El document és important no solament com a testimoniatge que el castellà no era «generalitzat» i com a exemple de debilitament de la repressió, sinó també com a explicació de les raons dun tal debilitament: ladhesió a la llengua per part de les classes populars.76 Lordre de 1867 va induir els dramaturgs a crear un personatge ridícul que parlava en castellà i a inutilitzar així els seus efectes; la disposició fou derogada al cap de dos anys.77
Ladhesió popular a la pròpia llengua és un fet fonamental per a comprendre el fenomen de la vitalitat del català modern. La llarga llista dels apologistes de la llengua catalana, des de Baldiri Reixac i Josep Ullastre, en ple segle XVIII, fins als redactors del Report de treball sobre lús oficial del català publicat clandestinament per lAssemblea de Catalunya el 1974, es troben sistemàticament en relació amb el món popular.78 En general, els autors de gramàtiques i diccionaris, des del mateix Ullastre fins a Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, també shi troben.79 La repressió no ha tingut prou força per a fer desaparèixer una llengua fortament arrelada a les classes populars. Cal tenir en compte, altrament, que a Catalunya la Revolució Industrial, fruit dun impuls econòmic anterior al desastre de la guerra contra Felip V,80 va causar una transformació social molt important i de repercussions sociolingüístiques indubtables: a diferència dAnglaterra, on fou portada a terme en bona part per laristocràcia, aquesta classe social a Catalunya perdé tot dinamisme: la burgesia industrial, la nova classe dominant, procedia dels estaments populars i en mantingué la llengua.81 Desapareguda laristocràcia castellanitzada com a poder econòmic important, el procés de reivindicació lingüística i cultural hi ha tingut dues línies de desenvolupament: duna banda, la promoguda per la burgesia, nova classe dominant a Catalunya, no a lEstat, a través dinstitucions culturals com els Jocs Florals o polítiques com la Mancomunitat;82 de laltra, la que ha recolzat en les classes populars, que al segle XIX ha tingut la realització cultural més sobresortint en el teatre i al segle XX la realització política de la Generalitat: en el període revolucionari del 1936 al 1939 la llengua catalana assolí el grau més elevat dús públic des del començament del segle XVIII.83 I, mentre la burgesia majoritàriament acceptà el franquisme i sovint, com laristocràcia al segle XVI, canvià de llengua quan triomfà el general Franco, això no sesdevingué entre les classes populars, sinó que la reivindicació lingüística partí sobretot daquestes darreres.84
6. Conclusió
En fer una anàlisi sumària dels problemes sociolingüístics que ofereix la història de la llengua catalana dels darrers segles, un fet emergeix sistemàticament: hom constata lexistència dunes forces repressives exògenes, aspecte lingüístic dun imperialisme polític, i dunes forces reivindicatives endògenes de signe contrari. Durant el segle XX, les primeres predominen en els períodes autoritaris dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco, les segones predominen en els períodes democràtics, tant de signe burgès (Mancomunitat), com de signe popular (Generalitat). La repressió exògena troba la col·laboració de la classe dominant en un període, laristocràcia (segles XVI-XVIII), i en determinats moments dun altre, la burgesia (postguerra del 1939), però les reaccions de signe contrari dins la mateixa classe demostren que el col·laboracionisme és un fenomen parcial i sovint acceptat a desgrat pels mateixos que el practiquen. No trobem testimonis de renúncia voluntària a lús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició.85 En el camp dels estudis lingüístics, aquest ambient popular de resistència ha donat una clara connotació militant a la lingüística catalana.86 La significació sociolingüística daquest fet és òbvia per tal com no solament tindrà lloc una defensa factual de lús de la llengua, sinó també una de teòrica contra els ideòlegs castellans: nés un exemple la campanya contra les afirmacions tendencioses de R. Menéndez Pidal amb motiu del decret repressiu del 21 de novembre de 1902.87 Lafirmació que el castellà o el francès ha estat adoptat voluntàriament pels catalans, encara avui repetida,88 és objectivament falsa. Només els decrets repressius i llur aplicació amb tot el poder de laparell de lEstat espanyol o del francès, en ambdós casos forces exògenes, han aconseguit introduir-lo als Països Catalans.
6. Conclusió
En fer una anàlisi sumària dels problemes sociolingüístics que ofereix la història de la llengua catalana dels darrers segles, un fet emergeix sistemàticament: hom constata lexistència dunes forces repressives exògenes, aspecte lingüístic dun imperialisme polític, i dunes forces reivindicatives endògenes de signe contrari. Durant el segle XX, les primeres predominen en els períodes autoritaris dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco, les segones predominen en els períodes democràtics, tant de signe burgès (Mancomunitat), com de signe popular (Generalitat). La repressió exògena troba la col·laboració de la classe dominant en un període, laristocràcia (segles XVI-XVIII), i en determinats moments dun altre, la burgesia (postguerra del 1939), però les reaccions de signe contrari dins la mateixa classe demostren que el col·laboracionisme és un fenomen parcial i sovint acceptat a desgrat pels mateixos que el practiquen. No trobem testimonis de renúncia voluntària a lús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició.85 En el camp dels estudis lingüístics, aquest ambient popular de resistència ha donat una clara connotació militant a la lingüística catalana.86 La significació sociolingüística daquest fet és òbvia per tal com no solament tindrà lloc una defensa factual de lús de la llengua, sinó també una de teòrica contra els ideòlegs castellans: nés un exemple la campanya contra les afirmacions tendencioses de R. Menéndez Pidal amb motiu del decret repressiu del 21 de novembre de 1902.87 Lafirmació que el castellà o el francès ha estat adoptat voluntàriament pels catalans, encara avui repetida,88 és objectivament falsa. Només els decrets repressius i llur aplicació amb tot el poder de laparell de lEstat espanyol o del francès, en ambdós casos forces exògenes, han aconseguit introduir-lo als Països Catalans.
