A la lleixa, damunt de laixeta de laigua, hi veu la renglera dampolles dadob. Sen deu haver de posar, ara que sacosta la primavera? Però quin, i quant, i cada quan? Sembla que sho rumia mentre les va agafant duna en una, les espolsa i en llegeix les etiquetes. Després, les torna a deixar, desanimat.
Si fa o no fa, totes diuen el mateix, totes serveixen per a tot i no nhi ha cap que concreti. Ja lhi preguntaré a la Nena, quan vinguin per Setmana Santa Si venen, és clar, perquè la canalla ja estira i això danar a veure els avis Lavi En canvi, amb les plantes de dins, les tres que queden després dels viatges dels Gats, és més fàcil. A larmariet de sota la pica només hi ha una ampolla que hi diu «Fertilitzant», i en letiqueta, amb lletra seva: «Un cop/setmana: primavera i estiu. Un cop/2 setmanes: tardor i hivern». En canvi, aquest fotimer dampolles Segur que ni Ella sabia que les tenia.
«Això de parlar sol és nou. Bé, nou daquests darrers mesos, és clar, perquè abans prou que en tenies, de seguir-me a mi, tan xerraire que soc. Ara és com si pensessis en veu alta, amb una veu fluixeta, això sí, com si verbalitzar els pensaments tajudés a comprendrels, com si la veu, encara que només sigui la teva, et fes una mica de companyia».
Abans dobrir laixeta, comprova la posició del broquet de la mànega. Després comença a regar de manera sistemàtica, desquerra a dreta, acompanyant la llum que ja declina cap a loest: primer la buguenvíl·lia, que algun dia haurà de fer podar perquè ja senfila fins a la finestra del dormitori; després els parterres de sota la paret de lest, les clívies que van sembrar el primer any i que shan multiplicat a cada nova primavera, i les alegries que, puntuals com sempre, comencen a brotar espontàniament allà on les van plantar fa no sap quants estius; tot seguit els testos de geranis resistents a totes les papallones malignes que puntegen la barana sobre les roques i el racó de la mimosa, ja sense flors i un pam més alta cada any.
«El meu raconet de lectura destiu On deu haver anat a parar la gandula i la tauleta de vímet on amb prou feines aconseguia encabir les ulleres de prop, el llapis i la maquineta, el llibre de torn i el quadern dels pensaments que no es podien deixar escapar?».
Li falta encara el racó dels cactus, que rega molt poc sempre ha sentit dir que volen poca aigua si no vols que set podreixin, i el massís dels rosers que ja exhibeixen moltes poncelles, algunes a punt dobrir-se.
I ja està. Recull i cargola la mànega i la torna a penjar a la caseta de les eines.
Seurà uns moments al banc de fusta de darrere els geranis i sencantarà amb el festival de taronges i daurats amb què el sol sacomiada rere la línia de la costa, a la dreta del poble? I ara! Ell només mira el terra, i revisa que no shagi entollat gaire: té entès que sempre és millor que les plantes pateixin una mica de set que no pas que sofeguin per excés de reg.
