Aquest romanticisme enyoradís va acabar marcant la trajectòria de la gran part dels poemes renaixencistes valencians, almenys daquells que arribaren a publicar-se i, per tant, a tenir la possibilitat de definir un estil. També els poemes en valencià de Pastor Aicart poden entendres sota aquest influx, tot i que la cosa no resulta tan simple. El cas és que van ser poques les espurnes del català que esguitaren ací i allà el segle XVIII i la primera meitat del XIX. Suficients, però, per a remoure els joves escriptors. A València ix al carrer lany 1837 la primera publicació íntegrament en català, El Mole, (i ho fa sis anys abans que aparega a Barcelona Lo Verdader Català, considerat en molts estudis com «la primera publicació en català»), darrere de la qual hi ha un home compromés que prové de les classes populars, Josep M. Bonilla (1808-1880), que escriu:
Será, pues, empresa no indigna de un valensià amant del país que el viu nàixer, demostrar en cuant puga, que la llengua sublime del rey don Chaume de Aragó, la dels trovadors provensals de la etat micha, se presta en tanta fasilitat a les travesures del chiste y agudea, pera els cuals pareix feta principalment, com a la grandiositat de asuntes sagrats, politics, lliteraris, y de cuansevol atra espèsie que siga.26
Ací estem davant dun dels primers intents de «normalitzar» lús de la llengua, que inclou no sols els usos populars i còmics de la llengua sinó també els religiosos, polítics o de qualsevol mena. Cal dir que la proposta de Bonilla no tingué un èxit aclaparador, però pocs anys després apareixen els poemes de Tomàs de Villarroya (1812-1856), considerats com linici seriós del conreu duna poesia culta en llengua catalana. Altres autors seguiren tímidament Villarroya. En general podem dir que els estudis sobre la Renaixença encara estan vius i la perspectiva sobre la qual semeten els veredictes dels investigadors resulta canviant.
Sha discutit si la Renaixença valenciana va ser hereva de la catalana o més bé autòctona.27 Si Llorente va ser liniciador de la vertadera Renaixença a València, com es defensava tradicionalment, o si el seu paper, tot i ser important, no és tan absolutament central. Si la data de 1859, any en què sorganitzen els primers Jocs Florals a Barcelona i a València, resulta o no cabdal per a concretar linici daquest moviment innegable. Si encara val aquella distinció que Igual Úbeda i Sanchis Guarner feren entorn dels anys 60, entre els poetes de guant i poetes despardenya i que encara roman als llibres de text. En aquest sentit, el professor Rafael Roca ha argumentat en els seus treballs contra aquesta concepció un tant maniqueista, a parer seu, i, així, es pregunta «com pot ser que encara hi haja algú que continue recorrent al símil del guant i lespardenya per a explicar la nostra Renaixença?».28 Roca no vol negar lexistència de «dues sensibilitats diferents, de dues maneres dentendre el moviment cultural, el procés de recuperació lingüística i la creació dun públic lector», però no creu correcte «elevar les dissensions al nivell de categoria» (sector progressista, sector conservador). «Perquè allò ben cert» afirma Roca «és que tots els autors que, durant les darreres dècades del segle xix, escrigueren en valencià i sagruparen al voltant de Lo Rat Penat treballaren en pro dun mateix projecte cultural i lingüístic».29 En fi, els treballs de Roca representen una clara revisió del paper que tingué en aquest moviment literari i cultural el patrici valencià Teodor Llorente, exalçat en vida i durant la primera part del segle xx i menystingut a la segona meitat daquest darrer segle.
El professor Vicent Simbor, daltra banda, ha defensat un lloc menys arrogant que el que sautoimposà el mateix Llorente en atribuir-se, al costat del seu amic Vicent Querol, que escrigué majoritàriament en castellà, la renaixença de les lletres valencianes.30 Simbor no oblida la tasca de Josep M. Bonilla, de Pasqual Pérez o de Vicent Boix, representants duna generació anterior a la de Llorente i que dalguna manera influïren tant en el fundador de Las Provincias com en altres autors renaixencistes.
De qualsevol manera, hem de destacar que va ser lany 1859 quan Teodor Llorente (1836-1911) i Vicent W. Querol (1837-1889), esperonats, tal com ho explica Llorente, per Marià Aguiló (1825-1897), erudit mallorquí que havia arribat a València el 1858 per fer-se càrrec de la Biblioteca de la Universitat, promogueren lorganització a la ciutat duns Jocs Florals com els que shavien organitzat mesos enrere a Barcelona, i en els quals havia participat Aguiló. Mentre que a Barcelona els Jocs iniciats aquell any es mantingueren en els anys successius, a València no va ser fins lany 1879, amb el concurs de Constantí Llombart (1848-1893) i de Lo Rat Penat, que tornaren a organitzar-se. Llorente reconegué la influència de Joaquim Rubió i Ors (1818-1899), «Lo gayter del Llobregat», i va escriure més tard que fou Marià Aguiló qui va promoure linterés dell i de Querol per les lletres catalanes.
