Al costat de la urgència de la recuperació del valencià com a llengua dús en ladministració, i de la seua potenciació en el sistema educatiu i comunicatiu, el valencianisme polític, en aquest cas amb lestreta participació del PSPV, ha impulsat la urgència dun nou sistema de finançament autonòmic, majors inversions i la consecució del corredor mediterrani com a reivindicació emblemàtica capaç daglutinar les més diferents sensibilitats ideològiques; aquests són, sens dubte, els elements més potents del missatge polític elaborat pel president Ximo Puig per a la legislatura 2015-2019, a més del «rescat a les persones», després danys de deterioració dels serveis públics, especialment en matèria de Dependència i Serveis Socials. Dalguna manera cal afirmar que Ximo Puig, el president més valencianista de la jove autonomia valenciana, ha sabut enllaçar amb propostes de caràcter presobiranista que tenen el seu origen en un discurs marcadament valencianista i de reubicació del paper del País Valencià en lEstat. Propostes que a més han anat acompanyades dintenses campanyes de comunicació a tal fi, amb la intenció també de vertebrar en un mateix discurs polític a una autonomia profundament desvertebrada, per raons que excedeixen lobjectiu daquest treball.
Un valencianisme digital
Aquest treball, com sindicava al principi, vol també subratllar el bon aprofitament que el valencianisme polític ha sabut fer de les noves formes de producció i distribució de continguts a través de lecosistema digital. Açò és així especialment en el cas de Compromís, que a partir de lany 2010 va saber traure partit de les xarxes socials, especialment Youtube i Twitter, davant levidència que els mitjans de comunicació convencionals no li prestaven la mateixa atenció que als partits principals de la societat valenciana, el PPCV i PSPV. Menys encara Canal 9, on creiem, encara que igual ens equivoquem, que rares vegades un polític daquesta coalició va ser convidat als platós de Burjassot.
El cas mereix una especial atenció, perquè enfront de la dificultat de trobar espai en els mitjans de comunicació sistèmics, Compromís va saber aconseguir notorietat i, especialment, nous públics, gràcies a aquestes xarxes socials, tot elaborant continguts impactants (les famoses samarretes de Mónica Oltra), divulgant seqüències determinades de moments viscuts en el Ple de les Corts Valencianes (com els enfrontaments dels diputats de Compromís amb els membres de lexecutiu de Francisco Camps), i generant un notable activisme digital que, anys després, els ha permès aconseguir un ampli avantatge en els canals digitals. Només cal veure la quantitat de seguidors que tenen els actuals líders de Compromís en les xarxes socials enfront de líders daltres partits de lesquerra valenciana o de loposició del PP i Cs per a verificar-ho.
Aquest activisme polític digital, que encara que citem a partir del 2010 en té ja alguns exemples en el 2009, cobra força a partir del 2011 tot coincidint amb les manifestacions del 15M, i aconsegueix la seua consolidació en la denominada Primavera Valenciana, en les indiscriminades i dures càrregues de la policia nacional contra els joves estudiants que protestaven per les retallades al febrer del 2012, les dures imatges de la qual van donar la volta al món. El valencianisme polític i els seus líders van ser els qui millor van interpretar tots dos moviments socials, que eren la resposta a un profund desencantament derivat de la crisi econòmica deslligada lany 2008.
La viralització daquests successos tràgics a través de les xarxes socials va generar una nova forma de comunicació política que va tenir en Compromís (i Podemos a Espanya) als alumnes avançats de lesquerra. Aquestes experiències van servir per a experimentar i fixar models de gestió de comunicació digital; es van assajar amb èxit els nous llenguatges que exigeixen les noves plataformes i es van consolidar líders polítics que, posteriorment, en el 2015, jugarien un paper fonamental en el canvi polític en la societat valenciana. Les xarxes socials van ser, en aquest sentit, un excel·lent aliat, no només per a aquest tipus desdeveniments, sinó també per a la distribució de propostes, convocatòria dactivitats, i fins i tot per a la publicitat diniciatives culturals que, com va ocórrer per exemple amb la música en valencià, sestaven convertint en un fenomen molt interessant entre els joves valencians, com bé apunta Víctor Maceda. Latracció del públic jove resident en la xarxa és, en aquest sentit, un factor essencial. A més, en els cercles valencianistes es va experimentar també amb la realització de debats polítics difosos a través de les xarxes socials, amb format com el Beers&politics. En general es pot dir que la comunicació en xarxes durant lúltima legislatura del PP va ajudar lesquerra a rendibilitzar la consolidació i desplegament daltres xarxes no virtuals, orientades per exemple a les activitats culturals en barris de la ciutat, o la potenciació de celebracions i esdeveniments de marcat caràcter valencianista.
