[]
Soñando dulces amores mi pensamiento feliz, hasta el azul levantaba su cántico juvenil; que era tan bella mi diosa como la más linda hurí, que en sus cerrados harenes pudo el árabe fingir.
Mas! Ah! que el amor primero entre ilusiones se va robando su goce al alma, y al pensamiento su afán. Hace soñar en edenes, y en pos del dulce soñar, llora lágrimas de fuego el namorado [sic] galán.13
Com veiem, lamor no correspost resulta una de les inspiracions fonamentals del poeta en aquests anys de joventut. Duna manera o altra canta sempre enamorat, però al mateix temps canta amb una certa desesperança, ja que lamor que lacosta als sentiments adults és alhora el que lallunya duna certa pau i tranquil·litat de lànima.
¿Nací para amar llorando,
o para llorar amores?
No lo sé.
Nací soñando y amando
Y sin mis sueños mejores hoy quedé.14
I així, amb versos encertats per a la curta edat del poeta, va desgranant-se la seua joventut. De tant en tant, com en el Cuaderno de 1867, trobem un cant sensual, titulat «Anacreóntica» (més duna poesia du aquest títol), encara més explícit que els anteriors:
Gracias, llenad mi vaso, tejedme mil coronas de pámpanos y yedra, de verde mirto y rosas. Hierva en el vaso el vino, ría la mente loca, amor encienda el pecho, brinde la paz beoda.
Celebren nuestra orgía rabeles y zampoñas cantando los amores de las mujeres todas. Bebed, bebed, zagalas, pues a beber convoca Baco risueño siempre desde el tonel que monta.
I els amors sembla pel contingut dels poemes que han arribat més enllà del pur i cast enamorament. Sense que puguem afirmar que els poemes siguen retrat fidel de la vida de qui els escriu, algunes imatges van més enllà de lestrictament espiritual.
Del placer al apurar la copa que el vicio llena y el vicio sabe amargar, oculta sentí una pena que me ha enseñado a llorar
[]
Pero pasaron ya tan tristes horas pasó el vértigo infiel de los placeres, y no mienten ya al alma seductoras su envenenada risa las mujeres.
Ya no inspira el festín el cantar mío ni al alma placen lúbricos amores; ya no me humilla el encorvado hastío ni ambiciono de amor las mustias flores.
[]
Ya no ansío la danza revoltosa ni la mirada lúbrica y rastrera, ni aquel vivir la vida licenciosa que encanta y encantada desespera.15
En general, els poemes de desamor van acostant-se a la misogínia, ja que el poeta acaba culpant el gènere femení del mal damors que està patint.
Flores a mis pies dejaron las bellas que me mintieron, sus labios me enamoraron, sus quejas me enloquecieron sus risas me envenenaron.
Mas ¡ay! que entre tantas flores que marchité deshojadas, solo hallaron mis amores mentiras engalanadas, y duelo y ficción y horrores.
Que era un ángel la mujer soñé de esperanza lleno, y la ilusión me hizo ver que era vaso de veneno que nunca debí beber.
La mujer me fascinó y en sus delirios creía, nunca el alma sospechó que ella mentía y mentía más que la adoraba yo.
Si es el mundo así y así con la ilusión se engalana, bendito el día ¡ay de mí! en que anuncie una campana que en la tumba me dormí.
Bendito el ciprés sombrío cuya sombra pavorosa dé sombra a mi mármol frío.
Y el ángel del amor mío que vele junto a mi losa; y bendita la mujer que estas trovas al leer venga a mi tumba a llorar, lo que debí padecer, lo que padecí al amar.16
En fi, el que hem anomenat Cuaderno juvenil incompleto conté sobretot poesies curioses i sempre personals, poemes de caire romàntic, però clarament fetes des de les vivències i les preocupacions que encerclen lautor en aquell moment de la seua vida. No són poemes fets per a concursos i alguns estan plens dimatges estranyes i diferents de la resta de poemes que després seran característics en Pastor Aicart. Així, trobem una peculiar oda «A la creación», on el poeta somia que és Déu i que està creant de nou el món. O una altra de desamor amb el suggerent títol de «A Lesbia», o fins i tot, en lúltima de les poesies que es conserva en aquest quadern, bé que incompleta, un càntic a lamor terrenal ple de dubtes de fe.
Señor, vuelve a crear. El negro caos sepulte en su hondo seno la grandeza de tus obras gigantes; yerga altiva la nada su cabeza, y tu viviente espíritu, con alas de furente aquilón, del caos sombroso torne a crear las esplendentes galas que escondía en su seno tenebroso.17
O bé:
Llenad la copa ninfas seductoras, de esbelto talle y de mirar de cielo; dulce resbalen del amor las horas, que es un jardín para gozar el suelo.
Ahogue el licor del corazón la pena cuando lo libe el labio en su ventura; dulce es vivir el alma siempre ajena al dolor, al pesar y a la amargura.
Si es un Edén el mundo en él gocemos, que esa ilusión es la ilusión amada; ¡Quizás tras el sepulcro no encontremos, sino cenizas, podredumbre, nada!
