Els estudis que publiquem sordenen entorn de tres blocs temàtics: la consideració de la identitat valenciana en clau de nacionalitat històrica; lactualitat de la reivindicació del Dret Civil foral dels valencians; i una tercera part en la qual saborda, sense negligir-ne la complexitat, la qüestió de lordenació territorial dEspanya, des duna òptica oberta al federalisme i a leuropeisme polític. Per últim, a títol de recapitulació conclusiva i projecció de futur, shi inclouen unes postil·les finals.
JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ
AUGUST MONZON I ARAZO
FRANCISCO JAVIER PALAO GIL
PRIMERA PART
EL POBLE VALENCIÀ:
REDREÇAMENT DUNA
NACIONALITAT HISTÒRICA
Jaume I. Oli de Salvador Martínez Cubells (c. 1878). Museo del Prado, Madrid.
La formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?
Vicent Baydal Sala
Universitat Jaume I de Castelló
Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per lhorta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de lhorta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblàns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.1
Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des dun puig lhorta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet dhaver-se decidit a conquerir-la: un goig desperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre lespai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava lapropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord dÀfrica i el Pròxim Orient.
En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de lemirat andalusí de Còrdova fins a limperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra dislàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement lexpulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars dhabitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn duna tercera part del total de la població valenciana.2
Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums dorigen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de lislam es pertany.3
De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a lactual País Valencià en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants, ni cap delles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida duna consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats darribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena danys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en lactualitat.4 En concret, els protagonistes daquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne dAragó.
Un país de barreja poblacional
És el 12 de juny de 1383. Sinicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre lhonor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment des del nostre punt de vista actual, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de lorde de Montesa i qui seria oncle dAusiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que lencarregat siga linfant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»5 Però lacció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa darrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als dAragó mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.6
Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents daquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.7
La bandera foral
El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven ladministració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi destratègia shavia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar dun text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis dAragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres dun nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les dorigen aragonés que shavien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.
Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar duna potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: lEsglésia, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir daleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. Lobjectiu: fer, precisament, que els Furs de València sestengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els dAragó. Però els nobles i cavallers, dorigen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials encara que no totes, puix que també nhi havia algunes de fur aragonés es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.
Així, des daquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de lestament urbà encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia tractaven destendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa dorigen aragonés. El punt àlgid de lenfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar lany 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud dAragó i linterior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors duns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.9