Dantuvi, hem dassenyalar que la gran part dels republicans mantenen una posició crítica davant les jerarquies de lEsglésia catòlica, a la qual acusen de connivència amb els carlins, a més defensen la llibertat de cultes i en general la separació de lEsglésia i lestat. Però no hem doblidar que són els progressistes, i no els republicans, els qui manifesten una major bel·ligerància contra lEsglésia, la qual cosa es posa de manifest des dels primers dies del govern de Prim i Serrano que, entre les mesures adoptades el mes doctubre del 68, inclou la supressió de tots els monestirs, convents, col·legis, congregacions i cases religioses de tots dos sexes que shagueren constituït a Espanya després de 1837, les propietats dels quals passaven a mans de lestat. A això shi afegia la prohibició de constituir-ne de nous. En làmbit universitari saprovava la supressió de la Facultat de Teologia, que quedava en mans de lEsglésia per tal que lorganitzara lliurement dins dels Seminaris.47 Davant daquests atacs contra els interessos de lEsglésia catòlica, Las Provincias explica lopinió del republicà Sorní.
En la cuestión religiosa, el partido republicano pide la libertad igual para todos, ya que si no es igual para todos deja de ser libertad, añadió, queremos templos, en todas partes, debemos consentirlos a los demás pues no deja de ser un contrasentido que queramos impedir a los otros la libertad que para nosotros ambicionamos. La libertad no consiste en expulsar a las monjas; la libertad no se pierde porque cuatro ancianas recen en el rincón de un convento. La república respeta toda asociación que tenga un fin moral y no ilícito.48
Així les coses, hem de pensar que Pastor Aicart sinclou dins la minoria de republicans catòlics que confien que el nou sistema polític que defensen col·loque Espanya en una situació millor que la del passat i acabe amb la corrupció contínua de ladministració. Aquest nou sistema ha de garantir la llibertat dels individus, i això implica també garantir la llibertat religiosa de la mateixa Església catòlica, que veu amenaçats els seus interessos amb el govern progressista. Resulta significatiu que Pastor no parle del tema religiós en els seus articles, com sí que feien altres republicans. Probablement no devia sentir-se molt còmode en tractar aquestes qüestions amb els correligionaris republicans i, finalment, seria la seua profunda creença religiosa que el duria a abandonar els ideals republicans i decantar-se en favor dun pensament catòlic. Si ens preguntem don podrien venir-li les influències ideològiques republicanes, cal pensar que no seria per la via familiar, ja que la família, tant per la via paterna com per la materna, estava alineada amb lEsglésia catòlica, i tampoc arran dels seus contactes amb Vicent Boix, que es declarava progressista, que en la pràctica volia dir contrari als isabelins, però monàrquic. Devien ser les amistats juvenils de lInstitut de Segon Ensenyament i de la universitat, i les contínues reunions als cafés i als clubs que el feren abraçar per un temps la causa republicana. Amalio Gimeno està entre aquestes amistats, com hem vist en la dedicatòria del 1r Quadern llemosí. Probablement també ho està Luis Simarro, amb qui Pastor ha coincidit a linstitut i a la Facultat de Medicina. Tant Gimeno com Simarro ocupen destacades posicions en la lluita en favor de la república. Els republicans havien apartat qualsevol qüestió social i havien donat prioritat a la consecució de la república, al tema de les quintes i a la supressió dalguns impostos considerats summament injustos, com el de consums.49 Mentre aquella causa respectava la qüestió religiosa i no la tenia entre les seues preocupacions principals, Pastor va continuar manifestant la seua adhesió de forma clara i vehement, com correspon també al seu estil. Però la república semblava, després de les eleccions de gener, cada cop més lluny. El govern progressista no donava curs a les reivindicacions fonamentals dels republicans, la primera de totes era la dencaminar la nació a un règim republicà que imitara els Estats Units o Suïssa. La monarquia era criticada, com hem vist en larticle de Pastor, i era una reivindicació present en els discursos dels diputats republicans, pel seu estancament, i sobretot per la qüestió de les despeses exagerades dels reis i lestalvi per a les arques de lestat que suposava un règim com la república. Una altra de les reclamacions dels republicans era la supressió del sistema de lleva per quintes, una promesa que el govern progressista incomplia en haver de fer front a la guerra declarada a Cuba. Si en «La elección» hem vist lopinió de Pastor respecte de quina ha de ser la forma política de lestat, en «Un desengaño más» lautor es mostra absolutament desencisat amb la política duta a terme pel govern progressista respecte de la qüestió de les quintes, criticades no només pels republicans, sinó per amplis sectors de la població. Les quintes suposaven el sorteig dun servei militar de 7 anys, amb un alt risc dhaver dacudir a sufocar algun conflicte bèl·lic a les colònies. Un es podia lliurar daquest sorteig pagant una elevada suma de diners, cosa que només estava a labast de les classes benestants. Les famílies sense recursos veien moltes vegades desaparéixer la força de treball dun fill, absolutament necessària per a la manutenció de la casa, i restaven encara més sumits en la misèria. Altres vegades eren economies amb més recursos que acabaven hipotecant-se per fer front al pagament de lexempció o a una assegurança de quintes. Quan el sorteig beneficiava algun membre de les classes més desfavorides era habitual que els burgesos compraren aquell dret i, així, eren els fills de les famílies pobres que vessaven la sang per la pàtria. En aquests termes sexpressa Pastor Aicart en El Centro Popular, diari que ha substituït El Federal.
