Avui, en canvi, ha quedat paralitzat a la mateixa llinda.
Què és això? Els refotuts Gats No li vaig deixar ben clar que aquesta habitació havia destar tancada, que no calia tocar-la? Que potser més endavant Però aquest coi de Paqui sempre ha estat didees fixes: que shavia de ventilar de tant en tant, que almenys calia deixar la porta dos dits entreoberta perquè si no tants papers sacabarien florint Doncs té, ja els han ventilat! I ara, què?
Ella sesgarrifa amb Ell veient lobra dels Gats, que, segurament buscant restes de la seva olor cada cop més difuminada, han convertit el caos ordenat en caos absolut. Dos Gats capiculats adormits plàcidament al costat del teclat en una taula gairebé desembarassada que contrasta amb el terra, invisible a causa de lescampall de papers, llibretes i arxius esbatanats que ara fugen esperitats i sorpresos, després que els sabatots de regar els impactin amb tota la ràbia del braç que els ha llançat i que ara tanca la porta amb la mateixa fúria.
Fora daquí, animalots! Que es floreixi tot si vol!
Els Gats, la Gata i el Gat, havien arribat sense buscar-los. Primer, ella, que voltava per les roques de la cala del costat i que de mica en mica, com que li posaven menjar feia pena de veure aquella pell tan deslluïda i tot el costellam que es marcava damunt la panxa penjant, es va anar acostant al jardí fins a quedar-shi. Ell havia insinuat dur-la al veterinari per esterilitzar-la, però Ella shi havia negat. «Si per aquí no hi ha més gats Es posaria com una truja, pobreta!». Però sí que nhi havia, de gats, o almenys nhi havia un, que la va deixar prenyada al cap de poques setmanes dhaver-la acollida. De tota la gatada, van decidir només deixar-nhi un, el Gat, i els altres van desfilar cap a un centre dacollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era dEll; el Gat, totalment dElla. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de loperació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora dEll, amb els ulls ben rodons fixos en lobjecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un amour fou, deia Ell, que preferia ladoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des duna distància còmoda, a lamor invasiu del Gat, que quan Ella treballava shavia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.
«Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa dacollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també men sento, dòrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».
I ara, a més, li dol contemplar el munt de paperassa informe en què sha convertit el seu treball dels últims anys! Un treball tan incert com suggeridor, tan absorbent com gratificant, tan ple de dubtes com dexpectatives. Si Ell shi veiés amb cor dendreçar-lo, potser algú o altre el podria continuar, a la seva manera, per descomptat. I encara sort que les cartes originals eren a larmariet amb porta de vidre, lúnic que es pot tancar amb clau, ben desades i ordenades en grans sobres datats! Si arriben a ser a la taula
Aquelles cartes, tan llamineres de fer sortir a la llum però amb un futur tan ple de dubtes Les cartes de la doble traïció, les havia anomenades la Veïna, abans que ella les rebategés de la triple, de la quàdruple o ves a saber de quantes més traïcions!
La història havia començat feia bastant temps. Uns quants anys abans de morir, la Veïna havia rebut una sol·licitud de col·laboració de la Fundació Tàpies, ubicada a ledifici duna cèlebre editorial fundada pel seu besavi, amb un soci, a finals del segle xix. Lhavien informat que preparaven una exposició sobre els orígens de ledifici singular que els acollia i sobre els fundadors daquella mítica editorial que havia situat Barcelona al cim de la indústria de les lletres de lèpoca. Volien commemorar el cent trentè aniversari dels seus inicis i sadreçaven a tots els familiars localitzables per demanar-los el que hi poguessin aportar: documents, fotografies, objectes en préstec, per descomptat, que il·lustressin la vida i la història daquella institució. La Veïna de seguida havia pensat en la caixa de les cartes, que no recordava on lhavia entaforat però que aviat va descobrir damunt de larmari de la roba blanca. Una caixa de cartró que imitava la fusta però que no era de fusta ho demostraven les cantonades abonyegades en què apareixia el gris del paper, amb una tapa on la seva mare havia escrit amb lletres de pal i cursiva «cartas de los papás (para quemar)». Un fotimer de papers de diferents formats amb rengles atapeïts i dos tipus de lletres ben diferenciades, sense sobres però per sort perfectament datades. Les cartes dels papàs, és a dir, dels avis de la Veïna, la María, filla dun dels editors, i lAlejandro, el seu promès i després marit.
Cartes de la doble traïció, les havia anomenades quan les hi va presentar, perquè la seva mare li havia demanat que les cremés quan ella faltés, cosa que evidentment no havia fet, com tampoc havia estat capaç de destruir-les la mare de la Veïna davant del prec de la seva, aquella María que signava la meitat de les cartes. «No he tingut mai esma dendreçar-les, ni les he llegides senceres. I no sé si poden contenir informacions que convinguin per a aquesta exposició que prepara la Tàpies. Però he pensat Tu no te les podries mirar? Hi entens molt, daixò de papers antics i dexposicions. És només perquè em diguis si tenen algun interès. Es veu que encara falten molts mesos per a laniversari: tenim temps abans de decidir què en fem», li havia dit, amb cara de prec disfressat de disculpa.
