Pastor Aicart, com tants altres joves de lèpoca, no va quedar al marge daquest continu tràfec didees i propostes. Al llarg de tota la seua vida va defensar públicament les seues opcions polítiques, de vegades amb la poesia o els assaigs, però fonamentalment va ser la publicació continuada darticles en la premsa larma que va utilitzar per participar en els esdeveniments. Els primers articles que va publicar, abans de complir els 20 anys, lluny dalinear-se amb les opinions conservadores que va defensar posteriorment, sapropen al sector més bel·ligerant i combatiu en favor de lestabliment de la república.
La situació creada a partir del triomf de la revolució gloriosa fou, a trets generals, la següent. Després de lenderrocament de la monarquia, el govern interí, en mans de Prim i Serrano, es donà un temps per a convocar eleccions municipals i a Corts. Aquelles corts haurien de resoldre el futur dEspanya. Les opcions passaven per lestabliment duna república, que podia ser unitària i centralista, com volien els republicans de Madrid, o federal, com es volia a la perifèria; per ladopció duna monarquia parlamentària i democràtica que sapartara de labsolutisme, cosa que significava apartar-se també dels Borbons; o bé una altra opció era aquesta mateixa, però amb un rei de perfil més conservador; i finalment, una altra era labdicació de la reina Isabel en favor del príncep Alfons. Lopció republicana era lopció de les classes populars i duna bona part dels intel·lectuals. La burgesia confiava aprofitar limpuls dun incipient capitalisme amb un govern més tranquil encapçalat per un rei a la seua mida. Els carlins i ultramuntans preferien un absolutisme catòlic que tancara els ulls a les reformes i a les idees noves. Els republicans i els progressistes van encapçalar la revolució de setembre amb el suport duna part del partit unionista, més dretà, però que veia la situació insostenible amb la reina Isabel. Els progressistes, però, monopolitzaren el govern de transició i deixaren fora els republicans que des del principi recelaren daquell govern revolucionari que ara no volia aplicar moltes de les mesures per les quals shavia alçat el poble contra la monarquia. Les ciutats organitzaren juntes revolucionàries mentre el govern de Madrid es posava a punt. La Junta Revolucionària de València la presidia Peris i Valero, del partit progressista, però en formaven part un bon grapat de republicans. El govern progressista ja va tenir problemes per a dissoldre les Juntes de Barcelona i València perquè els republicans es fiaven poc del govern de Madrid. Finalment, les Juntes acataren les ordres de la capital. Les eleccions municipals de desembre del 68 constataren lembranzida del partit republicà, que va arrasar a la capital i a les ciutats més importants del País Valencià. A València, per exemple, la victòria republicana fou tal que el número 42 de la seua llista, Eduardo Gatell, obtenia 1.001 vots, mentre que el primer de la candidatura monàrquica, Pedro Ballester, nobtenia sols 806.
Tanmateix, la victòria republicana a València, Alacant, Barcelona, i tantes altres ciutats, no va fer que, en les eleccions a Corts de gener de 1869, els republicans aconseguiren majoria. El pes de lEspanya rural i tradicionalista i el sistema electoral reduïren fortament el paper que el republicanisme tenia als ajuntaments i als carrers. Front a les 156 actes de diputats que aconsegueixen els progressistes, els republicans naconsegueixen 85. A més, els unionistes nhan aconseguit 81 i els demòcrates, que recolzen també la monarquia, nobtenen 20. Els republicans, el partit més actiu i innovador, es queda en una franca minoria a lhora de defensar els seus projectes.
La llibertat dexpressió féu que a les grans ciutats la premsa multiplicara els efectius i donara cabuda a tants diaris com tendències polítiques es manifestaven als carrers. A València, hi havia una trentena de diaris, molts daquests de curta durada, però tots entusiasmats per la situació que la realitat els oferia. Els diaris no sassemblaven als que coneixem avui, ni en la forma ni en el to dels articles. Tenien només quatre fulls, normalment lúltim destinat a publicitat, i els editorials i els articles dels col·laboradors reflectien lapassionament que es vivia. Eren habituals els atacs directes contra els opositors i lexaltació exagerada de les idees pròpies. Llegits avui, sembla que lendemà ha desclatar un conflicte a mort (o que la nostra època és dun avorriment insofrible). La participació de Pastor en lescena ens du a aquest moment exacte. Cap al novembre de 1868 ha aparegut a València el diari El Federal. Al costat de La República federal, és lòrgan dexpressió del partit republicà. Els progressistes de Peris i Valero tenen Los dos reinos i lopció més moderada compta amb Las Provincias de Teodor Llorente, que ha substituït el diari La Opinión, propietat de José Campo,45 el 1866. Podríem esperar trobar lopinió de Pastor Aicart en els diaris moderats o religiosos de lèpoca, però el primer article seu apareix en El Federal, i als seus arxius consta com publicat en el número 6 del diari, amb data de 22 de novembre de 1868. El seu fill deixà una transcripció a màquina de larticle i una referència a aquesta col·laboració en la nota biogràfica sobre el seu pare. Malauradament, els diaris republicans shan conservat molt pitjor que Las Provincias o El mercantil valenciano i aquell número 6 no existeix ni a lhemeroteca de València ni al fons de premsa Navarro Cabanes, ni a cap altra hemeroteca de la ciutat. No obstant això, Rosa Monlleó recull un fragment de larticle en el seu llibre sobre la gloriosa i lesmenta, sense citar lautor, com un editorial de El Federal.
