5 Juan José Malagón i Guillermo Tomás Faci, «Conciencia y reivindicación lingüística en el Aragón medieval: el caso de las Cortes de Aragón de 1382-1384», Alazet, 20, 2008, pp. 275-289.
6 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de lAbadia de Montserrat, Castelló de la Plana - Barcelona, 2012.
7 Vicent Garcia Edo, «Origen i expansió dels Furs o Costum de València, durant el regnat de Jaume I», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 69, 1993, pp. 175-200; Idem, «La redacción y promulgación de la Costum de Valencia», Anuario de Estudios Medievales, 26-2, 1996, pp. 713-728; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, Afers, Catarroja, 2016; Enric Guinot, «De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia Historica. Historia medieval, 35, 2017, pp. 37-62.
8 Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, Tres i Quatre, València, 1999.
9 Per a tot aquell conflicte vegeu la síntesi realitzada en: Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit.
10 Ibidem; vegeu les cites en les pp. 87 i 93.
11 Luis González Antón, «Jaime I y el alumbramiento de la conciencia nacional aragonesa», a DD. AA.: Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz, catedrático del Instituto «Beatriz Galindo», de Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, 1981, pp. 573-594; Stefano M. Cingolani, La formació nacional de Catalunya i la identitat dels catalans (785-1410), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2015; Flocel Sabaté, «Lorigen medieval de la identitat catalana», a Idem (ed.), Anàlisi històrica de la identitat catalana, Institut dEstudis Catalans, Barcelona, 2015, pp. 19-47.
12 Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., pp. 29-112.
13 Ibidem, pp. 113-156.
14 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, op. cit., p. 102.
15 Valentín Vázquez de Prada, «La colonia mercantil valenciana en Amberes, en la época de Carlos V», Homenaje a Jaime Vicens Vives, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1967, vol. II, pp. 733-754; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., p. 171.
16 Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Institut de Filologia Valenciana, València, 1980.
17 James Casey, «Una libertad bien entendida: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17, 1999, pp. 237-252.
Valencianisme de diàleg: passat, present i futur
Agustí Colomer Ferràndiz
El terme «valencianisme dialògic» el fa servir el professor August Monzon en la seua contribució al llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, titulada «Valencianisme dialògic i canvi generacional».1 Monzon preferix emprar la denominació «valencianisme dialògic» per compte de «Tercera via», perquè esta última «sembla reduir una lectura complexa i integradora de la personalitat valenciana a una mera equidistància política entre nacionalisme fusterià (o ortodox) i anticatalanisme blaver».
La qualificació del valencianisme com a «dialògic» indica Monzon
soposa, en primer lloc, a «sectari», així com també a «dogmàtic» (amb les connotacions respectives de parcialitat i intolerància). El pensament contemporani ha remarcat justament el valor epistemològic i antropològic del diàleg; aquest és, en efecte, font i mètode de coneixement, per un costat, i dimensió constitutiva de lexistència personal, per laltre [] Després de Kant, crítica i diàleg resulten indestriables. Des de perspectives diverses, pensadors com Gabriel Marcel o Martin Buber, Jurgen Habermas o Raimon Pannikar, ens fan veure com el valencianisme, si vol evitar els riscs de sectarisme, dogmatisme i manca de sentit crític (també autocrític), ha de ser dialògic.
Per a August Monzon el valencianisme dialògic comença a prendre cos a partir de lassaig de Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione,2 encara que compta amb precedents notables com Manuel Sanchis Guarner, al qual considera el referent principal deste enfocament amb obres com Per a una caracterització valenciana.3 Diu el professor Monzon:
Crec que De impura natione, dins el pensament nacionalista valencià, constitueix un punt dinflexió, una fita comparable a Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), en oposició als plantejaments del qual se situa expressament [].
De impura natione representa, en relació amb Nosaltres els valencians, una opció alternativa, també des del punt de vista filosòfic. Podem dir que si lobra de Fuster és característicament moderna, lassaig de Mollà i Mira pertany, sens dubte, al pensament postmodern. Així, enfront del progressisme (en el sentit il·lustrat i marxista del mot) es reivindica la tradició; enfront de lintel·lectualisme es remarca la importància del sentiment; enfront del racionalisme es recupera el paper del mite (que no té per què negar el valor del logos); i encara, enfront dun universalisme totalitzant, safirma sobretot la diversitat i sentén la realitat com un conjunt de fragments particulars.