«Deu ser per això que no me nhe acabat danar i que només et puc veure a tu Et trobo tan desvalgut, tan tancat en el teu remugar que taïlla Ni tadones que és lhora bonica! Tantes vegades que ens havíem avisat, algunes tu, moltes més jo, que era el moment daixecar els ulls dallò que estiguéssim fent, de sortir i dabocar-nos a la barana per veure la desaparició tan espectacular del sol! Com dues criatures amb una joguina nova que no sacaben de creure. Perquè va ser-ho, una joguina, la nostra caseta vora el mar, no trobes? Quan vam tornar, després del Daltabaix Bé, ja callo, ja. A tu no tha agradat mai que recordi allò del Daltabaix Però ho va ser, i dels grossos. Diguem que, quan ens vam casar per segona vegada, instal·lats de ple a la cinquantena i tremolant a parts iguals de por i dil·lusió, tots dos vam saber que no podíem continuar vivint com si no hagués passat res, que calien canvis significatius i que els més importants havien dafectar les feines i el lloc on ens estaríem. No va poder ser immediatament, és clar, un dels Bessons encara era a casa i calia fer molts números i tancar moltes carpetes per no fer un altre pas en fals. Tu ja estaves tip de la farmàcia que havies agafat en tornar dEstrasburg. Ten queixaves contínuament i deies que tavorria fer de botiguer amb bata blanca, o sigui que la possibilitat dun traspàs tranquil i en bones condicions era lhoritzó més temptador. Jo ho tenia més fàcil, perquè podia demanar una jubilació anticipada a la biblioteca i seguir ajudant en leconomia domèstica amb les petites col·laboracions que des de feia anys em servien per matar el cuquet dartista frustrada: exposicions fixes o itinerants, mostres, hores del conte, itineraris, xerrades, debats literaris Bé, les mateixes activitats que havia començat a organitzar des de la biblioteca i que després duia allà on algú les demanés. Tot plegat, reminiscències, nostàlgia de tanta creativitat que havia abocat a la nostra Respirem. Ten recordes? Els estudis de biblioteconomia i documentalista, els havia tingut clars des de ben joveneta: els paperots ben plens de tinta, les històries passades, els relats ficticis, lencadenament de successos dels uns i dels altres em semblaven una ampliació de la vida de cada dia, aleshores massa esquifida vista pels meus ulls dadolescent desconcertada. Però després El dia a dia de la biblioteca municipal em queia al damunt, tu ja ho vas viure. Jo també em sentia una mica la botiguera, sense bata blanca en el meu cas, que despatxava productes molt estimats que no sempre eren valorats i tractats com hauria volgut. Aleshores ens vam empescar allò de la Respirem, als baixos de casa dels pares, a Sant Andreu. Tu vas ser imprescindible en aquella aventura. Jo tenia la idea: una llibreria especialitzada en literatura epistolar era una premonició? amb una sala mínima per a exposicions de petit format i actes culturals diversos: presentacions, xerrades, recitals i quatre taules i una barra on es poguessin servir cafès, sucs, infusions i alguns còctels dels que aleshores acabàvem de descobrir. Una bogeria, un somni que sacostava a una temptativa suïcida, i que no mhauria vist mai amb cor de tirar endavant si tu no mhaguessis donat la primera empenta i les moltes altres empentes i cops de mà que vaig necessitar per obrir-la. La cafexposillibreria, la vas batejar, per fer riure els nens. I, sense tirar coets, la Respirem va anar fent. Teníem el petit cercle de fidels que tant sempassaven una presentació com lexposició dun amic o qualsevol xerrada que haguéssim programat. Es venia algun llibre, pocs en realitat, però la cafeteria compensava i, a més, teníem ben clar que a un somni materialitzat no se li podia demanar que, a sobre, es convertís en el negoci del segle. Sense tenir en compte que el que proveïa de garrofes la taula familiar eres tu, que en aquell temps tenies un molt bon sou. Amb els tres nanos, no ens sobraven calés, per descomptat, però tampoc ens en faltaven. No hem estat mai gaire de luxes, tu i jo. Després, amb el Daltabaix perdona, perdona, la Respirem va passar a millor vida; bé, si es pot considerar una vida millor convertir-se en un local on es reparen ordinadors i es venen elements informàtics, que és el que ha acabat sent des que la vaig traspassar. I jo cap a la biblioteca, amb el cap cot i lactitud humil del fill pròdig que torna a la casa del pare. Calia assegurar uns ingressos estables i despatxar llibres era més segur que laventura de la Respirem, sobretot en solitari i en hores baixes. Lúnic aspecte positiu va ser descobrir que les biblioteques ja eren una altra cosa, que shavien omplert de vida