La citació de Muntaner també fa referència al «llaus». És sabut que així eren anomenats els cants populars que a partir del segle XVII seran anomenats «goigs», un gènere literari que tanta extensió i vitalitat ha tingut al nostre país. Els catalans, amb la llengua aportaren també a Sardenya una literatura en aquesta llengua (Toda, 1903; Carbonell, 1984a) i els goigs són el gènere que hi ha tingut més repercussió. Es conserven goigs a Sardenya en la nostra llengua, tots de tema religiós, bé de devoció típicament catalana, com els dedicats a la Mare de Déu de la Mercè, bé de devoció sarda, com els «Goigs de sant Baldiri de Càller». La tradició de compondre i cantar goigs, primer de tema religiós i després també de tema profà, i deditar-los en fulls volants, sha mantingut i encara es manté a lilla en català a lAlguer i en sard a la resta (Toda, 1903: passim; Sechi, 1934; Fiori, 1972; Bover, 1984: 106-109; Manunta, 1988-91: passim; Armangué-Garcia, 1990; Bover, 1993).
Amb el trasllat de població, ja al segle XIV apareixen els textos. La crida del veguer de Càller del 1337 és el primer document públic de Sardenya en llengua catalana que coneixem. Tot i la seva antiguitat, és menys significatiu de la difusió de la nova llengua del que havia cregut Toda, ja que sadreçava exclusivament als habitants catalans del Castell i no al conjunt de la població sarda (Toda, 1890: 13; Carbonell, 1993: 93).
Altres zones de lilla reberen immigració catalana, especialment Sàsser, la Vila dEsglésies i les ciutats de la costa, però la rebel·lió dels sards i de la família genovesa dels Doria, instigada per la república de Gènova, i, a partir del 1353, sobretot la del jutge dArborea Marià IV i dels seus successors Hug III i Elionor una lluita que una part de la historiografia sarda contemporània atribueix al caràcter de guerra dalliberament nacional posaren el poder català en veritable perill. La crònica de Joan Toralles, ciutadà de Vic, ens fa veure la tensió existent a lèpoca de lexpedició de Martí el Jove:
Diumenge, a .XXX. de juny mil .CCCC.VIIII. los sarts, ab moltes cordes e ligams que havien aperellats se havien lexat dir que penyarían los catalans e que lurs menjarían lo fetja e varen venir molt poderosament [...] e fo volentat de Déu que lo senyor rey ab tota sa gent ferí tan animadament, ab los balestés qui feren maravelles, y con los sarts veheren que axí los convidaven, giraren les spatles e fugiren, e los nostros a bell encalçar e matar sens resistència (Moliné, 1915-17: 211-220).
És un comentari directe de la famosa batalla de Sanluri, després de la qual Martí el Jove morí. Ni aquesta tensa relació ni la inestabilitat política, econòmica i militar de la segona meitat del segle XIV i del tombant del segle, tant a Sardenya com a la metròpoli (Meloni, 1987: 94-95; Conde, 1987: 267-273), no facilitaven lexpansió del català a lilla. Durant aquest període, però, a banda de la correspondència i els comunicats oficials, comencen a aparèixer en català documents públics com les «Ordinacions del Castell de Càller» del XIV, possiblement de mitjan segle (Pinna 1929), o alguns privilegis concedits a lAlguer.
