Una segona fita significativa és lActe dAfirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de València el 26 de juliol del 1914, en el qual es convidava les forces polítiques i socials a adherir-se a un programa mínim basat en tres punts: loficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i lautonomia administrativa. La Joventut Valencianista, entitat convocant de lacte, buscava la transversalitat per tal que eixe mínim comú denominador explicitat en tres senzills punts fóra assumit pels actors polítics i socials valencians. Lacte va obtindre el recolzament dels carlins, dels conservadors de Maura, dels blasquistes i dels sorianistes. El valencianisme estava representat per la Joventut Valencianista de València, Castelló de la Plana i Barcelona, el Grup Regionalista dAlacant i Nostra Terra de Castelló. Hem de tindre present que en aquell moment sacabava de constituir la Mancomunitat de Catalunya, un ens polític nou que agrupava i coordinava els esforços de les quatre diputacions provincials i que possibilitava la recuperació dun cert autogovern.
Tant la proposta de Solidaritat Valenciana de 1907 com la proposta de Mancomunitat valenciana de 1914 no assoliren lèxit, però mostraren la sensibilitat valencianista transversal dels nacionalistes valencians a la recerca de consensos socials amplis.
La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.6 La UVR volia aglutinar un valencianisme polític dampli espectre al voltant dun projecte regeneracionista de lEstat espanyol. Compartia lesperit de «lEspanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó shavia fundat el 24 dabril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut dautonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar lestat i procurar lautogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural que, des de feia dècades, unia catalans i valencians esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.7 El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí molts dells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància duna o altra organització). Els valencianistes sadonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.8
En el text de la Declaració Valencianista es deixa sentir el context polític internacional, especialment la doctrina del president nord-americà Wilson sobre el principi de les nacionalitats.9 Al caliu deixe moment històric procliu a lautogovern dels pobles, els valencianistes redacten la Declaració Valencianista. Però els autors volen deixar ben clar que la seua reivindicació no era el fruït duna determinada conjuntura política. Per això, leditorial que precedeix la publicació de la Declaració, afirma:
No es el ideal valencianista que en estas columnas defendemos casual incendio producido por una chispa desprendida de la espantosa hoguera de la guerra, ni brote surgido de la tierra al calor que le prestaron aires venidos de lejanos cuadrantes Es árbol centenario que nunca dejó de vivir; ¡ni aún cuando las hachas de déspotas y usurpadores intentaron cortarlo a cercén y descastados valencianos gozábanse en la suicida tarea de arrancar los tiernos brotes antes de que nuevamente se elevasen lozanos sobre el suelo de la patria valenciana, esquilmada y envilecida!10
El comentari editorial vol subratllar que la reivindicació valencianista té una tradició al seu darrere i que els valencianistes són persones dignes de crèdit: «no son gente indocumentada, sino bien conocida por su nombre y por sus hechos, dignos del respeto y la estimación de las gentes honradas».
Si ens endinsem en el text de la Declaració advertirem un valencianisme reivindicatiu però pragmàtic. Les dos primeres bases revelen el plantejament al voltant del concepte de nació:
1a. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals, constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió duna llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat dhistòria i de condicions econòmiques.
2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.
La base primera fa referència a làmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a lautogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a lhora desbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren lEstat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política darticular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns destos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons en lescala de la sociabilitat humana el municipi, la comarca o la nació; daltres com la província o la Federació Espanyola o Ibèrica són tinguts en consideració, principalment, atenent a la realitat política fàctica del moment.
En lobra Concepte doctrinal de valencianisme, Joaquim Reig propugna el «valencianisme totalitari». És ben cert que el terme «totalitari» pot induir-nos a confusió i a deduir que el polític valencià propugnava larrenglerament en les doctrines feixista o comunista. Res més lluny de lesperit liberal de Reig. El terme «totalitari» cal entendrel en el sentit dintegral: «el valencianisme suposa una visió totalitària, abarca [sic] totes les manifestacions de la vida».
Tot seguit, anem a veure algunes de les idees força del seu discurs que resulten encara a hores dara ben actuals. La primera delles és la unió en la diversitat:
Lhome tendix naturalment a la unitat, però respectant la varietat. Eixe respecte a la varietat de fons essencialment liberal tot i tendint cap a la unitat, és precisament la base de la nostra doctrina valencianista []. El particularisme duna banda i el separatisme datra [sic], són dos conseqüències de luniformisme.
És ben destacable lelogi de la tolerància que realitza Joaquim Reig en la seua reflexió:
Eixa és una de les gestes polítiques que té davant seu el valencianisme. Donar als valencians la visió totalitària del seu poble; conseguir que sentreguen a una obra de convivència europea, tot i respectant les orientacions i varietats filles de la vida i necessàries per al progrés humà; acabar amb la tàctica simplista i ineficaç de dividir-se, pensant que a un costat estan els bons i els purs i a laltre els impurs i els roïns; desarrelar els sentiments primaris tan propis dels pobles llatins, que els fan creure políticament en Xauxa, en lanarquia triomfant, i evidenciar en canvi que el País Valencià sha de salvar única i exclusivament per el [sic] seu esforç i que eixe esforç ha de representar anys deixercici [sic] sincer de la ciutadania, anys de manifestacions civils i tolerants, anys destudi dels seus problemes més complicats.
A nivell de concreció política constitucional, Concepte doctrinal de valencianisme aposta per lEstat compost, terminologia molt pròpia de lèpoca per a definir lEstat plural.
La nostra doctrina busca expansió en comunitats lliures, és a dir, en esferes cada vegada dun volum major. Per a nosaltres lEstat unitari és un Estat ferreny, que mata la llibertat i fa escarni de la dignitat humana; en canvi lEstat compost, sense tendències imperialistes, és respectuós amb totes les personalitats ètniques, socials o religioses que lintegren. Per això la nostra concepció autonomista servix millor la confraternitat dels pobles, que no el nacionalisme tipo [sic] francés i castellà.
El valencianisme de diàleg hui
Fet este brevíssim repàs històric als precedents més remots del valencianisme de diàleg, podem indicar que la publicació lany 1986 de De impura natione va tindre, i té encara, una incidència notable tant a nivell de reflexió, com a nivell polític i social.