Les notes de lhimne nacional de Zanzíbar envaïen les estances del Dreadnought, sonaven les trompetes amb metàl·lic clamor. Solemnes i estoics, Virginia i els seus amics sencreuaven les mirades i lescoltaven amb devoció, desconeixedors que no era el dAbissínia. Ho agraïen en el seu llenguatge barrejat de llatí i de grec; tot el que deien resultava, en si mateix, mancat de sentit. Un mariner va dir a un altre que els prínceps africans parlaven un llenguatge bàrbar. La major part del temps no parlaven, miraven, assentien amb el cap i manifestaven la seva aprovació.
Benvinguts. Llançarem vint salves per honrar el sultà els va dir lalmirall, amb un barret de plomes, quadrant-se davant de la comitiva.
Bunga bunga va dir Virginia impostant la veu, engolada, subjectant-se el bigoti. Després va prémer els llavis, va alçar la barbeta i es va tocar el coll. Se li havia accelerat el pols.
Em sap greu, però no podem acceptar-ho va dir Adrian, i va fer una pausa, va somriure, va fer el cap enrere i va continuar: La nostra religió no ho permet.
Van passar revista a les tropes. Virginia avançava, més que com un príncep, com una reina; els mirava des de dalt. Adrian mirava endavant sense moure un múscul. Cole caminava de manera curiosament irregular, llançant violentament el braç endavant i el cap abruptament enrere. Va provocar més dun somriure burleta dissimulat dels seus companys.
La suau brisa de cop es va tornar vent i una fina pluja començava a caure. Virginia mirava inquieta els núvols negres que tapaven el cel, tot el seu pla sen podia anar en orris si laigua els banyava la cara i desfeia el maquillatge negre. Adrian es va adonar que el bigoti postís de Duncan Grant començava a desprendres.
Bunga bunga va exclamar Virginia.
Bunga bunga van dir els seus amics fent un bisbe.
Hauríem dentrar al vaixell, el fred i la pluja no són habituals a Abissínia i el sultà i la seva cort poden emmalaltir va proposar el vicealmirall Adrian. Li sortia brodat el paper dintèrpret, es feia passar per un alemany anomenat Herr Kauffmann.
Van passar revista a les tropes. Virginia avançava, més que com un príncep, com una reina; els mirava des de dalt. Adrian mirava endavant sense moure un múscul. Cole caminava de manera curiosament irregular, llançant violentament el braç endavant i el cap abruptament enrere. Va provocar més dun somriure burleta dissimulat dels seus companys.
La suau brisa de cop es va tornar vent i una fina pluja començava a caure. Virginia mirava inquieta els núvols negres que tapaven el cel, tot el seu pla sen podia anar en orris si laigua els banyava la cara i desfeia el maquillatge negre. Adrian es va adonar que el bigoti postís de Duncan Grant començava a desprendres.
Bunga bunga va exclamar Virginia.
Bunga bunga van dir els seus amics fent un bisbe.
Hauríem dentrar al vaixell, el fred i la pluja no són habituals a Abissínia i el sultà i la seva cort poden emmalaltir va proposar el vicealmirall Adrian. Li sortia brodat el paper dintèrpret, es feia passar per un alemany anomenat Herr Kauffmann.
Els havien preparat un gran àpat. Una taula de longitud infinita, cristall, coberts de plata, tovallons, bols de fruites vermelles i plats que dibuixaven cercles blancs sobre les estovalles brodades amb petits motius de color groc. No acceptaren el menjar que els van oferir per por que un bigoti caigués sobre una safata.
Més de quaranta minuts vagaren pel vaixell sense que ningú no notés res. Ni tan sols quan Anthony Euxton va esternudar i la meitat del bigoti va desaparèixer; va aconseguir tornar a col·locar-lo abans que ningú no ho notés i va somriure als seus companys amb una expressió de disculpa.
Bunga bunga va exclamar Virginia, que començava a cansar-se de la broma; envaïda per lavorriment tenia moltes ganes danar-sen. Aixecava els ulls i mirava endavant mentre els seus companys parlaven. Va mirar a terra, va fer una llarga pausa, va tornar a obrir els llavis, però no va deixar anar cap més paraula.
***
Quan va acabar la visita, els van acomiadar amb tots els honors, la banda va interpretar el God Save the Queen. Cole i Adrian, solemnement, es van treure el barret i es van posar la mà al cor; la resta de la comitiva no va moure ni un múscul. Una escorta els va acompanyar en el viatge de tornada.
En arribar a casa de Virginia, van passar a la sala destar, reien per les butxaques. Vanessa els havia preparat un te, però estaven massa excitats per prendre infusions: tots van preferir brandi.
Adrian parlava molt de pressa rememorant el que acabava de passar, quasi sense acabar les frases, passejant amunt i avall per ocultar la seva agitació.
Quina insensatesa! Quina estúpida insensatesa! va exclamar Vanessa fent un senyal a Adrian, picant amb energia el coixí del sofà. I ell va seure al seu costat.