La historia de los reyes cita Monlleó está escrita con sangre y lágrimas. La de las repúblicas con oro y flores. La historia de los reyes es una cadena de arbitrariedades y despotismos; la historia de las repúblicas es una guirnalda de hechos inmortales. Un rey es como un amo de esclavos: su voluntad ha de ser la de sus súbditos. Un Presidente es un padre: la voluntad del pueblo es la suya.46
En el quadern número VI dels manuscrits de Pastor Aicart podem trobar larticle complet que porta com a títol «La elección», al fragment de dalt el segueix el text següent, amb què acaba larticle.
Los indiferentes dirán que el país ni pide monarquía, ni república; que le es indiferente una u otra forma de gobierno; que únicamente desea un gobierno barato. Y precisamente este argumento nos viene como de molde para apoyar nuestra opinión. Si verdaderamente el pueblo desea un gobierno barato y por lo tanto popular y estamos convencidos de que ese es su deseo, dígasenos ¿qué gobierno es más barato? ¿La Monarquía con sus cuantiosos gastos y su indispensable y costosa falange, sus cesantías, sus sueldos extraordinarios y su camarilla? ¿O la República con sus economías verdaderas, y sus nivelaciones, con la supresión de empleados inútiles, con el desestanco de lo estancado, y con su libertad y su progreso? Volvemos a repetirlo; la elección está hecha. La opinión pública que es la verdadera manifestación de la voluntad nacional decidirá en esta contienda de vida o muerte para España.
Acudamos a las urnas, y depositemos nuestro voto; y sea él la expresión de nuestra voluntad; la voz de nuestra conciencia, o seremos impíos y traidores.
Libertad en las elecciones; nada de atropellos ni amenazas. Si con esos medios se lograsen cien votos más, esos cien votos serían otros tantos Judas que venderían al comprador.
No más indecisiones; no más desaciertos.
La historia con sus páginas abiertas nos muestra los inconvenientes de la monarquía y las ventajas de la república; la razón y el sentido común la abonan; elijamos, pues.
Decida el sufragio universal; si la monarquía es solución unánime de la nación, acatémosla; si la república es sancionada por el voto popular en las urnas, saludémosla como radiante aurora de nuestras libertades y como el ángel de nuestra redención.
No olvidemos que España, como ha dicho Víctor Hugo, si renace monárquica será pequeña; si renace republicana, será grande.
El coneixement que tenim de la ideologia catòlica i conservadora de lautor de Beneixama ens deixa un poc desconcertats en trobar aquest posicionament tan favorable a la república i tan aliena a la seua posterior presa de partit, quasi del costat dels pressupostos carlins. Com explicar tan gran canvi? Com fer coherent un pensament tan partidari de la república amb els poemes religiosos que han guanyat premis curiosament els mateixos dies que el govern revolucionari pren el poder després denderrocar Isabel II?
Dantuvi, hem dassenyalar que la gran part dels republicans mantenen una posició crítica davant les jerarquies de lEsglésia catòlica, a la qual acusen de connivència amb els carlins, a més defensen la llibertat de cultes i en general la separació de lEsglésia i lestat. Però no hem doblidar que són els progressistes, i no els republicans, els qui manifesten una major bel·ligerància contra lEsglésia, la qual cosa es posa de manifest des dels primers dies del govern de Prim i Serrano que, entre les mesures adoptades el mes doctubre del 68, inclou la supressió de tots els monestirs, convents, col·legis, congregacions i cases religioses de tots dos sexes que shagueren constituït a Espanya després de 1837, les propietats dels quals passaven a mans de lestat. A això shi afegia la prohibició de constituir-ne de nous. En làmbit universitari saprovava la supressió de la Facultat de Teologia, que quedava en mans de lEsglésia per tal que lorganitzara lliurement dins dels Seminaris.47 Davant daquests atacs contra els interessos de lEsglésia catòlica, Las Provincias explica lopinió del republicà Sorní.
