[]
Com tu, també malavirat guaytava un pervindre damor on se gotjava, e tot se desvaní;
E com á tu lamor menardeixia, amor que me deixá sols melatjia, amor que el cor ferí.
Altre mon vaig cercar; mon de rialles hont solvida el dolor é les ploralles E sols se veu plaher;
Mon dil·lussions hont lanima abrusada ab lo baquic plaher, acongoixada
dorm sola trist doser.
No vatjes a eixe mon, també es mentira el malhaurat gotjar que se respira, mentira es tot també.
[]
Jo en eixe mon cercan lo plaher tiranic, abort impur dimpur fantasm satanic, gotjí ab muda tristor; y en la del vici cristallina copa, tremolosa begué la meua boca del vici lamargor.
No vatjes á eixe mon plé de rialles de dolor y de goig, risa y ploralles, Ahont tot se torna fum;
Cercan un altre ahont lánima ferida, encontre segur port y nova vida y del amor la llum.
Com es veu, sembla que Pastor vol advertir Candela dels perills de deixar-se arrossegar per lamor fugisser. I si afegim aquest poema ple de ritme i de fortes imatges als comentats abans, crec que podem concloure que Pastor Aicart va viure durant la joventut certes turbulències relacionades amb els amors i els plaers.
Els poemes damor i desamor vénen acompanyats daltres fervorosament religiosos que donen pas a «La joya de Valencia», primera composició premiada de Pastor. El guardó, un ramell dolivera de plata, li fou concedit el 13 doctubre de 1868 al certamen convocat per lAcademia Bibliográfico-Mariana de la ciutat de Lleida. El poema és un romanç que conta la peripècia de Gilabert Jofré, nascut a València i que després destudiar a Lleida va fundar a València un hospital per a folls. Durant tota la composició està present la protecció que la patrona de la ciutat, la Mare de Déu dels Desemparats, ofereix als dèbils i afligits. El poema aparegué traduït al castellà el 1870 en el número 2 de la Biblioteca de La Ilustración Popular.41
LAcademia Bibliográfico-Mariana (ABM) de Lleida va ser la institució que més va reconéixer lobra de Pastor Aicart, que no va deixar mai de participar en els seus certàmens al llarg de tota la seua vida (en total va rebre 11 premis i 17 accèssits, els últims lany 1914). La Pontificia y Real Academia Bibliográfico-Mariana de Lleida va ser fundada, tal com explica mossèn Escolà, un dels seus promotors principals, «per refermar el culte a la Verge Maria i la definició dogmàtica de la fe sobre la seua concepció immaculada».42 La primera convocatòria del certamen literari va ser lany 1863 i foren premiats Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Àngel Guimerà i Antoni de Bofarull. Durant aquells anys el principal mantenidor de la vida cultural a la ciutat de Lleida i als certàmens de lABM va ser Lluís Roca y Florejachs (1830-1882), un personatge amb alguns punts de contacte amb Pastor Aicart, qui, per cert, li dedicà un poema amb motiu de la seua mort. Florejachs era metge i fill de metge com Pastor, a banda daixò era arxiver i cronista de Lleida. Va mantenir contactes amb tots els renaixencistes de la ciutat de Barcelona i és fàcil endevinar que també amb Pastor. De caràcter apolític, la seua missió va ser propagar el dogma catòlic i la devoció mariana, la qual cosa el posa també en connexió amb el poeta beneixamí. Com Pastor, Florejachs escriu convençut de lalliçonament moral que la societat necessita i, des de 1868, abandona la vida literària a Barcelona i dedica tots els seus esforços a contrarestar a Lleida els fruits de la revolució de setembre. Açò, de moment, el diferencia del jove Pastor.
A lAmor i a la Fe manca el tercer dels temes preferits pels romàntics renaixencistes: la Pàtria. El 1r Quadern llemosí també conté poesies patriòtiques. Una està dedicada a Espanya, motiu i preocupació repetida en lobra de Pastor Aicart; una altra, com és el cas de «Romanç», a València. Els laments per la marxa dambdues pàtries mai es torna incompatible en els textos del poeta. Totes dues pàtries li inspiren sentiments de pèrdua i melangia, totes dues pàtries tenen glòries que cantar. En tot cas, la pàtria valenciana està doblement enfonsada, ja que pateix els mals dEspanya i els mals que li infringiren des dEspanya. Així ho expressa Pastor:
Avuy cantar sols anhele en mon recort malhaurat tons furs quel primer Borbó de una plomada borrá.
[]
Ja den Jaume los recorts son en la historia gemechs. Sols vosaltres, valencians no sou ingrats per a ell;
tan sols vosaltres ses gestes e ses glóries recordeu. Jovens lletjiu ses conquestes, lletjiu ses histories []
I del llibre dels furs afirma:
Mira eixe llibre: eixe llibre en lletres dor escrits te tons bons furs: fulletjalo
e vorás com t dic ver. Ahi la sabiessa respira e lo ingeni del teu rey;
ahi tes llibertats puisantes, ab son sceptre escrigué.
I després,
en mal hora el quint Felip abòrt del orgull francés ab sa espasa malaida borrá tons furs dor plé. Ells vihuen y ell morí ja, y nosaltres morirem, pero jamay morir poden los furs quet donà ton rey. Un jorn quisá no molt llunt Serts tons bons furs sian mes; E llavors quisaltra volta Os rixquen com altre temps; Plau si retorna eixe jorn; Plau si no tarda en esser; ¡Senyor, si retorna pronte al cel no se memporteu!
