La definició de la doctrina arriba després. «Decir que todo es Dios y Dios es todo, es tanto como decir que Dios es y no es, que es nada, porque lo que es y puede dejar de ser al mismo tiempo, no existe». En efecte, el panteisme és la doctrina que defensa una identificació entre Déu i la Naturalesa; això vol dir que no hi ha distinció possible entre els dos éssers i que parlar dun o laltre és parlar del mateix des dun diferent punt de vista. Seguint Spinoza, podríem dir que a la realitat podem anomenar-la Déu o Naturalesa (Deus sive natura) segons si parlem des de la perspectiva material o lespiritual, però deixant molt clar que parlem de la mateixa cosa, cosa que, en definitiva, implica una negació del dualisme: tot lunivers és Déu, i Déu no és res distint de lunivers, que al mateix temps adquireix una entitat espiritual que el du més enllà del pur materialisme. El cristianisme sha mostrat sempre contrari a aquesta ontologia monista perquè considera que desapareix el lloc de Déu o que Déu queda massa identificat amb la matèria i, per tant, també amb lésser humà. Això es veu de seguida si seguim la crítica de Pastor Aicart.
Todos admiten, dicen los panteístas, la existencia de un ser infinito; pero como ese ser impide la coexistencia de seres limitados, necesariamente no existe más que el ser infinito.
Ved el eterno argumento de los panteístas, ved su sofisma primordial. Refutémoslo, minemos los cimientos del nebuloso castillo del panteísmo, y pronto oiremos el rumor de sus murallas que se desmoronan y de sus torres que caen.
¿Cómo me probaréis, panteístas, que el ser infinito impide la coexistencia de otros seres? ¿No os dicen la razón y la experiencia, esas dos coronas de la ancianidad, que el mundo físico y el mundo moral son un conjunto de seres finitos? Tenéis ojos y no veis; tenéis oídos y no oís. ¿Acaso no debe haber un ser infinito, principio de esos seres? ¿Me probaréis que hay efecto sin causa? ¿Dónde está, pues, la contradicción que queréis encontrar en la coexistencia de lo ilimitado y lo finito? [].
También decís que el mundo es Dios, porque Dios es todo. Dios sabéis que es perfectísimo; si el mundo es Dios, Dios es perfecto e imperfecto a la vez, como lo es el mundo ¿Admitís esta contradicción? Os sonrojáis; sonrojaos, sí y no lloréis aunque el fuego de la vergüenza queme vuestras mejillas. [].
Els arguments de Pastor, a banda de la seua vehemència propagandística, revelen la seua concepció tomista, defensada per la jerarquia catòlica en aquell moment i en lactualitat.57 Els arguments a posteriori58 en favor de lexistència de Déu són suficients per a negar el panteisme. Si no podem afirmar que una cosa siga al mateix temps causa i efecte, haurem de considerar que els éssers finits han de tenir una causa que els supera en perfecció, i aquesta causa ha de ser Déu.
Amb independència de lencert o no dels arguments filosòfics que fa servir Pastor Aicart, lanterior és un exemple del seu estil combatiu aplicat ara a una temàtica per complet distinta daquella que locupava només uns mesos enrere. El camp de batalla havia canviat per al nostre escriptor, la seua personalitat lluitadora, no.
Daltra banda, la preocupació filosòfica que sinicia amb aquest article de joventut lacompanyarà sempre i així ho anirem veient al llarg daquest treball. Amb el pas del temps, Pastor anirà reforçant la seua concepció religiosa i considerarà les posicions deistes i teistes aparegudes amb els pensadors il·lustrats com un perill per a la doctrina catòlica. Les seues forces se sumaran a les de la filosofia Escolàstica i el tomisme i a la idea general que la modernitat, amb la seua confiança en la raó humana, ha significat a la llarga encetar un camí de descreença religiosa que condueix a lindiferentisme religiós (títol dun article posterior) quan no directament a lateisme, amb els quals la societat es dissol en no tenir el vertader fre moral que suposa lobligació dobediència cristiana. Una obediència, per altra part, que no és gens costosa i que es viu amb alegria si la nostra fe és vertadera. Per això caldrà reforçar els mecanismes socials que permeten apuntalar aquesta fe, davant la qual la filosofia apareix com a enemiga i potencial destructora.
En aquesta publicació signa també Pastor amb el pseudònim de Valeriano, que és el nom del seu germà menut. Al llarg de la seua trajectòria com articulista, Pastor Aicart utilitzarà alguns sobrenoms, com aquest de Valeriano, Olegario Belda en el Semanario Económico Popular, i Licenciado Linaza en El Zuavo. Els pseudònims, a parer meu, cobreixen una doble missió: dun costat es multiplica el nombre de collaboradors i sevita repetir el mateix nom en un mateix diari de només quatre planes; de laltre, permeten a lautor escriure articles més polèmics sense haver de signar-los amb el seu nom vertader. Per exemple, veurem com Pastor reserva el seu nom per als articles purament religiosos mentre que els pseudònims apareixen en articles, més durs, sobre la salut o lalcoholisme; però també apareixen en articles menys polèmics per la simple raó, com sosteníem, devitar la repetició dels autors que confeccionen el diari. Sobretot en El Semanario Económico Popular la presència dels articles de Pastor és contínua i ompli una bona part de lespai de la revista. Pastor publica, per última vegada en la primera etapa de La Ilustración, en el número 46 (1 de desembre de 1870) una harmonia religiosa titulada «A Dios». Algun problema hi va haver en la redacció de La Ilustración Popular que va fer que una part de lequip, entre ells el director Agustín Lóbez i Pastor Aicart, abandonara la publicació59 (en el cas de Pastor seria de forma temporal, ja que hi tornarà més tard). El 4 de març de 1871 eixia als carrers de València El Semanario Económico Popular, amb tirada setmanal i amb el subtítol que el qualificava com a diari religioso, moral, político y económico. Daquesta revista no es conserva cap exemplar en les hemeroteques de València i no nhe vist cap referència en els manuals de premsa consultats; sembla, per tant, descatalogada, però a larxiu Pastor Aicart de lAjuntament de Beneixama sen conserven una desena dexemplars en un estat acceptable.
