No és estrany, doncs, el testimoni dels autors europeus dels segles XVI, XVII, XVIII i, fins i tot, amb informació endarrerida, del XIX, que solen atribuir dues llengües a lilla de Sardenya, en general exemplificades amb el parenostre (Coseriu, 1980). Lafirmació més repetida serà la de lintel·lectual callerès Segimon Arquer, el qual escrigué a Basilea, lany 1549, una Sardiniae brevis historia et descriptio, publicada lany següent dins la quarta edició de la Cosmographia en llatí de Sebastian Münster. Segons Arquer, que parlava de primera mà perquè era sard, a Sardenya hi havia dues llengües principals: el català, parlat per quasi tothom a les ciutats, mentre que daltres, fora de les ciutats, mantenien la llengua genuïna dels sards (Coseriu, 1980: 317; Cocco, 1987: 411). El mateix Arquer, que va acabar cremat per la Inquisició a Toledo el 1571 (Cocco, 1987), quan des de la presó toledana demana que li enviïn de Càller alguns documents que lajudaran a defensar-se, adverteix que siguin «en catalan, que es la lengua de mi tierra».
Del 1565 al 1567, residí a Càller el framenor llec Salvador dHorta, que segons diuen feia parlar els muts en català, és clar. Hi morí en olor de santedat i fou canonitzat, amb un cert retard, el 1938: encara avui és objecte de devoció (Mas, 1989; Sorgia, 1991).
I a Càller ensenyà llatí, partint de les explicacions en català, lhumanista dAlcoi Andreu Sempere, llogat expressament per la ciutat. Lany 1557, la seva Grammatica fou impresa a Lió per leditor-llibreter Esteve Moretto i dedicada als consellers de Càller. El canonge Canyelles en féu una nova edició, sempre amb les explicacions en català, lany 1585, en aquesta mateixa ciutat (Ribelles, 1929: 575-577; Miró, 1968, passim; Balsamo, 1968: 41-49; Carbonell, 1972: 109; Cossu, 1993: 77).
Del 1565 al 1567, residí a Càller el framenor llec Salvador dHorta, que segons diuen feia parlar els muts en català, és clar. Hi morí en olor de santedat i fou canonitzat, amb un cert retard, el 1938: encara avui és objecte de devoció (Mas, 1989; Sorgia, 1991).
I a Càller ensenyà llatí, partint de les explicacions en català, lhumanista dAlcoi Andreu Sempere, llogat expressament per la ciutat. Lany 1557, la seva Grammatica fou impresa a Lió per leditor-llibreter Esteve Moretto i dedicada als consellers de Càller. El canonge Canyelles en féu una nova edició, sempre amb les explicacions en català, lany 1585, en aquesta mateixa ciutat (Ribelles, 1929: 575-577; Miró, 1968, passim; Balsamo, 1968: 41-49; Carbonell, 1972: 109; Cossu, 1993: 77).
Al costat dels usos oficials o públics, hi trobem els privats, com la correspondència o els documents notarials, tan importants en la vida social. De la primera hi ha textos publicats. Per exemple, una lletra de limportant humanista callerès Montserrat Rosselló, que llegà la seva considerable biblioteca a la Universitat de Càller: amb el fons Rosselló i daltres, la quantitat dincunables i dedicions antigues en català conservats a Sardenya és un altre exponent de les estretes relacions culturals entre catalans i sards entre els segles XV i XVII (Romero-Gabbrielli, 1982-85). Doncs bé, el 1608 Rosselló enviava una lletra a lescrivà dun dels seus feus, la vila de Musei, sobre els problemes que tenia amb uns «massaios» («pagesos», un sardisme freqüent en el català de Sardenya) i afegia:
Procurau que se nos envien set o vuicentas sebbas, y molts melons, síndrias, carabassas y cogombres, [...] Y també enviareu peras, anguil·las, truças y formatgie bo, que lo que haveu enviat era prou mal.
I, en una postdata, escrivia encara:
Me fareu pler de fer caçar una rabossa que sia molt grassa, perquè tinch menester del oli de aquella per fer-me una medicina. No vos descuideu en cosa que tant esguarda a la mia salut, y trameteu-me-la súbito.
Ignoro com va anar amb aquests remeis la salut de lil·lustre humanista. Amb un altre to, lany següent, lescrivà públic de la vila de Tuili, Llorenç Corona, escrivia al notari callerès Alexi Gabriel Ordà en un català molt menys fluid, que denota que lescrivent parlava habitualment sard (Romero, 1983: 463-465).
Un fet a part, amb una amplitud social i territorial molt considerable, és constituït per lús del català en els documents notarials. Documentat des del segle XV (Olla Repetto, 1963), es manté al llarg dels segles fins entrat el segle XVIII. Pel tractat dUtrecht del 1713, Sardenya havia estat atribuïda a limperi dels Habsburg austríacs i, per tant, al mateix moment que els Països Catalans havien estat incorporats a la Corona de Castella, Sardenya cessava de tenir-hi la relació política que havia començat amb la butlla de 1297. Al regne sard el procés de castellanització havia estat paral·lel al del domini lingüístic català: en determinats estrats de la societat molt propers al poder reial shavia iniciat al segle XVI, sense afectar la base social; i havia sofert una acceleració a partir de la política dOlivares a mitjan segle XVII, sobretot a les estructures de ladministració eclesiàstica, en què una forta pressió de la Inquisició i de la jerarquia hi redueix no solament el català sinó també el sard (Carbonell, 1984b; Turtas, 1981; Cossu, 1992). En canvi, als documents notarials el català es manté pràcticament fins a la imposició del paper segellat en espanyol el 1718, durant locupació de lilla entre 1717 i 1720, per les tropes espanyoles de Felip V (Pineda, 1718; Carbonell, 1984a; Armangué, 1987; Pau, 1994). Després només en resten alguns casos escadussers. Així, el notari de Càller Salvador Jagaluni i Porcella, el 3 de maig de 1727, pensant que
com tots los nats en aquest vaill de làgrimas siam totalment a la mort corporal sugetss, y digú de aquella escapar puga, [...] tement las graves enfermetats que corren y yo sempre he patit y desigiant estar apercebit per lo que Nostre Señor voldrà ordenar de mi, fas y ordene lo present meu testament encara avui inèdit.
