Aparta el pensament de la mort, tanca els ulls, en el silenci sent el tic-tac dun rellotge de pèndol. En obrir els ulls es torna a concentrar en el gra fastigós.
És un pacte: no solament cap dels dos no mentirà a laltre, sinó que no samagaran res. Simone està habituada al silenci i aquesta regla lha molestada. Daltra banda, Sartre li resulta tan transparent com ella mateixa.
«La fraternitat que solda les nostres vides fa superflus i irrisoris tots els llaços que hàgim pogut forjar. Per què viure sota un mateix sostre quan el món és la nostra propietat comuna? I per què témer posar entre nosaltres distàncies que no podrien separar-nos mai?». Torça el gest en veure com el volcà blanquinós esclata. «El que ens lliga és el que ens deslliga i per aquesta llibertat ens trobem lligats en el més profund de nosaltres mateixos...».
Prem els llavis per no fer-se més preguntes. No pot continuar parlant sola, encara que ho faci mirant-se al mirall. Posa música, la sonata K448 de Mozart la calmarà. Encén una cigarreta. Entre les volutes de fum endevina la seva silueta a través del mirall; a mesura que el fum sesvaeix, aquest gra prominent la desafia cada vegada més. Amb la mà lliure de la cigarreta pot fer poca cosa. Deixa que la cigarreta es consumeixi al cendrer i es concentra a fer desaparèixer el monstre.
«No pot ser...». Sembla que un nucli de pus sha solidificat a dins del gra. Estreny més fort i durant una fracció de segon viu una mena de malson surrealista: la dent que va perdre en laccident de bicicleta sha quedat incrustada allà durant setmanes: al seu rostre! Pressiona el gra amb tota la força. La cara li crema, el dolor és insuportable, les llàgrimes li rodolen per les galtes. Finalment extreu la dent coberta de pus i sang. Simone somriu triomfal, el gra ha desaparegut, hi ha deixat una ferida exagerada, i ha recuperat la dent de laccident, que mai no tornarà al seu lloc, però és seva.
De cop sent la porta. La clau gira al pany. És Sartre. Corre a rebrel. Quan la pren entre els seus braços, sapega a ell i li murmura a cau dorella:
Accepto. I li fa un petó mentre estreny amb la mà esquerra la dent com si estigués protegint-se el cor.
FARTA
Lúnica cansada era jo, cansada de cedir.
ROSA PARKS
Benvolgut Déu:
Tinc quaranta-dos anys. Crec que sempre he estat una bona persona, una dona pràctica amb tan bon judici com sentiment, més cauta que somiadora. Se macut que, potser, podries fer-me algun senyal que maclareixi el que mestà passant. Alguna cosa que em pogués fer entendre per què estic tancada en una cel·la. Com ha pogut passar? Avui ha estat un dia de cada dia com tots els de la meva existència. El primer dia del mes de desembre del 1955.
En sortir de la feina una mica més tard de les cinc de la tarda, feia fred. El sol, que ja shavia amagat, havia estat incapaç delevar el mercuri dels termòmetres a laire lliure més enllà duns pocs graus sobre zero. He fet unes compres nadalenques i a les sis he agafat lautobús número 2857 a la cantonada dels carrers de Montgomery i Moulton. Com cada dia.
Els autobusos municipals de Montgomery tenen trenta-sis seients. Segons les lleis dAlabama, les quatre primeres files de seients estan reservades per als blancs i la part posterior per als negres. La zona intermèdia també pot ser ocupada per nosaltres... sempre que cap blanc no la necessiti. Mhe assegut en un dels seients del mig. A la part del darrere ja no quedaven seients buits. A la meva esquerra hi havia dues dones negres. A la meva dreta, al seient de la finestra, un home negre. De fet, som majoria els negres entre els que agafem lautobús.
En sortir de la feina una mica més tard de les cinc de la tarda, feia fred. El sol, que ja shavia amagat, havia estat incapaç delevar el mercuri dels termòmetres a laire lliure més enllà duns pocs graus sobre zero. He fet unes compres nadalenques i a les sis he agafat lautobús número 2857 a la cantonada dels carrers de Montgomery i Moulton. Com cada dia.
Els autobusos municipals de Montgomery tenen trenta-sis seients. Segons les lleis dAlabama, les quatre primeres files de seients estan reservades per als blancs i la part posterior per als negres. La zona intermèdia també pot ser ocupada per nosaltres... sempre que cap blanc no la necessiti. Mhe assegut en un dels seients del mig. A la part del darrere ja no quedaven seients buits. A la meva esquerra hi havia dues dones negres. A la meva dreta, al seient de la finestra, un home negre. De fet, som majoria els negres entre els que agafem lautobús.
Em feien mal els peus, els tenia inflats. Com cada dia. No era un dijous diferent. He vist la meva cara reflectida en el vidre de la finestra de lautobús i mhe vist gran, i de cop, com un miratge, he vist la cara de Recy Taylor. Mhe ajustat les ulleres al nas i he tancat els ulls. En obrir-los, Recy havia desaparegut. Els fantasmes del passat mhavien vingut a visitar. I això no passava cada dia. Potser aquest era el teu senyal?
Què deu fer ara Recy? Sobreviure com totes. Per què, ara que els llums il·luminen els carrers anunciant el Nadal, que són temps feliços, lombra daquest record venia a turmentar-me? Ja fa onze anys, com passa el temps... Recordo com si fos ahir el dia que vaig venir a visitar Recy. La notícia de la seva violació havia corregut com la pólvora entre la comunitat negra. LAssociació Nacional per al Progrés de les Persones de Color em va demanar que em traslladés fins a Abbeville per donar tot el suport a Recy i no mho vaig pensar dues vegades.
