VIURE PERILLOSAMENT
Primera edició: octubre del 2019
© del text: Gemma Pasqual i Escrivà, 2019
© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2019
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa
Il·lustració de coberta: Irene Pérez
Maquetació: Eduard Vila
Producció de lePub: booqlab
Amb el suport del Departament de Cultura
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ
VIURE PERILLOSAMENT
UNA DONA DE SAL, DOTZE
ESCRIPTORES, UNA PINTORA I UNA SENYORA
ASSEGUDA A LAUTOBÚS
TAULA
Pròleg: La dona de sal
Bunga bunga
Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury
La carta estripada
Mercè Rodoreda i Andreu Nin
Esmaixellada
Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre
Farta
Rosa Parks i Recy Taylor
El col·leccionista
Anaïs Nin i Henry Miller
Mil francs suïssos
Aurora Bertrana, Monsieur Choffat i loncle Ramon
La figuereta
Caterina Albert i el senyor Emili Gandia
«Chocho viejo»
Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós
Despentinada
Frida Kahlo i Lev Trotski
La dona pecadora
Isabel de Villena i Jaume Roig
Una pila de maons per fer un edifici
Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu i el professor de matemàtiques
Una espia russa
Carmen de Burgos i la seva filla
El cor pútrid del poeta
Mary Shelley i Percy B. Shelley
Res... una novel·la
Jane Austen i Cassandra
Sense ser aventurera, he viscut com sha de viure: o sigui, perillosament.
MERCÈ RODOREDA
PRÒLEG: LA DONA DE SAL
Un esguard! I aglevats per un dolor mortal els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.
MARIA MERCÈ MARÇAL
Sotges cega la ciutat damnada, et gires per curiositat, en parar lorella i sentir que us empaiten. Sobtada pel silenci, amb lesperança que Déu sho hagi repensat.
Havia sortit el Sol sobre la Terra quan arribaves a Sóar. No hi havia cap núvol al cel. Aixecaves el braç esquerre per eixugar-te la suor del front, quan de sobte una espurna encegadora ha cobert tot el cel, seguida dun terrabastall ensordidor. Thas sentit envoltada pel tro més fort que havies sentit mai. Era el so de lunivers en explosió. Déu havia fet ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. Un glavi lluminós segant larrel més viva. Tot duna se sentia un gran terratrèmol, acompanyat derupcions, llamps i flames, i destruïa les dues ciutats i tota la plana, amb tots els seus habitants i els animals i les plantes. En la fugida, tota cuca viva sarrossegava i saltava en una munió que feia pànic. Déu és gelós i venjador, venjador i furibund, implacable amb els seus enemics. Lestrèpit del dia de Déu és esgarrifós: hi demana auxili fins i tot el guerrer. Ha estat un dia dira, dangoixa, de calamitat i de misèria, un dia de tenebres i de foscor.
Lhome just segueix lemissari de Déu, gegantí i resplendent per la muntanya negra. I tu el segueixes a ell, camineu en silenci. Mires les sandàlies de Lot: en avançar dibuixen un solc en la sorra. Darrere seu sestén un fong de pols, fum i foc acompanyat dunes línies verticals que semblen escampar-se infinitament cap al cel. En deixar el farcell a terra et gires mentre et cordes la corretja de la sandàlia, per no haver de continuar mirant el clatell virtuós del teu marit Lot. Per la certesa sobtada que, si mors, ell ni tan sols saturarà. Per això et gires, per la desobediència dels submisos.
Làngel escriu un sol camí, per la muntanya negra brilla un sol traç, la vall verdeja en va. Les teves dues filles han desaparegut darrere el cim del turó. Has notat el pes de la vellesa, de lallunyament, de la vanitat duna vida errant, de la somnolència. I et gires per una sensació de solitud, per la vergonya de fugir damagat, pel desig de cridar, de tornar.
No és massa tard, encara pots mirar. Mirar les torres roges de Sodoma on vas néixer, la plaça on cantaves, el pati on filaves. Els finestrals deserts de la casa alterosa on van néixer els fills, fruit dun vincle feliç. Et gires per recança duna gibrella de plata, per la casa devastada, pel dolor de la teva vida, per la solitud en parella, pels llavis falsos que et traïen, per la fredor mortal als ulls, perquè el món és aspre i brutal.
Mires enrere, cap veu no coneix el teu nom. Et gires de la ràbia i Déu no et salva. Veus un gran centelleig blau i una gegantina bola de foc, cinc vegades més gran i deu vegades més brillant que el Sol. Cap allà avança una poderosa flama, gairebé de color blanc, i sents un gran estrèpit. La Terra tremola. És com si el Sol hagués explotat. Hi veus morts, molts morts, desfilant com un exèrcit de fantasmes cremats, amb les cares desfetes i les orelles foses. No semblen humans, la pell els cau a bocins, com parracs. I sents un dolor punxant que sestén per tot el teu cos, com si taboquessin una galleda daigua bullent sobre la pell. I corres, tarrossegues, giravoltes, fins que una foscor es desploma del cel, i amb ella una sorrera calenta i un plujam daus mortes. Per la manca dalè, et cabdelles moltes vegades. Si algú thagués vist, hauria pensat que ballaves. I de cop et llancen a les tenebres, el teu cos allà resta, ebri de pluja daigua negra i sol. Un esguard! I, aglevats per un dolor mortal, els teus ulls ja no poden, de sobte, mirar més; quedes blanca dangoixa, extenuada i sense memòria. El teu cos ha esdevingut de cop sal transparent i les cames lleugeres sarrelen a terra. Has donat la vida només per un esguard. I has cridat el teu nom: Edit, i ningú mai no tha sentit.