¡Abajo las quintas!
Este era uno de los lemas que figuraban en primer lugar en los programas y manifiestos de todas las Juntas revolucionarias; éste fue el grito unánime al ver rodar hecho escombros el trono que mancharon con su impureza y sus perfidias los Borbones; éste es el deseo general del pueblo español, y el supremo mandato que dio a sus representantes.
[]
¿Quién podrá creer que los que hoy sostienen ese impuesto de sangre, lo reprobaron en otros tiempos como odioso al pueblo, y como injusto y tiránico? Esa es la verdad, no obstante; los patriotas de ayer, déspotas hoy, han olvidado sus promesas; los que tanto gritaron contra las quintas, las patrocinan y las sostienen hoy. Fiémonos en adelante de las promesas de los ambiciosos; promesas que solo están en los labios, no en el corazón.
¡A que tristes comentarios se presta la antirrevolucionaria conducta del gobierno! ¡Cuánto puede aprender el pueblo para el porvenir!
¡Las quintas! ¿Conocéis nada más odioso para los pueblos? ¿Sabéis cuantas lágrimas hace derramar esa contribución de sangre soñada sin duda por los ambiciosos y los tiranos para aherrojar a los débiles, y cuanta miseria encierra? ¿No comprendéis que ese tiránico impuesto, es fecundo en gérmenes de inmoralidad, y estigma de vergüenza para los gobiernos que lo sostienen?
[].50
Loctubre del 69 una revolució dins de la revolució va esclatar a València i la ciutat va ser presa pels milicians republicans, sobretot al districte del mercat. Els carrers centrals de la ciutat foren envaïts per les barricades i el govern central va enviar lexèrcit per a sufocar la rebel·lió, com era habitual quan una ciutat es resistia. La lluita va durar del 8 al 16 doctubre i fins i tot la ciutat va arribar a ser bombardejada amb lartilleria. Hi va haver 70 morts entre els republicans. En general, els caps del partit republicà i els seus mitjans escrits defugien la violència perquè sabien que aquesta podia ser la seua pitjor enemiga. Per això solien apostar per lordre, per a guanyar-se la confiança de la petita burgesia. La derrota dels republicans a les barricades valencianes fou un entrebanc seriós per als interessos del partit. La república estava un poc més lluny. No sabem si Pastor estaria o no aquests dies a la ciutat de València, el seu expedient del curs 69/70 no reflecteix cap anomalia, les assignatures saproven en les convocatòries ordinàries.
Malgrat la derrota, el republicanisme va continuar la seua lluita i Pastor no va abandonar-ne files. El mes de gener de 1870 sinaugurava el Centro de la Juventud Republicana, on es trobaven els companys Simarro i Gimeno. El grau de compromís que Pastor ha assolit amb les juventuts republicanes es palesa amb la participació personal de lautor en aquest esdeveniment. Entre els documents de larxiu Pastor Aicart trobem una oda «A la libertad», publicada per a locasió i que va ser llegida pel seu autor en la sessió inaugural, el 25 de gener de 1870, tal com consta en el document conservat. És a dir, Pastor no sols enviava una poesia per a lacte inaugural, sinó que assistia i llegia ell mateix junt amb els republicans aquell càntic a la llibertat. La composició insisteix en la crítica al govern sorgit de la revolució de setembre del 68. A continuació podem veuren un fragment.
[]
Mas ¡ay! que te engañaron
Los que a tu acento respondieron fieles, Tu corona de flores estrujaron,
Y tu fimbria gloriosa
Rota quedó; el templo do moraba, En ruinas y escombros convertido; Tus hijos calumniados
Y en extranjero suelo
Llorando su desdicha maltratados; Tu gloriosa bandera,
Alfombra impura de tiranos viles; Tu gloria lisonjera
Escarnecida y sin temor odiada, Y la nación ibera
De los tiranos a los pies mofada Sus glorias recordando
Y las promesas de la turba impía Que menosprecia y burla, Hechos gigantes de la patria mía,
¡Oh, libertad! Si el déspota inhumano Sonríe con orgullo,
Vuelve a tus hijos tu mirada triste; Ellos diran al incapaz tirano
Que aún en su pecho el entusiasmo existe; Y desde Asturias do tu cuna guardan Escarpadas montañas siempre agrestes, Hasta las bellas costas andaluzas, Lavantáranse en apiñadas huestes, Millones de Padillas y Lanuzas.
¡Mal hayan los que osados Atenten contra ti, toda hermosura;
¡Mal hayan los que arranquen la corona Que orla tu sien do la justicia brilla
Y la igualdad que nuestro bien augura!
¡Mal hayan, sí, los que tu gloria afean, Los que te venden y tu mal desean! []
També en El Centro Popular, el diari que dirigia Amalio Gimeno, apareixen els altres 3 articles que Pastor va escriure en favor de la república. «Meditemos», amb data del 10 de febrer de 1870, és el primer de la sèrie. En aquest, el jove de Beneixama, que ha intervingut 15 dies abans en la inauguració de la Juventud Republicana, afirma els seus recels davant la figura dun dels noms que sona com a possible monarca, Antonio de Orleans, duc de Montpensier i cunyat de la reina Isabel.
Después de sufrir tantas convulsiones y desastres, después de tantas miserias, el gobierno quiere humillarnos una vez más arrojándose en los brazos de la reacción, reacción tiránica y dictatorial, encarnada en la persona de Antonio de Orleáns.