Agustín Lóbez era el director i el propietari de El Semanario, la redacció del qual es trobava al carrer Paraiso. Costava 5 reals. Agustín Lóbez, Cándido, que també ve de La Ilustración, Pastor Aicart, Ricardo Palanca i Olegario Belda, és a dir, de nou Pastor, signen els articles del número 1. Pastor contribueix amb un article titulat «El porvenir del catolicismo», en el qual repassa la història de lEsglésia catòlica i dalgunes idees filosòfiques heterodoxes que resultaran derrotades, al seu parer, per la veritat, que està amb el catolicisme. La seua particular batalla contra els ideals del moviment il·lustrat també shi veu en aquestes línies.
Llega el siglo XVIII, el siglo de una nueva filosofía, terrible enemiga del catolicismo. Voltaire, DAlembert, Bayle, Rousseau, Grim, Helvesio, Holbach y Volney son sus creadores. Dejadles vociferar; el fruto de sus predicaciones ha de ser una guillotina.
El Semanario Económico Popular, núm. 5, València, 1 dabril de 1871 (Arxiu Pastor Aicart).
El Semanario acaba amb una secció instructiva. Pastor, amb el pseudònim dOlegario Belda, signarà una sèrie de tres articles, aquest és el primer, dedicats a la salut i que porten com a títol «La importancia de la higiene». Lestudiant de medicina intentava assabentar els lectors de la necessitat dobservar certs costums, avui assumits però no valorats de la mateixa manera en lèpoca de larticle.
La higiene bien aplicada y comprendida bien, puede prolongar la existencia, hacernos invulnerables, si la expresión nos es permitida, a la influencia perturbadora de muchas causas morbíficas, y atenuar la gravedad de las enfermedades que nos aquejan. ¡Cuántas veces la primordial y quizá única causa de las enfermedades, es el olvido de los preceptos higiénicos! Punible es faltar a sabiendas a esos preceptos que la observación y la experiencia, inspiradas por un criterio lógico y racional, escribieron en nuestro favor, y para nuestro bien estudiaron; punible y digno de castigo es dar al olvido lo que por tan sagrado debe tener un lugar preferente en la inteligencia.
Però el caràcter religiós de la revista i les idees de lautor el faran acostar-se cap a la moral sempre que puga. Així, en el segon article relacionarà higiene i moral i afirmarà que qui perd la higiene està a un pas de perdre també la moral, tant si es tracta dun individu com si es tracta dun estat.
Dos leyes generales presiden y regulan la vida de los pueblos; la ley del bien, ley suprema que hace arraigar en el corazón los sentimientos más nobles y más elevados, y la ley de la salud, ley del bien físico, que desenvolviendo la organización, hace más fácil el cumplimiento de la primera. Borrad esas dos leyes precisas y lógicas del gran libro de la vida, y condenáis a la humanidad al nihilismo, a la muerte moral.60
Dos leyes generales presiden y regulan la vida de los pueblos; la ley del bien, ley suprema que hace arraigar en el corazón los sentimientos más nobles y más elevados, y la ley de la salud, ley del bien físico, que desenvolviendo la organización, hace más fácil el cumplimiento de la primera. Borrad esas dos leyes precisas y lógicas del gran libro de la vida, y condenáis a la humanidad al nihilismo, a la muerte moral.60
Seguint aquesta opinió trobem també «La embriaguez», que encapçala la secció «Páginas morales» i on lautor escomet contra lalcoholisme i contra lús abusiu de la taverna, i ho fa amb el seu estil àgil, no exempt ací duna dosi de bones imatges.
Se os ha dicho que en los palacios del aguardiente bebéis el olvido de vuestros dolores. Error, necedad, mentira. Decidme los que frecuentáis esos palacios, antesalas del presidio, ¿sois felices cuando apuráis la copa? ¿No os dice la conciencia que aunque el primer sorbo no amarga, porque hay allí una gota de ilusión, el último es como hiel, porque bebéis el llanto de vuestra esposa y vuestros hijos, o vuestras mismas lágrimas que han caído en el fondo de la copa?61
Larticle, signat aquesta vegada per Valeriano, continua aprofundint en allò defensat en larticle anterior: la manca de bons hàbits no du només la corrupció del cos, sinó també de lànima; i, per això, la ruïna de la persona resulta total. És en «Importancia de la higiene III» quan Pastor Aicart aprofita per a donar consells per a gaudir duna bona salut i per a recomanar la pràctica de lexercici físic.
Estúdiese pues la higiene de la física orgánica, fíjense sus preceptos y háganse observar sus reglas.
El paseo es en primer lugar uno de los ejercicios activos que más aumenta las fuerzas, mantiene la salud y preserva de muchas enfermedades. Las grandes ciudades lo han comprendido así, y por eso París se envanecía con sus Campos Eliseos, sus jardines de las Tullerías y del Luxemburgo, sus bulevares y su jardín del Palais Royal; y en Londres admiramos el parque de Saint James, los jardines de Kesington, el Regent-Park, y el Gran-Park; y en Madrid el Buen Retiro, el Prado y la Fuente Castellana; y en Roma la Villa Borghese; y en Hamburgo las avenidas del Halster, y en San Petersburgo el baluarte del Almirantazgo; y en Berlín el paseo de los Tilos, el Tiergarten y el Wilhemstrasse [].