BUNGA BUNGA
No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment.
VIRGINIA WOOLF
Virginia va decidir que ella mateixa es tallaria els cabells.
Quina festa! Quina aventura! Va obrir de bat a bat el balcó del número 14 del carrer Fitzroy de Bloomsbury i va sortir a laire lliure. A Londres feia un dia de febrer ennuvolat i una mica humit. Quina calma més silenciosa. Com el petó duna onada, fresc i penetrant, als seus vint-i-vuit anys, solemne, plantada a les portes del balcó, una estranya sensació sapoderava della, alguna cosa terrible però molt divertida estava a punt de passar. Va pensar en les paraules que havia de dir quan no sabés què dir. Dels seus llavis va sortir: «Bunga bunga».
Es va encendre una cigarreta i la seva vista es va fixar en lhabitació a través del fum del tabac. Li agradava la tauleta de vímet, el cofre on guardava cartes lligades amb cintes i tiges despígol, lestufa, els tres crisantems en larrodonit gerro de vidre sobre la lleixa de la xemeneia, el llenç que havia pintat la seva germana Vanessa, en el qual podia admirar un vaixell enmig de lonatge, navegant, imponent, cap a un far.
Va seure davant del mirall del tocador, es va pintar la cara de negre, es va posar uns bigotis i una barba postissa, es va ajustar un turbant als cabells i es va penjar unes gruixudes cadenes dor del coll dun caftà verd, el seu color preferit. En observar-se disfressada dhome, va pensar que en trencar-se el mirall la imatge desapareixia. Va apartar aquest pensament, fent-se lullet a ella mateixa, va repetir les paraules màgiques: «Bunga bunga», i va aixafar la cigarreta en un cendrer en forma de petxina.
La seva germana Vanessa, que havia vingut a visitar-la, darrere seu, asseguda a la vora de la cadira, recolzava el front en el palmell de la mà i negava amb el cap, contrariada. No li feia cap gràcia aquell joc, el trobava perillós. El seu germà Adrian reia divertit. Ajudat del seu amant, Duncan Grant, triava un barret per disfressar-se.
Adrian! va dir Vanessa al germà. Posa una mica de seny! Parlava amb nerviosisme, el cap enrere en una estranya postura, mirant-lo de dalt a baix.
El seu pla era fer-se passar pel sultà dAbissínia i la seva comitiva, perquè la Royal Navy els mostrés el seu vaixell insígnia, lHMS Dreadnought. Lautor intel·lectual daquella pensada era Horace de Vere Cole, que havia assumit el paper dacompanyant del grup en representació del Foreign Office. Cole ja era conegut per les seves bromes, com ara imitar el primer ministre, a qui sassemblava força. Adrian admirava Cole; com la majoria de les persones de la seva condició, quedava francament fascinat per qualsevol signe dexcentricitat, especialment en les persones de posició folgada.
Adrian seria lintèrpret. Com que no van trobar cap diccionari dabissini, es van inventar un llenguatge que era una barreja de suahili amb citacions gregues i llatines dHomer i Virgili. Duncan Grant portava una túnica, com la de Virginia i els seus amics destudi, Anthony Buxton i Guy Ridley. Se sentia incòmode i es queixava perquè deia que li anava gran.
Vanessa va fer una fotografia a tot el grup disfressat reunit a la sala destar. Els sofàs omplien els miradors de les tres allargades finestres degudament vestides de discretes cortinetes de setí. Un aparador de caoba proveït de brandis, whiskies i licors ocupava un discret espai. Marxaren ràpidament. Vanessa els acomiadava amb la mà, palplantada a la porta, mentre veia allunyar-se el taxi que els duria fins a lestació de Paddington. Amoïnada, sacsejava el cap a un costat i cap a laltre fins que, com una baldufa esgotada de tant de fer voltes, va calmar el gest.
El trànsit era terriblement dens. En arribar la comitiva, van travessar lestació sense dir paraula, observats per centenars dulls curiosos. Caminaven a poc a poc vora landana fins que es van aturar. Virginia es va quedar per uns moments contemplant els trens. Tenia la sensació perpètua destar fora, molt lluny. La imatge de Cole, que anava vestit molt elegant amb un barret de copa i parlava confidencialment amb el cap de lestació, la va treure dels seus pensaments. Es presentava a si mateix com a Herbert Cholmondesly del Ministeri dAfers Exteriors i va demanar un tren especial disposat a portar un grup de prínceps abissinis a Weymouth.
Antecedits per un telegrama enviat per un còmplice, que signava com a Tudor Castle, al cuirassat tot es va posar en marxa per donar la benvinguda al sultà amb una cerimònia proporcional al seu rang. En lúltim moment es van adonar que no tenien les partitures musicals de lhimne dAbissínia. El vicealmirall ho va resoldre substituint-lo per lhimne de Zanzíbar; al cap i a la fi era la colònia més propera a Abissínia. Al vaixell, tots funcionaven com formigues: donaven lluentor als canons, enceraven els passadissos i van posar la catifa vermella i llarga que es feia servir per rebre la reialesa. En menys de dues hores tot va estar a punt.
Esperaven la comitiva abissínia al port per transportar-los al vaixell de guerra. El vaixell era més petit i més lleig del que havien imaginat. Quan van arribar al cuirassat, la Marina va rebre els prínceps amb tots els honors propis duna visita dEstat, amb pompa i circumstància per la tripulació, a càrrec del vicealmirall May i el seu segon, el cosí de Stephens, William Fisher; per sort no els va reconèixer.