Si és gran la meua tristesa en veure que Jordi Carbonell, traspassat el 22 dagost de 2017, ja no podrà gaudir del plaer de donar a conèixer a les joves generacions el conjunt de les seues contribucions a la història de la llengua catalana, em queda la satisfacció de constatar que, amb la seua publicació, la Universitat de València contribuirà a la difusió del seu llegat. Serà, també, nestic segur, el millor homenatge que li podem oferir i el que més shauria estimat. En conèixer la iniciativa, Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de lInstitut dEstudis Catalans, no ha dubtat un sol moment a compartir, en nom de la Secció, aquest homenatge.
Em plau tancar aquestes línies expressant la meua gratitud no sols a la Universitat de València i a la Secció Filològica, sinó també a Jordi, Oriol i Anna, fills de Jordi Carbonell, que han facilitat lacompliment, ni que siga parcial, dun dels projecte més estimats del pare: veure editats uns Elements dhistòria de la llengua catalana, que evoquen tan bé el seu somni permanent.
València, primavera de 2017
ANTONI FERRANDO
Universitat de València
Institut dEstudis Catalans
I. ASPECTES GENERALS
1
ELEMENTS DHISTÒRIA SOCIAL I POLÍTICA
DE LA LLENGUA CATALANA
1. El marc conceptual
Intentaré de donar un breu resum de problemes de fet i problemes de mètode duna història sociolingüística de la llengua catalana. Crec que cal demanar-se, no tan solament qui parla quina llengua a qui i quan, segons el plantejament de Fishman,1 sinó també desbrinar per quina causa ho fa. En una anàlisi sociolingüística, sigui sincrònica, sigui diacrònica, no crec que nhi hagi prou amb exposar simplement els fets, sense intentar danalitzar-ne les causes. El perill de la manipulació de les dades obtingudes pel sociolingüista és evident i fins i tot acceptat per alguns. Hensey escrivia el 1975:
One of the practical applications of sociolinguistic study lies in the area of education. Bilingual education, as well as efforts to take into account childrens «substandard» varieties of the national language, have been drawing considerable attention and a certain of official support in the U. S. and Canada. While establishing the guidelines for education is ultimately a political matter, authorities have in fact shown a willingness to be guided by the findings of researchers.2
Allò que ara voldria analitzar més detingudament és la interferència que els factors exògens han produït en el normal procés històric de la llengua catalana dins la societat dels Països Catalans i la resistència endògena a una tal interferència, tot intentant de referir-la a les bases socials que lhan promoguda. Davant lamplitud del problema, mhauré de cenyir a citar uns exemples que em semblen significatius. Naturalment, hauré de referir-me a textos escrits, però procuraré escollir aquells que no són dubtosos en llur interpretació quant a la font i quant al testimoniatge que donen sobre lús de la llengua parlada.
2. El català, llengua nacional
Com a punt de partença de lanàlisi històrica cal escatir els nivells de selecció-codificació i els dacceptació-elaboració funcional que el català havia assolit a ledat mitjana per a esdevenir una veritable llengua nacional. En aquest sentit és clar que el català no era, entre els segles XIII i XV, una llengua no desenvolupada o un vernacle en el sentit usat per Haugen,7 sinó que llevat de les limitacions que lús del llatí comportava aleshores, limitacions que eren comunes a les altres llengües europees i molt particularment a les romàniques havia esdevingut la llengua completa parlada per tota una societat i emprada per laparell dun estat, és a dir, una llengua usada a tots els espais de ladministració, a tots els àmbits de la cultura i per totes les classes socials. Lús de loccità en la poesia sextingeix al començ del segle XV i, daltra banda, correspon a un fet comú a daltres literatures.8
En el camp de la codificació, la pràctica de la cancelleria reial havia conferit al català administratiu el caràcter de llengua unitària, la més unitària de totes les llengües romàniques.9 Aquesta uniformitat de la llengua administrativa era afavorida per la poca diversitat dialectal, el català essent autòcton només al nord del domini lingüístic actual, substancialment entre les Corberes i el Penedès, i havent estat transportat als altres territoris amb la conquesta i el repoblament subsegüent. El testimoni del cronista Muntaner, natural de Peralada, prop del Pirineu, però que escriu al País Valencià, és il·lustratiu:
dun llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans daragoneses. [...] E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alamanya, e per tota Itàlia e per tota Romania: que els grecs qui són de lemperador de Constantinoble són així mateix moltes províncies [...], en les quals ha aital departiment de los llenguatges com ha de catalans a aragoneses.10
En el mateix camp de la codificació, vers el 1487,11 el prevere valencià Bernat Fenollar escriu les Regles de squivar vocables o mots grossers o pagesívols, que seran completades pels humanistes barcelonins Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell.12 Hom hi troba una tendència vers la consagració com a norma dels criteris lingüístics ciutadans cultes de leix València-Barcelona, contra lús popular, especialment pagès. Alguns dels consells donats per Fenollar són compartits, cinc segles després, per la normativa noucentista. En canvi, un nombre elevat de formes populars que Fenollar-Pau-Carbonell rebutjaven avui són acceptades per la normativa, i les formes corresponents, en general cultes, que aquells aconsellaven a la darreria del segle XV, són rebutjades del tot o admeses al costat de les primeres.13 Aquesta inversió de criteris és un testimoniatge de la participació de la llengua popular, sobretot pagesa, en el català literari modern, bé que ja contemporàniament a Fenollar shavien produït reaccions a favor del vocabulari camperol com la Brama dels llauradors de lhorta de València, de Jaume Gaçull.14
En tot cas, el català no havia estat usat només en la literatura, sinó que des del segle XIII era llengua de tots els usos: de la filosofia i de la ciència, amb lobra de Ramon Llull i Arnau de Vilanova, pioners a Europa de lús duna llengua vulgar en aquestes matèries;15 de les lleis,16 de la cort,17 dels discursos del parlament,18 i dels actes de ladministració als més diversos nivells,19 inclòs el diplomàtic,20 el de les relacions entre els membres de la família reial,21 dels reis amb llurs funcionaris i daquests darrers amb els ciutadans,22 així com en les relacions contractuals i daltra mena.23 En el terreny privat, el català era usat en la correspondència, no solament de la família reial,24 sinó també dels funcionaris i dels mercaders.25 I tots aquests usos escrits són prova fefaent que lús oral de la llengua era així mateix total, la qual cosa està dacord amb el testimoni de Muntaner, ja citat.
La introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara no canvià bàsicament res, malgrat que tots quatre reis de la dinastia foren nascuts a Castella i casats amb castellanes. Duna banda, trobem alguns escriptors que no usen solament el català sinó també el castellà sovint al costat de litalià, un fet que sinicia a la cort dAlfons el Magnànim a Nàpols i samplia després amb poetes cortesans, entre els quals Rubió i Balaguer ha subratllat ladopció dels principis ideològics reialistes dels Trastàmara.26 De laltra banda constatem que el castellà no és adoptat per cap dels grans escriptors del període ni assoleix nivells populars, mentre que continua havent-hi escriptors de llengua castellana, sobretot aragonesos, que adopten el català en llurs escrits, alguns exclusivament,27 i fins i tot es conserven nombroses lletres privades en català de la reina Maria al mateix Magnànim i daquest darrer a Enrique de Villena, malgrat que tots ells eren castellans.28 Hi ha també, per exemple, un altre indici: els diàlegs literaris entre el príncep de Viana, escriptor en llengua castellana, fill i hereu de Joan II, i el noble valencià Joan Roís de Corella, en els quals cadascú usa la llengua pròpia sense que ni lun ni laltre facin menció daquest fet,29 prova que el noble valencià per cert, dorigen aragonès30 no sentia, respecte al poder reial, cap mena de dependència lingüística. En realitat, la presència del castellà a la cort reial dels Trastàmara durant el segle XV pot comparar-se a la contemporània del català a Roma en temps dels pontífexs Calixt III i Alexandre VI, de la família Borja, els quals cridaren a la cort papal molts de compatriotes,31 fins al punt que Paolo da Ponte podia escriure el 1458 que «non si vedono se non catalani».32 Doncs bé, aquesta presència catalana a Roma no hi té cap repercussió sociolingüística, malgrat que els papes Borja i els seus familiars o servidors usaren la llengua catalana, tant parlant com escrivint.33 Paral·lelament tampoc no en tingué la presència de la dinastia castellana als Països Catalans, on el castellà era desconegut al segle XV. Ens ho confirma Juan Alonso de Zamora, secretari de Joan II de Castella, que facilità loriginal del De casibus virorum illustrium de Boccaccio, a lhumanista Alonso de Cartagena, bisbe de Burgos, perquè en continués la traducció al castellà que havia començat Pero López de Ayala: «no lo pudiendo haver en Castilla, óvelo en Barcelona, el cual hallé en latín porque quien me lo tornasse en nuestra lengua allí hallar no pude».34
El punt de partença, doncs, en el moment de plena independència dels Països Catalans, era una situació de llengua nacional completa, en un estadi més aviat avançat de realització, per als estàndards de lèpoca, dins el món romànic.
3. Primer període dinterferència exògena: 1516-1713
Contra les afirmacions de la historiografia nacionalista espanyola, ni laccés al tron de Ferran el Catòlic el 1479, quan ja era maridat amb Isabel de Castella des de feia deu anys, ni el de Carles I el 1516, no van produir «la unidad de España». El regne de Castella va esdevenir el centre del poder dels reis de la dinastia dels Habsburg, però els diversos regnes de limperi van continuar mantenint llur organització política, econòmica, militar i administrativa anterior.35 Els catalans eren estrangers al regne de Castella, així com ho eren els flamencs, els italians o els alemanys. La conquesta dAmèrica, per exemple, fou una empresa del regne de Castella i els catalans en foren exclosos, no pas per una animadversió especial dels reis com, erradament, ha afirmat la historiografia romàntica catalana, sinó purament i simplement perquè eren estrangers igual que els genovesos, els flamencs o els alemanys.36 Els catalans tenien cònsols, com a estrangers, als ports dAlmeria i de Màlaga, però els foren rebutjats a Sevilla i a Cadis, ports molt més importants, durant tot el segle XVI, i tant als ports de mar com als «puertos secos» reberen el tracte destrangers, i encara de segona categoria en comparació amb els genovesos, per exemple.37 El 1674, el cònsol flamenc a Cadis pretenia de representar tots els estrangers, catalans inclosos.38 Al costat de lestrangeria, però, cal no oblidar que Castella era el regne més important dEuropa, que els poders econòmic i militar castellans eren dominants al continent. Com diu Vilar: «La Castille, à son moment dapogée, a joue pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers».39 Aquest fet, que Pierre Vilar refereix al terreny econòmic, tingué repercussions en altres terrenys, entre ells, és clar, el social i el lingüístic.