Caminava decidida cap a casa de Recy. Encara que queia un sol de justícia, els nens jugaven a pilota, donaven puntades a una llauna i saltaven a la corda. De cop les sirenes dun cotxe de policia em van espantar. Em vaig aturar. El cotxe del xèrif es va aturar; amb una mà al volant, va abaixar la finestra de lacompanyant amb laltra.
Rosa Parks?
Em vaig girar parpellejant confosa, pensava que no lhavia sentit bé. Una esgarrifança em va recórrer lesquena. Com sabia aquell home qui era jo? Vaig aspirar profundament i vaig redreçar lesquena, mentre assentia amb el cap.
Ja pots tornar per on has vingut si no vols que et detingui em va dir en to damenaça.
Sentia calor a la cara i em tremolava la boca. Vaig prémer els llavis perquè no em sortís cap paraula dels pensaments. No havia fet res mal fet, no em podia detenir. Em vaig redreçar el vestit i em vaig apujar la nansa de la bossa de mà pel braç fins a recolzar-la a lespatlla, vaig agafar aire i vaig avançar decidida per la vorera del carrer buit. Només un gos sarnós i raquític sem va creuar en el camí, era com si en sentir les sirenes del cotxe del xèrif tothom hagués desaparegut.
Em va seguir fins a ca Recy, va aparcar allà mateix i va fer sonar una altra vegada les sirenes, em volia intimidar. Va baixar del cotxe, es va allisar els cabells i va mirar en totes direccions. Tot duna el vaig sentir a sobre meu; sentia la seva respiració agitada, feia olor de tabac, suava i tenia una mirada febril, amenaçadora.
Aquest és un poble tranquil i no són benvingudes les negres conflictives com tu, que només porten problemes. Deixa en pau Recy Taylor o ho lamentaràs em va dir a cau dorella.
Volia replicar-li que els problemes no els portava jo, que ja existien, però vaig serrar els llavis i vaig notar que la saliva em feia gust de ferro, mhavia mossegat literalment la llengua.
Sense mirar-me, va fer mitja volta, va tornar a pujar al cotxe i va tancar la porta. Va recolzar el braç a la finestreta, deixant el colze per fora, i es va quedar allà, observant-me.
A lombra de la casa, un parell de gossos badallaven sense demostrar gaire interès per la meva presència ni tampoc per la del xèrif. Vaig quedar palplantada davant la porta de Recy. Sentia la mirada del xèrif clavada al clatell. En no trobar cap timbre vaig tustar a la porta; llavors vaig veure llum a sota, a la dreta del porxo, vaig baixar un tram descales il·luminat per una finestra. Més enllà de la finestra hi havia una porta. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una noia amb la pell morena i brillant, com el color dels mobles bons, i els cabells arrissats despentinats, vestida amb una bata rosa destar per casa, asseguda a la taula i davant seu un munt de patates per pelar. Vaig donar un copets al vidre, la noia va alçar la vista i es va posar dreta. Amb lentitud avançava cap a la porta.
Què vol? va preguntar. Havia obert la porta just perquè se li veiés mitja cara, tenia lull més trist que havia vist mai, cansat, amb el blanc groguenc, una aurèola lila lenvoltava.
Recy Taylor?
Ella va fer que sí amb la mitja cara.
Soc Rosa Parks.
Va abaixar la vista i es va quedar mirant a terra. Va obrir la porta a poc a poc, es va posar la mà al maluc, va aixecar la vista, em va mirar de dalt a baix crec que li vaig semblar poca cosa i em va deixar passar. Un cop a dins va tancar la porta amb clau. Feia olor de cafè cremat. Hi havia plats bruts a la pica, el paper de les parets que un dia va ser verd oliva estava groguenc com els seus ulls. No hi havia fotos ni calendaris penjats a les parets. Semblava com si la tristesa de Recy impregnés mobles i olles.
La noia va tornar a seure a taula, va contemplar les patates amb el nas arrufat, com si amaguessin un gran misteri, i es va posar a pelar. Vaig observar el seu canell prim i com de fràgils semblaven els seus braços. Tenia les mans petites i les ungles rosegades fins a la carn viva. Vaig veure un altre ganivet damunt la taula i la vaig imitar. No sé quant de temps vam estar les dues sense dir res, pelant patates. El setembre del 1944 va ser un mes molt calorós. Només el silenci aportava sensació de frescor. Finalment, la noia va parlar:
Vaig veure el cotxe que saturava darrere meu. Eren homes blancs. Bé, no van dir res del que em farien. Em van ficar al cotxe i em van embenar els ulls. Els vaig pregar que em deixessin en pau, que no em disparessin, que havia danar a casa meva a veure la meva criatura. No em van deixar anar. No puc callar la veritat, he dexplicar el que em van fer. Sanglotava seriosa. Els seus ulls brillants irradiaven dolor com si fossin de vidre esquerdat.Que mescoltes? Testic donant una informació important. Hauries danotar tot això. Va picar lentament la taula amb el dit índex per subratllar certes paraules.
Em va costar uns segons ser conscient del que mestava explicant. De seguida vaig deixar de pelar patates, vaig treure de la bossa de mà una petita llibreta blava i vaig escriure fil per randa tot el que em deia. Parlava amb els ulls tancats, el seu cap oscil·lava dun costat a laltre. La tarda era sufocant.