* Publicat originalment dins Treballs de Sociolingüística Catalana, 2, València (1979), pp. 87-102. Lautor en va avançar un resum a larticle citat en la nota 4, que per aquesta raó ens estalviem de reproduir ací.
1. Joshua A. Fishman, «Who Speaks What Language to Whom and When?», La Linguistique, II (1965), pp. 67-88; id., «The Relationship between Micro- and Macro-Sociolinguistics in the Study of Who Speaks What Language to Whom and When», a J. B. Pride and J. Holmes (eds.), Sociolinguistics, Middlesex, Penguin, 1972, pp. 15-32. Al llarg daquest article he usat les abreviatures següents: ER (Estudis Romànics, Barcelona); ENC («Els Nostres Clàssics», Barcelona); CPB («Col·lecció Popular Barcino», Barcelona); IEC (Institut dEstudis Catalans, Barcelona); RFE (Revista de Filología Española, Madrid); RVF (Revista Valenciana de Filologia, València).
2. Fritz Hensey, «Recent developments in U. S. Southwest Sociolinguistics», a Jacob Ornstein (ed.), Three Essays on Linguistic Diversity in the Spanish-speaking World, «Janua Linguarum», Sires Practica, 174, The Hague-París, Mouton, 1975, p. 71. Aquesta tendència ja havia estat prevista per Joshua A. Fishman cinc anys abans (Sociolinguistics. A Brief Introduction, Rowley, Mass., Newbur House, 1970, pp. 107 i ss.).
3. Louis-Jean Calvet, Linguistique et colonialisme, París, Payot, 1974, p. 10.
4. Jordi Carbonell, «La influència de factors històrics exògens en la situació actual del català dins la societat», Treballs de Sociolingüística Catalana, 1, València (1977), pp. 63-65. La versió anglesa daquest text, que fou objecte duna comunicació al VIII Congrés Mundial de Sociologia de Toronto (19-24 agost 1974), aparegué dins Sociological Abstracts, suppl. 47-1 (agost 1974).
5. E. Haugen, «Dialect language nation», American Anthropologist, 68 (1966), p. 925; també a J. B. Pride, Janet Holmes (eds.), Sociolinguistics, Middlesex, Penguin, 1972, p. 101.
6. Op. cit., p. 21.
7. Op. cit., p. 103.
8. Vegeu sobre aquest tema les pàgines dedicades a lús de loccità per part dels catalans per R. Aramon i Serra, «Problèmes dhistoire de la langue catalane», a La linguistique catalane, Actes du Colloque International de Strasbourg (23-27 avril 1968), publiées par Antoni Badia Margarit et Georges Straka, París, Klincksieck, 1973, pp. 41-48.
9. Joan Coromines, Lleures i converses dun filòleg, Barcelona, Club Editor, 1971, p. 276.
10. Ramon Muntaner, Crònica, 9 vols., Barcelona, Barcino, 1927-1952, vol. I, pp. 68-69.
11. M. Sanchis Guarner, «Sobre la data de les regles de purisme idiomàtic de Bernat Fenollar», ER, X (1962), pp. 307-310.
12. Text publicat, amb estudi preliminar, per A. M. Badia Margarit (Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116; XXV (1953), pp. 145-163).
13. Entre daltres, en el primer cas, trobem llangonissa, gavinet, cànyem, poder, que Fenollar aconsellava de substituir per llonganissa, ganivet, cànem, per ventura, com en la normativa moderna (en el darrer exemple, al costat de potser). En el segon cas, gaire, coratge, malencònic, remei, servei, desaconsellats davant molt, ànimo, melancòlic, remedi, servici, contra la normativa moderna que aconsella el contrari, mentre formes com les del perfet perifràstic (vaig anar, etc.), o bé mató, homei, cloquer, [a]clucar (els ulls) desaconsellades a les Regles, avui són acceptades per la normativa al costat de les del perfet sintètic (aní, etc.), o bé brossat, homicidi, campanar, tancar.
2
LA HISTÒRIA LINGÜÍSTICA CATALANA
COM A EXPRESSIÓ DUNA UNITAT CULTURAL
Lexistència duna llengua implica lexistència dun àmbit cultural que lusa com a vehicle. La unitat lingüística és un fet que té múltiples repercussions ideològiques: si, duna banda, respon a una certa coherència interna, de laltra no significa solament que ha estat escollida com a mitjà de comunicació a linterior del seu àmbit, sinó que significa també que el grup humà que la comparteix té una de les característiques més distintives entre les que defineix en una nació. Car un fet és evident: la comunitat lingüística amb uns comporta diferència lingüística amb uns altres. O, més exactament, amb tots els altres. Amb totes les imprecisions i les impureses o, si voleu, les «no-pureses» que una societat moderna comporta. Ja en comportava a lèpoca de lImperi romà, i, malgrat això, el continuum lingüístic llatí ha tingut descendència a tot arreu on un poder polític aliè a làmbit llatí no ha substituït la llengua. Ara, dins el continuum llatí, ha sorgit una llengua diferenciada on ha nascut una societat diferent a conseqüència duna realitat geogràfica i duns fets polítics, socials, econòmics, culturals característics; és a dir, quan ha sorgit una realitat nacional diferent. Dit duna altra manera: no és que hi hagi nacions diferents perquè hom hi parla llengües diferents, sinó que, a linrevés, una llengua nova com a vehicle duna cultura pròpia ha aparegut quan en el territori corresponent ha sorgit una societat, una nació diferent. Aquest és el cas dels Països Catalans.