Segurament, el valencianisme polític no va pensar fa set anys que el consum dinformació en els canals digitals anava a créixer duna manera tan espectacular en detriment daltres suports de distribució de missatges clàssics com el paper o la televisió convencional. Però és indubtable que lestratègia engegada temps arrere els ha beneficiat molt, doncs en aquests anys les xarxes socials han acabat per convertir-se en el principal canal de distribució de continguts, de tot tipus. Basta assenyalar, com a exemple, que en la majoria de les versions digitals dels diaris de paper quasi el 50% del tràfic de lectors arriba gràcies a les xarxes socials, principalment Facebook i Twitter; o que el consum de continguts audiovisuals a través de Youtube ha modificat els sistemes de producció i distribució de les grans cadenes de televisió. Sense entrar en més detall en les noves tendències de consum del nou paradigma digital6 podem concloure que per al valencianisme polític, i especialment per a Compromís, lexperimentació i laposta per les noves formes de comunicació política a través de les xarxes socials, les empreses de les quals es converteixen progressivament en vertaders actors polítics,7 ha permès traure un enorme avantatge enfront daltres forces polítiques que com el PSPV encara segueix tenint grans dificultats per a competir en aquest nou entorn digital, igual que el PP valencià. Lassemblatge dun nou relat polític amb una nova manera de comunicar apareixen així com a elements dèxit, amb totes les prudències, del nou valencianisme polític.
Conclusions
Existeixen daltres elements que indubtablement han col·laborat en la consolidació del relat valencianista que actualment caracteritza les polítiques de la Generalitat Valenciana, però en aquest treball volíem destacar dos que, des de lobservació periodística, mereixien una especial atenció. Prova daçò és que la majoria de les polítiques a les quals es presta major atenció per part de «tots» els mitjans de comunicació valencians, tenen directament o indirecta un enganxament amb aqueix relat valencianista. I no és exagerat dir que Compromís ha aconseguit avui, en aquests mateixos mitjans, una notorietat desconeguda completament fa amb prou faenes sis anys. Linterès acadèmic i investigador pels elements referits confirma el panorama que hem descrit. Tot i que no és objecte daquest text valorar si aqueixes mateixes polítiques podran traduir-se, en les pròximes eleccions autonòmiques i locals del 2019, en un major o menor suport electoral, és necessari esmentar lexistència de diversos estudis que coincideixen a identificar en Compromís el partit actualment percebut com el que millor defensa els interessos dels valencians. Finalment, i com sha assenyalat anteriorment, els valors del valencianisme polític han condicionat el nou Text Marc del PSPV aprovat en el seu últim congrés de País, i també la recomposició de la nova direcció de Podem, més autonomista que les alternatives que van entrar en conflicte.
El valencianisme polític es consolida així com un relat transversal en els partits de lesquerra (fins i tot afectant algunes polítiques de la dreta), i no és difícil imaginar que podria consolidar-se encara més en els pròxims anys, al marge que acabe beneficiant més a un partit que a un altre. Un valencianisme, com defensa Amadeu Mezquida en el seu llibre El valencianisme enfront dEspanya, amb vocació de ser hegemònic i no ancorat exclusivament en raons didentitat, cultura i llengua. Un valencianisme que ha permès integrar en una coalició com Compromís a diferents sensibilitats polítiques, fins i tot a una força no nacionalista com Iniciativa del PV. Aqueix és en definitiva el major èxit del nou relat que impregna la nova política autonòmica valenciana, per a bé o per a mal.
El valencianisme polític es consolida així com un relat transversal en els partits de lesquerra (fins i tot afectant algunes polítiques de la dreta), i no és difícil imaginar que podria consolidar-se encara més en els pròxims anys, al marge que acabe beneficiant més a un partit que a un altre. Un valencianisme, com defensa Amadeu Mezquida en el seu llibre El valencianisme enfront dEspanya, amb vocació de ser hegemònic i no ancorat exclusivament en raons didentitat, cultura i llengua. Un valencianisme que ha permès integrar en una coalició com Compromís a diferents sensibilitats polítiques, fins i tot a una força no nacionalista com Iniciativa del PV. Aqueix és en definitiva el major èxit del nou relat que impregna la nova política autonòmica valenciana, per a bé o per a mal.
* Projecte dinvestigació PRODISNET: Processos discursius en internet: confluència de partits, mitjans i ciutadans, Ref. FFI2015-67668-R, del Ministeri dEconomia i Competitivitat i amb finançament FEDER.
1 Cf. Andreu Casero i Amparo López Meri, «Redes sociales, periodismo de datos y democracia monitorizada», a F. Campos i J. Rúas (eds.), Las redes sociales digitales en el ecosistema mediático, Sociedad Latina de Comunicación Social, La Laguna, 2015, pp. 96-113. Consulta en Internet: http://dx.doi.org/10.4185/cac92.I també Beatriz Gallardo i Salvador Enguix, Pseudopolítica: el discurso político en las redes sociales, PUV, València, 2016.