Lhavien retinguda unes quatre o cinc hores al bosc. Set homes, de nit. Li van dir que volien que es comportés de la mateixa manera com ho faria amb el seu marit. No va ser només que van tenir sexe amb ella. Després la van mutilar, van jugar amb el seu cos.
Uns cops a la porta ens van sobresaltar. Vaig restar glaçada, sense atrevir-me a moure un pèl. Els ulls de Recy es van obrir com unes taronges i em va observar amb una mirada angoixada. Jo li vaig tornar la mateixa mirada.
Uns cops a la porta ens van sobresaltar. Vaig restar glaçada, sense atrevir-me a moure un pèl. Els ulls de Recy es van obrir com unes taronges i em va observar amb una mirada angoixada. Jo li vaig tornar la mateixa mirada.
Sha acabat lentrevista! cridava el xèrif des de laltre costat.
Intentava obrir la porta sacsejant el pom. Vaig sentir que el cor em copejava les costelles. Recy es va mossegar les ungles i mirant la porta de reüll es va col·locar bé les solapes de la bata rosa destar per casa amb els polzes, va acostar més la cadira a la taula, em va mirar vaig poder veure una ombrívola i profunda tristesa dins seu, va agafar una patata i mentre la pelava va continuar el seu relat. Jo escrivia precipitadament a la petita llibreta blava.
El xèrif, en no obtenir resposta, va tornar a la finestra i copejava el vidre amb la mà dreta oberta. Recy va parar de pelar patates i es va acostar a la finestra, trepant el xèrif amb una mirada denuig.
Obre la porta, Recy Taylor! li va ordenar el xèrif.
Es va moure nerviosa, es va arrencar un altre trosset dungla amb les dents, va fer un senyal de cap a la porta i va desaparèixer de la finestra, però no abans que una mena de pànic espurnés i sapagués en els seus ulls.
El xèrif va entrar de males maneres, va venir cap a mi; em sacsejava amb violència, magafava pel braç, mel va estrènyer amb tanta força que em cremava entre els seus dits. Marrossegava cap a fora mentre em cridava:
Surt de la ciutat si no vols que et detingui!
Em vaig empassar la saliva fent un veritable esforç per no plorar, me les vaig arreglar per escapolir-me i sortir corrent escales amunt, espantada i nerviosa. Però no vaig llançar la tovallola; el Comitè es va assegurar que el cas rebés atenció nacional i per loctubre era notícia titular. Hi va haver una investigació indagatòria dun gran jurat. No hi va haver justícia per a ella. Si bé va identificar els violadors, no van ser acusats. Ningú no sen va sorprendre.
Tot i que lhavien advertida repetidament que la matarien si parlava, Recy Taylor va denunciar els seus violadors. Va ser molt valenta dalçar la veu. Molt poques dones ho fan, tenen por per les seves vides. Amenacen també la família i els amics. No és fàcil mantenir-se racional i sana mentalment en un entorn així. El que ella va fer era extraordinari. Sempre tinc Recy Taylor en les meves pregàries.
No, les dones negres no som trossos de carn al servei dels homes blancs. Jo vaig tenir més sort que ella quan el senyor Charly va intentar abusar de mi fa més de vint anys. Era el meu veí, li cuidava els fills i casa seva. Estàvem sols, em va oferir una copa que jo, naturalment, vaig rebutjar. Estava molt amable, massa amable, i em vaig posar en guàrdia. Es va asseure al meu costat, em va posar aquelles mans fastigoses a la cintura. Em feia por, més aviat pànic, i vaig fer un salt que el va sorprendre. Em va dir que no tingués por, que jo li agradava i que no volia que estigués sola, que fos dolça amb ell. Em va suggerir que tenia diners per pagar-me per les atencions que li donés.
Em va tractar com una puta, vaja. Vaig saber que, passés el que passés, no em lliuraria a la bestialitat daquell home blanc. Estava preparada i disposada a morir. Però no li donaria cap mena de consentiment, mai.