Así en mis locas horas de alegría [manca la resta del poema]18
Deixant de banda la poesia, també entre les primerenques creacions de lany 1867 trobem una sarsuela en un acte titulada El zuavo, a la qual safegiran dues més lany 1868: Todo cambia, en dos actes i El astur, en un acte. No hem aconseguit dades que ens indiquen si les sarsueles van arribar a estrenar-se o no, com sí que va ocórrer majoritàriament amb la resta del teatre.19
Deixant de banda la poesia, també entre les primerenques creacions de lany 1867 trobem una sarsuela en un acte titulada El zuavo, a la qual safegiran dues més lany 1868: Todo cambia, en dos actes i El astur, en un acte. No hem aconseguit dades que ens indiquen si les sarsueles van arribar a estrenar-se o no, com sí que va ocórrer majoritàriament amb la resta del teatre.19
3. ELS PRIMERS POEMES RENAIXENCISTES
Només un temps després, exactament lany 1870, Pastor enllesteix un segon quadern de poesia (o tercer, segons si el Cuaderno juvenil incompleto és anterior o posterior a 1870) que titula Cuaderno 1º. Lemosín. Benejama, 3 de Abril de 187020 i que recull en 105 pàgines, poemes escrits no sols el 1870 sinó també els anys anteriors, com a mínim des de 1868.
El 1r Quadern llemosí conté un encapçalament i una dedicatòria per als seus amics, Amalio Gimeno,21 Manuel Candela,22 Pascual Más23 i Miguel Sarrió.24 Aquesta dedicatòria representa un exemple paradigmàtic de la situació que viu la nostra llengua per a un home de la Renaixença compromés amb el seu desenvolupament. Tenim davant pàgines i pàgines de poesia en valencià, però a lhora de deixar un breu missatge per als lectors, ens trobem de seguida amb lús del castellà. Simplement es tracta de constatar que estem en el 1870, que el català ha deixat désser emprat pel que fa a la prosa en el País Valencià des de fa molts anys i que, tot i que alguns autors tinguen la voluntat de reviscolar-lo, de moment aquesta voluntat només arriba a la poesia i no encara al terreny de la comunicació més personal. Es tracta dun acte que creiem automàtic, no duna tria conscient com la que podríem fer ara. Dun acte que reflecteix «lanormalitat lingüística» del nostre territori, però fet amb la bona disposició de qui estima la seua llengua a la qual dedica els esforços de les pàgines posteriors. Podia haver-hi escrit «Als meus benvolguts amichs», però simplement això no entrava en els plans de la major part dels escriptors valencians que empraven de vegades la llengua pròpia. També podríem haver-nos trobat amb més poesies en castellà i, en canvi, Pastor Aicart, junt amb altres autors de la seua generació, va encetar amb més o menys força un procés de recuperació de la llengua que ha arribat almenys fins a nosaltres. I no de forma casual sha anomenat aquesta època com lèpoca de la Renaixença i els escriptors que shi adhereixen com a renaixencistes. Veiem, abans de tractar directament els poemes de Pastor Aicart, don provenia i quins eren els trets bàsics daquesta nova empenta cultural.
Es considera data dinici de la Renaixença de les lletres catalanes lany 1830, quan Bonaventura Carles Aribau publica el seu poema «Oda a la Pàtria». El poema semmarca dins el gust romàntic per la recuperació de les tradicions perdudes i és un càntic a la identitat lingüística i a la necessitat de conrear de nou la llengua abandonada en la literatura culta. Tant a Catalunya com a València o a les Illes Balears passaran encara un bon grapat danys perquè el missatge dAribau no reste isolat. A partir, però, dels anys 40 una sèrie dautors comencen a donar símptomes de voler fer alguna cosa distinta dels seus avantpassats immediats.
Si considerem aquest període com un període de renaixença, és clar que això ens indica que abans sha viscut un període de decadència. I certament la literatura catalana fa segles que està en crisi quan Aribau pretén despertar-la. Evidentment la situació política en què viuen els antics territoris de la Corona dAragó des del triomf dels Borbons a la Guerra de Successió no fa sinó empitjorar una situació cultural que ja fa temps que no és gens saludable. Sembla, per tant, que potser aquesta meitat del segle xix és un bon moment per a remoure les cendres daquesta literatura quasi abandonada. I a això no és aliè el nou moviment literari que recorre Europa. El romanticisme convida genèricament a la llunyania, a mirar al passat, a caminar per terrenys poc trepitjats, a remoure el cor i les passions, i també els ideals patriòtics i nacionals; és un moviment darrel i representa precisament per als escriptors catalanoparlants loportunitat de buscar-ne les seues, mig oblidades, mig perdudes, castigades, apartades, quasi vençudes. Sanchis Guarner ens explica com tradicionalment sha catalogat el romanticisme en dues vessants diferents,
un romanticisme literari primerenc, de Chateaubriand a Lamartine, catòlic i monàrquic, de reacció contra el món fred, ordenat i amb fe en el progrés il·limitat dels neoclàssics i que, per ser antiracionalista, cercava refugi en un món densomni, sovint en el passat idealitzat. Però des de 1827, el romanticisme es polititza i passa a ser el liberalisme de la literatura. Hugo, Gauthier, Dumas, expressaran clamorosament un deler de llibertat política, social, poètica, religiosa i moral. A Madrid triomfà plenament el romanticisme rebel, tenebrós i escambuixat. A Barcelona hi hagué dantuvi vacil·lacions entre el romanticisme delirant i lliberal i lerudit i medievalista, però aquest simposà aviat.25