Arribats en aquest punt, sorgeixen dues consideracions ineludibles. La primera: per quin mitjà lAlejandro fa arribar aquestes cartes mig clandestines? No sembla probable que les facturi per correu ordinari, amb la doble quartilla de paper dun gruix considerable enrotllat dins dun anell. I la segona: aquesta segona data acabada en 13, que lenamorat vol fer gravar en dos anells més, no apunta inexorablement a la intenció de casar-se abans dacabar lany, només vuit mesos després diniciar la tímida aproximació?
Com el mateix Alejandro evidencia en lesmentada carta, escrita a tocar de mitjanit, un cop trencat el primer glaç la primavera empeny amb tot límpetu.
Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui sacompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart dhora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem doblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. [] De les roses que tenvio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X.Soc una mica exagerat i tespantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes daquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).
Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui sacompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart dhora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem doblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. [] De les roses que tenvio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X.Soc una mica exagerat i tespantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes daquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).
Després, en cartes posteriors, descobrirem que cada X és un petó. Tenen pressa, queda clar.
Per desgràcia, amb lenamorament en plena efervescència, ja plana damunt dels novells amants el fantasma de la primera separació, llarguíssima, insuportable en aquell moment. La María i lAlejandro shi preparen com poden i intercanvien fotografies, «retrats», per endur-sels o quedar-se amb la figura estimada, a falta de la persona real. En una targeta gran que no té data, però que sendevina que arriba en vigílies de la marxa, lAlejandro escriu:
He triat el de bust, no perquè hi estiguis millor, perquè a tots dos estàs divina com ets, sinó perquè em sembla que veient-te de mida més gran em semblarà que et tinc més a prop.
La partida arriba inexorablement el 10 de juliol, i aquell mateix matí a les set lAlejandro escriu a la María des de la fàbrica, perquè la carta surti amb lexprés i ella no es quedi sense ni un sol dia.
Ja fa molta estona que soc aquí arreglant-ho tot per poder arribar amb puntualitat a lestació. Que Déu vulgui que puguem estar junts una bona estona. Estic molt trist de pensar en els dies que estaré sense veuret i ja voldria haver arribat al 15 de setembre per no deixar de veuret cap dia (Barcelona, 10/7/1913).
I a la nit, trist i enyorat, hi torna per explicar-li el seu primer dia en una Barcelona buida de sobte.
Quan the deixat, més ben dit, mhas deixat, he anat a la fàbrica fins a les dotze i després a dinar a casa en companyia de lEduardo, que té la seva dona a Premià, i del tronera del Pepe. A la tarda he tornat, per variar, a la fàbrica, fins a les vuit, que he vingut a sopar, esperant amb ansietat acabar i posar-me amb el teu retrat al davant a dir-te tot el que se mocorri, com estic fent ara. Després de tants dies de veuret diàriament, em sembla impossible que aquesta nit no pugui veuret, així que calcula com de més impossible mho semblarà demà (Barcelona, 10/7/1913).
LAlejandro confessa que quan lha vista marxar, he estat a punt de fer el nen, i li fa una broma que es repetirà sovint, ja que sembla que la María té la llàgrima fàcil.
I tu, què tal? No has premut lesponja i vessat unes llagrimetes, tan pròdiga com sols ser-ne? (Barcelona, 10/7/1913).
A penes han passat quatre mesos des del primer contacte, aquell tímid suggeriment de poder veure-la al jardí quan ell passés per davant de la casa, aquella mena de salconduit per iniciar laventura, però sembla que ja no saben, o no volen, viure lun sense laltre.
La primera carta de la María des del seu exili francès és un plany inconsolable i una demostració duna intensa emoció, gairebé infantil i, no obstant això, commovedora en la seva innocència.
Quin dia tan trist ha estat per a mi el 10 de juliol, no tho pots arribar a pensar. Quan el tren ha començat a caminar i no the vist més, mha semblat que no podia respirar, és a dir, una cosa molt estranya. Cada quart dhora que passava pensava que ja era més lluny del meu Alejandro, tan bo i que mestima tant. [] Mhe posat al davant don havies estat assegut i el meu pensament sempre estava amb el meu Nano. No et pots arribar a imaginar les estones que he passat amb la bossa de mà oberta i el teu retrat, però de manera que només el podia veure jo, però tots shi fixaven; cadascuna de les meves germanes em deia alguna cosa. La Carmen em deia «No tamoïnis, no veus com està de content?», perquè tenia el teu retrat petit, on estàs rient (Lamalou, 10/7/1913).
I aquí comença una llarga etapa en què la correspondència de cada dia és lúnic fil que els uneix i els alimenta. Enyorats i il·lusionats a parts iguals, ho afronten amb els ulls posats en els sis mesos que els obliguen a esperar abans dun casament que ja no es treuen del cap.