En la cuestión religiosa, el partido republicano pide la libertad igual para todos, ya que si no es igual para todos deja de ser libertad, añadió, queremos templos, en todas partes, debemos consentirlos a los demás pues no deja de ser un contrasentido que queramos impedir a los otros la libertad que para nosotros ambicionamos. La libertad no consiste en expulsar a las monjas; la libertad no se pierde porque cuatro ancianas recen en el rincón de un convento. La república respeta toda asociación que tenga un fin moral y no ilícito.48
Així les coses, hem de pensar que Pastor Aicart sinclou dins la minoria de republicans catòlics que confien que el nou sistema polític que defensen col·loque Espanya en una situació millor que la del passat i acabe amb la corrupció contínua de ladministració. Aquest nou sistema ha de garantir la llibertat dels individus, i això implica també garantir la llibertat religiosa de la mateixa Església catòlica, que veu amenaçats els seus interessos amb el govern progressista. Resulta significatiu que Pastor no parle del tema religiós en els seus articles, com sí que feien altres republicans. Probablement no devia sentir-se molt còmode en tractar aquestes qüestions amb els correligionaris republicans i, finalment, seria la seua profunda creença religiosa que el duria a abandonar els ideals republicans i decantar-se en favor dun pensament catòlic. Si ens preguntem don podrien venir-li les influències ideològiques republicanes, cal pensar que no seria per la via familiar, ja que la família, tant per la via paterna com per la materna, estava alineada amb lEsglésia catòlica, i tampoc arran dels seus contactes amb Vicent Boix, que es declarava progressista, que en la pràctica volia dir contrari als isabelins, però monàrquic. Devien ser les amistats juvenils de lInstitut de Segon Ensenyament i de la universitat, i les contínues reunions als cafés i als clubs que el feren abraçar per un temps la causa republicana. Amalio Gimeno està entre aquestes amistats, com hem vist en la dedicatòria del 1r Quadern llemosí. Probablement també ho està Luis Simarro, amb qui Pastor ha coincidit a linstitut i a la Facultat de Medicina. Tant Gimeno com Simarro ocupen destacades posicions en la lluita en favor de la república. Els republicans havien apartat qualsevol qüestió social i havien donat prioritat a la consecució de la república, al tema de les quintes i a la supressió dalguns impostos considerats summament injustos, com el de consums.49 Mentre aquella causa respectava la qüestió religiosa i no la tenia entre les seues preocupacions principals, Pastor va continuar manifestant la seua adhesió de forma clara i vehement, com correspon també al seu estil. Però la república semblava, després de les eleccions de gener, cada cop més lluny. El govern progressista no donava curs a les reivindicacions fonamentals dels republicans, la primera de totes era la dencaminar la nació a un règim republicà que imitara els Estats Units o Suïssa. La monarquia era criticada, com hem vist en larticle de Pastor, i era una reivindicació present en els discursos dels diputats republicans, pel seu estancament, i sobretot per la qüestió de les despeses exagerades dels reis i lestalvi per a les arques de lestat que suposava un règim com la república. Una altra de les reclamacions dels republicans era la supressió del sistema de lleva per quintes, una promesa que el govern progressista incomplia en haver de fer front a la guerra declarada a Cuba. Si en «La elección» hem vist lopinió de Pastor respecte de quina ha de ser la forma política de lestat, en «Un desengaño más» lautor es mostra absolutament desencisat amb la política duta a terme pel govern progressista respecte de la qüestió de les quintes, criticades no només pels republicans, sinó per amplis sectors de la població. Les quintes suposaven el sorteig dun servei militar de 7 anys, amb un alt risc dhaver dacudir a sufocar algun conflicte bèl·lic a les colònies. Un es podia lliurar daquest sorteig pagant una elevada suma de diners, cosa que només estava a labast de les classes benestants. Les famílies sense recursos veien moltes vegades desaparéixer la força de treball dun fill, absolutament necessària per a la manutenció de la casa, i restaven encara més sumits en la misèria. Altres vegades eren economies amb més recursos que acabaven hipotecant-se per fer front al pagament de lexempció o a una assegurança de quintes. Quan el sorteig beneficiava algun membre de les classes més desfavorides era habitual que els burgesos compraren aquell dret i, així, eren els fills de les famílies pobres que vessaven la sang per la pàtria. En aquests termes sexpressa Pastor Aicart en El Centro Popular, diari que ha substituït El Federal.