De mica en mica, la literatura en la nostra llengua anava obrint-se un xicotet camí, i és en aquest context en el qual apareixen les primeres poesies en valencià de Pastor Aicart, allà per lany 1868. En aquell moment encara no shavia publicat a València cap llibre de poesia culta enterament en valencià, només alguns poemes apareguts en la premsa. Constantí Llombart no ho va fer fins lany 1872 amb Niu dabelles. Epigrames llemosins, un recull de poemes amb algunes composicions en valencià entre les quals no en figura cap de Pastor Aicart. Per la seua part, Llorente va publicar el seu Llibret de versos el 1885; per aquesta raó, Pastor no podia, el 1868, haver llegit molta poesia en valencià i probablement les seues lectures es reduïen al grapat de poesies publicades per Llorente en Las Provincias, en el recull que Jacint Labaila (1833-1895) va publicar el mateix 1868 amb el títol de Flors del Turia: poesies valensianes o les que pogueren arribar a València des de Catalunya, on Jacint Verdaguer havia guanyat ja quatre premis en els Jocs Florals de 1865 i Llorente havia actuat com a mantenidor dels Jocs Florals de 1866. En tot cas, no en devien ser moltes, ja que no hi havia encara una publicació que sencarregara clarament de la difusió de poesia en valencià, la qual cosa canviarà a partir de 1874 amb laparició de Lo Rat Penat. Calendari llemosí, publicació promoguda i dirigida per Constantí Llombart.
El cas és que entre lany 1868, si no el 1867, i el 1870, Pastor inicia el seu trànsit per la literatura catalana amb una col·lecció de 17 poemes, la major part dels quals continuen inèdits fins avui. I la primera vegada que veiem una referència a la nostra llengua en paraules de Pastor Aicart ens trobem amb la denominació que de manera habitual feien servir els escriptors valencians per a la seua llengua, que no és altra que la de llemosí. Hem daclarir ací, abans de continuar, quina era la situació pel que fa a la qüestió del «llemosinisme» entre els intel·lectuals valencians.
La qüestió del llemosí
Pastor Aicart, com veurem, no és un cas aïllat. De manera general, tots els escriptors valencians renaixencistes anomenaven llemosí a la llengua catalana en què escrivien.31 No he trobat, entre els documents de Pastor, cap justificació de lús daquest terme, però en tot cas sí que hi ha un article on Pastor utilitza de nou aquesta denominació vint-i-cinc anys després daquella que apareix en el 1r Quadern llemosí, es tracta de «Carta abierta» dirigida a D. José Parra Bernabeu, i publicada en El noveldense amb la qual en contesta una danterior publicada per aquest en el mateix diari. Pastor agraeix lenhorabona que Parra Bernabeu li dóna per haver guanyat la Flor Natural dels Jocs Florals de València; es tracta, per tant, de lany 1895. Pastor escriu:
Convencido de que viven casi dos vidas los que sueñan, tengo ya hace muchos el inocente pero honrado antojo de soñar despierto, cortejando a las Musas en lemosín o en castellano, según me lo ruega o exige la loca de la casa. Y en castellano o en lemosín, canto, celebro, y glorifico los únicos y verdaderos ideales del poeta, la Fe, la Patria y el Amor ().
Fem notar també que el títol de la composició que guanya aquells Jocs Florals és «Larpa llemosina».
Al voltant del concepte de llemosí podem dir que va començar a emprar-se en els territoris de parla catalana ja durant el segle XIII, però no fou fins el segle XVI que començà a emprar-se amb el significat de català antic, segons documenta August Rafanell en el seu llibre Un nom per a la llengua,32 estudi on recopila els textos cabdals pel que fa a aquesta designació per a la llengua de catalans, mallorquins i valencians. El llemosí feia referència a lantiga llengua parlada als voltants de la ciutat francesa de Llemotges i, per extensió, als territoris provençals on es parlava loccità, de la qual nera una variant. Rafanell explica com encara en el segle xix el nom de llemosí va ser utilitzat en el conegut poema «Pàtria» que Bonaventura Carles Aribau escriu el 1830 i que és pres com el punt de partida de la Renaixença. No obstant això, és en la dècada de 1850 quan, a Catalunya, Antoni de Bofarull i Manuel Milà i Fontanals desacrediten el terme i la seua conveniència per a referir-se al català. En general, llemosí designava en aquesta època el català antic, que sapartava de lestàndard oral que semprava en la societat, sobretot sapartava de lestàndard emprat a València. Per aquesta qüestió alguns valencians criticaven els renaixencistes que usaven una llengua que no «entén ningú» i designaven aquests poetes com els poetes de lab y del flairós, referència a dos usos arcaics de la llengua ja abandonats. Així ho veiem en el fragment publicat per Llombart en Abelles y abellerols.33 Teodor Llorente i, sobretot, Constantí Llombart van
al 1868 escrivia a Las Provincias una ressenya de la festa de germanor que havia tingut lloc durant els primers dies de maig a Barcelona, i en la qual havien participat poetes darreu de les terres occitano-catalanes. Llorente hi deia que lencontre havia reunit no sólo a los poetas que en España cultivan lo que aquí se llama la lengua catalana, y a la que se nos permitirá a los valencianos apellidar lemosina, como a nuestros hermanos de Francia, a los ilustres representantes, de la restauración provenzal.34