La María va morir el març del 1958, als setanta-un anys, dun càncer de matriu que li havia estat diagnosticat un any abans.
LAlejandro
Era el setè fill del matrimoni format per don José Morillo Llobet, comerciant, natural de Vic i establert a lArgentina, i de la senyora Corina Doremus, nascuda a Montevideo, a lUruguai.
Havia nascut a Buenos Aires el 3 dagost de 1883. Per tant, quan va iniciar la relació amb la María tenia vint-i-nou anys.
Encara que a la partida de naixement consta que era el setè fill del matrimoni, només es té constància dun germà, el José (Pepe), i de quatre germanes: la Cora, lElisa, la Clara i la Mercedes.
La família, potser ja amb la mare morta, havia tornat a Espanya quan ell era un nen. El pare va morir a Barcelona, abans del 1913, any en què lAlejandro i la María van iniciar la seva relació.
LAlejandro dirigia una fàbrica tèxtil, «Blanch & Morillo. Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas», que havia fundat el seu pare amb un soci, Jaime Blanch Riera, lany 1902. També era el cònsol general del Paraguai, càrrec que va ostentar durant onze anys, del 1909 al 1920. Les relacions diplomàtiques amb el país sud-americà sembla que tenien un gran predicament a la família, ja que el seu pare nhavia estat el cònsol entre el 1900 i el 1909, i el seu germà José, el vicecònsol, del 1909 al 1920, i el cònsol general després que el seu germà deixés el càrrec, del 1920 al 1924. LAlejandro també havia estat cooperador i conseller dhonor de la Casa dAmèrica.
El contacte amb la María es va produir a través de les seves germanes, la Cora i la Mercedes, amigues de la noia.
Lany 1913, quan va començar la relació, vivia al carrer Ausiàs March, 12, possiblement amb alguna germana encara soltera. Després de casar-se, el gener del 1914, aquest pis es convertiria en la casa familiar durant uns mesos.
Durant la Gran Guerra, les seves obligacions com a cònsol del Paraguai basades fonamentalment en les relacions comercials, ja que el país era ric en cotó i en extracte tànnic, recursos indispensables per a la indústria tèxtil i de ladobament a Catalunya es van veure ampliades per la necessitat de donar suport als ciutadans paraguaians que es trobaven dispersos per Europa i propiciar-ne levacuació.
La Guerra Civil (1936-1939) li va comportar lexpropiació de la fàbrica, on se li va permetre seguir treballant amb un sou molt baix, i deixar el domicili del passeig de Gràcia per fer successius trasllats amb la família, al carrer Mallorca i a la Diagonal, acompanyats sempre daltres parents.
Recuperada la fàbrica i instal·lats al pis de lloguer del passeig de Gràcia, 36, a linici de la dècada dels anys quaranta es va comprar una masia al Garraf, a mig camí entre Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Es deia Els Cocons. Segons la mare de la Veïna, la seva filla, sempre li havia agradat molt la natura però dençà de la guerra lopció danar a passar temporades al camp li havia esdevingut una autèntica obsessió.
Lany 1951 li van diagnosticar un quist hidatídic o un tipus de tumor al pulmó. El van operar però només lhi van netejar sense extirpar-lhi perquè el tenia massa escampat. Va morir el gener del 1952, amb seixanta-vuit anys.
Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general
1. Moltes de les informacions les trec directament de la correspondència. Daltres, potser un pèl més fantasioses, me les va anar proporcionant la Veïna quan em va venir amb la caixa de les cartes dels seus avis i em va fer un encàrrec tan particular. Les vam anar ampliant en converses posteriors.
2. La caixa en si ja és un poema. Atrotinada, dun cartró que imita les aigües de la fusta, té unes lletres de pal a la tapa: «cartas de los papás (para quemar)». Dins, hi havia les dues-centes setanta-tres cartes, sense sobres, i alguns fulls solts de tipus divers que corresponen a diferents anys i autors: un gràfic de temperatura llarguíssim; lesquela, retallada dun diari, dun cunyat dA. mort a Salamanca lany 1937 en plena Guerra Civil; una carta amb capçalera dun paisatge de Lucerna i una lletra gòtica historiada en excés, que es llegeix molt malament, escrita en un idioma barreja de castellà, alemany i francès, i que adreça a M. un o una tal H., el 1899; els quatre fulls de La Vanguardia del 27/1/1939: «En este momento histórico La Vanguardia dice ¡Presente!»; el certificat de baptisme dA.; dues cartes de la Carmen, la germana de M., de lagost del 1916, des dun hotel dArenys de Mar; una targeta de visita dA., amb rivet de dol, que conté una nota escrita a llapis, adreçada a M., i una llista de la compra de diversos fulls, enganxats amb una agulla de cap, amb els preus de cada producte.
Però lautèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper salterna amb daltres, però hi predomina el de mida reduïda, molt dacord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de lhotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.
Però lautèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper salterna amb daltres, però hi predomina el de mida reduïda, molt dacord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de lhotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.