El dicta al seu confessor Joan Serra, car no el pot escriure de sa pròpia mà perquè li tremola. El dramàtic document acredita com nestava darrelat el català en certs sectors de la societat sarda, perquè davant la mort no es fa broma. El notari Sestu, de Lanusei, hi redacta fins al 1735 (Armangué, 1987: 118). Som ja a les darreres manifestacions escrites en llengua catalana a Sardenya. Encara el 1718 hi havia estat expedit un passaport a una nau calleresa (Bastero, 1724). Entre els documents de poder dels representants de les viles i ciutats sardes a lacte de coronació de Víctor Amadeu II com a rei de Sardenya el 1720, nhi ha alguns en català de poblacions del centre de lilla. El Dr. Carcassona jura com a rector de la Universitat de Càller en català, llengua emprada a la institució acadèmica fins al 1728 (Leo, 1936). Però, lany 1868, transcorregut un segle llarg del pas de lilla al domini dels Savoia italians, lalguerès Ignasi Pillito, arxiver a Càller, escriu a Milà i Fontanals que la llengua catalana és desconeguda a Sardenya, tret de lAlguer, on tothom la parla sempre.
Tanmateix, lAlguer és un fet a part que, ell tot sol, requeriria tota un lliçó: la llengua i la cultura catalanes encara hi són vives i la ciutat manté un relació freqüent amb la resta de Països Catalans des que al segle passat siniciaren els «retrobaments» (Caria, 1981 i 1984). Al conjunt de lilla, hi perviuen els goigs, anomenats «goccius» a tot el sud i «gosos» al nord (Dore, 1986), resten uns quatre mil catalanismes en la llengua sarda (Paulis, 1984 i 1993) i la toponímia i lantroponímia dorigen català són abundants a tot el territori (Carbonell, 1984a: 93). En canvi, en el cos social sard, ha desaparegut la memòria de la presència catalana a lilla i de la llengua catalana que hi era parlada. És freqüent de trobar-hi persones que porten un cognom català i ignoren que ho sigui. Ningú no pensa, en arribar a laeroport dElmas, a Càller, que el poble don pren el nom apareixia en els documents sota la forma «lo Mas».
Si Sardenya ha perdut la memòria duna dominació estrangera la nostra això és bo. Al segle XVII ningú no podia ni imaginar-se que això passaria. Se nha perdut la memòria, però no se nha perdut el rastre, que és lobjecte destudi dels qui fan recerca. Com ho ha estat avui daquesta lliçó.
Moltes gràcies!
Bibliografia
AGUILÓ Y FUSTER, Mariano (1923): Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, Madrid.
ALZIATOR, Francesco (1954): Storia della letteratura di Sardegna, Càller, 2a ed., 1982.
ANATRA, Bruno (1984): «Sardenya i la Corona dAragó a ledat moderna», a Els catalans a Sardenya, a cura de Jordi Carbonell i Francesco Manconi, Barcelona, pp. 59-66. (Edició contemporània en italià, Càller.)
ANATRA, B. i G. PUGGIONI (1983): Ponti ecclesiastiche per lo studio della popolazione. Inventario dei registri parrocchiali di sette Diocesi della Sardegna Centro-Meridionale, Roma.
ANGUERA DE SOJO, Joseph Oriol (1914): El dret català a lilla de Sardenya, Barcelona.
ARMANGUÉ I HERRERO, Joan (1987): «Lús del català a les actes notarials de la Tappa di insinuazione de Lanusei (Sardenya) durant els segles XVII i XVIII», a Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XV, pp. 103-124.
ANGUERA DE SOJO, Joseph Oriol (1914): El dret català a lilla de Sardenya, Barcelona.
ARMANGUÉ I HERRERO, Joan (1987): «Lús del català a les actes notarials de la Tappa di insinuazione de Lanusei (Sardenya) durant els segles XVII i XVIII», a Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XV, pp. 103-124.
(1992): «Els documents catalans de lArxiu Històric dEsglésies», Sezione separata, seccióI, Miscellanea in onore del Prof. Jordi Carbonell, 4 vols. Annali della Facoltà di Magisterio dell Università di Cagliari, XV, Càller, I, pp. 109-133.
ARMANGUÉ, Joan i Covadonga GARCÍA-TORAÑO (1990): «Naufragi i memòria (els goigs de Santa Maria Navarrese)», a Miscel·lània Joan Bastardes, 3, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XX, pp. 133-144.
BALSAMO, Luigi (1968): La stampa in Sardegna nei secoliXVeXVI, Florència.
BASTERO, Antonio de (1724): La Crusca Provenzale, Roma, vol. I.
BLASCO FERRER, Eduardo (1984): Storia linguistica della Sardegna, Tübingen.
BOVER I FONT, August (1984): «Els goigs sards», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 105-110.
(1993): «Dos goigs sardo-catalans: Sant Baldiri de Càller i la Verge del Roser», a Miscel·lània Jordi Carbonell, 6, Montserrat, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXVII, pp. 95-110.
CABESTANY I FORT, Joan F. (1984): «Els mercaders catalans i lilla de Sardenya», a Els catalans a Sardenya (citat a Anatra, 1984), pp. 25-34.