Cole, palplantat al mig de la sala, observava els amics; el seu nas llarg semblava dir mitjançant la curiosa tremolor de les aletes que encara no estava satisfet; va aixecar les mans. Es va fer un silenci.
Encara no sha acabat va dir ajuntant els palmells davant la mirada atònita dels companys.
No?!!! van preguntar tots.
No va dir rudement, com si els estirés les orelles.
Va rectificar la posició de la perla de la corbata, es va enfundar en el seu elegant abric blau, va agafar els guants grocs i el bastó i va desaparèixer.
Cole es va dirigir al Daily Mirror per explicar-los la història. Posteriorment els va enviar una foto del príncep i el seu seguici a la sala destar de Virginia, que corroborava els fets. Uns dies després, tots els diaris dAnglaterra es burlaven de lalmirallat de la Marina britànica.
La qüestió va arribar al Parlament britànic, que va demanar explicacions. La Royal Navy volia lempresonament de Cole i els seus sequaços, però ells no havien vulnerat cap llei, excepte lenviament del telegrama amb una falsa signatura. Com que no se sabia qui lhavia falsificada, no shi va poder fer res. Els intents de castigar-los o disculpar-se van caure en sac foradat.
Com a conseqüència daquella malifeta es van revisar i endurir els estàndards de seguretat a lArmada britànica. Quan, passats els anys, la gent recordava a Virginia aquella audàcia llunàtica, ella sempre responia irònicament:
Estic contenta de pensar que he estat útil al meu país.
LA CARTA ESTRIPADA
I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no mha fet tant de plaer dençà que soc al món, com un llibre meu acabat deditar i amb olor de tinta fresca.
MERCÈ RODOREDA
Escrivia amb la finestra oberta de bat a bat i damunt la taula tenia un enorme pom de lilàs que, de tan perfumats, marejaven. Des de petita que omplia la casa de flors si nera el temps i de branques verdes quan ja no hi havia flors. Tot anava ple de gerros amb roses i de penjolls de glicina que de seguida deixaven caure el seu color lilà damunt de la fusta lluenta i fosca del moble on hi havia un gerro.
Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tinc ganes de fer una novel·la on hi hagi de tot això.
Però se li anava acostant sinuosament, com si demanés perdó dinterferir-se, una altra novel·la, destructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms.
I de cop una frase: Lamor em fa fàstic.
Aquesta novel·la ja lhe feta! va exclamar contrariada.
Una altra frase: I bé, tot mapareix en la forma més grollera, més repugnant.
Karènina. I en acabar va entristir la mirada i va deixar descriure.
Bufava la tramuntana, se sentia el vent que entrava per sota la porta, per la finestra va observar el llorer fullat que el vent feia gronxar, semblava una mar daigua negra.
Es va aixecar de la cadira i sense esma va cercar a la llibreria els quatre volums dAnna Karènina, va passar el dit pels lloms, en va agafar un i va llegir en veu alta: Traducció íntegra i directa del rus per Andreu Nin.
On és Nin?, es preguntava després de tants anys.
El 16 de juny del 1937 va ser el darrer dia que els seus companys van veure el qui era el secretari general del POUM. Mai més no es tornaria a veure Andreu Nin, tenia quaranta-cinc anys. Aquell dia, a migdia, va arribar al local central del POUM, a la Rambla, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li va dir que havia passat un militar i el va advertir que hi havia una ordre de detenir-lo. Però Nin no en va fer cas. Potser va pensar que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció. Van portar Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit sel van endur a Madrid. I ja mai més no sen va saber res.
En aquell temps Mercè va apilotar la tristesa, la va fer petita de pressa, que no la voltés, que no estigués ni un minut escampada per les seves venes. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-se-la. El seu marit, Joan, no es podia assabentar de la seva pena.
Abans, si no era feliç, es consolava pensant que verament la felicitat no existia. Ara, que es considerava menys feliç que mai, no tenia ni aquell consol. Perquè existia, havia existit uns quants mesos, i era una felicitat que no deixaven que fos completa. I de tant plorar, els dies que estava sola, ja ni llàstima no es feia, sinó fàstic. No sabia trobar la manera de reaccionar.
Pensava que el món era com una funció en què ningú no pot veure com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van fent com si no hagués passat res. Aquest és el mal.
I plorava; sense grans escarafalls, sense grans sotracs; un plor molt de dintre, trist, molt trist. I va pujar lescala amb els polsos que li foradaven els costats del front i va obrir la porta i va tancar la porta i shi va clavar desquena, respirant com si sofegués. Tenia ganes destar sola, de reposar. Lhabitació era el seu món, ple de secrets.
Joan va entrar a lhabitació sense permís, tampoc no el necessitava, també era seva. Mercè va tancar la porta, que havia quedat oberta de bat a bat, i, com si estigués sola, es va començar a despullar tirant la roba per terra. De dintre de larmari va agafar una bata blanca i vaporosa. Es va asseure al llit, amb un cop de peu es va treure les sabates i es va fer lliscar les mitges avall a poc a poc. Descalça, es va acostar a la butaca i shi va deixar caure.