Les cartes dA. estan escrites amb formats més variats, però la majoria ocupen folis més grans, de diverses qualitats. Des de fulls amb gramatge dens, com les de M., fins a daltres de molt lleugers, que gairebé transparenten. Molts tenen la capçalera de la fàbrica o del consolat del Paraguai. També hi ha diverses cartes escrites amb papers timbrats destabliments de restauració fondes, restaurants, cafès, balnearis on sopava alguns dies dels seus llargs estius, o feia una pausa en els desplaçaments a Puigcerdà. I en trobem també algunes amb ribet negre de dol, sobretot de lany 1916. La més curiosa, però, és una de les primeres enviada a Lamalou, amb tres fulls, al primer dels quals ha enganxat un petit retrat de M., que encapçala amb una broma: Què et sembla aquest nou paper que he comprat? En diuen paper de la «Reina adorada». Apa! (Barcelona, 16/7/1913). Totes les cartes dA. estan redactades amb una cal·ligrafia elegant, molt correcta i entenedora, i potser amb algun tipus de pauta, perquè les rengleres són impecables.
3. Sobre els escrúpols de la Veïna. Eren normals. A mi també me nhaurien agafat si es tractés de la meva família. Però, per sort, van guanyar les ganes de donar a conèixer el tresor duna correspondència tan plena de memòria, de memòria històrica, com ara en diuen. Quan em va donar la caixa i em va fer lencàrrec, em va fer jurar que de moment només mho miraria i que no es publicaria res si ella no hi donava el vistiplau. Voler i doler. Ara que ja no hi és, la pilota ha quedat a la meva teulada, amb la dicotomia de sempre entre el respecte a la intimitat de laltre i el deure o el privilegi del testimoniatge duna època, relativament propera, però ja clausurada. Aquestes cartes de la doble, no, de la triple traïció, em cremen a les mans. Hi segueixo treballant i ja veuré què en faig, finalment.
4. Sobre el certificat de baptisme dA., que sol·licita lany 1901 des de Barcelona, un munt de dubtes. Per què el devia necessitar als divuit anys? Per temes del servei militar? Va conservar sempre la nacionalitat argentina o tenia una doble nacionalitat? O triple, si fos possible, perquè als marges del document hi ha segells oficials del ministeri corresponent de la República Francesa, que potser es justifiquen pel cognom de la mare, Corina Doremus, uruguaiana però dorigen francès. També hi ha altres segells argentins que donen fe que el certificat és legal, que consta en tal foli de tal registre i que la signatura del capellà oficiant és autèntica. Finalment, hi ha una anotació, la que sembla més moderna, que diu: «Contrajo matrimonio en la parroquia de la Purísima Concepción y Asunción de Nuestra Señora de Barcelona en el mes de enero de 1914», signada per un prevere daquesta església. El certificat de baptisme, a banda de ser curiós, introdueix un altre dubte. Shi afirma que es tracta del setè fill del matrimoni format per José Morillo, natural de Vic, de quaranta-dos anys dedat, de professió comerciant, catòlic i que sap llegir i escriure, i per Corina Doremus, natural de Montevideo, de trenta-tres anys dedat, de religió catòlica i que sap llegir i escriure, evidentment sense professió, a part dels seus set fills als trenta-tres anys! Aleshores, si A. era el setè, quan havia nascut i segurament mort un germà o una germana que no apareix mai a la seva història?
5. En relació amb A. i la seva etapa il·lusionada per la masia del Garraf, la Veïna em va deixar veure i encara la conservo la que segons ella era una de les poques fotografies, i sens dubte la més bonica, conservades della amb lavi. La Veïna deu tenir més o menys un any i mig i a A. nhi deuen quedar no gaire més de tres de vida. A. seu en unes pedres, al costat del que sembla un pou, amb les mànigues de la camisa arromangades, pantalons amples amb gira i uns botins que semblen de lona, amb sola despart. La nena du petits monyos i un vestit emmidonat amb farbalans als tirants, està dreta, es recolza a les cames de lavi i mira, amb cara de no tenir-les totes, un ramet de flors que ell li ensenya amb la mà que no usa per subjectar-la.
6. Caldria dedicar una especial atenció a levolució de les salutacions i els comiats per part dA., ja en aquest primer bloc de cartes. Des del formal Senyoreta María Simón de les dues primeres fins a La meva estimada María, de la setena, per acabar arribant a la ja eufòrica de la vuitena, Mariucha meva. I també, pel que fa als comiats, que van des del formal, respectuós i ponderat de la primera carta, Del seu bon cor espero benvolença per a la meva gosadia, pregant-li que accepti la demostració de la meva més profunda així com sincera admiració i simpatia. Alejandro Morillo, passant pel més atrevit de la cinquena, Prometo ser en endavant més formal i retenir tant com pugui aquest carinyo que cada dia creix cap a vostè, dAlejandro, fins a arribar a lexplosió del de la vuitena des de la seva recentment estrenada condició de nòvios formals: Adeu, la meva estimada Mariucha, men vaig al llit perquè demà he de llevar-me a les sis, però abans de fer-ho poso en aquesta carta amb tot el meu carinyo uns quants mimos dels molts que the de fer i amb què somia sempre el teu Alejandro. En canvi, en el cas de M., hi trobem molta menys variació i més convencionalisme en les salutacions: Estimat Alejandro o El meu estimat Alejandro, i uns comiats segurament ja molt atrevits per a la seva mentalitat, però igualment convencionals: Pot sempre comptar amb lafecte sincer de la María, o Adeu, Alejandro, esperant poder-li parlar aviat, li envio un afectuós record. La seva María.