Les cases i els llocs
Fins a aquest moment ens hem mogut entre les seves dues cases, un establiment termal francès, leditorial del pare de la María i la fàbrica tèxtil de lAlejandro. També shan citat en alguns llocs desbarjo o per caminar, com el passeig de Gràcia, el Liceu o el teatre Novedades, el Saturno Park un parc datraccions construït dins del parc de la Ciutadella o lEstació de Barcelona, que podria ser el Baixador del Passeig de Gràcia o lactual Estació de França.
La casa de la María.
Lany 1913 viu amb els seus pares i germans en un palauet que leditor sha fet construir en un solar del carrer Mallorca i que, amb el temps, es convertirà en un dels col·legis per a nenes preferit per la burgesia barcelonina, el Loreto. És obra de Josep Domènech i Estapà, que uns anys després començarà a construir-ne un altre de semblant als terrenys del costat per al soci de leditorial, Ramon Montaner Vila. El palauet Montaner, amb tot, no lacabarà aquest arquitecte, sinó un nebot seu, Lluís Domènech i Montaner, també nebot per part de mare del coeditor. Aquesta última edificació, encara en peu, allotja en lactualitat la seu de la Delegació del Govern dEspanya a Catalunya.
Al palauet Simón, enllestit lany 1886, neix i viu la María fins que en surt el dia del seu casament, després duna celebració doble que descriurem més endavant.
I és en el seu jardí, o en la bellíssima rotonda envidrada que el coronava per la part posterior, on se situa la jove pretesa quan lAlejandro la requereix per primera vegada perquè li faci un senyal, perquè encengui el llum verd que els ha de permetre començar a estimar-se.
Uns anys després, la família Simón abandonarà el palauet per instal·lar-se a lantic habitatge del passeig de Gràcia, on es retrobarà amb la parella de lAlejandro i la María, ja ampliada amb un membre i mig de més.
La casa de lAlejandro.
Lany 1913 lAlejandro viu, juntament amb alguna germana encara soltera i una parella dempleats el Ramón, que li fa de mosso a la fàbrica i de xofer i ajudant en tot, i la seva dona, la Cristina, que atén les tasques de la casa, en un ampli pis al carrer Ausiàs March, 12, a lEixample barceloní.
Les Thermes de Lamalou.
El 1913 la família Simón en bloc passa tres setmanes en un establiment termal francès, que, per les referències trobades en diverses cartes, ja havien freqüentat altres estius. Es tracta del Grand Hotel des Thermes, a Lamalou-le-Haut, al departament dHérault, en plenes muntanyes del Languedoc, a la regió dOccitània. Lestabliment disposa, a més de les instal·lacions termals, de teatre, grans jardins i una gamma de recorreguts amb paisatges suggeridors per a curtes i llargues excursions. Allà la família de leditor hi fa salut i vida social.
LEditorial Montaner y Simón.
LAlejandro sentrevista amb el seu futur sogre al despatx que el senyor Simón té a leditorial. Fundada entre 1861 i 1867 (el ball de dates no sacaba mai) per ell i un soci, Ramon Montaner Vila, té diverses i indeterminades ubicacions abans dinstal·lar-se al carrer Aragó, 225, en un dels primers edificis modernistes de Lluís Domènech i Montaner, entre els anys 1882 i 1885 (de nou, les dates ballen). Ledifici, amb una proposta de façana on es combina el maó vist i el ferro, és pionera en larquitectura urbana barcelonina i té unes grans dimensions. Lempresa manté una activitat i uns nivells de qualitat que la posicionen com a referent en el món editorial nacional i internacional de lèpoca. Incorpora nous sistemes dimpressió a la impremta tradicional i es dedica especialment a publicar obres monumentals sobre història, art i cultura, i també edicions de bibliòfil en llengua castellana. A la planta baixa de la seu hi treballen dos-cents quaranta operaris i fan servir cinc-cents mil quilos de paper a lany. Arriba a tenir més de vuit-cents corresponsals, subscriu acords amb catorze empreses sud-americanes (a Buenos Aires, Montevideo, Santiago de Xile, Valparaíso, Puerto Rico, lHavana, Mèxic, San Salvador, Bogotà, Guatemala, Caracas, Lima, El Callao i Guayaquil) i el volum dexportacions al continent americà es valora en mig milió de pessetes anuals. Durant el primer quart del segle xx té més de dos-cents cinquanta títols al catàleg, alguns de molta volada com la Historia general del arte, que dirigeix el mateix Domènech i Montaner, la Biblioteca universal ilustrada, el Diccionario enciclopédico hispano-americano de ciencias, artes y literatura i prestigioses revistes com La Ilustración Artística i El Salón de la Moda.
La fàbrica tèxtil de lAlejandro.
«Fábrica de Tejidos de Novedades Blanch & Morillo. Viladomat, 165. Teléfono 414», diu una de les capçaleres del paper de carta fundacional; «Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas. Blanch y Morillo. Cortes, 622. Teléfono 1359», diu la capçalera del paper de carta amb què lAlejandro escriu sovint a la María, previsiblement en les interminables hores de feina.