La situació canvia radicalment amb la presència dAlfons el Magnànim a Sardenya lany 1420. Al capdavant dun cos expedicionari poderós, expugna Terranova (avui Òlbia), compra els drets a lanomenat «tron dArborea» i, després dun intent fallit docupar lilla de Còrsega, que formava part de la concessió de Bonifaci VIII el 1297, hi renuncia, la qual cosa rebaixarà la tensió bèl·lica amb Gènova en aquesta zona i facilitarà més tard la conquesta, el 1448, de Castellgenovès als Doria. El «Regnum Sardiniae et Corsicae» quedarà limitat al «Regnum Sardiniae». Al mateix temps, el rei aplicava una política de benevolència que pacificava els ànims. El 1421 convocava el segon parlament de tota lilla i finalment reeixia a organitzar el regne seguint la línia marcada pel Cerimoniós en el primer parlament, de 1355. Malgrat una efímera represa bèl·lica del marquès dOristany el 1470, neutralitzada a Macomer el 1478, ja en temps de Joan II, amb el Magnànim comença un llarg període de pau, que durarà fins al segle XVIII. Sardenya constituirà un dels regnes de la confederació catalano-aragonesa i per primera vegada tindrà un parlament únic per a tot el territori. Aquesta adscripció no canviarà lany 1555, quan Carles I crearà el Consell dItàlia, format per Nàpols, Sicília i Milà: Sardenya restarà lligada a lanomenat Consell dAragó.
Amb la pau prenen volum, el segle XV, els fenòmens assenyalats al començament: el comerç i la immigració, no solament de quadres dirigents sinó també de mercaders i dartesans procedents dels Països Catalans. I també, és clar, lexpansió de la llengua catalana, que serà adoptada o almenys usada per capes considerables de la població autòctona, sobretot, però no exclusivament, a les ciutats. Es van desenvolupant dues línies paral·leles, en la llengua, en el dret, en la cultura: una de sarda autòctona i una de catalana o sarda catalanitzada. En la primera es manté lús de la llengua sarda com una manifestació oral, en la relació habitual entre els sards, en el dret i en la literatura, sobretot de tradició popular. En tots tres àmbits el sard tindrà manifestacions escrites (Ciasca, 1931-34; Wagner, 1951; Alziator, 1954; Sanna, 1957; Tanda, 1984; Contini, 1987; Da Passano, 1984; Pirodda, 1992; Maninchedda, 1992 i 1993; Pirodda, 1993), però tindrà la condició de llengua dominada.
Durant els segles XV, XVI i bona part del XVII, el català és la llengua hegemònica a Sardenya (Carbonell, 1984a: 94): la llengua dels parlaments i de les lleis que nemanaven (Toda, 1890, passim; Anguera, 1914; Mattone, 1984; Carboni, 1992); dels senyors feudals i dels privilegis que atorgaven a llurs súbdits encara el 1738, en ple regnat dels Savoia italians, són publicats en català els capítols de gràcies del marquesat de Quirra (Murgia, 1992); de les crides dels virreis adreçades al conjunt de la població (Toda, 1888; Toda, 1890, passim); de les corporacions municipals i de les ordinacions que promulgaven, com les dels consellers de Càller del 1422, del 1588 (sobre lHospital de Sant Antoni) i següents, recopilades el 1603 (Pinna, 1929) o les de la Vila dEsglésies (Armangué, 1992); de les inscripcions en edificis públics, com la de lany 1447 del campanar de Sant Jaume a la Vilanova, on apareixen cognoms tan típicament sards com els dels síndics Leonart Murja, Miquel Azori, Joanot Manno, Joan Dessí, Bartomeu Vaca; de les comunicacions oficials entre els funcionaris. Daquestes darreres no em sé estar de citar el report enviat a Sàsser des de Càller, encapçalat amb un exordi en llatí «Gaudeat Sardinia, letentur incole eiusdem et posteris innotescat tantum misterium», però amb el text en català:
Lo emperador Don Carlos, rey nostre senyor benaventuradament regnant, és arribat ab grosíssima armada, passades .CCCC. veles, [...] per anar a expugnar lo regne de Tunis, divendres a vespre, que comtàvem onze del mes de juny mil .D.XXXV.o. a nativitate. Arribà en la palissada de Càller y dissapte de matí devallà en terra y hoy missa en la seu de Càller. Y estigué dos hores y se tornà a embarcar. Y diumenja a vespre tota la armada féu vela per a Tunis.