Aquest contundent poema és un text inèdit. Sha dentendre que Pastor passa en aquests moments per la seua etapa republicana, com explicarem després, i que els republicans valencians són majoritàriament federalistes, això és, partidaris de la descentralització i, per tant, contraris no només a la monarquia, sinó especialment a la monarquia centralista dels Borbons. Tanmateix, els poetes renaixencistes valencians, es caracteritzen per no voler dur més enllà duna qüestió cultural el renaixement de la llengua i la cultura del país, i en alguns casos això els du a algunes friccions, mai al trencament, amb els catalans més polititzats. El poema de Pastor haguera sigut molt ben rebut en determinats cercles de la Renaixença catalana, però potser no tant en la més moderada Renaixença valenciana. Comparem-lo amb uns quants versos del conegut poema de Teodor Llorente, que Pastor coneixeria, titulat «València i Barcelona», escrit només uns anys abans (1864):
Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles, puix morts estan per sempre los Jaumes i els Borrells.
Dels venerats sepulcres no remogam les cendres; deixem dins dells lespasa que el temps ja rovellà.
No cal dir que la diferència entre lexaltació de Pastor i la moderació de Llorente és ben palesa.
El 1r Quadern llemosí conclou amb un poema ombrívol i de caràcter plenament romàntic. «El dolor i lamargura dominen la veu del poeta per un desengany. La seua llira està trista per una dolenta historia que escrigué amb llàgrimes de lànima».43 I, per concloure, Pastor es defineix:
jo missatger densomnis de dol e damargura vullg inspirar mon geni hont tons ensomnis sien de dol e de tristura.
En aquestes primeres poesies en català Pastor empra un llenguatge arcaic amb alguns col·loquialismes i en tot moment fa servir una acurada mètrica catalana, amb preferència pels heptasíl·labs amb rimes assonants combinades amb alguna consonant. Quartets, quintets, sextets i alguna octava poden veures entre les estrofes que canvien dins dun mateix poema, depenent del to que busca lautor.44 Gens malament per a un jove que volta els vint anys i que ha rebut tota leducació en castellà.
4. LES COL·LABORACIONS EN LA PREMSA I ELS IDEALS REPUBLICANS
En veritat, poques coses fan pensar, després de llegir els quaderns de 1867 i 1870, malgrat algun to més reivindicatiu, que durant aquest període de temps, Pastor Aicart participara duna forma significativa dels ideals democràtics i republicans que un ampli sector de la societat espanyola, i amb més força encara de la societat valenciana, defensaven. La implicació de Pastor en la difusió dels valors i els principis republicans és, a més, quasi desconeguda, ja que la imatge que tenim daquest intel·lectual és la dun pensador catòlic i conservador. Haurem danalitzar, doncs, en quins termes es produeix aquesta filiació als interessos republicans, com es manifesta i com hi hem arribat. Cal també recordar lapassionant situació política que li tocarà viure al nostre autor justament en els anys en què cursa els estudis de medicina a la Universitat de València.
Pastor va aconseguir el grau de batxiller el mes de juny de 1868. Podem suposar que lestiu daquell 1868 el passaria a Beneixama i que per al començament del curs 1868/69 tornaria a la ciutat, on shavia matriculat, seguint els passos del seu pare, en la Facultat de Medicina. En aquell moment, la situació política que viu Espanya és duna tensió extrema. El govern dIsabel II arrossega una intensa crisi durant tota la dècada dels seixanta. Les protestes socials creixen i els avalots a Andalusia o Catalunya sovintegen. Davant les protestes, el govern de Madrid tensa les brides i tanca diaris, prohibeix reunions, manifestacions, etc. Les qüestions econòmiques no marxen gens bé i la monarquia, endeutada, ha de vendre propietats reials per fer front a la crisi, però tot és insuficient. Les desamortitzacions dels béns comuns no han afavorit el poble, que passa fam, i els impostos continus deixen lincipient capitalisme a les portes de la inanició. Per acabarho dadobar, labril de 1865, una protesta popular contra lapartament dEmilio Castelar de la càtedra dHistòria a la Universitat de Madrid per la publicació dun article crític amb la monarquia, és reprimida de forma violenta i contumaç per les forces del govern. Hi ha morts i ferits entre els estudiants que donen suport al professor. La coneguda Nit de Sant Daniel serà un argument més en mans dels partits polítics per a posar fre a la monarquia isabelina. Després dalguns intents frustrats, el 18 de setembre de 1868 els generals Prim i Topete entraren a la badia de Cadis amb el crit dinsurrecció i amb els sons de lhimne de Riego. «¡Viva España! ¡Con honra!» va ser leslògan revolucionari. Lendemà, el govern de González Brabo havia dimitit. Lintent dIsabel II de reconduir la situació va fracassar a la Batalla dAlcolea i, finalment, amb la marxa de la reina a França siniciava el conegut Sexenni Democràtic. Llibertat dexpressió i associació i reformes educatives i religioses en serien les primeres mesures. El Sexenni acabaria el 1874 amb la caiguda de la I República. Lany 1875 siniciaria amb la restauració de la monarquia borbònica, amb el rei Alfons XII. Aquest període que sinicia amb lexpulsió dIsabel II resulta duna intensitat política increïble, les lluites pel poder se succeeixen, sobretot està en joc la instauració duna república o la reconducció cap a una monarquia constitucional i democràtica, amb laparició de tant en tant dels representants del carlisme que volen desfer totes les reformes i tornar enrere. Els interessos en joc són molts i la situació duna complexitat gran.