i de gent que les feia servir no només per agafar llibres. Les activitats complementàries em van ocupar, distreure i donar el glop daire que necessitava. Però et deia que quan ens vam tornar a trobar i visca els eufemismes!, una de les coses que calia canviar era el domicili. La casa, el barri, la ciutat Tot estava contaminat de records bons i dolents dun passat que necessitàvem deixar enrere. Sobretot era imprescindible no esborrar, que això no sesborra mai del tot perquè ha estat escrit amb tinta permanent, sinó deixar de mirar aquells moments, aquelles paraules, aquelles ferides que havien quedat enganxats pels racons i encara coïen. Volíem escapar-ne, i lescapada es va acabar encarnant en la caseta del teu Oncle. La caseta amb lhortet, li dèiem de sempre. Però quan vam decidir el canvi imprescindible, lOncle encara era viu i en gaudia de manera intermitent: feia un parell danys que sestava en una residència, on havia volgut recloures quan havia descobert que viure sol amb tantes xacres no és el mateix que viure sol perquè et dona la gana, com havia fet fins ben passats els vuitanta. A la caseta el dúiem de tant en tant, si ens tocava fer-li de cangurs i lOncle estava prou estable perquè li permetessin sortir a passar el dia fora. La nostra pregunta On vol anar avui, Oncle? tenia una única resposta, A casa!, i hi fèiem cap. I passàvem el dia tots tres a la casa amb lhortet abandonat, que ell no volia ni veure. Mentre nosaltres preparàvem un dinar, que ja portàvem mig cuinat, ell seia al jardí quan feia bo, o a dins, amorrat a la llar de foc, si feia fred o el vent bufava massa fort. LOncle, conco i vividor fins que ja no va poder ser-ho, era lúnic germà viu de la teva mare i tu, lúnic nebot prou responsable per fer-sen càrrec ara que shavia tornat tan fràgil. Nosaltres dos aprofitàvem aquells dies, mentre ell feia capcinades a lombra de la mimosa o a la seva butaca de vellut verd tan ratat, per airejar la casa i anar posant una mica al dia aquell cau en què havia passat la seva vellesa daurada. LOncle, que tenia la pretensió darribar a centenari i desconfiava que els pocs estalvis i la prima pensió sestiressin fins aleshores, havia volgut posar a la venda la caseta tan bon punt va ingressar a la residència, però passaven els anys i no es venia: massa solitària, massa allunyada del poble i, a sobre, gravada encara amb les restes de la hipoteca que havia subscrit en comprar-la a lhora de la jubilació. Nosaltres, aleshores, no pensàvem en aquesta caseta amb lhortet, però sí en una caseta, amb hortet o sense, a la vora del mar. Això sempre havia estat obligatori. Fins i tot lhavíem buscada, amb més o menys convenciment, quan vam fer aquella mena de viatge de les segones noces. Ten recordes? La represa de lamor ens havia retornat una diguem-ne joventut i un hippisme que no havíem practicat mai quan érem joves de debò, que ens havia fet decidir a agafar el cotxe i anar cap avall, sempre per carreteres costaneres, fins a Màlaga, com a mínim. Paràvem, menjàvem i dormíem allà on teníem fam, estàvem cansats o hi havia una bona foto a la qual no ens podíem resistir. Jo, a més, menrotllava amb tothom, deies tu, i és que tot minteressava: els costums, les festes, els girs lingüístics, les tradicions, la gastronomia Sempre amb lorella i lull atents a possibles temes per a treballs futurs, llavors que havia descobert la meva vocació de documentalista i agent cultural a les biblioteques renovades. I alguna caseta ideal, en algun indret ideal, sí que hi vam descobrir, i per descomptat que va ser degudament fotografiada i arxivada per ser explorada el dia que poguéssim donar ales al nostre somni. Tan lluny, però Encara no gosàvem establir-nos a tants quilòmetres dels nostres, de tota la nostra vida. Feia vertigen. Fins que la mort de lOncle va precipitar la decisió. Això i que el Gros havia trobat la feina de la seva vida i marxava a empaitar bestioles en perill dextinció a les muntanyes de Cantàbria. Finalment, tu vas fer el cop de cap i jo al darrere, només faltaria! Vam posar a la venda el pis de Barcelona, vas traspassar la farmàcia, em vaig acomiadar de la biblioteca amb la promesa de seguir-hi col·laborant puntualment en les activitats que sorgissin, vam fer uns quants, bastants, arranjaments a la caseta per deixar-la totalment al nostre gust, vam liquidar les restes de la hipoteca i ens hi vam instal·lar. I, mira, gairebé tretze anys, lhem poguda viure junts. Segurament els més feliços, o almenys els més serens i plens de la meva vida. I tu encara lhas de seguir gaudint molts més, rei meu. Una mica de paciència i tornarà la vida, ja veuràs».