Leufòria del «Gaudeat Sardinia» daquest document no és retòrica. Respon a lambient dangoixa que en aquells moments i en els anys immediatament anteriors patia el món occidental europeu, amb els turcs a les portes de Viena duna banda i, de laltra, els corsaris del famós Barba-rossa, nomenat almirall del seu estol per Solimà el Magnífic, saquejant les costes del Mediterrani cristià. És langoixa que respiraven les instruccions del virrei Antoni de Cardona al governador del cap de Sàsser Antoni de Sena i Gambetta del 9 dagost de lany anterior, en les quals després dinformar-lo que
lo primer del present passaren per lo faro de Messina .LXXX. veles del turch les quals porta Barbarrossa [...] y que a .VI. del present los sperarían en Tràpana, [...] hi afegeix perquè, lo que Déu no vulla, si passassen per lo present regne troben la resistència necessària, vos diem, encarregam y manam que immediate, vista aquesta, fassau apercebir tota la gent a vostra jurisdicció sotsmesa fent-lis tenir los cavalls, armes y altres preparatius necessaris promptes; avisant axí mateix a les ciutats, llochs y terres marítimes que stígan apercebits fent guàrdies de die y de nit, y que doblen aquelles gsi mester serà, y sían tals com lo temps concorrent demana, avisant-nos ab correu si nova alguna important ad aquexos ports arribarà (documents inèdits a lArchivio di Stato, Sàsser).
En aquesta situació, leufòria del pas de Carles I pren tot el seu relleu i veiem passar, a través de documents sards en català, un moment clau de la història dEuropa.
Dintre dels usos oficials de la llengua mereix una menció especial lús que en fa lEsglésia. Lorganització eclesiàstica fou renovada al Congrés de Trento i la documentació que ha estat estudiada fins ara, que es conserva en general a partir del segle XVI (Anatra-Puggioni, 1983), mostra un ús generalitzat del català a les diòcesis de lAlguer, de Càller, dOristany i dAles (Carbonell, 1984b; Lai, 1993; Pau, 1994); el sard, en canvi, és la llengua absolutament predominant a Bosa, zona isolada de la capital de lilla (Cossu, 1990: 21-23). El català apareix a les actes dels capítols, als inventaris de les parròquies i a les visites pastorals, fins i tot als ordinaris per als sacerdots, llevat de les parts rituals en llatí i el catecisme en sard, fins que trontolla a partir de mitjan segle XVII (Carbonell, 1984a i 1984b).
Laparició a Sardenya duna literatura en llengua catalana, a més dels goigs mencionats al començament, ha estat prou estudiada (Toda, 1890 i 1903; Carbonell, 1984a). Voldria afegir-hi un comentari sobre els textos hagiogràfics. Les vides de sant Antic i de sant Maur (Vida y miracles del benaventurat sant Antiogo i Vida del benaventurat sant Mauro) responen a devocions locals. També hi respon la Relatió de la Invenció del cos del benaventurat màrtir sant Antiogo sulcitano, conservada en un manuscrit de lArxiu de la Catedral dEsglésies que tinc en curs dedició: és un testimoniatge de lexistència en català a lilla daquest gènere paraliterari, del qual només havien estat assenyalats exemples en llatí i en castellà (Marrocu, 1992). El text sobre sant Maur sha perdut, però nha estat publicat un document del 1573 pel qual són lliurats tres-cents dotze exemplars (Balsamo, 1968: 111-112) a un tal «mossèn Joan Pipia, habitator de la villa de Sórgono», per a vendrels en aquesta petita població, prop de la qual hi ha una ermita sota ladvocació del sant. Allò que em sembla significatiu del coneixement del català a Sardenya és que en un nucli rural tan petit i situat entre muntanyes al centre mateix de lilla on, però, els llibres parroquials eren portats en català per sacerdots de cognoms sards, hi hagués lesperança de vendre tants exemplars dun opuscle en llengua catalana, malgrat lalt tant per cent danalfabets que hi havia a lèpoca. És cert que Sórgono era també un dels centres de distribució, de la impremta-editorial del canonge de la seu de Càller Nicolau Canyelles, dorigen gironí (Cossu, 1993: 77). I que lermita de Sant Maur era un lloc de pelegrinatge. Tanmateix, és un indici de la difusió del català en zones allunyades del tot dels centres urbans.