Si vol matar-me i violar un cadàver, faci-ho, però haurà de matar-me primer li vaig dir mentre mescapolia.
No em puc creure que després de tant de temps encara senti lescalfor de les llàgrimes als ulls en recordar-ho. Aquest primer dia de desembre del 1955, al bus, després de veure desaparèixer el miratge de Recy Taylor, he recordat la sensació de sentir-se un drap brut, un tros de carn.
Anava tan absorta en els meus pensaments, en aquest viatge al passat, que ni mhe adonat que lautobús ja feia la tercera parada davant The Empire Theater, on han pujat diversos passatgers blancs. Lautobús anava per lavinguda Cleveland quan el conductor sha adonat que un home blanc amb vestit jaqueta i barret marrons anava dret agafat a la barra mentre llegia el diari. Tot i que hi havia llocs buits a lautobús, ens ha demanat als quatre passatgers negres que ens traslladéssim al darrere, on no hi cabia ni una agulla, i que deixéssim tres seients buits al centre. Atès que les normes de la companyia estipulen que cap passatger negre no pot quedar-se al costat dun blanc, els altres shan aixecat, però jo mhe mantingut immòbil. El conductor ha arquejat les celles, sorprès.
Bellugat! mha ordenat bruscament.
He aixecat la mirada i he parpellejat durant uns segons, incrèdula. El conductor era James Blake. Com mha pogut passar? Des daquell dia que plovia a bots i barrals i vaig pujar a lautobús per la porta principal, i Blake em va obligar a sortir i tornar a entrar per la porta del darrere, i vaig baixar de lautobús i quan em dirigia cap a la part posterior, va engegar i em va deixar amb un pam de nas, sota la pluja. Mai més no he tornat a pujar en un autobús que conduís ell, o espero el següent o vaig a peu. I avui mhe despistat. He tancat els ulls per tranquil·litzar el meu cor i en obrir-los no hi havia dubte: era ell, la pell de carabassa i aquella piga tan característica al costat de la boca.
Mha sorprès el nus que se mha fet a la gola. He après a controlar aquest sentiment dhumiliació. He abaixat la mirada i he agafat amb força la meva bossa negra, com si fos lúnica cosa que em quedés en aquest món. Automàticament he sacsejat el cap, negant-me a aixecar-me, mentre retorcia els dits dels peus dins les sabates. El cor se mha aturat, durant un instant mhe convertit en un cos buit, amb les venes glaçades.
A Blake la respiració se li ha accelerat, se li ha encès la cara i ha aixecat les orelles. Tots estaven a lexpectativa, incapaços de fer res, observaven amb els braços penjant als costats; era penós, ningú no deia una sola paraula.
El conductor mha clavat una mirada furibunda. Mhe empassat la saliva. Ell ha fet un esbufec, ha detingut lautobús, ha aturat el motor i el meu seient ha parat de tremolar, ha deixat anar el volant i sha aixecat. Ara el tenia a sobre. No mhe mogut i he continuat sense dir res, amb el cap cot. Se mha assecat la boca i em tremolaven els dits. He sentit la calor de les mirades dirigides a mi, com si tingués un focus il·luminant-me el cap.
Faré que tarrestin mha dit Blake.
Lhe mirat als ulls sense parpellejar, cansada, respirant fondo.
Faci-ho he respost.
Ni tan sols tinc la certesa que avui sobreviuré. Simplement estic cansada del maltractament. El jove blanc que estava dret no ha demanat el seient. Ha estat el conductor el que ha decidit crear un problema. La llibertat és important per a mi. Com més cedim i obeïm, pitjor ens tracten. Estic fatigada i cansada. Farta de cedir.
Déu, sempre mhas donat la força per dir el que està bé. Tinc la teva força i la dels meus avantpassats amb mi, aquells que un dia van ser esclaus. Fes-me un senyal.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.