El valencianisme de diàleg ahir
Encara que el referent principal del valencianisme dialògic és ledició de De impura natione lany 1986, podríem parlar de precedents del valencianisme dialògic més remots als que cita August Monzon.
Un dels primers testimonis fins i tot anterior a la que es considera la primera manifestació explícita de valencianisme polític: la conferència de Faustí Barberà en la seu de Lo Rat Penat lany 1902, el trobem en uns segells valencianistes emesos a les acaballes del segle XIX i principis del XX. Els segells reproduïen motius al·lusius a la història i els costums de València lestàtua eqüestre de Jaume I, els escuts de les tres províncies, el rat penat, una jove abillada amb el vestit tradicional, un sol emergent, el Micalet, la barraca, xiquets tirant masclets, i incloïen lemes com «Unió valenciana», «Unió valencianista» o «Regió Valenciana Llibertats, Unió, Pàtria». Malgrat la innocència que reflectien els dibuixos i els missatges, el cas és que foren percebuts per alguns com a propaganda antiespanyola «aparte de ser antipatrióticos, vienen a servir de negocio a unos cuantos comerciantes especuladores», declarava el director de El Filatélico Valenciano. Però el que ens interessa ressenyar és que en la mateixa notícia de Las Provincias que reproduïa estes manifestacions de rebuig, safirmava que «a pesar de esto, ayer se despacharon buen número de estos sellos».4 Encara que desconeixem qui els va confeccionar i distribuir, el fet que tingueren una bona acollida, malgrat el suposat caràcter antipatriótico, testimoniava lexistència dun cert públic receptiu a un missatge valencianista, tímidament polític, que reivindicava la unitat territorial del país i recuperava símbols aglutinadors de la memòria col·lectiva.5
Més enllà desta anècdota desconeguda, però que explicita un cert valencianisme polític si més no a través de la reacció dels seus detractors, voldria fer un breu repàs als primers pronunciaments explícits orientats a configurar espais comuns de diàleg al voltant del valencianisme. En primer lloc, cal fer menció de lAssemblea Regionalista Valenciana convocada per lentitat València Nova i celebrada el 29 de juny de 1907, aniversari del segon centenari de labolició dels Furs. LAssemblea volia concitar un moviment unitari de partits de caire valencianista al caliu de lèxit que va assolir la Solidaritat Catalana de 1906.
Una segona fita significativa és lActe dAfirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de València el 26 de juliol del 1914, en el qual es convidava les forces polítiques i socials a adherir-se a un programa mínim basat en tres punts: loficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i lautonomia administrativa. La Joventut Valencianista, entitat convocant de lacte, buscava la transversalitat per tal que eixe mínim comú denominador explicitat en tres senzills punts fóra assumit pels actors polítics i socials valencians. Lacte va obtindre el recolzament dels carlins, dels conservadors de Maura, dels blasquistes i dels sorianistes. El valencianisme estava representat per la Joventut Valencianista de València, Castelló de la Plana i Barcelona, el Grup Regionalista dAlacant i Nostra Terra de Castelló. Hem de tindre present que en aquell moment sacabava de constituir la Mancomunitat de Catalunya, un ens polític nou que agrupava i coordinava els esforços de les quatre diputacions provincials i que possibilitava la recuperació dun cert autogovern.
Tant la proposta de Solidaritat Valenciana de 1907 com la proposta de Mancomunitat valenciana de 1914 no assoliren lèxit, però mostraren la sensibilitat valencianista transversal dels nacionalistes valencians a la recerca de consensos socials amplis.
La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.6 La UVR volia aglutinar un valencianisme polític dampli espectre al voltant dun projecte regeneracionista de lEstat espanyol. Compartia lesperit de «lEspanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó shavia fundat el 24 dabril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut dautonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar lestat i procurar lautogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural que, des de feia dècades, unia catalans i valencians esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.7 El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí molts dells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància duna o altra organització). Els valencianistes sadonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.8