«Prec? Disculpa? Un tros de regal, aquella caixa de cartró que volia semblar fusta! Com mhi hauria pogut resistir? Una correspondència tan extensa que abraçava part del primer quart del segle passat! Loportunitat de furgar en la vida duna parella que devia ser coetània dels meus avis que no havia pogut conèixer, de remenar papers tan vells, de tafanejar la vida duns altres! Crec que ni tan sols vaig dissimular ni fer veure que ho entomava com un favor! A bodes em convides! Vaig agafar la caixa com si fos el Sant Grial i mhi vaig submergir com qui es llança a una piscina de xampany francès».
A partir daquell dia havien seguit setmanes, mesos, de gaudi pur: classificar, transcriure, començar a destriar els temes de la quotidianitat, resseguir levolució dels sentiments, observar de primera mà els costums duna època i duna classe social molt marcada, treure el nas a la intimitat duna parella i als moviments dels satèl·lits familiars; submergir-se en unes vides autèntiques, en uns personatges que havien estat, que havien viscut en unes coordenades de temps i espai concretes i que ara se li revelaven amb enormes dosis dinnocència i autenticitat!
Després la cosa shavia anat embolicant: la Veïna, veient el seu entusiasme, que depassava lexposició i sorientava cap a altres possibilitats de publicació, havia començat a dubtar. Normal, havia pensat Ella: «Jo hauria fet el mateix si fossin les cartes dels meus avis». Ell també lhi insinuava, tímidament, amb respecte, sense voler influir en una decisió que no li pertocava: que si el respecte a la intimitat, que si la privacitat Tenien raó. Ella se nadonava, però el material li semblava tan llaminer, tan valuós, tan digne de veure la llum. Fins que
«Però ara què fas? Tanques la porta i prou? Ten vas tan tranquil? Ni tan sols tajups a recollir les llibretes més grans o els arxivadors? No veus que estan agafant males formes? Va home, la mort, les morts, ja han escombrat els dubtes, no trobes? Ara ja no compta la doble traïció, ni la triple, ni Almenys, no ho deixis tot remenat per terra, tu que saps el munt dhores que hi vaig esmerçar, i tantes il·lusions, tantes incerteses, tanta vida. Algú o altre ho podria seguir, potser. I a tu mateix, no et serviria de distracció? Va home, torna-hi, sisplau!».
Querida María de mi corazón /
Mi querido Alejandro
Y cada vez que levanto los ojos del papel, me figuro verte delante de mí mirándome como tú sabes mirarme y como lo harás durante las horas de felicidad que en este sitio pasaremos juntos (Barcelona, 5/5/1913).
segon sobre
Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació
Ten recordes, Nano meu, de què fa un mes, avui? No ho dubto. Em sembla veuret pel passeig de Gràcia i venir cap a nosaltres amb una cara tota satisfeta i dir-me que ja érem nòvios. Quina alegria tan gran vaig tenir. Després, a la nit, al Novedades, tota la nit juntets. Alejandro meu, has destimar molt, molt, la teva María perquè ella testima cada dia més (Lamalou, 30/7/1913).
A lúltima carta des de Lamalou, des del primer dels exilis daquell interminable primer estiu, la María recorda el dia que lAlejandro li va fer saber que ja no eren promesos clandestins, que linsubornable pare havia donat el vistiplau definitiu, que ja es podien considerar oficialment nòvios i que havien començat a parlar duna data per al casament.
Les coses podien haver anat més o menys així: «El xicot convé, ha superat tots els filtres de seguretat. La Nena hi està més que entusiasmada. Doncs que es casin al més aviat possible, que cal evitar perills innecessaris».
Amb tot, ells dos, la María i lAlejandro, ja tenien pensat el casori des del primer vistiplau, encara tímid i condicionat, arrencat a començament del mes de maig.
Amb quina ànsia espero aquell temps en què aquí, entre aquestes mateixes parets, no em trobaré més sol i sí acompanyat de la meva estimada María (Barcelona, 5/5/1913).
Les quatre parets són les de la casa familiar, al carrer Ausiàs March de Barcelona, des don lAlejandro escriu la primera carta conservada en què sempra el tractament de tu.
A partir daquí, i sempre entre ells perquè el prometatge oficial encara estava en mans del gelós editor, van avançant sense titubeigs.
Perquè no se toblidi aquesta data, guarda lanell que enrotlla aquesta carta on lhe feta marcar, com espero també que en farem marcar dues més que seran igualment acabades en 13 (Barcelona, 21-22/5/1913).